Nas de pallasso

De vegades duc un nas de pallasso a la butxaca. Em serveix de recordatori de la importància d'agafar-me amb lleugeresa la vida i de la necessitat d'aprofitar les ocasions que es presentin per riure una mica. De què o de qui? Doncs d'entrada de mi mateix: m'agrada riure'm de les meves limitacions i misèries, que són unes quantes. I com que sóc la persona que tinc més a l'abast, i també la que conec (o crec conèixer) millor, resulta que d'ocasions per riure (per riure'm de mi mateix), no me'n falten. Riure't una mica de tu mateix alleuja i allibera molt.

 A més, diuen que riure també afavoreix una bona salut (tot això de les endorfines, la circulació de la sang, les digestions, el son, etc.). Vaja, que per mica que s'escaigui, tot plegat convida a riure (o com a mínim a somriure). Perquè una perspectiva humorística de la vida, acompanyada o no amb una rialla, o només manifestada amb un somriure, és una experiència meravellosa: ens pot omplir de llum instants complicats, transfigurant-los.

Diuen també que riure és una activitat social. Però no té per què ser sempre així; riure acompanyat és esplèndid, però sol també és possible i està molt bé. A veure: si estàs sol, és molt millor riure (o somriure) que tenir cara de pomes agres, o de lluç bullit. Oi que sí? Per exemple, pots riure obertament quan caus de cul baixant per un corriol i "et contemples a tu mateix caient": estàs sol al mig de la muntanya, i et fas un tip de riure! És clar, sobretot et fa gràcia la teva caiguda si no et fas mal, o si el mal que et fas no és gaire greu... O pots somriure embadalit contemplant una sargantana, o una papallona, o un capvespre... Si volem, si hi estem predisposats, estant sols també tenim molts motius per riure o somriure.

Ara bé, és cert que quan hi ha massa mal pel mig, massa dolor, s'ha d'anar amb peus de plom, sobretot si aquest dolor no és teu, sinó d'algú altre.

De tota manera, amb moderació, una mica de mal de tant en tant , acompanyat d'una mica d'humor, ens pot ajudar a adonar-nos del bé que estem quan estem bé. I per tant ens pot ajudar a riure més sovint, tant a causa de l'alegria d'existir com de la consciència de la nostra fragilitat . Sense aquest contrapunt, amb el pilot automàtic posat de les rutines diàries, de vegades ens oblidem del meravellós que és no tenir massa dolors ni malalties, o de no tenir-los d'unes dimensions que ens deixin baldats. Totes les rutines adormeixen, fins i tot la del benestar. De manera que, amb mesura, algun ensurt de tant en tant és més aviat estimulant.

Amb el nas de pallasso em passa això. Quan m'acostumo a dur-lo a la butxaca, al final me n'oblido. Del nas i de tot el que significa (de tot el significat que li atribueixo). Ja no em funciona, ja no és màgic, ja no té "poder humorístic". Llavors me'l trec de la butxaca i el tinc una temporada aparcat. Fins que un dia hi torno a pensar, recordo els seus poders màgics i aleshores me'l torno a ficar a la butxaca. Durant una altra temporada.

Acudits, ofenses i violències

Un acudit pot ser viscut de manera diferent per part dels protagonistes implicats: d'una forma per part de qui l'explica o publica i d'una altra per part de qui l'escolta o el mira, sobretot quan aquest segon forma part d'un col.lectiu estereotipat o satiritzat pel contingut de l'acudit.

També pot passar que un acudit que s'explica sense cap mala intenció sigui interpretat com a ofensiu, de vegades amb algun motiu (al qual potser qui l'explica no havia donat importància, potser a causa de la pròpia falta de sensibilitat) i d'altres vegades sense cap motiu evident. Passa, que de vegades fereixes algú tot i no tenir cap intenció de ferir-lo, ja sigui a causa d'una falta de sentit de l'oportunitat... o a causa d'un excés de susceptibilitat per part de la persona ferida.

En qualsevol dels dos casos (falta d'atenció pròpia o excés de susceptibilitat aliena), llavors és significativa la reacció de qui ha explicat l'acudit: li dol haver ferit l'altre? Li dol adonar-se que ha dit alguna cosa inapropiada? Li dol que l'altre s'hagi sentit ferit, tot i pensar que ell no ha fet res que objectivament el pogués ferir? Si, en qualsevol dels supòsits, aquesta empatia existeix, en principi no hi ha perill, la situació segurament es podrà reconduir i, a més, serà improbable que es repeteixi.

De tota manera, amb o sense empatia, els supòsits anteriors no són ni de bon tros els pitjors escenaris. És molt pitjor quan, per part de qui explica l'acudit, hi ha la voluntat conscient d'insultar, d'agredir, d'humiliar. Amb la sobergueria afegida, amb l'excusa sagnant, de defensar-se afirmant "que només és un acudit".

Una altra consideració és aquesta: no ofèn qui vol, sinó que s'ofèn qui és vulnerable a l'ofensa. És a dir, tenint un saludable i sòlid sentit de l'humor, entès aquí com la capacitat de riure'ns de nosaltres mateixos, és difícil que ens facin mal amb un acudit.

Però alerta, no badem. Perquè si qui pretén humiliar es vol justificar amb aquest mateix argument, dient que si l'altre s'ofèn és per culpa seva, "perquè no té sentit de l'humor", això ja és una altra història. Això és fer trampa, perquè aquest argument l'agressor no està mai legitimat per a utilitzar-lo: si l'utilitza, és un trampós indesitjable, un terrorista de la convivència, i no s'ha de tolerar la seva actitud. I se li ha de dir clarament, que se li faci evident aquest rebuig: que el seu particular "sentit de l'humor" nosaltres el vivim com a "sentit del dolor i de l'insult", i que per tant no ens interessa.