La Immaculada

Hi ha gent a qui molesta que de vegades parli amb ironia o de manera satírica sobre l'Església, els seus dogmes i els seus rituals. Ho consideren una pocassoltada, una falta de respecte, o fins i tot un atac. Aprofitant que fa uns dies va ser la festa de la Immaculada Concepció (1), miraré d'explicar (un altre cop) per què de vegades faig aquestes coses.

A mi em van donar l'educació que em van donar. Religiosa. Nacionalcatòlica, apostòlica i romana. Em van explicar i inculcar moltes coses, algunes molt curioses. Per exemple, em van explicar el dogma de la Immaculada Concepció. Un tema important al qual dins de l'Església durant segles es van dedicar grans debats (entre els seus detractors i defensors) fins que finalment es va imposar com a dogma de fe: Maria va ser verge abans, durant i després del naixement de Jesús. (2)

És entendridor, si t'imagines un munt de bisbes i cardenals disfressats de les maneres que es disfressen, parlant seriosament sobre la presumpta fecundació artificial de Maria i el posterior naixement màgic de Jesús. Un munt d'homes que han fet vots de castedat, obsessionats en inventar-se una imatge de Maria sense sexualitat.

I no en tenen prou: per acabar-ho d'arrodonir, després la família d'aquesta dona ens la posen com a model. És a dir, segons l'Església la família modèlica és la família d'una dona dessexualitzada, fecundada artificialment i que infanta màgicament, amb un marit a qui el sexe no interessa i que es casa amb ella perquè no sigui una mare soltera, i un fill que quan és gran es dedica a coses tan normals com caminar sobre les aigües. Una família encara més prodigiosa, sense decrepitud ni mort, perquè Maria no es mor mai (dogma de l'ascensió al cel) i Jesús es mor però ressuscita (dogma de la resurrecció).

Però per què parlo de tot això? No podria ser més "respectuós" i quedar-me callat?

A veure, en plena campanya electoral (generals de 2015), el senyor Fernandez Díaz, Ministre de l'Interior del Gobern Central, ens va explicar que sent una gran devoció per la Immaculada Concepció (3). Se suposa que això deu ser rellevant, si ho va incloure dins de les seves declaracions durant la campanya electoral. I de fet ho és, perquè aquest senyor forma part del Gobern que va tornar a incloure dins del currículum d'assignatures avaluables la religió. És pot deduir, per tant, de manera raonablement coherent, que hi ha algun lligam entre, d'una banda, la devoció del senyor Fernandez Díaz a la Immaculada Concepció (durant la campanya electoral també va parlar del seu hàbit de missa diària), i d'una altra banda els plans d'educació (que afecten tota la societat) aprovats pel govern del qual formava part. Cosa que, per descomptat, va alegrar molt als representants de la Conferència Episcopal, però que emprenya tant o més a les persones contràries al clericalisme. A les persones que ens disgusta, i que ens sembla intolerable, que conèixer el dogma de la Immaculada Concepció torni a ser avaluable.

És a dir, que parlar de la Immaculada Concepció al capdavall no és frívol ni irrellevant, sinó pràcticament imprescindible. Ho provoquen "ells".

D'aquestes coses se'n pot parlar des de diferents perspectives. Per exemple, el record més nítid relacionat amb la Immaculada Concepció que tinc de quan anava a col.legi és aquest: un professor descontrolat, congestionat, cridant com un energumen a tots els alumnes de la classe, als quals ens havia fet posar drets per poder-nos escridassar amb més solemnitat. Ens insultava (literalment) perquè segons ell havíem tingut una falta de respecte durant la cerimònia (per descomptat obligatòria) feta amb motiu del dia de la Immaculada. No recordo què havia passat, però segons ell "havíem ofès la Verge".

A  mi el senyor Fernández Díaz em cau molt malament, no me n'amago (el motiu que he donat és només un de la llista, ara no toca estendre's). I la Conferència Episcopal també em cau molt malament. Però en absolut em cau malament qualsevol persona només pel fet de ser creient, al contrari. Avui en tornaré a posar un exemple (ja ho he fet d'altres vegades, per sort de motius n'hi ha). Fa pocs dies a La Vanguardia van entrevistar la Guadalupe, una monja argentina que els últims anys ha viscut al polvorí de Síria (4). Tot el que diu em mereix un profund respecte, (fins i tot els motius religiosos pels quals es va fer monja). Admiro sobretot el que fa, lliurada als altres, sense reserves, de manera generosa, valenta, crítica amb els poderosos: sens dubte el món seria un lloc molt millor per viure si hi haguessin més persones com ella.

Suposo que la Guadalupe també deu creure en això de la Immaculada Concepció, però no en fa cap apologia ni bandera. Si dins l'Església només hi hagués "Guadalupes", suposo que jo mai parlaria de temes com aquest de la Immaculada Concepció. Ni tan sols em caldria parlar dels aspectes religiosos de la meva infantesa, perquè encara que m'haguessin donat una educació religiosa no hauria sigut tan esperpèntica com la que, ens alguns aspectes, em van donar.

De manera que "a totes les Guadalupes del món", si amb alguna cosa les he ofès els demano disculpes.

--
(1) Té dallonses, que en un estat presumptament laic segueixi sent festiu el dia de la Immaculada Concepció, aquesta tonteria esperpèntica de la fecundació artificial de Maria, i després resulta que si et queixes encara ets tu qui ets irrespectuós!
(2) Crec que va ser Pius IX, el 1854
(3) La Vanguardia, 10/12/2015
(4) La Vanguardia, 12/12/2015

Les blasfèmies, recapitulació

Després dels escrits de fa uns dies al voltant de les blasfèmies ara toca resumir i concretar.

-S'han de poder fer acudits blasfems?
-Sí.

-Fer-los és sempre el més assenyat?
-No.

-De vegades és millor callar que blasfemar?
-Sí.

-Es pot justificar la incitació a la violència contra les persones blasfemes?
-No.

-Una blasfèmia és un delicte d'odi?
-No, un delicte d'odi per ser-ho ha de contenir una incitació a la violència contra un col.lectiu determinat (per exemple, sí que és un delicte d'odi promoure l'assassinat de les persones que pertanyen "al col.lectiu que fa acudits blasfems", ves quines paradoxes...).

-Les persones que blasfemen s'haurien de fer preguntes com les anteriors?
-A mi em sembla que sí.

-Se les fan sempre?
-Crec que no.

-Als assassins de blasfems els importen aquestes argumentacions?
-Rotundament no.

-Ens podem plantejar més preguntes sobre les blasfèmies?
-Segurament, i com més preguntes ens fem, i més intentem trobar-els-hi les respostes adequades, millor. Per exemple:

-Sempre és millor callar que blasfemar?
-No.

-En quins casos blasfemar pot ser adequat?
-Ho pot ser quan callar suposa una claudicació davant de la prohibició d'exercir la llibertat d'expressió, i blasfemar "una forma" (potser l'única possible o la més fàcil en alguns casos) de reivindicar aquesta llibertat.

Bé, suposo que sempre hi haurà gent que blasfemi. I que també hi seguirà havent gent que se sentirà ofesa, i que de vegades no només criticarà els primers, sinó que també els agredirà. I em sembla que això no s'acabarà mai.

I jo què faig? Doncs com que la resolució de conflictes basada en la por i l'autocensura d'una de les parts no m'agrada, no descarto que de vegades pugui blasfemar poc o molt. No com a norma, sinó quan s'escaigui, com una necessitat higiènica de no claudicar, de protestar una mica contra els absolutismes malhumorats. I suposo que no em passarà mai res, perquè només sóc un no ningú, un desconegut sense cap mena d'influència ni protagonisme.

¿Diria el mateix i seria igual de "valent" si fos una persona coneguda i em sentís amenaçat? No ho sé, potser estaria tan acollonit que m'hauria quedat permanentment mut. Mut de paraules i dibuixos. Em sembla que seria el més probable.

D'una banda no em fio de mi mateix, d'una altra admiro la gent coneguda, en el punt de mira d'eixelebrats, d'integristes religiosos o polítics. En el punt de mira d'eventuals assassins. Com que intueixo que en circumstàncies com les seves no tindria la seva valentia, com a mínim deixo aquest testimoni d'admiració i respecte. Conscient que sóc "un covard en potència", faig públic el meu respecte pels valents.

Repeteixo el que ja havia dit en escrits anteriors: si cal triar entre un groller i un censor, em quedo amb el groller; si cal triar entre un poca-solta i un assassí, em quedo amb el poca-solta. Si cal triar no tinc cap mena de dubte (si no cal triar, potser no em quedo amb ningú, potser ni amb mi mateix quan exerceixo el paper de poca-solta).

Tot això, sense oblidar que una blasfèmia "pot ser" poca-solta o grollera (és només una possibilitat), però que sovint les blasfèmies o presumptes blasfèmies no són res més que una forma d'exercir la llibertat d'expressió. D'exercir aquesta llibertat, per exemple, dient una cosa tan poc grollera i gens poca-solta com que Déu no existeix (una afirmació que pot disgustar algú, però que no té res a veure amb la grolleria).

En vaig parlar fa uns dies, dels dos tipus de blasfèmies. Unes, les blasfèmies que ho són pel fet d'expressar públicament unes creences que en una societat determinada no són les dominants. Les altres, les sàtires de les creences o rituals religiosos, en general o d'algun col.lectiu concret.

Per coses com aquestes, blasfèmies d'un tipus o de l'altre (dubtar de l'existència de Déu o fer un acudit sobre Déu o algun profeta), hi ha gent que és empresonada o assassinada. Aquí, fa segles la gent era torturada i executada per dir que Déu no existia, i ara segueix passant a d'altres llocs. Per dir això mateix o per fer un acudit (poca-solta o no) sobre una religió o un profeta. La terrible i idiota justificació de la violència desencadenada és la mateixa en els dos casos: el fet d'haver blasfemat.

Per això és tan necessari reivindicar el dret a poder blasfemar (encara que després si ens sembla preferible no l'exercim), per tal que els assassins, aixoplugats pels intolerants, pels censors, pels integristes, no tinguin cap justificació "fora del seu univers sectari, violent i totalitarista".

D'assassins sempre n'hi haurà. El terrible seria que algun dia els arribéssim a reconèixer el seu dret a ser assassins. Que arribéssim a ser "comprensius" amb les "causes" que els han dut a convertir-se en assassins.  Això és el més terrible, a banda dels mateixos assassinats. I això tan terrible és el que aquests últims mesos han arribat a insinuar, o a dir obertament, uns quants personatges públics i articulistes "dels nostres". Al mateix temps que denunciaven els assassinats comesos a la redacció de Charlie Hebdo al gener, denunciaven també "la inoportunitat", la falta de respecte, etc. de les "provocacions perpetrades per la revista".

Aquesta gent civilitzada, demòcrata i pacífica que ha opinat així fa tant o més mal que els assassins. Perquè alhora que a nosaltres ens transmeten el discurs de la por i la culpa, a ells, als assassins, els donen arguments per seguir assassinant.

(no faig una llista d'aquests personatges públics i articulistes perquè seria molt incompleta i per tant arbitrària, ja que no he fet cap seguiment exhaustiu del tema; no sóc lector habitual de diaris i xarxes, només he llegit algun d'aquest articles, algunes notícies que recollien opinions d'aquestes persones... però tenint en compte el poc que llegeixo, m'ha semblant que eren "molts", massa articles, massa opinions en aquesta línia)

Blasfèmies i delictes d'odi

Hi ha qui equipara les blasfèmies als delictes d'odi religiós. Però què és exactament un delicte d'odi? Que jo sàpiga, no hi ha una definició consensuada, veig que sota aquesta etiqueta de vegades s'hi encabeixen algunes coses, i de vegades més. De manera que a falta de consens el que faré primer és exposar quin sentit dono jo a aquesta expressió quan la faig servir.

Entenc per delicte d'odi aquella actuació que propugna la violència cap a un col.lectiu determinat, per exemple les dones, els homosexuals, els immigrants, els ètnicament diferents, els creients d'altres religions, els no creients, etc. Com que poso com a condició l'apologia o exercici de la violència, no incloc en aquesta categoria dels delictes d'odi les conductes "només" irreverents o gamberres. Aquestes conductes les puc considerar (si és el cas) de mal gust, inapropiades, el que es vulgui, però no delictes d'odi, ja que em sembla una qualificació desmesurada (em sembla desmesurat barrejar la grolleria amb la criminalitat).

Val a dir que és un tema delicat, perquè d'altra banda no hi ha un consens absolut sobre la necessitat que els delictes d'odi estiguin tipificats legalment. Hi ha qui en nom de la llibertat d'expressió qüestiona que hagi d'existir cap limitació legal d'aquest tipus. Des del meu punt de vista són raonables els arguments de les dues parts... Ara bé, si em poso en la situació d'haver-me de pronunciar en un cas concret, en què algú promou directament i explícitament l'agressió envers determinats col.lectius, tinc clar que em decanto per les restriccions legals.

És a dir, que si en algun altre moment he defensat la llibertat d'expressió fins i tot quan es fa servir "per molestar" als altres, si he argumentat que les restriccions legals poden ser contraproduents perquè (a banda d'atemptar contra la llibertat d'expressió) poden generar més conflictes dels que pretenen resoldre, quan es traspassa la línia vermella de la violència canvio de bàndol. Quan el que es fa és fomentar la violència, el genocidi, la tortura, etc., em sembla assenyat legislar per tal de limitar aquesta activitat propagandística criminal.

Això sí, cal anar molt alerta, perquè "els prohibicionistes" vocacionals sovint són molt manipuladors, i utilitzen aquestes oportunitats per justificar llavors retallades abusives dels drets civils. Prohibeixen (o intentant prohibir) no només l'apologia de la violència, sinó la mera dissidència (o el divertiment inofensiu, la bretolada irrellevant, etc.). D'exemples d'aquest tipus al països democràtics en tenim de tant en tant (en els dictatorials és la norma).

Torno al principi. Fer un comentari satíric sobre una religió, un déu, un partit polític "o un equip de futbol" pot ser de mal gust (o no) però en cap cas hauria de ser sancionat. En canvi, instigar la mort d'un col.lectiu de creients, o dels ateus, o d'uns militant polítics (o dels homosexuals, les dones, els estrangers, etc.) no pot ser tolerat. 

Tres notícies

A una dona que fa una foto d'un cotxe de la policia mal aparcat li apliquen la nova Llei de Seguretat Ciutadana i li posen una multa de 800 euros (1); el Col.legi de metges de Barcelona proposa inhabilitar els metges que qüestionin els programes de vacunacions (2); el torero Antonio Lorca diu que es vulneren els seus drets humans si es prohibeixen els toros (3).

Ja he dit algun altre cop que per trobar ocurrències esperpèntiques o humorístiques no cal anar als apartats d'humor dels mitjans de comunicació, sinó que a qualsevol altre secció se'n poden trobar. A més, de vegades, quan llegeixes la notícia sencera encara és més divertida (o inquietant: l'humor satíric o negre sovint fa aquestes barreges de por i ridiculesa).

Per exemple, en el cas de la multa dels 800 euros per fer una foto d'un cotxe de policia aparcat a una plaça de minusvàlids, el regidor responsable de la Policia Municipal de Petrer (la localitat dels fets) després va fer unes declaracions dient que el consistori havia recomanat als dos policies del cotxe fotografiat (la denúncia i multa la van posar ells) "una altra solució", però que ells "estaven en el seu dret i habilitats per la llei" per fer el que van fer. Aquest regidor, Fernando Portillo, és el superior dels dos polis, però el que dóna a entendre és que els dos polis "són els seus superiors", ja que "presumptament" actuen en contra dels criteris del consistori. És clar, per embolicar la troca diu també que els polis feien un servei d'urgència a causa d'uns aldarulls al carrer... i resulta que a la foto motiu de la denúncia surt de fons un parc completament desert. Però és igual, si convé el regidor i els policies s'inventaran el que convingui, per tal de defensar la seva indefensable, prepotent i estúpida postura (perquè si la la nova Llei de Seguretat Ciutadana és un abús, la seva aplicació, sobretot en casos com aquest, és un insult i una agressió descarada en tota regla).

Sobre la proposta d'inhabilitar els metges contraris als plans de vacunació, doncs igual. Ja en vaig parlar fa uns dies, d'aquest despropòsit de generalitzar sobre el tema de les vacunes (com si totes les recomanades fossin iguals, amb la mateixa relació evidència-benefici-risc). De manera que només falta que ara surtin els Col.legis de Metges i emboliquin encara més la troca. Perquè si tantes ganes tenen d'inhabilitar, per què no comencen, per exemple, inhabilitant tots els metges que han intervingut en el disseny i aprovació de les polítiques de vacunació i que tenen conflictes d'interessos? O és que això no els sembla rellevant?

Per acabar, el cas del torero Antonio Lorca, que diu que es vulneren els seus drets humans si es prohibeixen els toros (dret a un treball digne, dret a la cultura, dret a la llibertat d'expressió, etc.). Segurament és el més "entendridor" dels tres (no és l'única tonteria que diu, aprofita les declaracions per afegir-ne algunes més, de tonteries...). De fet, el problema més gran si s'acaben eradicant els toros seria que ens perdríem, de tant en tant, les opinions de persones tan "sensibles i profundes" com ell.

Així que, si volem humor de qualitat, no cal que anem als apartats d'humor dels diaris, només cal que fullegem els titulars, i cada dia hi trobarem alguns acudits ben bons.

--
(1) http://www.lavanguardia.com/local/valencia/20150814/54434858655/multa-800-euros-fotografiar-coche-de-policia-mal-aparcado.html
(2) http://www.lavanguardia.com/salud/20150816/54435848973/medicos-inhabilitacion-antivacunas.html
(3) http://cultura.elpais.com/cultura/2015/08/15/actualidad/1439668700_418923.html

Blasfèmies i autocontenció

Fa uns dies parlava del perill de les legislacions antiblasfèmies. Entre d'altres consideracions, apuntava al final que, per part dels eventualment ofesos, la manera més sensata de resoldre el problema és adoptar una actitud deseixida que desactivi l'impuls d'ofendre's (en aquells casos que es consideri que algú ha dit alguna cosa que es considera blasfema).

Si s'està o estem a l'altra banda, la del presumpte blasfemador o ofensor, òbviament també ens podem plantejar què és el millor que podem fer, sobretot si el que volem és facilitar la convivència. Cosa que no vol dir (o no té per què voler dir forçosament) actuar com volen els altres, els eventuals ofesos, ja que el seu sentiment d'ofensa és, per definició, subjectiu (d'aquest component subjectiu ja en vaig parlar també l'altre dia).

Avui parlaré només de l'eventual abús (o presumpte abús) de la possibilitat de blasfemar en una societat que no penalitza la blasfèmia.

Comencem pels renecs: hi ha gent que té el costum de renegar, per diferents motius, ja sigui per manifestar una emoció, per expressar una sorpresa, per evidenciar una discrepància o una enrabiada. O per fer enfadar, per ferir. En aquest últim cas és un renec agressiu, intencionadament violent. De vegades, no sempre, aquests renecs són blasfèmies.

Dic que de vegades (no sempre) els renecs són blasfèmies perquè segons el diccionari també poden ser només grolleries. Segons el diccionari un renec és una "paraula o expressió injuriosa contra Déu o una cosa sagrada", però també és una "interjecció que hom considera grossera, inconvenient" (segona accepció del DIEC).

Els renecs són exabruptes, expressions més aviat grolleres, que no aporten res a una conversa. O només "mal gust". Si en lloc del renec eventualment blasfem en la mateixa situació es digués qualsevol altra paraula (o no es digués res), segurament tots hi sortiríem guanyant. Fins i tot els blasfems, perquè s'adonarien que es pot viure perfectament sense blasfemar i que abstenint-se'n la convivència és més fàcil.

Insisteixo, un renec no contribueix mai a facilitat la convivència entre persones de diferents sensibilitats. Potser en un moment de tensió, de crispació, qui blasfema s'alleuja gràcies a haver vomitat el seu exabrupte. Potser... o potser no, potser encara s'enerva més. Tot això, suposant que l'objectiu del renec no sigui molestar l'altre, perquè si el propòsit del renec és directament "ofendre l'altre" (és a dir, que la molèstia causada no és un "efecte col.lateral", sinó buscat), llavors la blasfèmia és molt més lamentable i rebutjable.

Però fins i tot en aquest cas cal evitar la temptació de legislar. El que cal és invertir en sensibilització, tolerància i paciència. I alhora acceptar que a la vida sempre hi ha incomoditats, que mai és tot del nostre gust. Sense prohibicions ni sancions, cal promoure l'autocontenció, el control d'aquestes expressions que no aporten res i sovint l'únic que fan és enterbolir o contaminar la convivència.

Ara bé, hi ha blasfèmies i blasfèmies... no totes són iguals. Per a segons quines persones dir que Déu no existeix, o que l'Alcorà i la Bíblia estan plenes de despropòsits, són blasfèmies. I això ja és un altre tema, això ja no són els exabruptes de què parlava fins ara. Perquè si a algú convençut de l'existència de Déu no li podem dir, si s'escau, que Déu no existeix, ja podem plegar (per dir això, al llarg de la història moltes persones han sigut assassinades, i a alguns llocs encara dura aquesta barbàrie).

És a dir, hi ha dos tipus de blasfèmies, unes són les que hem definit com a exabruptes, les altres són el resultat d'exercir la llibertat d'expressió i de discrepància, la llibertat de poder dir el que pensem. Entre unes i altres de vegades els límits no són clars. De vegades, el que per a un és un exabrupte, per a un altre és l'expressió del tot legítima d'una opinió. És complicat.

De tota manera, per entendre'ns, el resum és aquest: tenim la "blasfèmia-exabrupte" i la "blasfèmia-discrepància". Cap de les dues ha de ser penalitzada. En el cas de les primeres, qui les diu és qui més s'hauria d'implicar en un canvi d'actitud. En les segones, la feina l'ha de fer fonamentalment qui se sent ofès. Confondre les tipologies (de les blasfèmies) i els papers (dels implicats) és un embolic. I molt perillós.

Voler legislar sobre aquest embolic en lloc de voler educar i prendre paciència, no voler assumir que les coses no són mai del tot com ens agradaria que fossin (amb independència de quin sigui el nostre paper) és una falta de clarividència, un error estratègic i un fracàs del projecte de convivència que a tots ens implica. Però d'aquest perill ja en vaig parlar el primer cop, no cal que ara em repeteixi.

Blasfemar

Fa poc els diaris parlaven de la despenalització de la blasfèmia a Islàndia. Què és el que s'ha despenalitzat a Islàndia? Segons el diccionari, una blasfèmia és una "expressió ofensiva contra la divinitat, contra algun símbol religiós o contra alguna realitat que sigui objecte d'adoració, de veneració o de culte religiós" (1). Ho repeteixo: contra la divinitat, contra algun símbol religiós... No parla de persones, com a destinatàries de la suposada ofensa, només apareixen de forma complementària, com a "testimonis" de la eventual ofensa.

És a dir, que segons el diccionari una blasfèmia no és directament ofensiva "contra cap persona", només en la mesura que alguna persona, qui sigui, pel que ella consideri que s'escau, "senti" que s'ofèn (o cregui que s'ha d'ofendre, o decideixi ofendre's, o...). Insisteixo, si una persona s'ofèn perquè algú ha blasfemat, és "perquè la persona ofesa ha aportat el seu sentiment d'ofensa". De manera que la responsable de l'ofensa de fet és ella mateixa: si no vol sentir-se ofesa, "només cal que no se senti ofesa".

Diccionaris al marge, és evident que una llei que penalitzi les blasfèmies és una porta oberta a tota mena d'abusos "legals". De la mateixa manera que la no penalització de la blasfèmia pot afavorir els abusos "personals". Cap dels dos abusos és bo, però per descomptat, el legal, per definició, és molt pitjor.

La noticia sobre la despenalitza de la blasfèmia a Islàndia publicada a La Vanguardia afegia: "L'Església luterana, majoritària al país, hi està d'acord. Les minories religioses que s'hi oposen representen el 5% de la població" (2). I després explicava que entre el 5% que s'hi oposa hi ha els catòlics. Vaja, que els catòlics són més "ofensibles", més susceptibles que els luterans (si més no a Islàndia), i també més partidaris de reclamar el pes punitiu de la llei contra aquelles persones que gosin blasfemar.

Aquesta diferent "ofensibilitat" entre catòlics i luterans és una dada sociològica que podria ser il.lustradora d'alguna cosa... De moment, el que és obvi és que la capacitat d'actuar contra els "anomenats blasfems" al llarg de la història ha generat molts morts (els catòlics, per descomptat, no han sigut els únics botxins, tot i que han fet "un bon paper criminal").

Quin és l'aspecte negatiu de les blasfèmies? Per elles mateixes (recordem-ho, només son paraules), només poden generar incomoditat, mal gust, inoportunitat, falta de respecte, urticària moral, etc. Però morts no. Les paraules no maten (l'ús interessat que se'n pugui fer és una altra cosa). De manera que entre eventuals grolleries blasfemes i morts, sembla evident que són preferibles les grolleries. I si no, que els ho preguntin a les persones (cristianes per cert) actualment en perill de mort al Pakistan a causa d'haver estat acusades, falsament o motivadament, de blasfemar (de forma periòdica van sortint als diaris notícies que en parlen).

El mapa dels sentiments d'ofensa té fronteres molt imprecises, molt subjectives, variables segons les exaltacions dels estats d'ànim o de les obsessions ideològiques de cadascú, segons la meteorologia emocional, les borrasques i els anticiclons de les diferents religiositats i formes de pensar, etc. És una bomba de rellotgeria a punt d'esclatar quan les emocions i la impulsivitat no es controlen. A més, sempre hi pot haver algú que es pot sentir ofès per qualsevol cosa que ni sabem quina és (de vegades la més impensable).

Davant d'aquest perill, de vegades ens decantem pel silenci, temorencs de la possibilitat d'acabar dient "el que no es pot dir". És l'opció, la de la por i el silenci, que intenten imposar els intolerants, els defensores de les veritats absolutes, els integristes religiosos, els dictadors, les persones de ments rígides, de morals venjatives (i reivindicadores de legalitats repressives fetes a mida).

Hi ha una opció millor: que uns i altres, tots, aprenguem a desactivar o com a mínim moderar "la nostra tendència a sentir-nos ofesos". El problema és que aquesta opció requereix deseiximent. Molt. I n'anem tan escassos...

--
(1) Diccionari de l'Enciclopèdia Catalana
(2) El Parlament d'Islàndia despenalitza la blasfèmia. Gloria Moreno, La Vanguardia, 25/07/2015

Simplificacions i consignes

(avís previ: normalment aquests escrits estan dedicats a reflexions al voltant de l'humor, en aquest cas no és així)

S'ha mort el nen de la diftèria (1). Mitjans de comunicació, polítics, famosos, gairebé tothom s'ha apuntat a dir-hi la seva, tots a favor de la simplificació, de la generalització: "Vacunar és protegir!"

Vacunar de què? A qui? Com? Quan? Amb què? És igual: si els "experts oficials" consideren que una vacuna és adequada, doncs toca vacunar, quan i com ells dictaminin.

És sensat no discriminar entre les diferents vacunes? Per exemple: crec que sobre la diftèria el consens sobre la seva utilitat és molt ampli, cosa que no passa amb la vacuna del papil.loma. Però s'ha mort un nen i s'ha obert la veda: en lloc de reflexions, consignes. Matisos fora: "amb mi o contra mi".

És absurd equiparar totes les vacunes. Amb aquesta actitud absolutista l'únic que es fa és donar arguments als grups antivacunes (la denominació "d'antivacunes" em sembla inadequada, però la faré servir per simplificar). Si es vol convèncer els antivacunes que hi ha vacunes "realment necessàries", no es poden escampar aquests missatges simplistes, generalitzadors, intel.lectualment inconsistents. Perquè alguns (no tots) dels arguments dels grups antivacunes, sobretot els vinculats a algunes vacunes concretes (o a alguns aspectes d'aquestes vacunes), són coherents. I no són només els antivacunes: dins de la comunitat científica hi ha vacunes sobre les que no hi ha consensos, i parlo "de la comunitat científica seriosa", per exemple dels meta-anàlisi recollits a l'Organització Cochrane (www.cochrane.org).

El grau de manipulació de vegades és ofensivament groller. Per exemple, ¿com pot ser que per demostrar l'eficàcia d'una vacuna es comparin dades estadístiques de països amb condicions sanitàries i de nutrició absolutament diferents? (o d'un mateix país, però de períodes històrics i condicions de vida que no tenen res a veure).

El secretari de Salut Pública de la Generalitat, Antoni Mateu, ha arribat a dir que s'hauria de perseguir "de forma punible" les persones que posen objeccions a la política oficial de vacunacions, ja que difonen missatges basats en mentides. Al senyor Mateu ja només li falta reivindicar l'aplicació de la nova Llei Mordaça a la gent que discrepi dels criteris i calendaris oficials de vacunacions. Es veu que oblida que en els països democràtics les restriccions de la llibertat d'expressió són excepcionals (com ara en el cas dels anomenats "delictes d'odi"; l'exaltació de l'homofòbia, la xenofòbia, etc.). Potser seria més intel.ligent que el senyor Mateu intentés convèncer, en lloc d'amenaçar i voler emular el senyor Fernández Díaz, el Ministre de l'Interior que ara ens toca patir.

D'altres han arribat a parlar de la retirada de la tutela als pares que no vacunin, hi ha qui s'ha atrevit a relacionar els antivacunes amb els talibans que assassinen metges que participen en campanyes de vacunació... Vinga, embolica que fa fort, ja val tot!

A més, el senyor Mateu s'equivoca quan diu que els antivacunes menteixen. No és veritat: de vegades estan equivocats, però estar equivocat no és mentir (una mentida és una "afirmació conscient d'una cosa que no respon a la veritat"). En canvi, n'hi ha d'altres que sí que diuen mentides, per exemple de vegades les farmacèutiques. Al senyor Mateu aquestes mentides no li preocupen? Perquè les farmacèutiques, amb la complicitat de les agències dels medicaments (és a dir, dels polítics), de mentides de vegades en diuen "amb premeditació traïdoria". Això sí, amb un lloable objectiu: fer diners.

De vegades les farmacèutiques fan mal. De vegades els antivacunes també. Ara bé, com que les farmacèutiques tenen molt més poder, la seva capacitat de fer mal, quan actuen de manera mafiosa (perquè de vegades actuen així, és la paraula adequada) el mal que fan és molt més gran.

Les afirmacions (o desqualificacions) absolutes només es poden fer quan allò tractat està absolutament demostrat. Generalitzar sobre les bondats de les vacunes és estúpid, tant com negar frívolament la seva eficàcia en aquells casos que ha quedat suficientment demostrada. Aprofitar la desgràcia de la mort d'un nen per apuntar-se a "no-pensar" és trist. Quan aquest "no-pensar" es generalitza, encara més.

Aquesta "santa indignació" per la mort d'un nen (sens dubte lamentable, tan de bo s'hagués pogut evitar), a banda de la simplificació intel.lectual que implica, a mi em fa pudor de molta demagògia i molta hipocresia, però això seria encetar ara un altre tema, i avui ja no toca.

--
(1) "El niño de seis años de Olot con difteria ha muerto durante la madrugada de este sábado en la Unidad de Cuidados Intensivos del Hospital Vall d'Hebron de Barcelona, han informado a Europa Press fuentes del centro." Público, 27/06/2015

Contingut i context

"Com ficaries cinc milions de jueus en un 600? Al cendrer."

Guillermo Zapata, nou regidor d'Ahora Madrid renuncia a la Conselleria de cultura de l'Ajuntament (juny 2015) a causa d'haver reproduït al twitter, fa quatre anys, alguns acudits com aquest.

És evident que si el Guillermo Zapata anés a una sinagoga a explicar aquest acudit cometria una equivocació. També la cometria si l'expliqués durant un ple de l'ajuntament. No son els llocs més adequats per explicar aquest acudit d'humor negre.

Ara bé, aquest acudit no es pot explicar mai? En cap context i en cap circumstància? Perquè això és el que algunes persones han argumentat. I aquesta és una altra història. És evident que és un acudit d'humor molt negre, però no és un acudit que, per ell mateix, tingui cap contingut antisemita. Que sigui negre, de mal gust o poca-solta no vol dir que sigui antisemita. En absolut.

Una altra cosa és que aquest contingut antisemita se li pugui incorporar. No és difícil, sobretot en funció "del context" en què s'expliqui l'acudit: per exemple, si l'explica un antisemita durant una reunió d'un grup antisemita, llavors és obvi que adquireix un contingut antisemita.

Cada vegada hi ha una tendència més gran a fer superficials simplificacions de problemes complexos, una mena de mandra a pensar, una mena de necessitat de moure's per consignes, com més elementals millor. És una tendència que sovint va acompanyada de la por de quedar fora d'allò "políticament correcte", sense questionar-se si aquesta correcció és covardia, estultícia, sensatesa o què. I tot això no és bo. La simplificació sempre és desitjable quan elimina la palla, però quan retalla contingut essencial, llavors esdevé ignorància, i la ignorància és una porta oberta cap a les conductes estúpides, cap a la barbàrie.

Guillermo Zapata ha demanat disculpes, "per si algú s'havia sentit ofès". Calia que les demanés? Des d'un punt de vista polític, d'apagar focs, segur que les disculpes eren oportunes, ja que són el que s'espera "des de la correcció política". Però si no fos per això, calia? Calia que demanés disculpes per un acudit reproduït per ell fa quatre anys al twitter? Reproduït en un context que no tenia res d'antisemita. Una altra cosa és que, "sense caldre", les demani: això fins i tot pot ser del tot elogiable. Però són dos coses diferents.

Encara més: hem de fer-nos responsables de totes les tonteries que hem dit o fet al llarg de la nostra vida? No tenen data de caducitat, les nostres eventuals grolleries, frivolitats o desencerts? Què és més important, la collonada que vam dir fa quatre o vint anys ("qui estigui lliure de collonades que tiri la primera pedra"), o la persona que som ara i el que intentem fer ara? No conec el Guillermo Zapata, només sé el que he vist als diaris, però em sembla una vergonya que ara se li retregui la reproducció d'uns acudits al twitter fa quatre anys. Aquests dies, alguns articulistes s'han lluit, a l'hora de dir "indignades tonteries".

Què en fem, de la gent que s'ofèn? El presumpte responsable del fet que la persona ofesa se senti ofesa, sempre li ha de demanar disculpes? Per exemple, si jo dic que "Déu no existeix", ¿a continuació haig de demanar disculpes a totes les persones que es puguin sentir ofeses perquè he dit això, perquè he comés aquesta falta de respecte intolerable cap a les seves creences? Si no posem una mica d'ordre en aquest mon "dels sentiments d'ofensa" ens podem acabar fent un embolic tan gran que al final ens haurem de quedar tots muts. O matar-nos tots els uns als altres perquè tots ens sentim ofesos.

I és que, al capdavall, més que ofendre, el que passa és que "ens sentim ofesos", cadascú per les seves raons, algunes ben estranyes. I l'única manera de sortir d'aquest embolic no és fer callar de manera sistemàtica els altres (quan diuen coses que no ens agraden), sinó aprendre a no sentir-nos ofesos per les tonteries que diuen els altres. Els podem demanar que callin, i si ens fan cas i callen, doncs de primera. Però si no callen, "potser el millor és que no escoltem".

Perquè a veure, si torno a l'exemple dels creients als quals els pot ofendre, o molestar, que jo digui que Déu no existeix (a segons quins llocs per això et maten), a continuació puc afegir que jo també em sento ofès per les barbaritats, des del meu punt de vista més perilloses, que diu algun bisbe, sobretot quan intenta retallar les meves llibertats. De manera que el resultat és que anem fent una pilota cada vegada més gran amb els sentiments d'ofensa. Cada vegada més gran perquè tots estem convençuts "que són els altres", els culpables, els qui fan cada vegada més gran la pilota.

He parlat abans de la mandra de pensar i de la temptació de simplificar. Després d'haver dit tot el que he dit, haig d'afegir que aquí no s'acaba la història, perquè tot és més complicat. Per exemple, què en fem, amb el que s'anomena "delictes d'odi"? Perquè explicar l'acudit del 600 en privat i en un context "de a veure qui la diu més grossa" és una cosa, i una altra explicar-lo en un espai públic, virtual o físic, amb el propòsit explicit de fomentar l'antisemitisme. Això segon pot ser un delicte d'odi. I això és seriós. De manera que saber trobar en cada cas els límits és un desafiament que no podem eludir.

No he llegit enlloc que hi hagués cap indici (explícit o implícit) de connotació antisemita, fa quatre anys, quan Guillermo Zapata va reproduir aquest acudit d'humor negre del 600. Per tant, el rebombori que s'ha generat en aquest cas ni tan sols té a veure amb els eventuals límits de l'humor (negre o del color que sigui) sinó amb determinats interessos polítics. Confiem que el Guillermo Zapata, en la seva gestió política, tingui de debò sentit de l'humor i noblesa, i no contribueixi mai a maniobres sòrdides com aquesta que ara l'ha afectat a ell; potser serà la millor manera de demostrar la seva innocència d'això que ara se l'ha acusat.

Una altra cosa és si és de bon gust, o el més assenyat, explicar acudits com aquest, però aquesta és una altra història: una cosa són els límits socials que s'estableixin, legalment, per tal d'afavorir la convivència i garantir el respecte de la dignitat de les persones, i una altra el concepte de bon gust que cadascú tingui (i els límits personals afegits que, si és el cas, cadascú s'autoimposi).

Repeticions, plagis i autoplagis

Segur que moltes vegades em repeteixo. És inevitable, no tinc tantes coses diferents per explicar. D'altra banda, no sóc tampoc original quan, al mati, cada dia dic "bon dia". Cada dia igual. M'hauria d'inventar fórmules diferents de salutació? Seria molt cansat.

Això de voler ser original, aquesta obsessió malaltissa que sembla que se'ns ha encomanat a tots, o si més no a tots els que volem ser originals, no és cosa de sempre, sinó relativament nova. Abans no passava res, si no eres original. A ningú li importava gaire, això de "l'origen de l'origen". Tot venia de lluny i tot s'anava copiant sobre la marxa, amb la mateixa naturalitat que diem bon dia, sense fer-ne cap problema.

El tema d'aquestes pàgines en principi és l'humor, en general, i de manera una mica més especifica el gràfic. Recordo haver llegit l'opinió d'un expert que afirmava que hi havia només 40 models d'acudits, a partir del patró dels quals estan fets tots els acudits existents. En un altre estudi l'autor rebaixava els patrons crec que a una dotzena. Siguin més o no tants, 12, 40 o els que siguin, sí que sembla coherent aquesta idea dels patrons (val a dir que no recordo de quin tipus d'acudits parlaven aquests experts, possiblement no eren gràfics, sinó només verbals, però bé, deixem estar aquest petit detall).

Siguem generosos, ben generosos, i en contra de l'opinió dels experts agafem la xifra, per exemple, de 400. Hi ha humoristes que els fan en un sol any (400 o molts més; un dia el Forges parlava, en el seu cas, crec que de més de 1500 anuals). De manera que a un humorista mínimament prolífic aviat no li queda més remei que fer noves versions dels acudits anteriors.

I així tots els autors, de totes les èpoques, de tots els països, professionals o aficionats, més prolífics o menys, tota la vida: tots repetint unes mateixes idees, que ni tan sols són pròpies, sinó manllevades, repetint-les una vegada i una altra, amb més o menys encert, només amb petites variacions. De vegades amb molta gràcia, i de vegades sense ni una gota (de gràcia). O ves a saber, tornem-hi, perquè això de les gràcies també va per barris...

És per tot això que sóc tolerant amb mi mateix. Si sóc tolerant amb els altres, seria injust que em discriminés a mi. Doncs no. Sé que em repeteixo, com quan dic bon dia. Però m'agrada dir bon dia, i fer acudits també. Per tant, repetir-me és inevitable.

I ara ja plego. Si de cas, ja seguiré repetint-me, escrivint o fent vinyetes, alguna altra estona.

El gran dictador

El 15 d'octubre de1940 es va estrenar El gran dictador. La pel.lícula era, segueix sent, una brillant sàtira del nacionalsocialisme i l'antisemitisme de Hitler, i dels dictadors i els totalitarismes en general.

El rodatge havia començat un any abans, coincidint amb l'inici de la Segona Guerra Mundial, quan Hitler va invadir Polònia (1-9-1939). Al començar el rodatge, Chapplin va rebre pressions per no fer la pel.lícula: llavors als EUA els interessava tenir bones relacions amb Hitler. La intenció dels EUA era mantenir-se neutrals (no van entrar en guerra fins l'11 de desembre de 1941), de manera que la producció de pel.lícules americanes antihitlerianes no era estratègicament adequada. Per sort, Chaplin no es va plegar a les pressions que va rebre, i el resultat va ser aquesta gran pel.lícula.

Per descomptat, no va ser a causa de les reaccions que van provocar en Hitler la pel.lícula, que les relacions entre Alemanya i els EUA es van anar tibant, fins que els EUA van acabar declarant la guerra a Alemanya.

Què passa amb l'islamofeixisme actual? El problema per descomptat no és la publicació d'alguns acudits més o menys poca-soltes, sinó la confrontació de dos móns incompatibles. D'una banda l'islamofeixiste, amb franquícies com la de Boko Haram a Nigèria (els assassinats a París dels periodistes de Charli Hebdo són quantitativament insignificants, al costat dels més de 16.000 morts a càrrec de Boko Haram des de 2009). I d'una altra banda "nosaltres", en teoria amb un ideal d'organització social molt diferent del de l'islamofeixisme. Per exemple, mentre que el món democràtic, occidental, laic, etc. defensa una educació respectuosa amb els principis recollits en la Declaració Universal dels Drets Humans, la traducció de Boko Haram és "l'educació no-islàmica és un pecat". És obvi que dialogar des de posicions tan allunyades és complicat, per no dir que impossible.

He dit "en teoria amb un ideal", pel que fa a l'Occident democràtic. Perquè és obvi que aquest món democràtic, occidental, laic, etc., per molts ideals que tingui, de vegades té uns comportaments encara més mortífers que els de l'islamofeixisme (però això sí, no tan mediàtics). Per exemple, a causa del colonialisme energètic i alimentari i, en general, de bona part de les polítiques econòmiques internacionals. Però si de cas de tot això ja en parlarem una altra estona.

--
(1) A Espanya El gran dictador no es va poder estrenar fins el 1976, un bon indicador "de la salut democràtica" dels anys anteriors.

Medicaments que maten i crim organitzat

Acabo de llegir "Medicamentos que matan y crimen organizado" (1), un llibre contundent, seriós i documentat sobre els abusos de les farmacèutiques. Tal com explica amb tota mena de detalls l'autor, Peter Gotzsche (2), el títol no és cap exageració, sinó un fidel reflex de la realitat.

És tan escandalós el que diu, tant, que molts dels fragments, sense tocar-hi res, servirien com a text d'un acudit d'humor negre. Però molt i molt negre. D'un humor enverinat, satíric, extremadament satíric. Perquè el que explica és devastador. I és devastador i espantós perquè és veritat, no fa cap afirmació sense justificar-la.

Peter Gotzsche ja ho avisa: que ningú busqui en el llibre referències als bons medicaments i als professionals honestos. No qüestiona la seva existència, però ha escrit el llibre no per parlar d'ells, sinó per parlar "dels altres". L'autor, per descomptat, no és cap il.luminat esotèric contrari al mètode científic i als principis farmacològics d'eficàcia demostrada, al contrari. És precisament el seu compromís amb "la bona ciència" i amb els professionals honestos el que l'ha empés a escriure el llibre, per tal de denunciar els abusos que algunes persones i empreses cometen en nom de la ciència (presumpta ciència), del servei públic (presumpte servei públic), o de qualsevol altra martingala, mitjançant unes activitats mafioses o paramafioses que només tenen un objectiu: fer diners.

Ell no parla dels honestos, parla només "dels altres": dels mafiosos, dels corruptes, dels que manipulen els assajos i menteixen a les agències de medicaments, dels que sempre prioritzen els beneficis econòmics i no els sanitaris. En parla de manera contundent, que és el que s'escau. I el que tots necessitem que algú faci per nosaltres (excepte els directius de les farmacèutiques, és clar). I cal estar-li agraït. A ell i a tots els altres Peter Gotzsche que es dediquen a dir que un mafiós, per molt que tingui un doctorat en medicina i dugui una bata blanca, no deixa de ser un mafiós.

Ara bé, si tu fas un acudit d'humor negre i satíric sobre les activitats criminals de les farmacèutiques, sempre hi haurà algú que et dirà que t'has passat una mica de la ratlla, que no n'hi ha per tant. Perquè és clar, un acudit és com un telegrama, no és una tesi doctoral amb els corresponents peus de pàgina i tots els annexos necessaris per tal d'avalar el que dius o denuncies. Un acudit és només com un esquitx, amable o càustic, però només un esquitx. Sobre un tema concret.

Per sort hi ha gent com el Peter Gotzsche, que en lloc de fer acudits, fan la feina seriosa i implacable d'investigació i denuncia que fan. Gent lúcida i valenta decidida a dir que hi ha coses que fan pudor, decidida a ficar el dit a l'ull dels poderosos i a fer publicitat de les malvestats que cometen. Ja sigui el tema les farmacèutiques, la corrupció dels polítics, els abusos dels bancs, les mentides de la policia, el narcisisme i les bajanades dels famosos, l'especulació urbanística, la destrucció del medi ambient, les opinions de la Conferència Episcopal, els despropòsits criminals dels islamofeixistes i d'altres integrismes religiosos, etc.

Al costat de totes aquestes persones lúcides i valentes que denuncien aquests abusos jo sóc un pallús insignificant. De manera que de vegades, suposo que per treure'm la ràbia del damunt, faig algun acudit (sobre el tema de torn). Però sé molt bé que no serveix de res, perquè el que faig no té cap repercussió, sóc conscient que el meus entreteniments tenen una incidència nul.la (ni tan sols tinc el consol de poder-me autoenganyar en aquest sentit; per sort o per desgràcia, conservo el mínim de lucidesa per ser conscient de les limitacions de tot el que faig).

Ara bé, encara que aquests entreteniments meus no serveixin de res (a banda de fer-me passar a mi una estona entretinguda), o precisament perquè no tenen cap incidència, no accepto de cap manera les crítiques que de vegades rebo, en el sentit que alguna vegada em passo de la ratlla amb l'atac, la sàtira o la negror. Això sí que ho tinc clar: els que es passen de la ratlla són "els altres", en el cas d'avui les farmacèutiques, i en d'altres ocasions, qui sigui, la llista és molt llarga.

--
(1) Medicamentos que matan y crimen organizado" (1). Peter Gotzsche. Los Libros del Lince, 2014
(2) La "o" de Gotzsche, un cognom danés, porta una barra travessera, ho sento, no sé com es tecleja.

Sobre sàtires i ofenses - 2

També podria ser que tot això de l'islamofeixisme i els assassinats de dibuixants fos una maniobra de distracció promoguda pels econofeixistes. Promoguda per tots aquells nuclis de poder econòmic que no tenen cap mena d'escrúpol en seguir mantenint les relacions econòmiques internacionals actuals, les quals, com a "engranatges estructurals" o "danys col.laterals inevitables" tenen assimilat que milions de persones cada any morin de fam o malalties fàcilment tractables, o que milions de persones visquin en condicions d'esclavitud... mentre "ells", els econofeixistes, cada cop són més rics, fastigosament rics, indecentment rics.

El que passa és que la mortaldat que generen els econofeixistes no és tan mediàtica com la dels islamofeixistes. Sobretot per una senzilla raó: són ells mateixos, els econofeixistes, els qui controlen els mitjans de comunicació, i per tant els és fàcil la gestió favorable dels seus interessos mediàtics. Exalten les brutalitats de l'islamofeixisme per tal que quedin en segon terme les seves pròpies brutalitats econofeixistes. Magnificant les malvestats dels altres, omplint-ne les portades, les seves malvestats queden més ocultades.

Que els islamofeixistes són uns impresentables no ho discuteix ningú. Però encara són més perversos els econofeixistes, d'una banda per la magnitud dels seus crims (milions de persones), i d'una altra perquè, controlant els mitjans de comunicació, són capaços de invisibilitzar o relativitzar aquests crims seus, per tal que no se'ls acusi a ells d'assassins econofeixistes. Que és el que són.

Sobre sàtires i ofenses

Un futbolista es pot ofendre. Un entrenador també. I els socis, i l'àrbitre, i el massatgista, i els que recullen les pilotes, i el president del club. Però el club, o "el futbol", no es poden ofendre, perquè només es poden ofendre les persones.

Passa el mateix amb els profetes, els deus i les religions. Els creients, ells,  poden dir que els seus profetes o deus s'han ofès, els poden atribuir aquest sentiment d'ofensa. Però és això, una atribució basada només en la pròpia idea de la realitat, en aquest cas sobrenatural, habitada per deus i profetes. Dit de manera més expeditiva: cadascú es pot inventar el que vulgui (o sentir-se "il.luminat" pel que vulgui), de fet és el que fem tots. Per exemple, uns ens inventem deus, i els altres ens inventem que no existeixen. I si som dels primers, fins i tot ens podem inventar coses tan pintoresques com que els deus són tan humans i tan poc divins que s'ofenen com les persones.

No pot ser, que a partir de les creences o invencions particulars de cadascú es vulgui regular la convivència del conjunt de la societat. Per exemple, no és d'interès general, el debat teològic sobre si els deus s'ofenen. És un debat que no hauria de sortir de les mesquites, les esglésies o les facultats de teologia (per cert, com és que hi ha facultats de teologia?).

No pot ser que, per segons quines persones, dir que Déu no existeix sigui una blasfèmia que es pot castigar amb la pena de mort. No pot ser que també es pugui castigar amb la pena de mort apostatar d'una religió. I no pot ser que satiritzar aquests despropòsits amb un acudit també es pugui castigar amb la pena de mort del seu autor.

Perquè, a veure, els acudits sobre Mahoma s'originen a partir de l'islamofeixisme d'alguns seguidors de Mahoma i de l'Islam. Si no hi haguessin islamofeixistes, segurament els acudits sobre Mahoma i l'Islam deixarien d'existir, o gairebé. No tindrien interès, no hi hauria cap necessitat de fer-los. I si malgrat tot algú en fes, ningú en faria cap cas.

Que ningú es confongui, perquè la seqüència és aquesta: la intolerància religiosa és la que genera la sàtira contra la intolerància religiosa. En el món islàmic, i també en el catòlic: en la mesura que els papes, els bisbes o "l'Església" presumeixen de la seva superioritat moral, en la mesura que intenten imposar els seus preceptes, es converteixen en matèria satiritzable. És evident que si fossin més discrets també se'ls deixaria més tranquils. I si no, que facin la prova.

Torno als islamofeixistes: en lloc d'exclamar-se, si volen aturar les sàtires segons ells ofensives, el que haurien de fer és un curset accelerat de desintoxicació fonamentalista. Cosa que d'altra banda, precisament perquè són islamofeixistes, és obvi que no poden fer.

Dia de l'humorista

"El Senado argentino acaba de aprobar una iniciativa para declarar el 26 de noviembre 'Día Nacional del Humorista'. Se escogió esa fecha, conmemorando el natalicio del gran humorista gráfico y literario Roberto 'El Negro' Fontanarrosa. Con esto se busca reivindicar y reconocer la noble labor diaria que llevan adelante los creadores de humor y su implicancia en el desarrollo de la cultura."

Humor Sapiens, 21/12/2014
http://www.humorsapiens.com/dia-del-humorista

El Jueves i l'islamofeixisme

No m'entusiasma El Jueves. Moltes de les seves pàgines, incloses algunes portades, trobo que tenen un humor bastant destraler, pel meu gust massa groller.

Malgrat aquesta impressió general, també hi trobo agradables sorpreses, ocurrències molt divertides i enginyoses. De vegades del tot oportunes, es podria dir que fins i tot "necessàries". Sobretot quan al.ludeixen, amb la ploma esmolada, a coses que diuen o fan alguns polítics, alguns bisbes o imams, alguns empresaris o banquers, alguns sindicalistes, etc. Coses que diuen o fan, en definitiva, persones que tenen algun tipus de poder i que n'abusen.

El cas és que, tot i no ser un lector habitual de la revista, de tant en tant la fullejo, buscant algun d'aquests acudits oportú, original o especialment colpidor. De vegades és la portada. Em sembla important, que a la portada de la revista hi aparegui un acudit d'aquestes característiques, perquè de fet és el seu "article editorial". De manera que per a mi és un motiu d'alegria, quan veig El Jueves al quiosc amb una portada oportuna i valenta. Ja sigui dedicada a un tema de puntual actualitat o a un d'aquests temes malauradament cronificats, com la violència contra les dones, que a la portada de la revista ha anat apareixent de tant en tant.

El 2005 es va iniciar el ja llarg culebrot internacional de les caricatures de Mahoma (amb la publicació de les caricatures sobre el profeta al diari danès Jyllands-Posten). Al llarg dels anys El Jueves s'ha fet ressò d'aquest conflicte, amb portades oportunes. Crec que han sigut portades valentes, i que a més s'han resolt d'una manera que ha dignificat la revista, a través d'un humor, des del meu punt de vista, intel.ligent i gens groller (cosa que no es pot dir de totes les portades de El Jueves, i ja posats, tampoc de totes les de Charlie Hebdo, ni de tots els acudits publicats al Jyllands-Posten, etc.).

El diàleg intercultural o interreligiós només es pot establir partint d'uns mínims. El primer, que les paraules o els dibuixos, encara que siguin antipàtics o de mal gust, no es poden contestar amb bales. Només a partir d'aquest imprescindible acord previ es pot començar a parlar d'alguna altra cosa, per exemple de les ofenses, de qui s'ofèn i per què, etc. Però sense aquest consens sobre el primer punt, és impossible.

S'ha de posar cada cosa al seu lloc. Una cosa són els musulmans, una altra els islamofeixistes. Amb els primers no hi ha més problemes que els que es puguin tenir amb altres creients: cristians, jueus o gent de qualsevol altra religió. Si no volen imposar als altres les seves morals particulars, no té sentit dir-los res, per molt estrambòtiques que siguin les seves creences. Ara bé, si segons ells la seva moral "és l'única moral veritable", i per tant consideren legítim imposar-la als altres, si cal per la força, llavors sí, tenim un problema amb aquesta gent. Si són musulmans ja no són només musulmans, són també islamofeixistes d'ideologies totalitàries, en alguns casos promotors de fàtues homicides i comportaments assassins. Amb ells, cap concessió és intel.ligent.

Des del meu punt de vista, el món d'aquesta mena de gent és lleig, violent, sòrdid i asfixiant. Cavernícola, retrògrad, reaccionari. Massa semblant al món cristià i inquisitorial de fa uns segles, i que tants esforços ha costat deixar enrere. Per tant, em sembla legítima i necessària la resistència davant de qualsevol pressió que exerceixin avui els islamofeixistes. I islamofeixistes també ho són els musulmans que diuen no ser-ho, "però que entenen" les actituds i les reaccions dels islamofeixistes...

Cedir a aquestes pressions seves només serveix perquè ells avancin un pas més i, des d'aquesta posició avançada, exerceixin novés pressions. Cada vegada més asfixiants, cada vegada més intolerants per part seva i més intolerables per part de qui les pateix.

Sé que tot això no té solució, si més no a curt termini. Perquè els islamofeixistes no poden entendre, realment no poden, que si volen que els deixin de satiritzar el que han de fer és canviar ells. I no una mica, sinó molt. I parlo dels islamofeixistes, perquè de musulmans, ja ho sabem, n'hi ha de moltes menes; també n'hi ha de prou assenyats com per adonar-se que a l'Alcorà (com a la Bíblia) hi surten unes quantes barbaritats, i que per tant els seus textos els han d'interpretar "a favor dels drets de les persones", i no a favor, per exemple, del "colonialisme religiós", l'homofòbia, la misogínia, etc.

Velletes i bisbes

Mentre escric això vaig en autobús, un trajecte de gairebé dues hores. A la meva alçada, als seients de l'altra banda del passadís hi ha dues dones grans, menudes, encongides. Una deu vorejar els vuitanta anys, l'altra potser és una mica més jove. Me les miro només de cua d'ull, per tal que no se sentin incòmodes de sentir-se observades. Veig que una va passant les boles d'un rosari que té a la mà. No les sento, són molt discretes, només veig que alternativament mormolen alguna cosa. Suposo que van resant parenostres...

Per descomptat que em puc empescar algun acudit o tonteria de gent que resa el rosari. De fet, vaig viure molts anys envoltat d'una religiositat que incloïa el ritual del rosari diari. En tinc bastants record, d'aquella època, records de diferents tipus, alguns diguem que "bons materials" a partir dels quals teixir alguna ocurrència humorística. Però no se m'acudiria mai adreçar-me a aquestes dues dones per fer-los cap mena de broma sobre les seves oracions. No tindria cap sentit. Seria del tot fora de lloc i estúpid.

Un altre escenari. Durant un parell d'anys va viure a casa meva un marroquí musulmà. Cada quan tocava, des de l'habitació que ell ocupava m'arribava la cantarella de les seves oracions. Ell no acabava d'entendre que jo no cregués en res (en res de tipus religiós), cosa de la qual algun cop n'havíem parlat. Però això no ens impedia tenir una relació cordial, agradable. Els dos érem respectuosos amb les opinions de l'altre i no teníem cap mena d'actitud proselitista (cosa que d'altra banda, és obvi, no hauria servit de res). I aquest respecte mutu, que incloïa un sincer afecte, feia inimaginable, de manera semblant que en el cas de les dues velletes, qualsevol tipus d'eventual ironia, sàtira o broma per part meva sobre les seves creences i els seus rituals religiosos.

El Hussein, es deia així, era molt bona persona, educat, respectuós. Però no tots els musulmans, ni per descomptat tots els cristians, són respectuosos com ell. Al contrari, n'hi ha també de molt pesats, i també sobergs i prepotents, i fins i tot amenaçadors. I amb aquests altres, en la mesura que són com són, és normal, fins i tot necessari, comportar-se d'una altra manera. Perquè si no se't mengen. Et passen pel damunt, i a més sense tenir remordiments, perquè és clar, tot el que ells fan "està ben fet perquè ho fan en nom de Déu".

Una manera bastant innocent de manifestar el desacord, el cansament que provoquen les actituds prepotents i integristes de la gent així, és fer algun acudit satiritzant les seves idees, els seus comportaments, les seves contradiccions, els seus integrismes... D'acord, fer un acudit d'aquest tipus no serveix de res: segur que com a "apostolat" està destinat al més absolut fracàs. O pitjor encara, perquè pot passar que el destinatari de la sàtira se senti atacat, i de manera reactiva la seva intolerància encara es reforci més.

De manera que, en casos així, és millor no dir res? Callar per tal d'evitar que l'altre se senti ferit, s'empipi i, eventualment, reaccioni de males maneres? Perquè si aquesta és la única alternativa... quin fàstic de món, el que ens espera, acollonits, sense ni atrevir-nos a fer un acudit de la por que tenim que, si el fem, l'altre, "en lloc de fer un acudit contra nosaltres", ens faci una cara nova... o potser ens clavi un tret al cap.

Ja hem arribat. Les dues velletes no se si han acabat de resar el rosari. La darrera part del trajecte se l'han passat endormiscades, fent capcinades. S'aixequen a poc a poc, amb dificultat, i baixen els alts graons de l'autobús encara amb més dificultats. Es queden aturades a la vorera, com si agafessin forces, i llavors se'n van caminant lentament. Miro entendrit com s'allunyen.

No, ni elles ni l'Hussein no són "matèria satiritzable", al contrari. En canvi, alguns imams i alguns bisbes, sí.

Com fer un acudit - 2

"Refrigerar a Franco no es ilegal. Así lo ha considerado la juez Rocío Nieto Centeno, que ha desestimado la demanda de la Fundación Franco contra Eugenio Merino por su obra Always Franco, que muestra al dictador dentro de una nevera de Coca-Cola. Pero la Fundación Franco no piensa parar aquí. "Recurriremos la sentencia a la Audiencia Provincial", ha anunciado Jaime Alonso, vicepresidente de la fundación, que ha declarado "que se esperaba la sentencia" pero sigue firme en su idea "de llegar al Supremo" si es necesario con su demanda, en la que piden una indemnización de 18.000 euros contra el escultor por dañar el honor del dictador. [...] Todo comenzó en la edición 2012 de Arco. Allí Merino exhibió Always Franco, una obra con la que, según sus palabras en declaraciones a la Ser, quería reflejar que la imagen del dictador está "congelada" en el cerebro de los españoles. Inmediatamente, la Fundación Franco presentó una demanda que fue aceptada por el juzgado de Primera Instancia número 26 de Plaza de Castilla. [...]" (1)

És un bon acudit que l'Eugenio Merino fagi un muntatge amb una escultura del Franco a dins d'una nevera? I que la Fundación Franco li posi una demanda? Home, això ja fa una mica més de gràcia, però tampoc és cap genialitat humorística. El millor és el que es diu al final, que la demanda "fue aceptada por el juzgado de Primera Instancia número 26 de Plaza de Castilla". Això sí que és un gran acudit i un esplèndid motiu d'inspiració!

Vivim en un país amb l'administració de justícia completament saturada, cosa de la que se'n queixen amb tota la raó els mateixos jutges. Però alhora resulta que a algú se li acudeix posar una demanda tan pintoresca i fora de lloc com aquesta, i al jutjat, un jutge, en lloc de desestimar-la, l'admet a tràmit. I mentrestant hi ha munts de casos que prescriuen (alguns importantíssims) a causa de la lentitud judicial!

--
(1) "La jueza desestima la demanda de la Fundación Franco contra Eugenio Merino". Ángel Luis Sucasas. El País, 17-7-2013
cultura.elpais.com/cultura/2013/07/17/actualidad/1374060258_425280.html

Com fer un acudit

Si algun dia vols fer un acudit i no te'n ve ningun al cap, hi ha una manera molt fàcil de desencallar-te. Agafes qualsevol diari, hi dones un cop d'ull i, automàticament, et comencen a bullir les ocurrències humorístiques.

Tens diferents opcions. La primera, un cop seleccionada una notícia, consisteix en ressaltar-ne encara més la seva part grotesca, absurda, insultant o còmica. Els diaris estan plens de noticies amb característiques d'aquestes. Les ocurrències y les mentides dels polítics, les tonteries d'alguns futbolistes i famosos, els despropòsits d'algun cardenal, etc., cada dia, de forma regular, proporcionen bons materials de partida. De vegades, només el titular ja és un acudit esplèndid: "Escàndol a la Xina por la venda de pollastre caducat fa 46 anys". (1)

Aquesta opció de la reproducció, manipulació o exageració d'una notícia d'actualitat té l'avantatge que és bastant fàcil de dur a terme, no cal esforçar-se gaire, flueix de manera espontània (molts dels acudits que es publiquen als diaris són d'aquest tipus). I dos inconvenients: d'una banda, es corre el risc de ser poc original (la idea pot ser previsible), i d'una altra, l'acudit és obvi que podrà durar poc: quan s'oblidi una mica el personatge o l'anècdota de la notícia, ja no s'entendrà (cosa que d'altra banda ja es té assumit en aquest tipus d'acudits "oportunistes", efímers).

Una altra opció és intentar construir un acudit amb la mateixa idea humorística, però en un context atemporal, amb uns personatges anònims. Admiro molt la gent que, sobre la marxa (és a dir, tractant el tema d'actualitat), és capaç de fer aquesta adaptació, aquesta generalització. Sovint el resultat són acudits que em fascinen.

La tercera opció és, a partir de la notícia, deixar volar la fantasia, i aprofitar les ocurrències que llavors vagin emergint, sovint de manera desordenada i anàrquica, per acabar fent algun o alguns acudits. Uns acudits que, tot i tenir el seu origen en la notícia, de vegades pot ser que se n'hagin allunyat tant que ja sigui impossible veure-hi cap vinculació.

La primera opció en general m'atrau molt poc, perquè una de les coses que m'agrada dels acudits és la seva atemporalitat. La segona em sembla molt interessant, però també molt difícil, i com que sóc bastant mandrós normalment no m'hi decanto. La tercera opció és la que m'és més fàcil, i per tant la que en general acabo triant.

--
(1) La Vanguardia, 11/07/2013
http://www.lavanguardia.com/vida/20130711/54377425638/escandalo-china-venta-pollo-caducado.html
(2) Tant l'acudit que encapçala l'escrit com la notícia de La Vanguardia són del 2013; si estan associats a un text del 2015 és a causa del sistema de redacció d'aquests textos, que de vegades, un cop iniciats, sense trobar la manera d'acabar-los d'arrodonir, es queden encallats i mig oblidats. En aquests cas, durant dos anys.

Islamofòbia?

Parlo (escric, dibuixo), per exemple, sobre "un mahometà assassí". I em critiquen, em diuen que no generalitzi, que respecti les religions, etc.

Jo he dit "un mahometà assassí". Un. No he generalitzat. No he dit que "tots els mahometans són assassins". M'he referit a un individu. Una persona que, per exemple, ella mateixa s'ha definit com a mahometana. I que ha assassinat algú. Encara més fàcil: ni tan sols cal buscar proves, perquè ella mateixa reconeix el seu assassinat, fins i tot se'n vanta. I a més especifica que ho ha fet "inspirada pel seu mahometanisme".

No m'invento res. Oi que hi ha gent així? Gent que reivindica els seus assassinats fets en nom de les seves creences. En aquest cas, de les seves creences criminals.

Que una persona així no és una bona mahometana? I què és això, de ser un bon mahometà? Qui dóna els certificats? Perquè no hi ha cap col.lectiu de creients capaç de consensuar, entre tots els seus membres, en què consisteix "ser un bon creient". Al contrari, les discrepàncies són habituals, les lluites internes també, i de vegades no només dialèctiques. De vegades també es maten entre ells.

Que aquesta postura és "islamofòbica"? Doncs apa, per tal que ningú se senti discriminat o injustament atacat, ampliem el ventall: també hi ha cristians assassins, jueus assassins, ateus assassins, nacionalistes assassins, banquers assassins, industrials assassins... Tenen en comú dues coses: que tots són assassins (de diferents maneres, alguns maten amb guants blancs i a distància) i que tots justifiquen els seus assassinats (o els consideren "danys col.laterals" inevitables) en nom de les seves creences, religioses o laiques.

Per descomptat, no tots els musulmans, cristians, jueus, ateus, etc. són assassins. Per descomptat que no, per sort són una minoria, perquè sinó la humanitat ja hauria desaparegut. Per tant, qui del que he escrit fins ara en vulgui fer una lectura "generalitzadora", té un problema de comprensió lectora. O dit de manera més col.loquial, és una mica curt de gambals.

Aclarit això, segueixo. El 7 de gener de 2015 als dibuixants de Charlie Hebdo els van matar dos musulmans assassins. A partir d'aquí, hi va haver musulmans que ho van denunciar sense cap mena de pal.liatius ni mitges tintes. Alhora, molts musulmans, sobretot de segons quins països, ho van celebrar (tornem-hi, he escrit "molts", no "tots", alerta amb les temptacions d'inventar-se presumptes islamofòbies...). I molts musulmans (i també no musulmans), tot i que no ho van celebrar ni aprovar, van dir que, "és clar, si es fan segons quines coses, després pot passar que...". D'aquest últims, és clar, també cal malfiar-se'n molt.

Un exemple d'aquest darrer grup: el mediàtic, persuasiu, ocurrent i catòlic Jorge Mario Bergoglio, l'actual Papa Francesc (1), a qui escolten amb devoció milions de persones d'arreu del món. Cal reconèixer que moltes coses de les que diu són força assenyades, però aquesta precisament, no. En aquest cas, com a mínim podia haver callat.

--
(1) Durant el viatge de Sri Lanka a Filipines, el 15-1-2015

Cadascú hi llegeix el que vol

La Bíblia no és un manual tècnic amb instruccions concretes. No diu coses com: "per posar en marxa el deshumidificador, prem el botó vermell". En lloc de contenir un missatge clar, concret i sostingut, està plena de contradiccions, de manera que els creients que en vulguin treure algun conjunt de normes morals que no es contradiguin excessivament entre elles, cal que la llegeixin "amb una intenció prèvia". Aquest és un requisit imprescindible, per tal de poder-ne fer una lectura moralitzant (que és el que busquen els creients), i alhora és obvi que és un detall que condiciona les conclusions posteriors, ja siguin aquestes conclusions de caràcter pacífic, empàtic i tolerant o bel.ligerant i integrista. O de qualsevol altre tipus, segons el tant per cent que s'hi posi de cada un dels ingredients disponibles.

El resultat és una recepta personalitzada (pel propi individu o per la comunitat a la qual pertany) que es cuina donan importància a uns textos determinats, oblidant-ne unas altres, entrant en complexos debats fil.lológics sobre "la correcta traducció" d'alguns paratges, etc. Triant, rebutjant i jugant amb les interpretacions. O dit d'una altra manera més expeditiva: "llegint-hi el que s'hi vol llegir".

El punt de partida, la intencionalitat prèvia, configura el resultat, la conclusió. La moral concreta que se n'extreu, el que es considera que està bé i el que està malament, el que és pecat i el que és virtut, el que cal premiar i el que cal castigar, com cal comportar-se.

Això vol dir que, quan es volen justificar unes determinades actuacions en nom de Déu, és fàcil aconseguir aquestes justificacions llegint la Bíblia. La història està plena d'exemples il.lustratius d'aquest tipus: d'una banda, actuacions d'allò més admirables, compassives, emancipadores, i d'una altra banda, actuacions d'allò més detestables i cruels, de vegades completament criminals.

Per tant, el més important no és si es fa "una correcta interpretació" dels textos, sinó si el resultat de la lectura o interpretació justifica un tipus de conducta o una altra. Si la conducta és criminal, ja siguin els crims etiquetables com a terroristes, bèl.lics, econòmics, socials, laborals o sanitaris (del tipus que siguin, ja que de creients criminals n'hi ha de moltes menes, també de demòcrates i encorbatats), la interpretació, per molt que es faci en nom de Déu, els profetes o els textos sagrats, no és res més que estupidesa moral.

I d'estupideses morals n'hi ha moltes. Per exemple, també és una estupidesa moral considerar que es pot equiparar el fet de fer dibuixos poca-soltes ("informals, mancats de bon seny") i el fet d'assassinar ("matar amb premeditació i traïdoria") els dibuixants que fan dibuixos poca-soltes.

Protegir les persones

És així de senzill: s'ha de protegir la integritat de les persones, no de les idees (ni de les creences). Aquestes no tenen vida. Només tenen "vigència": mentre algú amb vida les alimenta, les reivindica, les defensa. Són les persones les que generen idees i creences, i a l'inrevés és impossible.

Per això es pot justificar una limitació de la llibertat d'expressió quan en nom d'ella es volen promoure, exaltar o justificar atemptats contra les persones. Per exemple, fent apologia de la homofòbia, de la violència contra les dones, del racisme.

I en canvi, no hi ha cap necessitat de limitar les sàtires que apunten a les ideologies, o a les religions. Es pot "demanar", suggerir, que es moderin aquest tipus de sàtires... però no es pot anar més enllà. O no s'hi hauria d'anar. Satiritzar unes creences no posa en perill la vida de cap creient. Potser posa en efervescència la seva indignació, però cal remarcar aquesta diferència fonamental: no posa en perill la seva vida.

Cadascú és responsable de les seves indignacions. Ens podem indignar per moltes coses, per infinites coses, però les indignacions sempre són nostres. I per tant és nostra la responsabilitat del que en fem, de com les encarrilem, de si les contenim o no. Perquè les indignacions poden ser incendiàries, poden ser explosives, poden convertir-se en monstres que, escapolint-se del nostre control (o alimentades pel nostre descontrol voluntari) acabin provocant les més grans crueltats i desastres. Quan això passa, el responsable és sempre l'indignat, mai el presumpte "motiu d'indignació". El motiu d'indignació pot ser motiu de discrepància, però no hauria de ser mai motiu de salvatgeries, de crueltats, d'homicidis.

La sacralitat o trivialitat d'una idea o creença és un terreny pantanós i emboirat, sense referents objectius, determinada només per la subjectivitat de cadascú. El consens és impossible. Si entrem en aquest joc de la reivindicació de les subjectivitats personals, estem perduts.

La vida d'una persona és una realitat concreta, tangible. Sortir d'aquest marc de referència és molt perillós. Repetim-ho: totes les idees, laiques o religioses, poden ser ressuscitades, revivides, per una persona. Cap persona morta pot ser ressuscitada per una idea o creença.

Límits de la llibertat d'expressió

La llibertat d'expressió no té límits? Els països democràtics que la proclamen no la restringeixen mai? O la diferència és una altra: què incloem dins d'un determinat model de llibertat d'expressió i què n'excloem? I per quins motius ho fem?

L'apologia del terrorisme, del racisme o del maltractament de les dones normalment no es considera un ús legítim del dret a la llibertat d'expressió. En molts països l'exercici d'aquest hipotètic dret està prohibit. Aquesta prohibició és legítima? O és un atemptat contra la llibertat d'expressió?

En d'altres països, el que no s'admet és la crítica contra el govern o els governants. I en d'altres les crítiques contra els símbols i les creences religioses.

En alguns països no s'admet gairebé res: a qui diu el que està prohibit dir el poden detenir, torturar, empresonar, i fins i tot executar. Judicialment o extrajudicialment. Per exemple, li pot passar això a algú, en segons quins països, per haver dit que Déu no existeix. O per satiritzar algun profeta. O per fer-ne un dibuix.

Un dibuix de Déu o d'un profeta (fins i tot si el dibuix és groller, poca-solta, de mal gust), ¿és equiparable a un dibuix, un text o un discurs que pretén justificar l'assassinat del primer dibuixant?

Totes les restriccions de la llibertat d'expressió són equiparables? Totes són arbitraries? La llibertat d'expressió hauria de ser absoluta, sense cap límit de cap mena? O hi ha alguna manera coherent de justificar algunes restriccions i de condemnar-ne unes altres?

És el mateix reclamar la llibertat d'expressió per denunciar els abusos del poder que reclamar-la per fomentar l'odi contra els col.lectius més vulnerables?

És el mateix exercir-la fent uns acudits satírics (contra el que sigui) que exercir-la per promoure l'assassinat (o per justificar-lo), dels autors dels acudits satírics? D'acord, segons les creences, els prejudicis i les intransigències de cadascú les respostes a aquesta pregunta són diferents. De fet, aquest és el problema.

Això no hi ha qui ho arregli...

Narcisismes de joventut

Fa molts, molts anys, l'Albert em va elogiar uns dibuixos meus. Em va dir que eren interessants, que es notava que dibuixava "el que em sortia de dins". A tots ens agrada que ens diguin floretes. I si te les diu un entès (com era el cas de l'Albert pel que fa al dibuix) el narcisisme se t'estufa i el sentit crític se t'afebleix. Crec que això és el que em va passar llavors.

Guardo algun d'aquells dibuixos. No trobo que tinguin cap interès. Crec que els conservo només per recordar que feia "allò", d'una banda tan pretensiós i d'una altra tan irrellevant. (1)

El que em sortia de dins? Però, hi tenia alguna cosa, a dins? I suposant que sí, no cal ofici per ser capaç "d'exposar a fora" el que tenim a dins? O és que naixem dotats de ciència infusa, i d'experiència també infusa?

No sabia res, o gairebé no res, ni de la vida ni de dibuix. Havia viscut poc. I també havia dibuixat poc. Tot "ho havia fet poc". Feia uns gargots que, ara, tan pel contingut (les idees, els temes) com pel continent (el dibuix, la tècnica, el traç) em semblen el que he dit abans, pretensiosos i irrellevants.

D'ençà d'aleshores ha passat molt temps. Viure crec que sí he viscut. De vegades potser massa: si m'hagués estalviat algunes experiències i algunes bastonades no em sabria gens de greu. El cas és que, a causa de les "experiències viscudes", en teoria ara hauria d'estar més en condicions de ser capaç de dibuixar alguna cosa "interessant", amb una mica de cara i ulls, consistent. Per aquesta banda, això estaria encarrilat. Ara bé, pel que fa a "l'ofici" de dibuixar, crec que no he progressat gaire. Mig per mandra, i mig a causa d'altres interessos que sovint m'han dut per d'altres camins, he progressat poc.

De tota manera, de vegades segueixo dibuixant. I com que no he progressat, segueixo fent uns dibuixos que, tot i no tenir res a veure amb els de llavors, crec que també són bastant irrellevants. Diferents, però també irrellevants. Si he progressat, crec que només és en el sentit que ara sóc conscient que el que faig actualment "també és irrellevant". Ja ho sé "avui", no cal que m'esperi una pila d'anys per ser capaç d'adonar-me'n.

També he fet un altre progrés: a més de ser conscient d'aquesta intranscendència, ara els resultats, la qualitat del que faig, em preocupen poc. M'importa si em diverteixo, ja sigui dibuixant, o manipulant dibuixos o imatges dels altres. Que no és excel.lent el resultat? Doncs mala sort. Que no arriba ni a regular? Doncs encara més mala sort. Només que sigui una mica ocurrent (amb una mica ja m'aconformo) i que em serveixi per passar una estona una mica entretingut, ja m'està bé.

--
(1) Podria reproduir algun d'aquells dibuixos antics, "per posar-me més en evidència", però la veritat és que em fa vergonya, de manera que em quedo més a gust mantenint-los amagats...