21 d’abr. 2014

Els cilicis


Ja vaig comentar anteriorment que Pere Casaldàliga és una de les persones que admiro per l'opció de vida que ha fet, pel seu compromís social, per la seva coherència i per tot el que ha aconseguit.

Pere Casaldàliga és una persona complexa (de fet tots ho som). A causa d'aquesta complexitat passa que l'admiració que per una banda li tinc conviu amb un sentiment de llunyania respecte d'alguna altra faceta seva. Sobretot una, que s'esmenta dos cops al llibre biogràfic de Francesc Escribano, "Descalç sobre la terra vermella" (Edicions 62, 1999). Em refereixo a la mortificació, no a la diguem-ne mortificació passiva d'acceptar les adversitats de la vida, sinó a l'activa de buscar el dolor físic autoprovocat mitjançant els cilicis o d'altres instruments concebuts per a infligir-se mal.

No és que no ho entengui, ho entenc perfectament. En l'educació que vaig rebre hi va haver referències, de vegades del tot explícites, a aquestes pràctiques, i als motius que les justificaven, que les feien exemplars. Per tant, no és un problema d'entendre o no, sinó de compartir. Per exemple, també entenc per què les multinacionals exploten els treballadors, o per què hi ha homes que maltracten les dones... tal com dic, entendre no és compartir ni aprovar.

Hi ha moltes coses que m'envolten que d'una banda entenc i que, alhora, em semblen estúpides, o que m'entristeixen, o que em fan mal, ja sigui perquè veig el mal que fan (o que es fan els qui les fan, com els drogoaddictes) o pel mapa mental que indiquen, o pel seu caràcter frívol, o estèril, o per qualsevol altre motiu. Insisteixo: entendre és una cosa i compartir una altra.

Això dels cilicis a mi em queda dintre d'un àmbit d'aquest tipus, "entès però no compartit". I encara em genera més rebuig quan se'n fa apostolat (ignoro si aquest era o és el cas de Pere Casaldàliga). D'altra banda no és un tema que el conegui només per referències, "que n'hagi sentit a parlar a no sé qui": no, és un tema que l'he viscut directament, en el meu propi entorn.

I què té a veure tot això amb els acudits? Doncs bé, a mi aquesta faceta de Pere Casaldàliga no em sedueix gens, al contrari, però considero que seria una mala persona, jo, si fes servir aquest detall per buscar-li les pessigolles i, llavors, enterbolir la seva imatge: quan assenyales amb el dit, has d'estar segur que allò que assenyales s'ho mereix, si no, més val no assenyalar res. De Pere Casaldàliga tinc molt clar el que val la pena assenyalar. I agrair. I si aquí parlo d'aquesta faceta és perquè en un text així sí que crec que es poden plantejar aquests temes, contextualitzats i sense fer-ne cap caricatura (que seria el que passaria si intentés fer-ne un acudit).

Ara bé, pel que fa al tema dels cilicis en general (oblidant-nos ja de Pere Casaldàliga), com que no és un tema menor dins de la cultura amarada del particular catolicisme que ha sigut i és tant determinant en la nostra societat, sí que em sembla oportú, si s'escau, parlar-ne, i si ve a tomb fer-ne acudits.

Si en principi cadascú pot fer el que vol amb la seva vida, de la mateixa manera que hi ha gent que opta per mortificar-se amb cilicis, i de vegades també per fer-ne apostolat, crec que alhora també és del tot legítim que uns altres en parlem i diguem el que en pensem, sobretot, quan com és el meu cas, som persones que vam rebre aquest apostolat.

Des del meu subjectiu punt de vista, crec que un món sense cilicis és més desitjable que un món amb la cultura dels cilicis. Sobretot perquè la vida ja ens mortifica prou cada dos per tres. I de vegades de manera prou cruel: malalties, desamors, pobresa, misèria, odis, morts inesperades, guerres, terratrèmols... Encara ens calen més patiments?

És clar, si arribats a aquest punt l'argument és que els cilicis són una forma de contribuir a apaivagar aquestes calamitats, en la mesura que Déu valora aquestes mortificacions i llavors les recompensa "compassivament" alleujant les desgràcies de la humanitat (o les de la persona que prega i es mortifica), llavors arribem a l'essència de la qüestió, que de moment deixaré de banda, però que òbviament explica per què tinc tanta mania a aquest Déu en el que no crec i que, com a model de divinitat, em sembla impresentable.

Bé, és per això que, periòdicament, Ell o el seu entorn, "Déu o l'Església", són els protagonistes d'alguns acudits. En general són acudits irònics, satírics, negres, amargs. És inevitable, amb segons quins temes és impossible fer una altra mena d'humor.

Òbviament, compto que, com em passa a mi amb les mortificacions i l'apologia dels cilicis (o per exemple amb segons quines opinions de la Conferència Episcopal), hi ha gent a qui això que jo faig li molesta. Que hi farem...

15 d’abr. 2014

Pere Casaldàliga i Vicenç Ferrer


Ja m'hi havia referit abans, a les particularitats del meu anticlericalisme. Deia llavors que hi ha persones creients que tenen compromisos socials admirables. Persones que, si no hi fossin, es trobarien molt a faltar, perquè la seva contribució a fer aquest món una mica més fratern i habitable és molt gran, fonamental.

D'aquestes persones, d'altra banda, no em diu res la seva vessant evangelitzadora, catequística, "teològica". Però entenc aquesta dimensió, ja que és la que nodreix l'activitat social que duen a terme: els aporta l'energia que els permet tirar endavant aquesta difícil i sovint arriscada vida lliurada als altres.

També hi ha opcions diferents, persones profundament religioses que no fan cap mena d'apostolat "religiós", llevat de l'exemple del seu viure compromès, compassiu, solidari i, de vegades, bel.ligerant amb els grans poders responsables de les misèries de grans sectors de la humanitat. De fet, pel que fa a això de les opcions cadascú es cuina la seva pròpia recepta, amb les diferents proporcions de compromís, denúncia social, apostolat, submissió o no a le jerarquies religioses, etc.

Bé, em torno a referir a tot això perquè em doldria que hi hagués alguna mena de malentès sobre aquest tema. Que fins a cert punt seria comprensible, a la vista d'alguns dels acudits perpetrats. Però l'explicació no és difícil. D'una banda, passa que fer acudits ressaltant el compromís i la solidaritat d'aquestes persones que admiro no és fàcil. De fet, crec que un acudit no és la millor manera d'acostar-se a aquestes realitats (o si més no jo no sé fer-los servir amb aquesta finalitat).

En canvi, és molt més fàcil posar el dit a la llaga de segons quines actituds d'alguns creients (creients en el sentit que sigui, religiós, polític, econòmic, futbolístic, etc.), assenyalar els seus comportaments, segons els casos, prepotents, estúpids, misògins, homòfobs, servils amb el poder, etc. Sobretot quan aquestes persones són patums, o tenen algun càrrec  de responsabilitat que amplifica el seu poder.

De fet, potser aquesta mena d'acudits ni tan sols són humorístics, més aviat són sàtires, ironies, és a dir, una mena d'armes alimentades amb la mala bava de la frustració causada després de veure i sentir segons quines coses que passen o es diuen. En aquests casos, els acudits poden ser com a màxim fiblades una mica molestes, però al capdavall inofensives, llevat que se'ls vulgui atribuir una "ofensivitat" que no poden tenir, perquè només són paraules i gargots. Al capdavall, són només un crit: "Carallots, quina barra que teniu!"

Aquestes armes de joguina, en un món tan complicat com el que vivim, crec que són del tot legítimes. No sé si gaire útils, però legítimes com a mínim sí. Perquè a veure, quan et trepitgen l'ull de poll, si més no el dret a queixar-nos crec que ningú ens el pot negar. Per exemple, hi ha actituds de l'Església Catòlica (o actituds dels representants d'altres religions), hi ha intervencions, posicionaments, pontificacions o desqualificacions difoses per l'Església que, a mi, francament, em trepitgen l'ull de poll. I em fan mal.

El cas és que he decidit tornar a parlar d'aquestes coses, de les persones creients i compromeses que admiro (en contraposició a les altres que em fan picor), després de veure les pel.lícules sobre Vicenç Ferrer (Vicente Ferrer. Agustín Crespi, 2013) i Pere Casaldàliga (Descalç sobre la terra vermella. Oriol Ferrer, 2013). Tan de bo hi hagués més persones com ells!