Discriminacions i demagògies

Caminant per la vorera, un home amb una cadira de rodes elèctrica està a punt d'embestir-te. Més enllà, et passa fregant una dona que va en bicicleta. Arribes a un pas zebra i et va d'un pel que un gitano amb una furgoneta no t'atropelli. O potser és un negre, o un magribí. Puges al tren, i un parell d'homosexuals et miren amb mala cara quan els demanes que treguin els peus que tenen al damunt del seient del seu davant, ja que hi vols seure.

Si et queixes, segons el grau de bel.ligerància i demagògia de les persones anteriors et pots trobar que t'acabin acusant de discriminador de discapacitats, masclista, racista o homòfob. Si el grau d'absurditat encara és més elevat i la situació s'embolica, les desqualificacions poden pujar molt de to, com ara que et tractin de potencial eugenèsic nazi, maltractador de dones, simpatitzant del KKK o de la lliga a favor de l'extermini dels gais.

Els motius que poden contribuir a que la cosa s'emboliqui poden ser diferents, potser la dona no va sola sinó que duu a la cadireta de la bici un nen petit (de manera que se sent reforçada per la seva maternitat), el gitano o el negre han anat a la universitat, els homosexuals són militants d'una associació contra l'homofòbia, o el discapacitat en lloc de ser hemiplègic és tetraplègic, i no vol entendre que això no el legitima per embestir-te.

Més agreujants: si a sobre l'incident no l'ha vist ningú més, però a partir de la teva queixa es comença a congregar gent, llavors ho tens encara més mal parat: víctima de la demagògia de l'altre quedes com un drap brut, i la gent et mira amb cara de fàstic, de rebuig, com si fossis un monstre sense sentiments, o un perillós psicòpata.

Aquesta mena de coses passen. A mi ahir em va estar a punt d'atropellar un home d'uns cinquanta anys amb cara d'enfadat que anava per la vorera a tota pastilla amb la seva cadira elèctrica. I de dones (i homes) que amb la seva bicicleta han estat a punt d'atropellar-me mentre camino per la vorera, gairebé cada dia en podria afegir algun a la llista. Com que normalment callo, no passa res (la gent prepotent em fa molta por, i no m'agraden les discussions). Però si algun cop m'he queixat una mica, he vist com la cosa de seguida s'enverinava.

Ser discapacitat, dona, gitano, negre o homosexual molts cops suposa importants desavantatges. Declarades o encobertes discriminacions, o fins i tot un risc extrem per a la pròpia integritat. Poca broma, amb aquests temes. Tanmateix, aquestes tristes realitats no justifiquen cap mena de patent de cors per a aquestes persones: de la mateixa manera que s'han de combatre les discriminacions o agressions que de vegades, massa vegades, elles pateixen, en ocasions molt greus, de la mateixa manera, no hi ha cap motiu perquè quan són elles qui transgredeixen les normes de convivència i civisme se'ls hagin de tolerar les seves transgressions.

Per tant, és del tot legítim parlar d'aquest tema (per exemple, dels tetraplègics prepotents), i si s'escau també és legítim fer-ne acudits. Si estem en contra  de totes les discriminacions, abusos i demagògies, vol dir que també hem d'estar en contra d'aquelles que tramposament de vegades alimenten (pel motiu que sigui) algunes persones discriminades.

Humor gràfic i humor verbal

Sóc del tot incapaç d'empescar-me un acudit només verbal (explicable o llegible) i en canvi em costa poc "perpetrar" una vinyeta, un acudit gràfic, normalment amb text incorporat. No parlo de la qualitat del resultat, això és una altra història, em refereixo només al fet de poder elaborar un acudit verbal o gràfic, sigui bo, regular, dolent o molt dolent. Sobre el resultat, sóc realista i tinc assumit que fer un acudit realment bo, verbal o gràfic (aquest segon amb text o mut) no és a l'abast de tothom. Dolents o regulars potser sí, però bons de debò... Ho dic per experiència, a mi ja m'agradaria, ser capaç de fer acudits més bons dels que faig.

Em fa pensar, la meva total incapacitat per empescar-me acudits verbals mentre que, d'altra banda, m'atreveixo, potser fins i tot de manera imprudent, amb els acudits gràfics. L'explicació, però, m'adono que és senzilla: uns i altres no tenen res a veure, o molt poc.

Crec que per fer un acudit verbal, sobretot si és bo, cal ser molt enginyós. D'entrada, la seva estructura és molt concreta: presentació o introducció, eventual nus, i obligada sorpresa final (tot plegat, ja sigui de manera molt elaborada o condensada). Una vinyeta pot incloure també aquesta estructura (sobretot en el seu text, si no és muda), però una vinyeta sobretot és una finestra oberta a diferents possibilitats, un espai que permet molta més llibertat, tant d'estructura com de to o tendència. En canvi, una tira (de dues o més vinyetes), és més fàcil que adopti aquesta estructura de presentació, nus i desenllaç.

Un acudit parlat et pot fer gràcia o no, depèn dels gustos personals i de la qualitat de l'acudit (i de qui l'explica, perquè es poden explicar amb molta gràcia acudits molt dolents). De tota manera, malgrat la divergència de gustos personals, crec que és més fàcilment avaluable un acudit verbal que un de gràfic. Perquè els requisits que ha de reunir són més clars.

En canvi, un acudit gràfic pot tenir més cares, més registres. Per exemple, pot prescindir d'aquest factor de sorpresa (bàsic en un acudit verbal) i moure's només en el camp de la sàtira més sagnant, sense cap pretensió humorística. Suposo que el problema ve de fer servir la paraula "acudit" per anomenar coses tan diferents. De fet, hi ha autors que rebutgen aquesta paraula, "acudit", com a definició de la seva obra, ara em ve al cap El Roto, a qui recordo haver-li sentit a dir això algun cop.

A mi, que sóc incapaç d'inventar-me un acudit verbal, també em costa moltíssim fer acudits gràfics muts, sense text. De fet, gairebé ni ho intento. És una altra pista de per què faig el que faig: el que em costa ho evito. En canvi, m'atreveixo amb les alternatives més fàcils, més tramposes, ja que em permeten fer "alguna cosa" (encara que sigui més aviat fluixa o destralera) sense gaire esforç. Em permeten moure'm en un camp sense exigències concretes, amb normes boiroses o inexistents, i m'aprofito d'aquesta indefinició, d'aquesta laxitud o permissivitat, per tal de dissimular les meves limitacions i passar-m'ho bé "jugant a fer acudits".

Sobre la gràcia

Hi ha gent que te gràcia inventant acudits. Per exemple, segons el meu gust, el Gila, el Summers, l'Abelenda...

Hi ha gent que té gràcia explicant acudits, gent que fins i tot és capaç d'explicar de manera graciosa acudits bastant dolents. Per exemple l'Eugenio (abans de morir-se).

També hi ha gent que "té gràcia" (traça, enginy) a l'hora de fer un acudit gràfic que no és gens graciós. Però que és esplèndid "gràcies" a la seva contundència, a l'enginy que reflecteix per tal de transmetre una determinada idea, potser molt agressiva. Per exemple, El Roto.

Algú pot ser graciós (i afectuós) empatitzant amb els altres, i també pot ser graciós (irònic, satíric, cruel) ridiculitzant els altres. Segur que tots coneixem gen d'ambdues menes: els primers els gaudim i els segons el patim.

Si diem d'algú que és un graciós, si ho diem amb afecte volem dir que és ocurrent i entranyable, i si ho diem amb ironia volem dir que és un poca-solta.

D'altra banda, mesures de gràcia són les que disposa el Poder quan vol perdonar les penes d'algun convicte, cosa que fa molta gracia al beneficiari de la gràcia (i segurament molta poca gràcia a les persones afectades pels fets delictius comesos pel delinqüent amnistiat). De casos d'aquests de tant en tant en surten als diaris, i sí, "fan molta gràcia" (gràcia irònica, és a dir, indignació, sensació d'insult).

Vaja, que la paraula "gràcia" és una d'aquestes paraules amb molts significats, de vegades fins i tot oposats.

De manera que si ens diuen que en tal és graciós, o que fa acudits graciosos, més val que estiguem a l'aguait. No fos cas que, despistats, si la gent que ens envolta riu, de manera mimètica nosaltres també acabem rient... del que no hauríem de riure, sinó potser censurar.

Sobre l'humor

Per què és tan agradable el bon humor?
Per què és tan pesat el mal humor?
Per què és tan repulsiu l'humor cruel?
Per què fem servir una mateixa paraula
per parlar de coses tan diferents?
L'humor són sempre pessigolles mentals?
O de vegades és només l'excusa
per donar unes punyalades que,
sense aquest paraigua del presumpte humor,
serien massa obvies i intolerables?

1 de cada 10

És obvi que els gustos, i els sentits de l'humor, són variables: no a tothom ens semblen interessants o ens fan gràcia les mateixes coses. Per exemple: dibuixes un acudit, et sembla que és original i divertit, però llavors l'ensenyes a algú i et diu que el troba molt dolent.

És clar, en un cas així a banda dels gustos personals hi ha també un aspecte important a tenir en compte. En general, nosaltres mateixos "ens fem bastanta gràcia", trobem força originals les nostres ocurrències, mentre que amb les dels altres som més crítics. De vegades, fins i tot inclements. És el peatge de subjectivitat que paguem a causa del pes del narcisisme: molt mirar-nos el melic i poca equanimitat.

Assumida aquesta motxilla més aviat feixuga del narcisisme i de la falta d'objectivitat, encara ens queda un àmbit en principi incontaminat: el plaer que ens suposa (si és això el que ens agrada) el fet de dedicar-nos a fer acudits, amb independència de l'eventual avaluació dels resultats. Si som capaços de passar-nos-ho bé dibuixant i rumiant ocurrències, sense preocupar-nos del que diran o deixaran de dir del resultat, tenim molt de guanyat. I en qualsevol cas, si no ens en despreocupem del tot, sempre podem trobar alguna bona excusa per justificar-nos una mica.

Per exemple: ja fa uns quants anys, al començar a fer acudits, un bon amic que llavors també va decidir fer alguna incursió en l'humor gràfic, no sé si per justificar-se ell mateix o per consolar-me a mi em va dir que, si de cada deu acudits que fèiem ens en sortia com a mínim un de bo, ja estava bé. Òbviament és una nota de tall baixa, treure un 1 sobre 10 i que et consideris aprovat. Però una nota de tall sempre és arbitrària, de manera que, posats a ser arbitraris, ja està bé ser-ho a favor nostre. Perquè així perdem la por als exàmens: que l'acudit et surt millor o pitjor? Que surt del dret o del revés? No ve d'aquí, perquè l'objectiu principal és un altre, passar-t'ho bé fent-lo.

El cas és que, com que sóc bastant fresc i alhora no haig de retre comptes a ningú del que faig, m'he quedat amb aquesta ocurrència del meu amic: justificar-me pensant que, encara que només sigui per casualitat, o per probabilitat estadística, amb una mica de sort de cada deu acudits si més no un sortirà mínimament enginyós.

I els altres... doncs hauran servit per això que deia, per passar-me unes bones estones mentre els faig. Cosa que té el seu interès, tenint en compte que hi ha gent que per passar-s'ho bé ha de fer coses molt més complicades:  tenir allò o allò altre, comprar, gastar, viatjar, anar lluny, etc. Jo, amb un llàpis i un paper i una estona per fer gargots i pensar tonteries, ja em sento feliç. (1)

Qu els acudits que faig són dolents? Potser sí, però les estones que passo fent-los són molt bones!

--
(1) Parlo de llàpis i paper perquè sempre començo així; l'eventual pas a la pantalla, quan s'escau acompanyat de la recerca i manipulació d'imatges, si de cas ve després.

Acudits sobre l'Església

Si fas un acudit ficant-te amb l'Església catòlica els catòlics es queixen. És normal, a ningú li agrada que el critiquin, sobretot si creu que la crítica és injusta, que allò que es diu és fals o està distorsionat.

Sovint, si el que pensen els altres de nosaltres no ens agrada, pensem que estan equivocats. En canvi, si ens fan lloances, no hi veiem pegues, al contrari. Si ens alaben estem contents i si ens censuren ens disgustem. No som gaire autocrítics. Ni objectius.

Tots veiem les coses de manera diferent, i a sobre estem convençuts de tenir "tota" la raó... I per tant és normal que entre nosaltres de tant en tant (per no dir que tot sovint) es generin discrepàncies i conflictes.

Quan jo vaig néixer, oficialment tothom era catòlic: et batejaven quan naixies, anaves a catequesi, feies la Primera Comunió, més endavant la Confirmació, et confessaves de tant en tant, anaves a missa els diumenges... Si era el cas que et casaves, et casaves per l'Església. I si et mories, òbviament  el mestre de cerimònies era el capellà. L'Església era omnipresent.

Per sort, amb els canvis polítics aquella omnipresència (i omnipotència) va anar minvant. En aquella època, algunes persones de mica en mica ens vam anar allunyant de les rutines religioses; unes ho vam fer de manera passiva i silenciosa, d'altres de manera més sorollosa i bel.ligerant. Ens en vam apartar, però els anys ens havien deixat una impremta inesborrable. Val a dir que, pel que fa a alguns aspectes, positiva. O almenys és el que puc dir de mi: gràcies a aquella educació vaig assimilar uns valors que considero que a mi m'han ajudat a viure amb més dignitat.

Junt amb aquells aspectes positius, també ens havíem amarat d'una teologia fantasiosa i incomprensible, d'unes creences i d'unes pràctiques reaccionàries, casposes, absurdes... Indesitjables i insuportables. Era una mena de motxilla feixuga i anacrònica, i ser-ne conscients ens va ajudar a agafar l'impuls necessari per deixar de practicar i de creure, tot alhora. Tanmateix, malgrat haver abandonat l'Església i haver-nos convertit en descreguts, en alguna mesura "seguíem sent Església": estàvem marcats pel passat.

Tornem a l'humor. Tenint en compte la nostra biografia, si ara fem acudits sobre l'Església no se'ns pot dir que estem fent acudits sobre un col.lectiu aliè. És a dir, no ens estem "rient dels altres", sinó en gran mesura "de nosaltres mateixos", del nostre de vegades gris i caspós passat (avui present en àmbits de l'Església actual; precisament per això s'escau fer-ne acudits).

Tot això ve a tomb d'una queixa que alguns representants de l'Església de vegades fan quan la diana d'un humorista és l'Església. Al marge d'afirmar que el que es diu o es dóna a entendre és injust (ja hem comentat que l'autocrítica no és una actitud gaire comuna, i nosaltres no ens atrevirem pas a presumir-ne), diuen alhora que sempre passa el mateix, que tothom s'atreveix a criticar els catòlics, però que en canvi no es critica d'altres col.lectius de creients, d'altres esglésies o religions. I que per tant aquesta és una actitud discriminadora (de vegades afegeixen que covarda), perquè només se'ls fica el dit a l'ull a ells.

En el meu cas val a dir que tenen raó. L'explicació ja l'he donat: tal com ja he dit, els catòlics són "els meus catòlics". Els conec, com a mínim, "una mica més" que als membres d'altres religions. Els musulmans, per exemple, "no són els meus musulmans", en tinc un gran desconeixement: durant tots els anys de la meva infantesa i adolescència, quan encara anava cada diumenge a missa, no en vaig veure ni un, de musulmà (llavors només havia sentit a parlar a casa algun cop "dels moros del Franco"). Després, la cosa va canviar, i darrerament molt més, fins i tot hi he conviscut.

Per descomptat, a aquests nous vinguts també caldrà dedicar-los atenció. I si és el cas que van desplegant costums i creences intolerants, llavors caldrà també dir-los coses que no els agradarà sentir (de fet, en aquesta fase ja hi som). Cal tractar-los, pel que fa a aquests aspecte, "igual que als nostres catòlics". És a dir, pel que fa a la seva eventual intolerància, "amb intolerància": hi ha ratlles que no es poden traspassar. I passa que alguns d'aquests immigrants (alguns, no generalitzo) a dins de la maleta a més de costums per nosaltres més o menys exòtics hi duen també unes tendències integristes que no fan gens de gràcia.

En el cas d'aquests col.lectius d'origen foraster hi ha un problema afegit. A més de les seves pròpies queixes quan els critiques (o quan ells consideren que ho fas, n'hi ha de molt susceptibles), de tant en tant s'hi afegeixen les queixes, o retrets, d'algú d'aquí, sovint intel.lectual, algun bonifaci defensor dels diàlegs intereligiosos o interculturals entesos de manera un xic pintoresca, que protesta d'aquesta "falta de respecte". Però uns i altres s'hi hauran d'anar acostumant, a aquesta suposada "falta de respecte". Exactament igual que s'hi ha d'acostumar la nostra Església. I si no s'hi volen acostumar, ho tenen molt fàcil: que es reciclin una mica, deixin de ser tan absolutistes i assumeixin que avui dia els plantejaments intolerants i teocràtics estan fora de lloc. I això val tant per als nostres cristians autòctons com pels nouvinguts musulmans o de qualsevol altre religió.

Diàleg intereligiós? Això no afecta tothom, només els membres dels clubs de creients. I per tant ja s'ho faran entre ells. Diàleg intercultural? D'acord, i sobretot que ells també s'hi apuntin. Sent una mica mé respectuosos i no tan absolutistes. I si és el cas que, fets un embolic amb la seva sopa barrejada de religió i cultura, no tenen ganes de baixar del seu burro teològic i de les seves revelacions divines, que com a mínim no es queixin de la mínima queixa que representa, per exemple, un pobre acudit.

Potser el problema de fons és que, el Déu que s'han inventat, a sobre se l'han inventat sense gota de sentit de l'humor. No sóc cap expert en el tema, però em sembla que a la Bíblia no hi surt cap acudit. I, per descomptat, que jo sàpiga en cap moment Déu es riu d'ell mateix. Tot plegat, uns fonaments fràgils, si l'objectiu és promoure una cultura de veritable convivència i tolerància.

Nas de pallasso

De vegades duc un nas de pallasso a la butxaca. Em serveix de recordatori de la importància d'agafar-me amb lleugeresa la vida i de la necessitat d'aprofitar les ocasions que es presentin per riure una mica. De què o de qui? Doncs d'entrada de mi mateix: m'agrada riure'm de les meves limitacions i misèries, que són unes quantes. I com que sóc la persona que tinc més a l'abast, i també la que conec (o crec conèixer) millor, resulta que d'ocasions per riure (per riure'm de mi mateix), no me'n falten. Riure't una mica de tu mateix alleuja i allibera molt.

 A més, diuen que riure també afavoreix una bona salut (tot això de les endorfines, la circulació de la sang, les digestions, el son, etc.). Vaja, que per mica que s'escaigui, tot plegat convida a riure (o com a mínim a somriure). Perquè una perspectiva humorística de la vida, acompanyada o no amb una rialla, o només manifestada amb un somriure, és una experiència meravellosa: ens pot omplir de llum instants complicats, transfigurant-los.

Diuen també que riure és una activitat social. Però no té per què ser sempre així; riure acompanyat és esplèndid, però sol també és possible i està molt bé. A veure: si estàs sol, és molt millor riure (o somriure) que tenir cara de pomes agres, o de lluç bullit. Oi que sí? Per exemple, pots riure obertament quan caus de cul baixant per un corriol i "et contemples a tu mateix caient": estàs sol al mig de la muntanya, i et fas un tip de riure! És clar, sobretot et fa gràcia la teva caiguda si no et fas mal, o si el mal que et fas no és gaire greu... O pots somriure embadalit contemplant una sargantana, o una papallona, o un capvespre... Si volem, si hi estem predisposats, estant sols també tenim molts motius per riure o somriure.

Ara bé, és cert que quan hi ha massa mal pel mig, massa dolor, s'ha d'anar amb peus de plom, sobretot si aquest dolor no és teu, sinó d'algú altre.

De tota manera, amb moderació, una mica de mal de tant en tant , acompanyat d'una mica d'humor, ens pot ajudar a adonar-nos del bé que estem quan estem bé. I per tant ens pot ajudar a riure més sovint, tant a causa de l'alegria d'existir com de la consciència de la nostra fragilitat . Sense aquest contrapunt, amb el pilot automàtic posat de les rutines diàries, de vegades ens oblidem del meravellós que és no tenir massa dolors ni malalties, o de no tenir-los d'unes dimensions que ens deixin baldats. Totes les rutines adormeixen, fins i tot la del benestar. De manera que, amb mesura, algun ensurt de tant en tant és més aviat estimulant.

Amb el nas de pallasso em passa això. Quan m'acostumo a dur-lo a la butxaca, al final me n'oblido. Del nas i de tot el que significa (de tot el significat que li atribueixo). Ja no em funciona, ja no és màgic, ja no té "poder humorístic". Llavors me'l trec de la butxaca i el tinc una temporada aparcat. Fins que un dia hi torno a pensar, recordo els seus poders màgics i aleshores me'l torno a ficar a la butxaca. Durant una altra temporada.

Acudits, ofenses i violències

Un acudit pot ser viscut de manera diferent per part dels protagonistes implicats: d'una forma per part de qui l'explica o publica i d'una altra per part de qui l'escolta o el mira, sobretot quan aquest segon forma part d'un col.lectiu estereotipat o satiritzat pel contingut de l'acudit.

També pot passar que un acudit que s'explica sense cap mala intenció sigui interpretat com a ofensiu, de vegades amb algun motiu (al qual potser qui l'explica no havia donat importància, potser a causa de la pròpia falta de sensibilitat) i d'altres vegades sense cap motiu evident. Passa, que de vegades fereixes algú tot i no tenir cap intenció de ferir-lo, ja sigui a causa d'una falta de sentit de l'oportunitat... o a causa d'un excés de susceptibilitat per part de la persona ferida.

En qualsevol dels dos casos (falta d'atenció pròpia o excés de susceptibilitat aliena), llavors és significativa la reacció de qui ha explicat l'acudit: li dol haver ferit l'altre? Li dol adonar-se que ha dit alguna cosa inapropiada? Li dol que l'altre s'hagi sentit ferit, tot i pensar que ell no ha fet res que objectivament el pogués ferir? Si, en qualsevol dels supòsits, aquesta empatia existeix, en principi no hi ha perill, la situació segurament es podrà reconduir i, a més, serà improbable que es repeteixi.

De tota manera, amb o sense empatia, els supòsits anteriors no són ni de bon tros els pitjors escenaris. És molt pitjor quan, per part de qui explica l'acudit, hi ha la voluntat conscient d'insultar, d'agredir, d'humiliar. Amb la sobergueria afegida, amb l'excusa sagnant, de defensar-se afirmant "que només és un acudit".

Una altra consideració és aquesta: no ofèn qui vol, sinó que s'ofèn qui és vulnerable a l'ofensa. És a dir, tenint un saludable i sòlid sentit de l'humor, entès aquí com la capacitat de riure'ns de nosaltres mateixos, és difícil que ens facin mal amb un acudit.

Però alerta, no badem. Perquè si qui pretén humiliar es vol justificar amb aquest mateix argument, dient que si l'altre s'ofèn és per culpa seva, "perquè no té sentit de l'humor", això ja és una altra història. Això és fer trampa, perquè aquest argument l'agressor no està mai legitimat per a utilitzar-lo: si l'utilitza, és un trampós indesitjable, un terrorista de la convivència, i no s'ha de tolerar la seva actitud. I se li ha de dir clarament, que se li faci evident aquest rebuig: que el seu particular "sentit de l'humor" nosaltres el vivim com a "sentit del dolor i de l'insult", i que per tant no ens interessa.

Riure "en contre de"

L'humor pot ser una arma molt terrible. Només cal veure com de vegades, malauradament, s'utilitza per agredir els homosexuals, les dones, els immigrants o d'altres col.lectius menysvalorats, estigmatitzats o rebutjats dins d'una determinada societat. Quan es fa servir d'aquesta manera, amb aquests objectius, pot fer molt de mal.

En aquests casos, és una mena d'humor oposat al que promovia en Groucho Marx quan deia que "hem de riure amb i no de". De fet, aquesta és una opinió que comparteixen la majoria d'humoristes o de teòrics de l'humor. En general no es discuteix, que una actitud empàtica afavoreix la convivència i el benestar social: tots sabem que quan ens riem dels altres (en lloc de riure'ns de nosaltres mateixos o de riure amb els altres) es genera malestar.

Ara bé, no hi ha excepcions? Sempre hem de riure "amb" i no "de", amb independència del que facin els altres? Per exemple: ¿també hem de riure amb els dictadors, amb els maltractadors, amb els homòfobs, amb els explotadors econòmics, amb els corruptes o amb els fonamentalistes religiosos? ¿És convenient riure amb ells i, d'aquesta manera, contemporitzar amb els seus abusos i les seves maldats? És ètic?

D'altra banda, si l'humor de vegades pot ser una arma, ¿pot ser una alternativa legítima fer-la servir per a atacar la misogínia, l'homofòbia, la xenofòbia o la corrupció? Per exemple, fent servir l'humor irònic o satíric antimisogin per combatre l'humor cruel misogin. És justificable mirar d'utilitzar l'humor amb aquest objectiu?

Segons els pacifistes a ultrança la violència sempre és rebutjable. I l'humor irònic i satíric, en diferent mesura sempre ho és, de violent. Però el cas és que des dels temps més remots s'ha acceptat que hi ha violències legítimes, com ara la que té com a objectiu acabar amb un tirà. Sobretot, quan s'han intentat anteriorment (òbviament sense cap resultat positiu, perquè els dictadors no raonen, només abusen) les vies pacífiques per apartar-lo del poder.

L'humor no és cap bala ni cap bomba de fragmentació: comparat amb les armes dels militars, de la policia o dels terroristes el seu poder és molt insignificant. L'humor no mata ningú, només crida, assenyala, denuncia. ¿No és legítim posar l'humor, si cal en les seves vessants més negres i més àcides, menys empàtiques, al servei, per exemple, dels intents de derrocar un dictador? O de cridar que ja n'hi ha prou de corrupció?

Bé, explicant acudits no s'enderroca cap dictador, ni s'engarjola cap corrupte, ni es fa callar cap cardenal integrista. Però es pot fer més evident i pública la maldat del primer, la deshonestedat del segon, la cavèrna del tercer. Per això els dictadors una de les primeres coses que prohibeixen és la llibertat d'expressió. Per descomptat, als corruptes tampoc els fa cap gràcia que es facin caricatures sobre la seves pràctiques corruptes, perquè la corrupció és més difícil que sigui tolerada i quedi impune quan és coneguda. I els cardenals reaccionaris suposo que enyoren els temps en què ells feien i desfeien sense que ningú els tossís.

D'exemples històrics de "bel.ligerància humorística" n'hi ha molts. Sense anar gaire lluny, a Espanya durant la dictadura franquista, sobretot cap a les seves acaballes, quan les represàlies ja no eren tan terribles i molts periodistes i dibuixants denunciaven, jugant al gat i a la rata amb la censura (de vegades sortint-ne ben escaldats), la falta de llibertats i els excessos de la dictadura. I com llavors a d'Espanya, en tants d'altres països en diferents moments.

I sense arribar a aquestes situacions de crisis extremes com les de les dictadures, segons els graus de llibertat d'expressió de cada país és normal que hi hagi més o menys humoristes crítics amb els abusos de poder, del tipus que sigui. Per exemple, els abusos que perpetren  els polítics "democràtics" amb els seus interessos partidistes i el seus comportaments personals corruptes, els que perpetren els bancs amb la seva voracitat econòmica, els representants religiosos amb les seves eventuals postures reaccionàries, etc. De vegades uns i altres són posats en evidència o ridiculitzats mitjançant acudits satírics, en ocasions molt agressius.

Tornem al principi: l'obra d'aquests humoristes, ¿és "rebutjable", en la mesura que els seus autors "no riuen amb" sinó "en contra de"?

A veure, no ens passem de la ratlla: de vegades no hi ha més remei, que riure "en contra de", t'hi obliguen. Riure, o cantar, o escriure, o fer cine, o manifestar-te, o fer pintades, o... De vegades s'ha de ser impertinent amb el poder, s'ha de ser bel.ligerant.

Tot plegat no és cap broma: en alguns països, per riure't dels qui tenen la paella pel mànec, d'ells i dels seus abusos, et poden engarjolar indefinidament, deportar, torturar, o clavar-te un tret al cap, o fer-te desaparèixer. En d'altres països, per sort, encara que també hi hagi algú que potser enyori poder fer aquestes coses, s'ha d'aguantar, i s'ha de limitar a queixar-se i buscar estratagemes per mirar de minimitzar les veus crítiques que el situen en el punt de mira públic.

Resumint: hi ha dos tipus d'humor, l'empàtic i l'agressiu. El primer afavoreix la convivència i les bones relacions entre les persones. El segon no és amable, però de vegades és del tot legítim, com quan es fa servir per reclamar una cosa tan bàsica com les llibertats més elementals, o la decència també més elemental. De fet, en aquests casos, l'humor agressiu "també afavoreix la convivència i les bones relacions entre les persones", el que passa és que ho fa d'una altra manera, fent primer una marrada, forçada per les circumstàncies. Però l'objectiu és el mateix: que al final un dia, sense sentir-nos amenaçats, tots puguem viure en pau i tranquils, cultivant i gaudint, si ens ve de gust, un humor fratern i agermanador.

L'humor "de guerrilla" que en situacions de conflicte reivindiquem és agressiu, és cert, però la seva diana no té res a veure amb les dianes de l'humor misogin, homòfob, xenòfob, reaccionari, integrista, etc. Apunta precisament en sentit contrari. És veritat que és una arma, però és una arma que no mata persones. Ni tan sols les vol ferir: només vol canviar les relacions de poder. L'únic que vol "matar" són els abusos, les corrupcions, les injustícies, les discriminacions, etc. De fet, és un humor "circumstancial", que somnia en un dia utòpic en què, sense conflictes, tots desarmats, ens puguem dedicar plenament només a l'humor inclusiu, empàtic i festiu.

Si et fa gracia un acudit misogin vol dir que ets misogin?

Un acudit té dos components, d'una banda el tema en què es basa, i d'una altra l'estructura, la paradoxa amb què pretén sorprendre'ns. El tema de vegades pot ser del tot rebutjable, com ara la frivolització del maltractament de les dones, la justificació de l'homofòbia, la defensa del racisme, etc. L'estructura, en canvi, és moralment neutra: és una eina que en principi pot servir tant per articular un acudit agressiu com un acudit inclusiu, un acudit misogin o un altre que defensi els drets de les dones. És per aquest motiu que pot passar que un acudit ple de prejudicis, o fins i tot agressiu, ens pot atreure, precisament per la banda del seu enginy, alhora que ens incomoda i sentim rebuig a causa del seu contingut, de la seva intencionalitat.

Això explica que hi hagi persones que davant d'un acudit amb el més mínim contingut misogin s'indignin, i diguin que aquesta mena d'acudits no s'han de tolerar de cap manera. I que alhora n'hi hagi d'altres que, si més no inicialment, puguin arribar a trobar graciós l'acudit, a causa l'enginy que conté, encara que alhora vegin clarament la carrega de prejudicis que també arrossega. Tenint això en compte, en principi és un error pensar que només pel fet de trobar graciós un acudit més o menys misogin algú ja sigui misogin. D'acord, molts cops és així, però no sempre té per què ser així.

D'altra banda, és obvi que no tots els acudits misogins (o homòfobs, racistes, etc.) són iguals. N'hi ha de diferents tipus, alguns més lleugers i d'altres amb molta mala bava. Vaja, que una cosa és el contingut i una altra la intensitat del contingut, "la seva graduació".  Fins el punt que a una persona, done o home, que senti un mínim d'empatia envers les dones, sembla més aviat impossible que li puguin fer gràcia acudits que es caracteritzin per la seva extrema grolleria o agressivitat  envers les dones.

El món de l'humor és complicat, amb moltes teories, límits imprecisos o múltiples condicionants, com ara els contextos de les diferents cultures i les experiències personals de cadascú. I això fa que sigui molt difícil arribar a qualsevol mena de conclusió absoluta, sobretot quan es tracta d'això, de parlar dels límits, del que considerem desitjable o indesitjable, tolerable o intolerable. Perquè els extrems en general estan clars, però els entremitjos gairebé sempre són motiu de discrepàncies. 

Una conclusió? Potser només aquesta: com més atenció i empatia, millor... i en cas de dubte, prudència.

Més llenya

Segons una fàtua recent, "Els musulmans no podran viatjar a Mart", ja que el viatge "suposaria un risc per a la vida i seria com un  suïcidi, prohibit per l'Alcorà". La notícia, publicada a l'ABC (i a d'altres mitjans), és divertida per partida doble, per ella mateixa i perquè aquest diari la va publicar a la secció de "Ciència". (1)

Per descomptat, cal agrair als imams que s'entretinguin proclamant fàtues com aquesta, i no d'aquelles en què condemnen a mort blasfems, ateus, homosexuals o dones adúlteres. Perquè quan els agafa aquesta altra vena sanguinària, llavors et posen els pels de punta. Com en el cas recent de Brunei:

"Brunei aplica a partir d'avui la llei islàmica i tots els seus càstigs (...) La nova normativa legalitza la lapidació com a càstig en casos d'adulteri, violació o sexe entre homosexuals. Preveu, alhora, la pena cabdal per difamar Mahoma, blasfemar o declarar-se no musulmà." (2)

Doncs a veure, que ens ho expliquin, els partidaris del diàleg interreligios i intercultural: en casos així, amb aquesta mena de gent què s'ha de fer? Quina mena de "tolerància" s'ha de tenir amb les seves salvatjades jurídiques i penals? Són només qüestions "pintoresques", que com que a nosaltres no ens afecten directament no ens han de preocupar? ¿Que es fotin tots els ciutadans de Brunei, en primer lloc els no musulmans (el 30%) que a partir d'ara només pel fet de no ser musulmans poden ser condemnats a mort en qualsevol moment?

I a banda de la pobra gent de Brunei en situació de risc extrem (no musulmans, homosexuals, etc.), què fem nosaltres si ens trobem aquí, a casa nostra, amb defensors d'idees pintoresques com aquestes? Perquè n'hi ha, com quan algun imam ha justificat que el marit té dret d'atonyinar la seva dona, "si no es porta bé" (és a dir, si no és absolutament submisa). Com en el cas de Mohamed Kamal Mostafa, l'imam de Fuengirola, autor del llibre "La Mujer en el Islam", en el que fa uns anys alliçonava la seva parròquia masculina sobre la manera de maltractar les dones, això sí, advertint de la necessitat de "no deixar cicatrius o hematomes" (3). Quines perles de personatges...

Mentrestant, de tot aquest desgavell la nostra esplèndida Conferència Episcopal, o algun dels seus simpatitzants, també intenta treure'n algun rendiment. I quan sels critica pels seus despropòsits (com ara la seva homofòbia o misogínia, per sort ja sense repercussions jurídiques ni penals), llavors et critiquen a tu: "Els que critiquen l'Església són uns covards: a veure, per què només ens critiquen a nosaltres i en canvi no s'atreveixen a criticar els despropòsits dels integristes islàmics?"

I no saps si riure o plorar. Tant els costa, fer-se un mapa de situació? No veuen la diferència? No veuen que per sort, avui la crítica a l'Església ja no suposa la repressió corresponent? (com passava abans, quan en casos de discrepància la Inquisició s'encarregava de coure't al caliu). Avui això ja no passa, tot i que és possible que algun integrista cristià ho enyori. Mentre que en canvi, la crítica als integristes islàmics avui sí que et pot sortir molt cara. Sobretot si vius a Brunei. O al Pakistan. O si vius a qualsevol altre lloc i a algun passavolant il.luminat se li acudeix que ets un blasfem i que per tant està justificat que et pelin, exctrajudicialment si cal.

Que pesats que són, els uns i els altres, els uns amb la seva sharia i els altres amb l'enyorança del seu poder perdut...

--
(1) Los musulmanes no podrán viajar a Marte. ABC, 20/02/2014
http://www.abc.es/ciencia/20140220/abci-fatua-viajar-marte-201402201057.html
(2)  Brunéi aplica a partir de hoy la ley islámica y todos sus castigos. La Vanguardia, 01/05/2014
http://www.lavanguardia.com/internacional/20140501/54407440758/brunei-aplica-ley-islamica-castigos.html
(3) El imán condenado por explicar cómo pegar a la mujer abre sede en Ceuta. ABC, 16/08/2007?
http://www.abc.es/hemeroteca/historico-16-08-2007/abc/
Nacional/el-iman-condenado-por-explicar-como-pegar-a-la-mujer-abre-sede-en-ceuta_164397181732.html

Els cilicis

Ja vaig comentar anteriorment que Pere Casaldàliga és una de les persones que admiro per l'opció de vida que ha fet, pel seu compromís social, per la seva coherència i per tot el que ha aconseguit.

Pere Casaldàliga és una persona complexa (de fet tots ho som). A causa d'aquesta complexitat passa que l'admiració que per una banda li tinc conviu amb un sentiment de llunyania respecte d'alguna altra faceta seva. Sobretot una, que s'esmenta dos cops al llibre biogràfic de Francesc Escribano, "Descalç sobre la terra vermella" (Edicions 62, 1999). Em refereixo a la mortificació, no a la diguem-ne mortificació passiva d'acceptar les adversitats de la vida, sinó a l'activa de buscar el dolor físic autoprovocat mitjançant els cilicis o d'altres instruments concebuts per a infligir-se mal.

No és que no ho entengui, ho entenc perfectament. En l'educació que vaig rebre hi va haver referències, de vegades del tot explícites, a aquestes pràctiques, i als motius que les justificaven, que les feien exemplars. Per tant, no és un problema d'entendre o no, sinó de compartir. Per exemple, també entenc per què les multinacionals exploten els treballadors, o per què hi ha homes que maltracten les dones... tal com dic, entendre no és compartir ni aprovar.

Hi ha moltes coses que m'envolten que d'una banda entenc i que, alhora, em semblen estúpides, o que m'entristeixen, o que em fan mal, ja sigui perquè veig el mal que fan (o que es fan els qui les fan, com els drogoaddictes) o pel mapa mental que indiquen, o pel seu caràcter frívol, o estèril, o per qualsevol altre motiu. Insisteixo: entendre és una cosa i compartir una altra.

Això dels cilicis a mi em queda dintre d'un àmbit d'aquest tipus, "entès però no compartit". I encara em genera més rebuig quan se'n fa apostolat (ignoro si aquest era o és el cas de Pere Casaldàliga). D'altra banda no és un tema que el conegui només per referències, "que n'hagi sentit a parlar a no sé qui": no, és un tema que l'he viscut directament, en el meu propi entorn.

I què té a veure tot això amb els acudits? Doncs bé, a mi aquesta faceta de Pere Casaldàliga no em sedueix gens, al contrari, però considero que seria una mala persona, jo, si fes servir aquest detall per buscar-li les pessigolles i, llavors, enterbolir la seva imatge: quan assenyales amb el dit, has d'estar segur que allò que assenyales s'ho mereix, si no, més val no assenyalar res. De Pere Casaldàliga tinc molt clar el que val la pena assenyalar. I agrair. I si aquí parlo d'aquesta faceta és perquè en un text així sí que crec que es poden plantejar aquests temes, contextualitzats i sense fer-ne cap caricatura (que seria el que passaria si intentés fer-ne un acudit).

Ara bé, pel que fa al tema dels cilicis en general (oblidant-nos ja de Pere Casaldàliga), com que no és un tema menor dins de la cultura amarada del particular catolicisme que ha sigut i és tant determinant en la nostra societat, sí que em sembla oportú, si s'escau, parlar-ne, i si ve a tomb fer-ne acudits.

Si en principi cadascú pot fer el que vol amb la seva vida, de la mateixa manera que hi ha gent que opta per mortificar-se amb cilicis, i de vegades també per fer-ne apostolat, crec que alhora també és del tot legítim que uns altres en parlem i diguem el que en pensem, sobretot, quan com és el meu cas, som persones que vam rebre aquest apostolat.

Des del meu subjectiu punt de vista, crec que un món sense cilicis és més desitjable que un món amb la cultura dels cilicis. Sobretot perquè la vida ja ens mortifica prou cada dos per tres. I de vegades de manera prou cruel: malalties, desamors, pobresa, misèria, odis, morts inesperades, guerres, terratrèmols... Encara ens calen més patiments?

És clar, si arribats a aquest punt l'argument és que els cilicis són una forma de contribuir a apaivagar aquestes calamitats, en la mesura que Déu valora aquestes mortificacions i llavors les recompensa "compassivament" alleujant les desgràcies de la humanitat (o les de la persona que prega i es mortifica), llavors arribem a l'essència de la qüestió, que de moment deixaré de banda, però que òbviament explica per què tinc tanta mania a aquest Déu en el que no crec i que, com a model de divinitat, em sembla impresentable.

Bé, és per això que, periòdicament, Ell o el seu entorn, "Déu o l'Església", són els protagonistes d'alguns acudits. En general són acudits irònics, satírics, negres, amargs. És inevitable, amb segons quins temes és impossible fer una altra mena d'humor.

Òbviament, compto que, com em passa a mi amb les mortificacions i l'apologia dels cilicis (o per exemple amb segons quines opinions de la Conferència Episcopal), hi ha gent a qui això que jo faig li molesta. Que hi farem...

Pere Casaldàliga i Vicenç Ferrer

Ja m'hi havia referit abans, a les particularitats del meu anticlericalisme. Deia llavors que hi ha persones creients que tenen compromisos socials admirables. Persones que, si no hi fossin, es trobarien molt a faltar, perquè la seva contribució a fer aquest món una mica més fratern i habitable és molt gran, fonamental.

D'aquestes persones, d'altra banda, no em diu res la seva vessant evangelitzadora, catequística, "teològica". Però entenc aquesta dimensió, ja que és la que nodreix l'activitat social que duen a terme: els aporta l'energia que els permet tirar endavant aquesta difícil i sovint arriscada vida lliurada als altres.

També hi ha opcions diferents, persones profundament religioses que no fan cap mena d'apostolat "religiós", llevat de l'exemple del seu viure compromès, compassiu, solidari i, de vegades, bel.ligerant amb els grans poders responsables de les misèries de grans sectors de la humanitat. De fet, pel que fa a això de les opcions cadascú es cuina la seva pròpia recepta, amb les diferents proporcions de compromís, denúncia social, apostolat, submissió o no a le jerarquies religioses, etc.

Bé, em torno a referir a tot això perquè em doldria que hi hagués alguna mena de malentès sobre aquest tema. Que fins a cert punt seria comprensible, a la vista d'alguns dels acudits perpetrats. Però l'explicació no és difícil. D'una banda, passa que fer acudits ressaltant el compromís i la solidaritat d'aquestes persones que admiro no és fàcil. De fet, crec que un acudit no és la millor manera d'acostar-se a aquestes realitats (o si més no jo no sé fer-los servir amb aquesta finalitat).

En canvi, és molt més fàcil posar el dit a la llaga de segons quines actituds d'alguns creients (creients en el sentit que sigui, religiós, polític, econòmic, futbolístic, etc.), assenyalar els seus comportaments, segons els casos, prepotents, estúpids, misògins, homòfobs, servils amb el poder, etc. Sobretot quan aquestes persones són patums, o tenen algun càrrec  de responsabilitat que amplifica el seu poder.

De fet, potser aquesta mena d'acudits ni tan sols són humorístics, més aviat són sàtires, ironies, és a dir, una mena d'armes alimentades amb la mala bava de la frustració causada després de veure i sentir segons quines coses que passen o es diuen. En aquests casos, els acudits poden ser com a màxim fiblades una mica molestes, però al capdavall inofensives, llevat que se'ls vulgui atribuir una "ofensivitat" que no poden tenir, perquè només són paraules i gargots. Al capdavall, són només un crit: "Carallots, quina barra que teniu!"

Aquestes armes de joguina, en un món tan complicat com el que vivim, crec que són del tot legítimes. No sé si gaire útils, però legítimes com a mínim sí. Perquè a veure, quan et trepitgen l'ull de poll, si més no el dret a queixar-nos crec que ningú ens el pot negar. Per exemple, hi ha actituds de l'Església Catòlica (o actituds dels representants d'altres religions), hi ha intervencions, posicionaments, pontificacions o desqualificacions difoses per l'Església que, a mi, francament, em trepitgen l'ull de poll. I em fan mal.

El cas és que he decidit tornar a parlar d'aquestes coses, de les persones creients i compromeses que admiro (en contraposició a les altres que em fan picor), després de veure les pel.lícules sobre Vicenç Ferrer (Vicente Ferrer. Agustín Crespi, 2013) i Pere Casaldàliga (Descalç sobre la terra vermella. Oriol Ferrer, 2013). Tan de bo hi hagués més persones com ells!

Graus de intolerància

Per molt que faci picor la nostra Conferència Episcopal i les seves obsessions, s'ha de reconèixer que avui dia la gestió de les creences és molt més esperpèntica i sinistre en algunes altres cultures i religions. És bo no oblidar-ho, sobretot tenint en compte que cada vegada tenim més representants entre nosaltres d'aquestes altres tradicions religioses, unes tradicions religioses de vegades encaparrades en emular avui els despropòsits que fomentaven i executaven els reprimits, malhumorats i cruels responsables de la Inquisició fa uns segles aquí. Per exemple:

"Qui per mitjà de paraules, escrites o parlades, o a través d'alguna representació visual o alguna imputació o insinuació, directa o indirecta, profani el sagrat nom del profeta Mahoma (la pau sigui amb ell), serà castigat amb la mort o la cadena perpètua, i també podrà ser sancionat amb una multa." Codi penal del Pakistan, secció 295-C (1)

El Pakistan no és l'únic país amb legislacions tan sinistres. "Usar el nom de Déu en va" et pot sortir molt car a bastants llocs. És bo tenir-ho present, quan es parla de diàlegs interculturals o interreligiosos. I també per relativitzar les coses quan la nostra Conferència Episcopal diu alguna de les seves tonteries; sobretot, perquè "gràcies a Déu", ja no té el poder de coacció i repressió que havia tingut fa temps l'Església.

És obvi que si de l'Església depengués hi ha llibertats actuals que es retallarien (de fet, hi dedica grans esforços, i de vegades malauradament no són estèrils), però fins i tot tenint això clar, francament, crec que és inimaginable, per exemple, que avui dia estimulés o aprovés despropòsits com aquests:

"Un tribunal de Pakistan condemna a mort un britànic que s'havia autoproclamat profeta". (1)

Apa, com aquí durant la Inquisició. Un pobre malalt mental diu una tonteria com aquesta i en lloc de donar-li antipsicòtics els jutges el condemnen a mort. I a sobre (diu la notícia) li volen fer pagar una multa d'un milió de rúpies. Bé, això de la multa potser també ho aprovaria la nostra Conferència Episcopal, però evidentment, entre una multa i que et pengin hi ha una òbvia diferència.

Ja per acabar: sé perfectament que dintre de tots els col.lectius (del tipus que siguin) hi ha gent de tota mena, sovint des de molt bona gent fins a persones no gens aconsellables. I entremig, totes les gradacions de noblesa, estupidesa, etc. I això tant entre els col.lectius aglutinats a partir d'una religió, o d'unes idees polítiques, o d'un territori, o del que sigui. I per tant, ja que he posat un exemple del món de l'Islam, afegeixo que és obvi que hi ha creients d'aquesta religió que són persones sensates i admirables, i que no combreguen en absolut amb despropòsits com l'esmentat.

El problema és un altre. El problema és quan tot un col.lectiu (en el cas de la notícia del Pakistan un col.lectiu de més de cent vuitanta milions de persones), es regeix per una legislació tan esperpèntica i contraria al sentit comú. I naturalment contrària també als més bàsics drets humans. Vaja, com aquí quan imperava la Inquisició.

--
(1) Segons la referència de:
http://www.europapress.es/internacional/noticia-tribunal-pakistan-condena-muerte-britanico-autoproclamo-profeta-20140124115135.html