És obvi que els gustos, i els sentits de l'humor, són variables: no a tothom ens semblen interessants o ens fan gràcia les mateixes coses. Per exemple: dibuixes un acudit, et sembla que és original i divertit, però llavors l'ensenyes a algú i et diu que el troba molt dolent.
És clar, en un cas així a banda dels gustos personals hi ha també un aspecte important a tenir en compte. En general, nosaltres mateixos "ens fem bastanta gràcia", trobem força originals les nostres ocurrències, mentre que amb les dels altres som més crítics. De vegades, fins i tot inclements. És el peatge de subjectivitat que paguem a causa del pes del narcisisme: molt mirar-nos el melic i poca equanimitat.
Assumida aquesta motxilla més aviat feixuga del narcisisme i de la falta d'objectivitat, encara ens queda un àmbit en principi incontaminat: el plaer que ens suposa (si és això el que ens agrada) el fet de dedicar-nos a fer acudits, amb independència de l'eventual avaluació dels resultats. Si som capaços de passar-nos-ho bé dibuixant i rumiant ocurrències, sense preocupar-nos del que diran o deixaran de dir del resultat, tenim molt de guanyat. I en qualsevol cas, si no ens en despreocupem del tot, sempre podem trobar alguna bona excusa per justificar-nos una mica.
Per exemple: ja fa uns quants anys, al començar a fer acudits, un bon amic que llavors també va decidir fer alguna incursió en l'humor gràfic, no sé si per justificar-se ell mateix o per consolar-me a mi em va dir que, si de cada deu acudits que fèiem ens en sortia com a mínim un de bo, ja estava bé. Òbviament és una nota de tall baixa, treure un 1 sobre 10 i que et consideris aprovat. Però una nota de tall sempre és arbitrària, de manera que, posats a ser arbitraris, ja està bé ser-ho a favor nostre. Perquè així perdem la por als exàmens: que l'acudit et surt millor o pitjor? Que surt del dret o del revés? No ve d'aquí, perquè l'objectiu principal és un altre, passar-t'ho bé fent-lo.
El cas és que, com que sóc bastant fresc i alhora no haig de retre comptes a ningú del que faig, m'he quedat amb aquesta ocurrència del meu amic: justificar-me pensant que, encara que només sigui per casualitat, o per probabilitat estadística, amb una mica de sort de cada deu acudits si més no un sortirà mínimament enginyós.
I els altres... doncs hauran servit per això que deia, per passar-me unes bones estones mentre els faig. Cosa que té el seu interès, tenint en compte que hi ha gent que per passar-s'ho bé ha de fer coses molt més complicades: tenir allò o allò altre, comprar, gastar, viatjar, anar lluny, etc. Jo, amb un llàpis i un paper i una estona per fer gargots i pensar tonteries, ja em sento feliç. (1)
Qu els acudits que faig són dolents? Potser sí, però les estones que passo fent-los són molt bones!
--
(1) Parlo de llàpis i paper perquè sempre començo així; l'eventual pas a la pantalla, quan s'escau acompanyat de la recerca i manipulació d'imatges, si de cas ve després.
