Les fotos i les banderes es poden cremar

"Detencions per haver cremat fotos del Rei el passat 11 de septembre."

• Totes les fotos es poden cremar.
• Ja siguin del Rei, del President del Parlament o del Parlamento, del Director del FMI, de l'Arquebisbe de València, de l'Imam d'una Mesquita, de la peixatera de la cantonada, etc.
• El que no es pot cremar són les persones.
• Les fotos o reproduccions de persones mortes, de personatges històrics, mitològics o religiosos també es poden cremar.
• Ja siguin del Francisco Franco, de Guifré el Pilós, de la Moreneta, de la Virgen del Rocío, dels Descendents del Profeta...
• I els llibres també: tots els llibres es poden cremar.
• De religió, de comptabilitat, d'història, de termodinàmica, de poesia...
• La Bíblia i l'Alcorà també. I la Constitució.
• I les banderes també es poden cremar. Totes les banderes.
• Sobretot les banderes!
• No és que sigui obligatori cremar tot això, i de vegades ni tan sols és la millor idea, però es pot cremar.
• Caram, s'ha de poder cremar!
• L'únic que ha d'estar prohibit és fer-ho a segons quins llocs.
• Per exemple, està ben prohibit fer-ho al mig del bosc.
• Sobretot si fa mesos que no plou.

No sabia qui era Wonder Woman

Llegeixo que és el 75è aniversari del naixement de la la superheroïna del còmic Wonder Woman. Va néixer en plena Segona Guerra mundial, com una més de les iniciatives culturals i d'esbarjo destinades a donar suport "a l'esforç de guerra" dels Estats Units. Segons els seu creador, William Moulton, el propòsit era també trencar l'estereotip de les dones que fins llavors apareixien als còmics: Wonder Woman era una dona liberal, poc convencional, valenta, forta. Era també la primera superheroïna en un món, el dels còmics, fins aleshores essencialment masculí i sovint misogin.

Confesso que no sabia absolutament res d'aquesta heroïna dels còmics, la Wonder Woman. El que acabo d'escriure ho he llegit aquests dies en algun article que en parla. De fet, la meva incultura en relació al món del còmic és general, immensa i profunda. Absoluta.

No sóc lector de novel.la gràfica. El còmic és un format que no m'atrau: si una obra en concret (un còmic) tracta un tema que m'interessa, sempre penso que m'agradaria molt més poder llegir el relat "sense estampes", per tal de concentrar-me en la narració o les idees i no distreure'm amb les imatges. No és cap valoració sobre la qualitat o l'interès dels còmics com a gènere, és només una exposició dels meus gustos i preferències.

Els gustos són subjectius. A mi els acudits (una vinyeta) em fascinen, quan són reeixits, i les tires de tres o quatre vinyetes de segons quins autors també me les miro. Però les historietes més llargues, encara que només siguin d'una única pàgina, ja em costen, no és habitual que me les miri. I de novel.les gràfiques potser n'he llegit senceres un parell. De les novel.les gràfiques de vegades en puc mirar pel damunt els dibuixos, sense seguir el relat. Això sí que de vegades ho faig (i ho gaudeixo, perquè mirar dibuixos de diferents estils m'agrada). Però no passo d'aquí.

He dit que només he llegit senceres potser un parell de novel.les gràfiques. Però no és del tot cert. Perquè de petit i preadolescent me'n vaig empassar un munt, de còmics. Per exemple, recordo les "Hazañas bélicas", unes històries sobre la Segona Guerra Mundial. Als meus pares no els agradava que llegis les "Hazañas bélicas". Si me les pescaven, me les prenien. I llavors em posaven en un compromís, perquè no eren meves, me me les havia deixat i no les podia tornar.

Fins que un dia, potser als 13 o 14 anys, vaig començar a llegir Dickens, Txékhov, Tolstoi, Dostoievski, i em vaig oblidar dels còmics. I llavors no sé si els meus pares es van començar a preocupar per la meva afició a aquestes noves lectures...

Se hace preciso limar y eliminar

"Por todo ello se hace preciso para poder autorizar la obra limar y eliminar todas esas alusiones y digresiones de carácter político suprimiendo todo lo señalado a lápiz rojo en las páginas 13, 14, 17 a 19, 132, 135, 144, 147, 151, 217, 221, 224, 225, 226, 228, 243 y suprimir por completo desde la 245 hasta el final. Sólo así se pudiera autorizar la publicación."

És l'informe del "lector núm. 13", l'any 1968, després de ser sotmès el text de El desgavell, de Ferran Planes, a la "consulta voluntària". Llavors estava vigent la "Ley de prensa e imprenta" (Llei Fraga), que el 1966 havia substituït la censura prèvia.

L'any següent, amb l'Estat d'Excepció vigent i la censura prèvia un altre cop activa, el text va passar novament per la censura, i en haver-se suprimit ja les parts indicades pel "lector núm. 13", finalment Biblioteca Selecta el va poder publicar (de fet es veu que algun fragment que s'havia de suprimir no s'havia suprimit, però el segon lector-censor no se'n va adonar).

El 2010 el Club Editor va reeditar l'obra, amb el text sencer, sense els retalls de la censura, precedit d'un pròleg molt interessant (firmat M.B.), del qual està treta la cita inicial i la informació relativa a la censura.

Fa dos anys vaig llegir un exemplar de la primera edició. A la primera pàgina del llibre hi havia una dedicatòria molt afectuosa, molt tendra. De l'autor a la seva dona. El llibre me l'havia deixat un dels fills del Ferran Planes, i fa uns dies el mateix fill em va regalar un exemplar de l'edició del 2010 del Club Editor.

El llibre no em sembla un gran llibre, crec que hauria pogut ser molt millor si el to fos una mica més seriós, ja que entre tanta broma i frivolitat s'acaba diluint (des del meu punt de vista) la força i la tragèdia de l'època i els fets que relata: de manera autobiogràfica, la Guerra Civil i la posterior vida de refugiats de l'autor i la seva dona al sud de França. En canvi, m'agrada com està escrit, de manera fàcil i clara, amb un gran domini del llenguatge.

També m'agrada el llibre perquè em fa gràcia veure que hi ha trets o actituds del Ferran Planes (a qui no vaig conèixer) que el seu fill ha heretat. Que el fill m'hagi regalat el llibre em fa molta il.lusió, i el guardo amb afecte.

Alexandre el Gran

"Déu ens va donar un penis i un cervell, però no ens va donar sang suficient perquè funcionessin els dos alhora." Joseph Cohen diu que la frase és de l'actor Robin Williams. Ho diu a "El libro del pene" (Equipo de Ediciones, 2000). El llibre és una recopilació d'ocurrències, informacions i imatges força original. Diguem que té un cert interès, no és com un exemplar de El Jueves en què la majoria de referències a les titoles, les vagines, els coits, les masturbacions, etc. són bastant grolleres.

Fullejant-lo, he recordat (ves quines coses) la referència que fa el Jorge Semprun a "'l'Alexandre", en el seu llibre "Viuré amb el teu nom, moriràs amb el meu" (Tusquets, 2001, sobre la seva deportació a Buchenwald). L'Alexandre era el nom de la titola d'un company seu de deportació, el qual estava molt orgullós del seu membre viril, i de les "proeses" de què era capaç. Per això l'anomenava Alexandre, en referència al conqueridor macedònic Alexandre el Gran. Les proeses del seu penis s'esdevenien durant els rars moments en que el seu propietari es podia colar a dins del barracó sense haver de compartir els taulons amb el seu company de pis de llitera; llavors, un cop sol allí es masturbava a gust, gaudint les bones prestacions del seu Alexandre.

Està bé en un llibre sobre l'Holocaust parlar d'aquestes coses? El que és obvi és que el Jorge Semprun no va trivialitzar mai l'experiència dels camps de deportats, al contrari; va quedar-ne marcat per a la resta de la seva vida. Així que com a mínim jo no em crec autoritzat a fer cap comentari desautoritzador relacionat amb la inclusió d'aquesta anècdota. Al revés, l'anècdota crec que és una mostra de la voluntat de sobreviure que tenien els deportats, fins i tot en aquelles penoses condiciones. Que tenien... mentre no arribàven a la fase de "musulmans", la paraula que es feia servir als camps per denominar les persones que havien perdut tota esperança i ja els era igual morir-se. Dels forns crematoris convertits en fum i cendres en van sortir molts, de musulmans...

(per cert, aquesta paraula, "musulmà", amb aquest sentit dels camps de deportats, qualsevol dia algú començarà a dir que no es pot fer servir, per tot això del llenguatge políticament correcte, el respecte religiós, etc., tot i que és una paraula que situada en aquell context no té cap implicació pejorativa ni cap "els altres musulmans" ni cap a ningú; però aquest ja és un altre debat...).

De què es pot parlar? A on? De quina manera? Amb quines paraules?

Per exemple. Sobre aquest tema de les titoles, quan jo era petit a casa dels meus pares no se'n podia parlar. I encara menys amb el to del Robin Williams o el Joseph Cohen. I encara molt menys parlar de masturbacions... si de cas, a això només s'hi podien fer referències indirectes (evitant "la paraula") i només per deixar ben clar que allò era pecat.

Sí, cada persona, cada família, cada societat tenen els seus mapes de límits. El que en unes és pecat en d'altres és una festa. El que es tracta és de no equivocar-se de mapa...

O si la cosa es complica i es pot, emigrar.

Edulcorants i tisores

 

Amb una mica de sucre (o sacarina, sorbitol, arrop, mel...) és fàcil convertir una biografia en una hagiografia. És així com als sants els apareix l'aura lluminosa de les estampes, pintades amb sucre de llustre. Als sants dels altars o als beats de la política, de les milícies, dels consells d'administració...

I si no n'hi ha prou amb els endolcidors, ens queden les tisores, per tallar els episodis de la biografia que fan nosa. Les tisores i totes les habilitats dels sastres, per tal que el vestit escollit quedi ben ajustat, impecable (i les modistes, posant els seus pedaços per tapar els estrips i les taques indelebles).

És així, ens dol però a tots ens ha caigut alguna sopera, tots hem fet alguna trencadissa, alguna vegada tots hem dit inconveniències o ens hem ficat de peus a la galleda.

El problema, és clar, és quan hi ha algú que encara recorda allò que no es vol que es recordi, que es vol ocultar. Algú que ho recorda i que a sobre ho diu. Hi ha gent molt inoportuna.

Llavors només es pot esperar a que aquest algú es mori. O a que agafi l'alzheimer. O si no es té paciència, contraatacar: dir que és un mentider, un envejós, un amargat. I dir-ho de manera tan insistent, vehement i tan forta que ja no es pugui sentir la veu del discrepant.

Tot això és molt humà... perquè a tots ens agrada deixar bons records. O que quedin bons records de la gent que estimem o respectem.

No et pots riure del dolor

John Cleese (Monty Python), entrevistat per Verónica Gómez (El País, 7-10-2016):

P: ¿Cree que deben existir límites al humor?
R: Nunca te puedes reír del dolor, ni físico ni psicológico, pero sí de la violencia. Por ejemplo, en la famosa escena del caballero negro, él está ahí, ves cómo le van cortando uno a uno los brazos y las piernas, y él aún quiere luchar… Claro que el público se parte de risa, pero por una razón: él no muestra ningún signo de dolor. Es como un dibujo animado, cuando Tom persigue a Jerry. Lo de ser políticamente correcto era buena idea en origen, en el sentido de que no hay que ser malvado con la gente, pero después se ha convertido en algo absurdo. El sentido del humor tiene que ver con la proporción. Todo el humor es crítico; cualquier chiste o broma encierra una crítica.

P: En La vida de Brian, por ejemplo, hay una crítica radical al fundamentalismo religioso. Si esa película la hicieran hoy generarían un revuelo enorme.
R: Sí, molestaríamos a mucha gente, pero eso no es malo. Si las personas tienen creencias tontas, les puedes decir que son tontas. El problema de las religiones organizadas es que intentan que la gente vaya contra sus propios egos, pero todas quieren ser poderosas, ricas. ¿Cómo le vas a decir a la gente que no tenga ego si tú eres el que más tiene?

P: ¿Haría algo así sobre el islam?
R: No. No quiero morir.

P: Todos esos dardos disparan contra las religiones como instituciones, como organizaciones. ¿Y el creyente de a pie?
R: Bueno, imagínate si apareciese Jesucristo en tiempos en los que se quemaba a los herejes. Vería el humo, los gritos, y se preguntaría: ¿qué pasa aquí? Entonces la gente le diría: no te han entendido bien. Y él respondería: no, vosotros no habéis entendido nada bien.

(...)

Gàngsters de Barcelona - 2

Un altre acudit d'en Kalders/Calders de la mateixa recopilació (1), també esplèndid de contingut i continent com el de l'altre dia. Alhora, igual que l'altre, segueix funcionant sense contextualitzar (eliminant la referència de Sant Elies, com un acudit sobre presons en general), i també substituint aquesta referència per una d'actual, pel nom de qualsevol centre de detenció sinistre (de diferents països del món) dels que surten de tant en tant als mitjans de comunicació.

A més, aquest acudit per a mi té un significat especial: quan era petit anava amb els meus pares a missa a la parròquia de Santa Agnès (llavors Santa Inés), que és on hi havia hagut la txeca de Sant Elies (2) durant la Guerra Civil, i de la qual no en vaig saber res, de l'antiga txeca, fins molts anys més tard, tot i que una parenta meva també hi va estar tancada. (3)

Tot això em fa pensar en moltes coses. Entre d'altres, em retorna al debat sobre si hi ha temes intocables, a l'hora de fer acudits.

Per exemple, a les persones que havien perdut algun familiar assassinat a l'Arrabassada o a qui l'havien torturat a una txeca, com els podien impactar llavors uns acudits com aquests? Era oportuna la seva publicació "des d'aquest punt de vista"? (4)

Hi ha temes que haurien de ser tabú? O que ho haurien de ser en determinades circumstàncies? Aquest és (i suposo que en les societats democràtiques ho serà sempre) (5) un tema sempre d'actualitat, amb opinions oposades, de vegades irreductibles, generadores de tensions... Però d'això ja n'he parlat d'altres vegades, ara no cal que em repeteixi.

--
(1) Dibuixos de guerra, Kalders i Tísner. Lluís Solà i Dachs. La Campana, 1991
(2) Se'n deia així perquè el nom del carrer era i segueix sent Sant Elies.
(3) De vegades en lloc d'anar a Santa Agnés anàvem a missa a La Pau, on hi havia hagut la txeca de Vallmajor: vivíem entre dues antigues txeques.
(4) Que no ho era "des del punt de vista" dels exaltats de la FAI és evident, perquè si ho feies et posaven a la llista negra i a partir de llavors tenies moltes possibilitats que qualsevol dia et clavessin quatre trets (a l'Arrabassada, a alguna txeca o a qualsevol portal o cantonada).
(5) En les dictadures no hi ha aquest problema, la censura soluciona totes aquestes divagacions: "En boca cerrada no entran moscas ni salen delitos contra la ley de censura".

Gàngsters de Barcelona

El Josep Maria Planes era un periodista d'investigació que havia escrit el llibre "Gàngsters de Barcelona", en el qual parlava de les connexions de la FAI amb el pistolerisme i la delinqüència comuna. Sobre el mateix tema també havia anat escrivint diferents articles als diaris. L'havien amenaçat de mort diferents vegades, i finalment va ser assassinat l'agost de 1936.

Al principi de la Guerra Civil, a Barcelona les "passejades" fins l'Arrabassada (dur les víctimes allí, clavar-los quatre trets -set en el cas d'en Planes- i després deixar-les abandonades a la cuneta) eren habituals, ja fos per motius polítics, religiosos o revenges personals.

Uns dies després de l'assassinat d'en Planes, quan en Tisner va anar al Clínic a identificar el seu cadàver, hi va haver d'anar protegit, ja que corria el perill d'acabar com el mateix Planes. En Tisner, com en Planes, s'havia posicionat contra el terrorisme d'esquerres. En Tisner abans de la guerra des d'El Be Negre, i amb la guerra ja engegada des de la rellançada Esquella de la Torratxa, que dirigia junt amb el seu amic i futur cunyat Pere Calders.

El juliol de 1937 en Pere Calders, que llavors firmava Kalders, va publicar a l'Esquella de la Torratxa la vinyeta de més amunt. L'he descobert aquests dies, reproduïda a "Dibuixos de guerra, Kalders i Tísner", de Lluís Solà i Dachs, editat per La Campana el 1991. Tres mesos després de la publicació de l'acudit en Calders se'n va anar de voluntari al front. En Tisner ja hi havia anat un any abans. De manera més irregular, des del front van seguir enviant acudits a l'Esquella de la Torratxa. En Lluís Solà explica aquestes i moltes altres coses a la introducció del llibre. (1)

La majoria dels acudits recopilats per Lluís Solà avui són difícils d'entendre, sense estar al cas dels temes tractats (en el llibre, junt amb cada acudit se'n descriu el context). D'altres han envellit bé, com aquest d'en Calders, que sense la referència a "l'Arrabassada" funciona igual.

Alhora, aquest acudit en concret seria completament vigent si es publiqués canviant la referència de l'Arrabassada per una referència actual. Per exemple, la ciutat mexicana Ciudad Juárez, famosa per l'alt índex de criminalitat i, sobretot, pels nombrosos i acarnissats assassinats de dones. És només un exemple; malauradament de possibles exemples no en falten, amb diferents característiques, de diferents països del món...

Al marge del tema de les referències temporals (i de la constatació que, malgrat el pas dels segles, tal com deia Hobbes sovint l'home segueix sent un llop per a l'home), el que ha suportat perfectament el pas del temps és la qualitat dels dibuixos, tant els d'en Calders com els d'en Tisner. Han passat gairebé vuitanta anys i sembla que acabin de sortir del tinter. Tots són esplèndids. Una meravella.

--
(1) Una de les coses que explica en Lluís Solà és l'efervescència de publicacions satíriques i humorístiques en català des de finals del segle XIX fins que es va acabar la Guerra Civil, un dinamisme que no s'ha repetit més.

Biografies esbiaixades

"Olvidar es una forma (...) de disolver aquella parte de nosotros que, por diversas razones (algunas conocidas, otras ni siquiera cognoscibles), no toleramos."
Carlos Castilla del Pino

Fer una biografia d'algú consisteix en fer una selecció d'elements significatius relacionats amb aquesta persona (trets de la personalitat, fets ocorreguts, circumstàncies històriques, opinions alienes, etc.), amb la intenció de donar una visió global i no partidista d'aquesta persona (1). En general, el grau en què s'aconsegueix aquest objectiu d'imparcialitat, objectivitat i globalitat és limitat. De vegades a causa d'un biaix elogiós que amaga o relativitza aspectes poc edificants, o en sentit contrari, de vegades a causa d'un biaix rancuniós que burxa només en les facetes conflictives i n'ignora els mèrits. Entremig, segons els casos, totes les combinacions possibles de diferents tants per cents de desmesura elogiosa, d'antipaties, d'equanimitat...

D'exemples, tants com vulguem. Els podem trobar tant en els relats familiars, amb les visions de vegades ponderades, de vegades ensucrades i de vegades enverinades sobre algun membre de la família, com en l'àmbit públic, ja es tracti de polítics, religiosos, artistes, esportistes, etc. L'equanimitat no és fàcil, les nostres fílies, fòbies, misèries i limitacions personals ens condicionen bastant. L'objectivitat sovint no és el nostre punt fort.

He tornat a pensar en tot això després de llegir l'article de la viquipèdia sobre el Jordi Galí, director de l'Escola Sant Gregori fins el 1992 (2). He vist que a l'article es dóna una visió incompleta d'ell, esporgada d'aspectes conflictius. En concret, em refereixo a la violència contra els alumnes en determinades circumstàncies.

Jo vaig anar a l'Escola Sant Gregori fins els nou anys (1963). Els records que en tinc són bons: vaig anar a l'escola del carrer Arimon, i a mi ningú em va pegar mai, ni tan sols vaig ser testimoni de cap escena de violència. De cap. (3)

La seu de l'escola de Ganduixer funcionava diferent. La versió que jo tinc de com gestionava el Jordi Galí l'escola de Ganduixer és la del meu germà gran. Ell hi va anar fins que va acabar l'escolarització. Com que per alguna altra banda diferent m'ha arribat la mateixa versió d'aquests fets conflictius protagonitzats pel Jordi Galí, la dono per bona, no tinc motius per dubtar-ne (4). El meu germà ho explica així:

"Vaig anar al Sant Gregori del carrer Ganduixer els anys cinquanta/seixanta del segle passat, en l'època que el dirigia amb mà de ferro en Jordi Galí. L'expressió mà de ferro és força adequada quan es parla d'aquest personatge, perquè (...) incloïa molt sovint una violència física extrema cap als alumnes diguem-ne díscols. (...) Quan es produïa un episodi que ell considerava de greu indisciplina, al carrer Ganduixer sonaven tres timbres, normalment quan els alumnes eren a classe. Llavors s'aturaven totes les activitats i tothom sabia que la cosa era greu. Els tres timbres indicaven que tots els alumnes s’havien de reunir immediatament al vestíbul del primer pis. Com que no hi cabien tots, situaven els més petits a l'escala que anava de la planta baixa al primer pis, i els més grans a l'escala que anava del primer pis al segon. Llavors, un cop tothom format a l'estil militar, amb fileres d’alumnes per classes, en Jordi Galí començava un discurs creixentment abrandat però que ell devia considerar pedagògic, i que anava pujant de to fins que a crits exigia que es presentés davant seu l'alumne presumptament culpable de la malifeta, i començava a donar-li plantofades a la cara amb les dues mans fins que, a cops, el feia retrocedir fins a l'altre costat de la sala. La resta d'alumnes i professors romanien callats i amb cara de pànic, no fos cas que també els toqués el rebre. En aquelles sessions, mai vaig veure cap professor que s'hi posicionés en contra."

Cal tenir clar que una cosa és un acte de violència comés de manera impulsiva, incontrolada, i una altra el que es comet de manera premeditada, programada. No vull dir que el primer s'hagi de justificar, i menys en una escola, però és essencialment diferent del segon. El primer pot ser considerat un incident indesitjat, un accident, del qual el protagonista caldria que se n'avergonyís i en demanés disculpes ("dolor dels pecats i propòsit d'esmena"). Per descomptat, si es produeix en un centre d'ensenyament, en cas de reincidir (o ja d'entrada, sense esperar a la reincidència) hauria de comportar l'expulsió del docent que l'ha protagonitzat.

La violència programada, escenificada i amb intenció exemplaritzant tal com l'entenia el Jordi Galí implicava un greu maltractament dels alumnes directament afectats i un pèssim exemple (i també un maltractament emocional) per a tots els alumnes. Sobretot, perquè ell era el director de l'escola, l'autoritat suprema, la persona que havia de ser el referent dels alumnes i les famílies. I l'argument "que llavors tothom pegava, sobretot en les escoles de nois", no és admissible, perquè no és certa, i quan ho era, hi havia molts graus i escenificacions: el grau i l'escenificació del Jordi Galí era notable.

El que també sobta, tal com diu el meu germà, és que quan es produïen aquestes escenificacions de violència ningú s'hi oposés, ni el professorat que ho contemplava en el mateix moment, ni posteriorment les famílies. Aquest tema, si de cas, requeriria un altre escrit amb dedicació exclusiva.

He començat parlant de distorsions o biaixos biogràfics en general i he acabat parlant d'un cas concret. De fet, si al final no acabéssim parlant de casos concrets, les teories i les generalitzacions no ens servirien de res, ja que en definitiva el que es tracta (el que a mi em sembla que es tracta) és que aprenguem a gestionar cada vegada una mica millor els fets, les relacions i les circumstàncies que ens toquen viure. 

He parlat del Jordi Galí una mica per casualitat (per aquesta coincidència d'haver consultat la viquipèdia i alhora recordar els records del meu germà). Crec, honestament, que en una nota biogràfica mínimament extensa com és la de la viquipèdia s'hauria de recollir aquest aspecte conflictiu seu. Perquè si no, en lloc de ser una nota biogràfica és una nota hagiogràfica. L'objectiu de les hagiografies és provocar l'admiració i afavorir el proselitisme acrític. En canvi, una bona biografia pot ajudar a pensar.

Al capdavall, una bona educació fonamentalment ha de tenir aquest objectiu: aconseguir que la persona que s'educa (o que es vol afavorir que s'eduqui) aprengui a pensar, de manera crítica i independent. Des d'aquest punt de vista, el Jordi Galí, com a pedagog, crec que hauria d'estar content que també es parlés d'aquesta vessant seva conflictiva.

--
(1) Dic una selecció perquè "tot" és impossible recollir-ho (i si presumptament fos possible, no hi hauria ningú capaç de llegir-s'ho).
(2) Consulta feta el setembre de 2016
(3) De l'escola del carrer Arimon en tinc bons records i vaig tenir un disgust quan els meus pares (per d'altres motius dels que tracto en aquesta pàgina) em van enviar a una altra escola, ja que vaig perdre els amics. Però també em vaig sentir alleujat, perquè l'any següent havia de passar a l'escola de Ganduixer, i allí m'esperava el sr. Vela (el professor de l'ingrés de batxillerat), que tenia l'anomenada de pegar. Vaja, que a Ganduixer les bufetades no les administrava només el director...
(4) El meu germà no parla com a víctima directa dels excessos del Jordi Galí, sinó només com a espectador. D'altra banda, al marge d'aquest aspecte diu que guarda un bon record del seu pas pel col.legi.

Les línies vermelles

[tb. a PSV]

Cadascú té les seves pròpies línies vermelles, per exemple en relació a allò que es pot dir o no en segons en quins llocs o moments.

A casa dels meus pares es parlava amb molta naturalitat de tot el relacionat amb la mort. I no només es parlava; per exemple, una de les coses que feia la meva mare era endur-se els nets al cementiri, com aquell qui se'ls endú al parc, per tal que es divertissin jugant i corrent entre els passadissos de nínxols i els mausoleus. I els nets hi anaven encantats, esperaven amb candeletes aquella activitat lúdica dels dissabtes al matí.

La manera com a casa dels meus pares es podia parlar en algunes ocasions, per exemple durant els dinars, de la mort, els difunts i els cementiris era despreocupada i fins i tot bromista. Això provocava que, quan hi havia convidats, si sortia el tema, de vegades alguns dels convidats se sentien una mica incòmodes, perquè no hi estaven acostumats.

En canvi, a casa dels meus pares de sexe no se'n parlava, ni fent broma ni de manera seriosa. Tema tabú. Com si no existís. Mentre la línia vermella mortuòria o fúnebre era molt laxa o inexistent, la de continguts més o menys sexuals era molt estricta. Llavors ni me n'adonava, de l'absència la de temàtica  sexual de les converses; tenia tan interioritzada aquella exclusió que ni tan sols em feia preguntes al respecte.

Ambs els anys, vaig anar descobrint que de la mateixa manera que hi havia famílies a les quals els incomodava o fins i tot espantava sentir a parlar de la mort, també hi havia famílies que parlaven amb bastanta naturalitat de temes sexuals, ja fos de manera seriosa o fent-ne broma. És a dir, famílies que pel que fa a aquest tema tenien unes línies vermelles molt diferents de les de la meva família. Famílies que no eren ni millors ni pitjors que la meva, només diferents pel que fa a aquest tema.

Totes les línies vermelles són preferències, invencions. Algunes més justificables i consensuables (no  maltractar els infants, si pot ser no pixar al portal de les cases, etc.), i d'altres de més difícil consens (no fer rots a taula, però es veu que a algunes cultures és una mostra de bon gust). Parlar de sexe o fer bromes sobre temes sexuals no està bé ni malament. Si de cas es tracta de no equivocar-se amb els contextos, companyies, llocs i moments en què es fa.

Final de la primera part i inici de la segona.

Fa uns dies vaig fer una broma inoportuna. Dic inoportuna perquè em vaig equivocar de context i companyia, i la broma, en lloc de ser entesa com el que era (com el que era per a mi), va ser entesa com una poca-soltada, un comentari de mal gust, desagradable i fora de lloc.

En una conversa entre germans vaig fer una broma que incloïa una referència sexual... i que a sobre "afectava la nostra mare". Des del meu punt de vista era una broma innocent, tonteta, però aquella combinació de "mare més sexe" algú la va entomar malament. Em vaig equivocar al fer la broma? Doncs sí, em vaig equivocar perquè la vaig fer "en una conversa entre germans". I tenint en compte "la nostra tradició familiar de no parlar de sexe" (i menys encara ficant-hi pel mig la nostra mare!), no era una bona idea. Sobretot, em vaig equivocar perquè si el meu propòsit és tenir una bona relació amb els meus germans (ho és), de bromes d'aquestes més val que no en faci.

És a dir, que si pel motiu que sigui en un moment donat se m'activa (de vegades em passa) la vena  desvergonyida, més val que estigui atent i tingui en compte el lloc on estic. I si el lloc és una reunió de germans i la tonteria té alguna mena de connotació sexual, més val que em reprimeixi (i que si de cas m'esbravi després en una altra banda). I així no provocaré innecessaris embolics familiars... que després em sap greu haver provocat.

Tot plegat, tal com ja he dit, no perquè pensi que no es poden fer aquesta mena de bromes, sinó només perquè, en el cas concret de la nostra família (tenint en compte les línies vermelles històriques de, com a mínim, una part dels seus integrants), no és una bona idea de cara a mantenir l'harmonia familiar.

Llocs i moments oportuns

L'altra dia (1 de febrer) parlava de la Dolors Miquel, l'Ada Colau i la Polonia Castellanos (la presidenta de la  Associació Espanyola d'Advocats Cristians), amb motiu de la polseguera ocasionada pel poema que va recitar la primera durant els Premis Ciutat de Barcelona. Ara lligaré aquells comentaris amb les tonteries del Poloni.

Sóc conscient que molts dels acudits del Poloni poden ser considerats irreverents, blasfems, poca-soltades, etc. Però el que el Poloni no faria (és el que penso, i crec que el conec bastant bé), seria, per exemple, intentar publicar acudits blasfems a un full parroquial, perquè té clar que no és el lloc més adequat per publicar acudits d'aquesta mena (a banda que cap rector no ho toleraria, i que a ell mateix ja no li interessen els fulls parroquials). En canvi, en una revista com El Jueves els seus acudits poca-soltes no desentonarien. (1)

Cada revista té diferents propietaris, diferents sensibilitats, diferents equips de redacció i també diferents lectors. A cada una ja saps el que t'hi pots trobar i el que no t'hi pots trobar. Per exemple, no et trobaràs acudits blasfems al full parroquial, ni sermons moralitzants d'un representant de la Conferència Episcopal a El Jueves.

L'acte de lliurament dels Premis Ciutat de Barcelona es va fer el 15 d'abril al Saló de Cent de l’Ajuntament. Era un acte institucional, i hi va assistir gent de sensibilitats diferents, també creients (estadísticament tocava). És a dir, no era un acte organitzat per un col.lectiu feminista en un local seu i amb el propòsit de fer campanya de les seves reivindicacions feministes. No. De manera que s'ha de ser molt poc espavilat per no adonar-se que al Saló de Cent la lectura de la Dolors Miquel podia molestar a les persones per a les quals el parenostre és un text important.

Està prohibit molestar a la gent? No. Hi ha un "Manual d'ús dels llocs i moments oportuns per dir inconveniències"? No. Com que no hi ha manual (i és un disbarat voler substituir aquesta mancança amb el codi penal, tal com pretenia la Polonia Castellanos), el que cal és estar una mica atent. De manera que si blasfemes, com a mínim siguis conscient que ho fas, i que també siguis conscient que el moment i el lloc són mínimament adequats (el problema de la Miquel i de la Colau és que ni van arribar a aquest nivell de reflexió; ni tan sols posteriorment, el que encara és pitjor).

Per descomptat que el parenostre no és "sagrat", se'n pot fer el que se'n vulgui. Per tant, també se'n pot fer el que en va fer la Dolors Miquel. Però insisteixo, crec que no era de bon gust, ni intel.ligent, recitar la seva versió en aquella ocasió.

Està bé que hi hagi gent irreverent, és necessari que hi hagi gent així, ja que sinó tot seria molt gris, rígid, seriós, caspós. Però els llocs i els moments també són importants. Per exemple, no pots anar a l'enterro d'una beata d'una família beata d'un poble beat i durant el funeral pujar a la trona i posar-te a explicar acudits de beates libidinoses. I tampoc pots anar a un acte institucional en el qual s'apleguen persones creients i no creients i començar a trepitjar els textos sagrats dels creients. Sobretot, quan a més no ve a tomb de res ni n'hi ha cap necessitat.

Hi ha llocs i moments més adequats per explicar acudits de beates libidinoses, i també per trepitjar, si s'escau, els textos sagrats dels creients. Perquè, ho repeteixo, tothom es mereix un respecte, però les creences, i per tant també els "textos sagrats", no són sagrats: el seu respecte només és opcional.

I en segons quins moments i contextos algun acudit blasfem, irreverent o religiosament poca-solta pot ser fins i tot del tot oportú, ja que si no al final "les forces vives de l'Església" agafarien encara més embranzida de la que ja tenen, que ja és molta. de manera que sobretot quan diuen segons quines barbaritats està bé que algú, si s'escau, els toqui una mica les crestes.

Les crestes, les mitres, les casulles, els bàculs, els confessionaris, els dogmes, el magisteri, els concordats...

(o el que sigui segons els casos: les barbes, les gel.labes, les plantofes, els minarets, les sures...)

--
(1) El que passa és que al Poloni gairebé no el coneix "ni Déu" (viu a la seva Polònia solitària, en un racó de la blogosfera que no visita gairebé ningú), de manera que no hi ha cap possibilitat que acabi publicant mai res a El Jueves, cosa que d'altra banda li és ben indiferent.

Dolors Miquel

Com que fa poc ja vaig parlar del culebrot dels titellaires de Madrid no volia tocar també el tema de la Dolors Miquel, ja que des del meu punt de vista són el mateix tema. Però mira, ja n'estic parlant...

A mi el que aquesta senyora va recitar em sembla de bastant mal gust. Evidentment cadascú té les seves sensibilitats, i a ella i a la gent que la va convidar als Premis Ciutat de Barcelona es veu que els sembla molt enginyosa aquesta tonteria del parenostre-punk  o com se n'hagi de dir: "Mare nostre que esteu en el zel, sigui santificat el vostre cony…"

Que després vingui la Asociación Española de Abogados Cristianos i li posin una denúncia (per un delicte "contra els sentiments religiosos") encara fa més esperpèntica la situació. Vinga, embolica que fa fort. Per cert, la presidenta d'aquesta associació és una tal Polonia Castellanos (ho diu El Periódico del 30-3-2016), així que potser tot plegat només és un acudit, un gag...

Llavors surt l'Ada Colau, i primer molt bé, diu que no té sentit obrir diligències contra la Dolors Miquel per haver recitat la seva gracieta, i fa una defensa de la llibertat d'expressió. Però ho vol arrodonir, i afegeix que el poema no contenia paraules ofensives contra cap creença religiosa i que era un text feminista, a favor de les dones. D'això ja se'n diu incontinència verbal. No calia, senyora Colau, s'havia d'haver limitat a la primera part: defensar que dir tonteries (siguin blasfemes o del tipus que siguin) no és cap delicte.

I si volia dir alguna cosa mes, podria haver dit que sí, que era possible que alguna persona creient s'hagués molestat, i que si era així ho lamentava, que potser no havia estat un encert la tria de la poetessa en un acte d'aquest tipus, etc. Disculpar-se "no és tampoc cap delicte" (com a mínim de moment).

Ho va fer molt millor la Manuela Carmena en el cas dels titellaires, quan es va disculpar pel desencert de la programació de les titelles, ja que eren inapropiades per als infants. La Colau podia haver fet igual, disculpar-se, i en comptes de fer reivindicacions feministes fora de lloc (no era el moment més adequat), podia haver reblat l'argument important de debó: dir amb tota claredat i contundència que blasfemar pot ser una poca-soltada, "però no un delicte!"

Al meu poble tenim una "poetessa oficial". Com que es de missa, no fa poemes blasfems, però els poemes que fa són bastant dolents, rodolins d'aquests jocsfloralescos: "prats i turons, rius i coloms, canelons i bombons". Però a mi, encara que no m'agradin gens, no se m'acudiria posar-li una denuncia i demanar que l'engarjolin (per tal que així no pugui seguir publicant poemes).

Encara que no m'agradi, sé que he de conviure amb l'obra poètica de la poetessa del meu poble. Igual que sé que d'alguna manera també he de conviure amb les obres poètiques de les diferents Dolors Miquel que de vegades ens flagel.len amb els seus poemes presumptament valents i progressistes. No passa res.

Però de la mateixa manera que sobren les iniciatives reaccionàries com la de la Polonia Castellanos i la seva Asociación Española de Abogados Cristianos, també sobren els comentaris desafortunats com els de l'Ada Colau en aquest cas.

Fer acudits

Fer acudits. Entretenir-se per no desesperar a causa de les calamitats pròpies o alienes.

Fer bons acudits. Difícil, alguna vegada potser en surt algun, per casualitat.

Fer mals acudits. Estadísticament, molt probable.

No fer acudits. Una opció. Els altres potser pensen que és la millor (que tu no en facis). Tu de vegades penses el mateix, però ets voluble, capriciós (o el que sigui), i no et fas cas.

Fer acudits anticlericals. En una societat amb un fort clericalisme, és imprescindible (en una societat laica de debò no caldria).

Fer acudits prohibits. Si estan prohibits, vol dir que algú els hauria de fer.

No fer acudits prohibits. Cadascú és responsable de la seva por (i de la seva família, la seva pressió arterial, etc.).

Fer acudits sobre la corrupció, el tràfic d'influències, etc. Algú creu que s'acabarà mai?

Fer acudits sobre els vells i la decrepitud. Si no aconseguim morir-nos abans, tots acabarem igual. Més val que anem aprenent a riure'ns del que ens espera.

Fer acudits escatològics. Quan no hi ha millors idees, és un últim recurs: caca, pipi, pet.

Fer acudits escatològics (2): L'escatologia és la "doctrina sobre la renovada existència del món i de l'home a la fi de la història i més enllà de la mort". Als teòlegs no els agraden els acudits escatològics, i encara menys si també barregen l'escatologia "escatofílica" (la complaença a parlar o escriure sobre els excrements). És a dir, el que no els agrada és això: "vida després de la mort" + "caca, pipi, pet."

Fer molts acudits. La quantitat no dissimula l'eventual mala qualitat, al contrari, la ressalta.

Fer molts acudits brillants. Posem-nos seriosos: és difícil, i que ho siguin tots, impossible (no ho aconsegueixen ni els millors).

Fer acudits per millorar el món. Amb un acudit no millores el món, però potser pots riure o somriure un moment, i això ajuda a sobreviure.

Fer acudits per fer riure. De vegades no cal ni que siguin bons, de vegades fan riure de tan dolents.

Fer un acudit que no s'acaba mai. El Congrés dels Diputats.

Fer un acudit temàtic. Per exemple, en el consell directiu d'una farmacèutica el director general diu que només el preocupa el benestar dels malalts.

Famosos fabricants d'acudits. Grouxo Marx, Gila, Summers, etc.

Més humoristes famosos. Rouco Varela (i els portaveus actuals de la Conferència Episcopal).

Explicar acudits dolents i ser un bon humorista. Eugenio.

Fer acudits de mal gust. De quin mal gust? A mi m'agraden els caquis, i en canvi hi ha gent a qui els fan fàstic.

Fer acudits per lligar. Està bé, oi?

Fer acudits blancs. En un paper blanc hi pots fer acudits molt negres (Chumi Chumez els feia negríssims).

Fer un acudit verd. A la meva mare no li agradaven. Els marrons tampoc.

Un acudit de colors. Millor explicat, perquè imprès en quatricromia és car.

Fer un acudit inapropiat. Un acudit gràfic per a un invident.

Fer acudits misògins, homòfobs, racistes, etc. Si me'n surt algun que algú l'interpreta així és que alguna cosa ha fallat (potser per part de qui l'interpreta). Si ho és de debò, és que ha fallat segur. Una equivocació lamentable. Ningú és perfecte.

Fer acudits per riure'ns de nosaltres mateixos. Normalment ens riem dels altres, encara hem d'aprendre tantes coses...

Fred Basset

Alex Graham (La Vanguardia, 16-2-2016)

Gora Alka-ETA - 2

Després de la detenció i empresonament dels dos titellaires acusats d'enaltiment del terrorisme, l'alcaldessa de Madrid, Manuela Carmena, es va disculpar pel contingut de l'obra, reconeixent que no era adequada per al públic infantil per al qual s'havia programat. Alhora, va dir que li semblaven desmesurades les actuacions de la fiscalia i el jutge, pel fet d'acusar els dos titellaires d'enaltiment del terrorisme.

No he seguit la trajectòria de Manuela Carmena des que és alcaldessa de Madrid (i abans tampoc), però aquesta intervenció seva va fer que em semblés una persona assenyada. Tanmateix, es veu que les seves disculpes i puntualitzacions no van agradar a tothom, i el que es pitjor (per a ella), no van agradar tampoc a un sector del seu equip de govern, per al qual no hi havia cap motiu per disculpar-se de res.

Aquestes persones del seu equip de govern i crítiques amb ella des del meu punt de vista no es van lluir. Amb la seva postura exempta d'autocrítica van perdre credibilitat, i perdent-la d'alguna manera es van equiparar (i que ningú s'escandalitzi) amb la "Associación Víctimas del Terrorismo" i la "Asociación Dignidad y Justicia" (les quals es van querellar contra Celia Mayer, responsable de cultura de l'Ajuntament i per tant cap de les persones que van contractar els titellaires). Sí, quan no ets equànim ni lúcid tant pots descarrilar per la dreta com per l'esquerra.

A mi em sembla que Manuela Carmena té al seu equip de govern mals companys de viatge, perquè la gent que només és capaç de pensar en blanc i negre i no és capaç de posar atenció en els matisos, en els grisos, en les contradiccions, etc., no és de fiar. Perquè és difícil que gent així pugui gestionar amb sensatesa els afers públics (i els privats, però això ja és cosa seva).

A veure, és tan evident que l'obra no era adequada per a infants com que va ser una imbecil.litat que per fer-la s'acusés els titellaire d'enaltiment del terrorisme. ¿Per què és impossible (per a algunes persones) assumir que es pugui fer un discurs en què es parli alhora d'una cosa i de l'altra, tant de l'error de la contractació com de l'abús de la detenció? A que ve tant d'orgull i tant "d'integrisme d'esquerres?" A què ve voler emular el grau d'estupidesa i radicalitat d'associacions com les esmentades abans, que pel motiu que sigui sovint se senten ofeses i consideren que ha d'intervenir d'ofici la policia i la justícia?

Bé, i ja que hi som, diguem també alguna cosa de Alfonso Lázaro y Raúl García, els dos engarjolats de la companyia "Títeres desde abajo".

És evident que va ser un despropòsit el seu empresonament, i ara ho és que segueixin acusats d'enaltiment del terrorisme pel fet de fer jocs de paraules durant una funció de putxinel.lis. Això queda clar, és tan vergonyós, ridícul i estúpid que no sembla que valgui la pena gastar-hi més saliva. Però alhora, a veure: si aquesta gent té un espectacle que segons sembla al seu mateix web ja diuen que no és per a infants, per què accepten un contracte per representar-lo davant d'un públic infantil? O és que "el fet de tenir un contracte" (i cobrar per l'actuació) ja justifica que puguin abdicar d'utilitzar el sentit comú, i d'aquesta manera no tenir cap mena d'escrúpol per representar davant d'un públic infantil una obra que no és per aquest tipus de públic? Per què no ha sortit algú de "Títeres desde abajo" per dir alguna cosa sobre aquest tema?

Doncs no, blanc o negre, bons o dolents (i per descomptat, el negre i els dolents sempre és cosa dels altres). Uf, quin cansament...

Resumint, que pel que fa a aquest tema, a aquest cas concret, jo em quedo amb la Manuela Carmena. I als talibans d'aquesta comèdia esperpèntica (siguin de dretes o d'esquerres) que els bombin.

Gora Alka-ETA

(1)

Un poETA que anava en biciclETA, a causa d'una xinxETA va caure a la cunETA. Allí, tocant la panderETA es va menjar una croquETA i va dibuixar una vinyETA.

"Los primeros que se personaron en el lugar [la funció de putxinel.lis en què un ensenyava una pancarta que deia 'Gora Alka-ETA'] fueron efectivos de la Policía Municipal, quienes arrestaron a los titiriteros y les trasladaron a la Brigada Provincial de Información, en Moratalaz, donde pasaron la noche y se les tomó declaración hasta esta mañana, cuando se les ha trasladó a la Audiencia Nacional." (2)

Després de l'admirable i arriscada intervenció de la Policia Municipal (armats amb la seva metrallETA?), van venir a continuació, tocant la cornETA, un fiscal i un jutge d'un altre planETA.

Apa, perquè tothom aprengui d'una vegada que no es pot dir raquETA, ni moquETA, ni aixETA, ni tETA. Sobretot, si al ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz, no li fa cap graciETA: "Estoy muy de acuerdo con la decisión judicial". (2)

Que jo sàpiga, quan escric això 24/2/2016, Alfonso Lázaro y Raúl García, els dos titellaires de la companyia "Títeres desde abajo", de moment segueixen acusats d'enaltiment del terrorisme.

I després els jutges es queixen que estan desbordats de feina... Si ho estan, per què admeten a tràmit casos (collonades, ximpleries, despropòsits) com aquest?

--
(1) www.salamanca24horas.com 10/02/2016
(2) ABC, 6/02/2016

Buscavolari

(dedicat al José Luis Coll)

Buscavolar. 1 Perdre el temps però passar-t'ho bé. 2 No perdre el temps perquè t'ho passes bé. 3 Buscar (un escapulari?) i potser trobar el que no busques.

Banc. 1 Lloc per seure. 2 Si hi tens tractes, cal vigilar les comissions.

Carallat. Carallot que es querella sense solta ni volta i al final ha de pagar fins i tot les costes.

Emporratxar-se. Perdre l'oremus a causa d'un elevat consum  d'herbes psicotròpiques.

Piolet. Cantarella d'excursionista.

Plantofada. Bufetada clavada amb una plantofa.

Urinari. Lloc pudent on els homes tenen el costum de fer el pipí a terra.

Patilinet. Patinet amb la síl.laba "li" intercalada.

Etc. Grafia abreujada de la locució llatina "et caetera", que significa "i la resta".

Propostes equívoques

Fa unes setmanes Charlie Hebdo va tornar a provocar una forta polémica, en relacionar la foto d'Aylan (el nen refugiat sirià de tres anys que va morir ofegat el 2-9-2015), amb els assetjaments de dones que es van produir a Colònia la passada nit de cap d'any, uns fets en què després es va saber que també hi havien intervingut alguns refugiats.

Les crítiques anaven des de l'acusació de frivolitat i de falta de respecte cap al nen mort (i per extensió cap al conjunt de refugiats que moren ofegats en voler fugir de Síria), fins a l'acusació de criminalitzar el col.lectiu dels refugiats, en fer aquest tipus d'associacions entre l'Aylan i i les agressions sexuals.

Sobre la primera crítica, la de la frivolitat o inoportunitat, fins i tot puc tenir algun punt en comú; ja he dit altres vegades que els acudits de Charlie Hebdo en algunes ocasions els trobo més avit grollers, o poc encertats. En algunes ocasions.

Sobre la segona crítica.... a mi em sembla que té més a veure amb la intenció de la mirada (la dels crítics) que amb el contingut d'allò mirat (aquell dibuix en concret) i el context en què estava ubicat (dins de la revista Charlie Hebdo).

Atribuir a Charlie Hebdo una intenció agressiva o criminalitzadora cap als refugiats em sembla que només es pot fer des d'una ignorància molt gran o des d'una clara mala fe. Charlie Hebdo pot tenir altres defectes, però té una trajectòria i una posició en relació als diferents temes que tracta que, si les tens presents, és impossible que li puguis atribuir segons què, per exemple aquesta intenció estigmatitzadora de les persones forçades a les migracions a causa de les guerres o altres calamitats.

Per tant, no cal gastar massa saliva en relació a aquest tipus de crítiques, no val la pena entretenir-se parlant de les crítiques fetes des de la mala fe (des de la tergiversació interessada). Si de cas, només dir que òbviament la intenció de Charlie Hebdo era la contrària, és a dir, denunciar la hipocresia amb què sovint es tracta el problema dels refugiats.

Anem ara al segon tipus de crítiques, les que suposem que no parteixen de la mala fe. En aquestes sí que val la pena aturar-s'hi amb deteniment, en les interpretacions que en aquest cas d'entrada s'han fet sense prejudicis. Les crítiques de persones que, sense un posicionament a priori, han arribat a la conclusió que la intenció dels autors era de tipus ofensiu o estigmatitzador cap els refugiats.

Una imatge sovint (potser sempre) pot permetre més d'una lectura. Les eventuals diferents lectures pot ser més fàcil que es produeixin segons el grau d'ambigüitat de la imatge. Poden ser més difícils (però no impossibles) en el cas d'una imatge en què tot estigui pensat i enfocat per "obligar" una determinada lectura. O pot ser que no sigui així, que hi hagi elements que permetin que se'n facin diferents lectures, fins i tot oposades les unes a les altres.

Quan algú fa un acudit, segons el seu grau d'ambigüitat (de l'acudit) serà més fàcil que s'entengui o no (aquest seria el primer pas, que s'entengui o no "alguna cosa"), i que a continuació allò que s'entengui sigui (o no sigui) el que l'autor volia que s'entengués.

En el cas aquest de Charlie Hebdo hi ha gent que, sense cap mala fe ni prejudici previ, n'ha fet una lectura que no era la que volien els autors. A partir d'aquí, de la constatació d'aquesta "mala interpretació", els autors se'n poden desentendre, poden dir que aquestes persones són unes ignorants... o també poden plantejar-se, pensar, que potser alguna cosa ha fallat, "en l'estratègia comunicativa".

Jo crec que sí, que va fallar. Crec que quan un acudit requereix, per part dels seus autors o defensors, moltes explicacions per tal d'aclarir quina era la seva intenció, és que no s'ha fet bé. Sobretot, quan la interpretació que se'n fa (que se'n pot fer) no és que sigui diferent de la buscada pels autors, sinó completament oposada.

Per descomptat, les interpretacions contràries a les intencions dels autors sempre són possibles, de fet, hi ha veritables especialistes en forçar les argumentacions per tal de poder interpretar qualsevol cosa segons els seus desitjos, manies o prejudicis. Això sempre serà així. Tanmateix, el que sí es pot fer és tenir en compte aquesta possibilitat. I sobretot quan l'ocasió s'ho val, intentar que la proposta humorística (o del tipus que sigui) que es faci no vagi acompanyada, si pot ser, d'elements que permetin lectures alternatives, d'elements que afavoreixin eventuals lectures oposades a l'objectiu de l'autor.

Si més no, si l'acudit (com en aquest cas dels refugiats) tenia un propòsit concret. Perquè al final, si el que acabes aconseguint és el contrari del que volies, potser més val que et quedis l'acudit a la butxaca. No por una qüestió de censures, sinó de sentit de la utilitat.

En resum: a mi aquest acudit sobre l'Aylan i els fets de Còlonia em va semblar "de lectura complicada", eventualment equívoca, i per aquest motiu no em va semblar encertat. Em va servir, això sí, per pensar (per repensar un cop més) sobre la importància d'aquest tema.

"Tots som Charlie Hebdo". Quan ens equivoquem, també.

Amén.

El context

De tant en tant arriben notícies de les persecucions de les diferents minories cristianes a molts països musulmans, persecucions de vegades encobertes i de relativa baixa intensitat, i d'altres vegades ostentoses, brutals i del tot criminals. Discriminacions i assetjaments de diferents tipus, expulsions, empresonaments, violacions, tortures, assassinats...

Tinc clar que alguns dels acudits de tema religiós que de vegades faig, en general basats en el meu context o entorn religiós (marcat pel protagonismes de l'Església en la nostra societat), no tindrien gaire sentit ni seria delicat que els fes si fos el cas que visqués en un d'aquests països en què els cristians són perseguits i la seva vida corre perill, a causa de l'integrisme religiós imperant (per cert, en aquests països jo també seria perseguit amb tant o més acarnissament, per ateu, blasfem, etc.).

És a dir, que em sembla legítim (i fins i tot necessari) si s'escau satiritzar, ficar el dit a l'ull (parlant metafòricament) posem per cas a la Conferència Episcopal Espanyola, en la mesura que per molt que de vegades els seus representants es presentin com a portaveus "d'una església perseguida" i es facin les víctimes, la realitat és que és una queixa sense solta ni volta, perquè l'Església espanyola, actualment, de perseguida no en té res (criticada sí, només faltaria!). El que passa és que estava mal acostumada, i ara s'estranya de no poder influir "tant com abans" en la societat: té nostàlgia dels seus anys feliços de domini absolut. Res a veure, per tant, amb la situació de les minories cristianes oprimides avui als països musulmans.

Per descomptat, les creences (o alguna de les creences) de les minories cristianes dels països musulmans a mi em poden semblar igual de "pintoresques" com les dels cristians d'aquí (de fet són les mateixes). Però la situació de persecució i assetjament d'aquests cristians ja és prou complicada com per a sobre atabalar-los amb comentaris irònics sobre les seves creences. Amb el seu calvari diari ja en tenen prou. Per exemple, estaria fora de lloc un comentari com aquest: "Tenint en compte que tant el vostre deu com el seu (el dels vostres botxins) són invencions, per què no canvieu d'invenció, i així us deixaran tranquils?" Doncs no, dir aquesta mena de coses en aquests casos no toca.

És obvi que en una societat musulmana integrista en què l'objectiu dels governants i de la majoria de la societat és perseguir, expulsar o exterminar les minories religioses (cristianes o del tipus que siguin), si tens dallonses a qui has de criticar és a la majoria opressora, no a la minoria oprimida. Si tens pebrots. Jo, si haig de ser sincer, si em trobés en una situació així dubto molt que els tingués (els dallonses): em sap greu haver-ho de reconèixer, però en una situació conflictiva de debò em veig més com un covard que com un heroi.

Mentrestant, tal com deia, segueixen arribant periòdicament notícies de persecucions i assassinats de cristians. I no sembla que sigui motiu de gran preocupació per a la comunitat internacional. És una situació estranya, i alhora molt greu. Atesa la gravetat, encara sobta més (per no dir que també empipa), que la nostra Conferència Episcopal, a banda de denunciar les persecucions de cristians als països musulmans (cosa que està molt bé que denunciï), també faci servir de vegades l'argument "d'Església perseguida" en el seu cas, aquí a Espanya (o a Europa en general). Amb aquesta mena d'estupideses (amb aquesta falta de sentit comú i de sentit de la proporció), desvirtuant barroerament el sentit de les paraules, contaminant-les, tergiversant la realitat, a més de fer el ridícul els portaveus de la Conferència Episcopal (o alguns altres bisbes amb vocació de demagogs) perden tota la credibilitat i no ajuden precisament als cristians que, avui, realment són perseguits.

Les religions malhumorades

Per què a la Bíblia no hi ha trets humorístics? Per què Jesús no explicava acudits? Per què durant segles riure ha estat mal vist per l'Església?

O potser no va ser així: ¿i si Jesús sí que explicava acudits i tenia sentit de l'humor, però als seus deixebles els va semblar "que allò era poc seriós", i van eliminar aquesta faceta de Jesús dels relats evangèlics?

Sigui com sigui, el cas és que per qüestions religioses, dogmàtiques, estúpides (o fent servir d'excusa aquestes estupideses), els cristians han matat i s'han matat durant segles. Han degollant "infidels" (moros, jueus, etc.) i també altres cristians, discrepants, heretges, reformistes  (albigesos, luterans, etc.).

Amb el pas dels segles els cristians s'han asserenat una mica (o els ha obligat a asserenar-se aquest "laïcisme" que tant els irrita) i ara els principals genocides i assassins religiosos en actiu són uns altres.

Fa un any, uns islamistes emprenyats, "santament indignats", van fer una carnisseria a París, a la redacció de la revista Charlie Hebdo.

Segurament molts dels acudits de Charlie Hebdo eren grollers i poca-soltes. En temps de la Inquisició als dibuixants de Charlie Hebdo segur que també els haurien liquidat. Els haurien cremat vius (o moribunds), després d'haver-los primer torturat (desmembrant-los amb la politja o el torn, ofegant-los per immersió o per ingestió d'aigua amb un embut, cremant-los amb ferros roents, amb olis roents, amb aigua bullenta, espellant-los amb ganxos i ganivets, etc.).

I si haguessin viscut en temps del Company Stalin, o del Company Pol Pot, o de Hitler, segur que també haurien tingut una mala fi, que haurien acabat "desapareixent" (és probables que després de ser "protocolàriament" torturats).

Avui els principals assassins (no els únics), són els islamistes radicals. Però hi ha qui diu (que "encara" diu) que els dibuixants de Charlie Hebdo "s'ho van buscar". Hi ha gent que no entén res.

Fem el que fem (suposo que llevat que ens convertim també en islamistes radicals, perquè aquesta gent també assassina els musulmans moderats), els nostres (potencials) assassins existeixen (i ens amenacen). Sovint ens expliquen les seves intencions (homicides) a traves dels mitjans de comunicació. Són persones convençudes de la seva "missió assassina", ja que és la que dóna sentit a la seva vida. Gent "santament convençuda" de la seva intolerància i dels seus deliris.

No sé quina és la solució, però "callar perquè els assassins no s'empipin" no em sembla una bona opció. Ves quina merda de vida, si aquest és el panorama.

L'any passat va passar el que va passar, uns assassins emprenyats van assassinar uns dibuixants (potser una mica poca-soltes, aquests). No va ser l'únic acte criminal de l'any, malauradament de criminals n'hi ha molts, de diferents ideologies (religioses o no) i amb diferents estratègies criminals (alguns es mouen encorbatats, amb educades maneres i grans somriures). Per parlar de tots els criminals caldria escriure molta estona, caldria fer una enciclopèdia (de la criminalitat); si de cas ja en parlarem un altre dia, "dels altres assassins".

Què en farem de les religions (religioses o no) que tant poden servir per fomentar la compassió com el crim? Si poden servir (i serveixen) tant per a una cosa com per a l'altra, "realment serveixen"?

Els deus s'ofenen o són els seus seguidors, els qui se senten ofesos? Si un deu (o un dictador) s'ofén si en fas un acudit... és assenyat respectar-lo? ¿O el fet que s'ofengui és l'indici evident que "precisament a causa de ser com és" (tant susceptible) no mereix ser respectat, ja que si vol ser respectat, potser és ell "qui primer ha de canviar una mica"?

El problema potser és aquest, que "als llibre sagrats" no hi ha sentit de l'humor ni acudits, ni tan sols alguna pista que permeti imaginar que en algun moment (l'humor i els acudits) hagin tingut alguna relació amigable amb la religió.

¿Per què entre les gairebé infinites prerrogatives divines no n'hi ha ni una que faci alguna referència al sentit de l'humor? Quina mena de Déu és aquest, sempre "transcendent", sense bromes ni acudits?

Amb aquesta mena de deus (i aquests creients), tan susceptibles, irritats i sense sentit de l'humor, ho tenim fotut.