14 d’abr. 2015

El gran dictador


El 15 d'octubre de1940 es va estrenar El gran dictador. La pel.lícula era, segueix sent, una brillant sàtira del nacionalsocialisme i l'antisemitisme de Hitler, i dels dictadors i els totalitarismes en general.

El rodatge havia començat un any abans, coincidint amb l'inici de la Segona Guerra Mundial, quan Hitler va invadir Polònia (1-9-1939). Al començar el rodatge, Chapplin va rebre pressions per no fer la pel.lícula: llavors als EUA els interessava tenir bones relacions amb Hitler. La intenció dels EUA era mantenir-se neutrals (no van entrar en guerra fins l'11 de desembre de 1941), de manera que la producció de pel.lícules americanes antihitlerianes no era estratègicament adequada. Per sort, Chaplin no es va plegar a les pressions que va rebre, i el resultat va ser aquesta gran pel.lícula.

Per descomptat, no va ser a causa de les reaccions que van provocar en Hitler la pel.lícula, que les relacions entre Alemanya i els EUA es van anar tibant, fins que els EUA van acabar declarant la guerra a Alemanya.

Què passa amb l'islamofeixisme actual? El problema per descomptat no és la publicació d'alguns acudits més o menys poca-soltes, sinó la confrontació de dos móns incompatibles. D'una banda l'islamofeixiste, amb franquícies com la de Boko Haram a Nigèria (els assassinats a París dels periodistes de Charli Hebdo són quantitativament insignificants, al costat dels més de 16.000 morts a càrrec de Boko Haram des de 2009). I d'una altra banda "nosaltres", en teoria amb un ideal d'organització social molt diferent del de l'islamofeixisme. Per exemple, mentre que el món democràtic, occidental, laic, etc. defensa una educació respectuosa amb els principis recollits en la Declaració Universal dels Drets Humans, la traducció de Boko Haram és "l'educació no-islàmica és un pecat". És obvi que dialogar des de posicions tan allunyades és complicat, per no dir que impossible.

He dit "en teoria amb un ideal", pel que fa a l'Occident democràtic. Perquè és obvi que aquest món democràtic, occidental, laic, etc., per molts ideals que tingui, de vegades té uns comportaments encara més mortífers que els de l'islamofeixisme (però això sí, no tan mediàtics). Per exemple, a causa del colonialisme energètic i alimentari i, en general, de bona part de les polítiques econòmiques internacionals. Però si de cas de tot això ja en parlarem una altra estona.

--
(1) A Espanya El gran dictador no es va poder estrenar fins el 1976, un bon indicador "de la salut democràtica" dels anys anteriors.

8 d’abr. 2015

Medicaments que maten i crim organitzat


Acabo de llegir "Medicamentos que matan y crimen organizado" (1), un llibre contundent, seriós i documentat sobre els abusos de les farmacèutiques. Tal com explica amb tota mena de detalls l'autor, Peter Gotzsche (2), el títol no és cap exageració, sinó un fidel reflex de la realitat.

És tan escandalós el que diu, tant, que molts dels fragments, sense tocar-hi res, servirien com a text d'un acudit d'humor negre. Però molt i molt negre. D'un humor enverinat, satíric, extremadament satíric. Perquè el que explica és devastador. I és devastador i espantós perquè és veritat, no fa cap afirmació sense justificar-la.

Peter Gotzsche ja ho avisa: que ningú busqui en el llibre referències als bons medicaments i als professionals honestos. No qüestiona la seva existència, però ha escrit el llibre no per parlar d'ells, sinó per parlar "dels altres". L'autor, per descomptat, no és cap il.luminat esotèric contrari al mètode científic i als principis farmacològics d'eficàcia demostrada, al contrari. És precisament el seu compromís amb "la bona ciència" i amb els professionals honestos el que l'ha empés a escriure el llibre, per tal de denunciar els abusos que algunes persones i empreses cometen en nom de la ciència (presumpta ciència), del servei públic (presumpte servei públic), o de qualsevol altra martingala, mitjançant unes activitats mafioses o paramafioses que només tenen un objectiu: fer diners.

Ell no parla dels honestos, parla només "dels altres": dels mafiosos, dels corruptes, dels que manipulen els assajos i menteixen a les agències de medicaments, dels que sempre prioritzen els beneficis econòmics i no els sanitaris. En parla de manera contundent, que és el que s'escau. I el que tots necessitem que algú faci per nosaltres (excepte els directius de les farmacèutiques, és clar). I cal estar-li agraït. A ell i a tots els altres Peter Gotzsche que es dediquen a dir que un mafiós, per molt que tingui un doctorat en medicina i dugui una bata blanca, no deixa de ser un mafiós.

Ara bé, si tu fas un acudit d'humor negre i satíric sobre les activitats criminals de les farmacèutiques, sempre hi haurà algú que et dirà que t'has passat una mica de la ratlla, que no n'hi ha per tant. Perquè és clar, un acudit és com un telegrama, no és una tesi doctoral amb els corresponents peus de pàgina i tots els annexos necessaris per tal d'avalar el que dius o denuncies. Un acudit és només com un esquitx, amable o càustic, però només un esquitx. Sobre un tema concret.

Per sort hi ha gent com el Peter Gotzsche, que en lloc de fer acudits, fan la feina seriosa i implacable d'investigació i denuncia que fan. Gent lúcida i valenta decidida a dir que hi ha coses que fan pudor, decidida a ficar el dit a l'ull dels poderosos i a fer publicitat de les malvestats que cometen. Ja sigui el tema les farmacèutiques, la corrupció dels polítics, els abusos dels bancs, les mentides de la policia, el narcisisme i les bajanades dels famosos, l'especulació urbanística, la destrucció del medi ambient, les opinions de la Conferència Episcopal, els despropòsits criminals dels islamofeixistes i d'altres integrismes religiosos, etc.

Al costat de totes aquestes persones lúcides i valentes que denuncien aquests abusos jo sóc un pallús insignificant. De manera que de vegades, suposo que per treure'm la ràbia del damunt, faig algun acudit (sobre el tema de torn). Però sé molt bé que no serveix de res, perquè el que faig no té cap repercussió, sóc conscient que el meus entreteniments tenen una incidència nul.la (ni tan sols tinc el consol de poder-me autoenganyar en aquest sentit; per sort o per desgràcia, conservo el mínim de lucidesa per ser conscient de les limitacions de tot el que faig).

Ara bé, encara que aquests entreteniments meus no serveixin de res (a banda de fer-me passar a mi una estona entretinguda), o precisament perquè no tenen cap incidència, no accepto de cap manera les crítiques que de vegades rebo, en el sentit que alguna vegada em passo de la ratlla amb l'atac, la sàtira o la negror. Això sí que ho tinc clar: els que es passen de la ratlla són "els altres", en el cas d'avui les farmacèutiques, i en d'altres ocasions, qui sigui, la llista és molt llarga.

--
(1) Medicamentos que matan y crimen organizado" (1). Peter Gotzsche. Los Libros del Lince, 2014
(2) La "o" de Gotzsche, un cognom danés, porta una barra travessera, ho sento, no sé com es tecleja.