Mentre escric això vaig en autobús, un trajecte de gairebé dues hores. A la meva alçada, als seients de l'altra banda del passadís hi ha dues dones grans, menudes, encongides. Una deu vorejar els vuitanta anys, l'altra potser és una mica més jove. Me les miro només de cua d'ull, per tal que no se sentin incòmodes de sentir-se observades. Veig que una va passant les boles d'un rosari que té a la mà. No les sento, són molt discretes, només veig que alternativament mormolen alguna cosa. Suposo que van resant parenostres...
Per descomptat que em puc empescar algun acudit o tonteria de gent que resa el rosari. De fet, vaig viure molts anys envoltat d'una religiositat que incloïa el ritual del rosari diari. En tinc bastants record, d'aquella època, records de diferents tipus, alguns diguem que "bons materials" a partir dels quals teixir alguna ocurrència humorística. Però no se m'acudiria mai adreçar-me a aquestes dues dones per fer-los cap mena de broma sobre les seves oracions. No tindria cap sentit. Seria del tot fora de lloc i estúpid.
Un altre escenari. Durant un parell d'anys va viure a casa meva un marroquí musulmà. Cada quan tocava, des de l'habitació que ell ocupava m'arribava la cantarella de les seves oracions. Ell no acabava d'entendre que jo no cregués en res (en res de tipus religiós), cosa de la qual algun cop n'havíem parlat. Però això no ens impedia tenir una relació cordial, agradable. Els dos érem respectuosos amb les opinions de l'altre i no teníem cap mena d'actitud proselitista (cosa que d'altra banda, és obvi, no hauria servit de res). I aquest respecte mutu, que incloïa un sincer afecte, feia inimaginable, de manera semblant que en el cas de les dues velletes, qualsevol tipus d'eventual ironia, sàtira o broma per part meva sobre les seves creences i els seus rituals religiosos.
El Hussein, es deia així, era molt bona persona, educat, respectuós. Però no tots els musulmans, ni per descomptat tots els cristians, són respectuosos com ell. Al contrari, n'hi ha també de molt pesats, i també sobergs i prepotents, i fins i tot amenaçadors. I amb aquests altres, en la mesura que són com són, és normal, fins i tot necessari, comportar-se d'una altra manera. Perquè si no se't mengen. Et passen pel damunt, i a més sense tenir remordiments, perquè és clar, tot el que ells fan "està ben fet perquè ho fan en nom de Déu".
Una manera bastant innocent de manifestar el desacord, el cansament que provoquen les actituds prepotents i integristes de la gent així, és fer algun acudit satiritzant les seves idees, els seus comportaments, les seves contradiccions, els seus integrismes... D'acord, fer un acudit d'aquest tipus no serveix de res: segur que com a "apostolat" està destinat al més absolut fracàs. O pitjor encara, perquè pot passar que el destinatari de la sàtira se senti atacat, i de manera reactiva la seva intolerància encara es reforci més.
De manera que, en casos així, és millor no dir res? Callar per tal d'evitar que l'altre se senti ferit, s'empipi i, eventualment, reaccioni de males maneres? Perquè si aquesta és la única alternativa... quin fàstic de món, el que ens espera, acollonits, sense ni atrevir-nos a fer un acudit de la por que tenim que, si el fem, l'altre, "en lloc de fer un acudit contra nosaltres", ens faci una cara nova... o potser ens clavi un tret al cap.
Ja hem arribat. Les dues velletes no se si han acabat de resar el rosari. La darrera part del trajecte se l'han passat endormiscades, fent capcinades. S'aixequen a poc a poc, amb dificultat, i baixen els alts graons de l'autobús encara amb més dificultats. Es queden aturades a la vorera, com si agafessin forces, i llavors se'n van caminant lentament. Miro entendrit com s'allunyen.
No, ni elles ni l'Hussein no són "matèria satiritzable", al contrari. En canvi, alguns imams i alguns bisbes, sí.
