Autocensura

Fa uns anys vaig fer els esborranys d'una sèrie d'acudits al voltant del tema de la masturbació. En alguns dels acudits barrejava el tema de la masturbació amb el de la mortificació corporal amb cilicis, deixuplines i altres estris d'aquest tipus (aquesta pràctica autoagressiva que durant segles l'Església ha promocionat).

Després em va semblar que allò que estava fent era massa explosiu, i entre l'impuls del desafiament i la veu de la prudència, en aquell cas vaig optar per la prudència. I vaig guardar els esborranys en alguna carpeta, o potser els vaig llençar.

Recordo, quan era petit, alguna "història de sants" en què el protagonista, per no caure en la temptació de pecar contra el sisè manament (el de les activitats sexuals) es tallava una mà. Recordo que era un relat que m'impressionava molt, i que d'altra banda no contribuïa gens a la meva educació religiosa, perquè allò em semblava una barbaritat. No sentia cap admiració per aquella mena de sants tan extremistes, al contrari, si de cas una barreja de rebuig i llàstima.

Ja més gran vaig saber que una altra forma de mutilació que perseguia el mateix objectiu (evitar els pecats de tipus sexual) era l'autocastració, una mutilació que alguns sants o aspirants a sants en alguna ocasió havien dut a la pràctica. Vaja, una altra modalitat d'autoagressió per afegir al museu dels horrors relacionats amb les obsessions sexuals religioses. (1)

Fa uns dies vaig ampliar la documentació sobre aquest tema escabrós quan vaig llegir que per tal de combatre la temptació de la masturbació alguns frares, predicadors i teòlegs temps enrere havien suggerit l'ús d'una mena de cilicis especials pensats per posar-los al voltant de la titola. En aquest cas cal reconèixer que la proposta suposava un avanç, ja que com a mínim no es tallava res, i per tant la cosa era reversible.

I ara he tornat a pensar en aquells esborranys d'acudits meus provocatius de fa anys, i tot i no penedir-me de la meva actitud prudent d'aleshores, crec que no eren tan exagerats com llavors em van semblar, a la vista dels exemples que acabo de posar (uns exemples en absolut exhaustius, ja que la combinació de religió i obsessions sexuals al llarg de la història ha generat munts de disbarats, estupideses i crueltats).

Dic també que aquells acudits no eren tan exagerats perquè el cas és que aquesta mena d'idees segueixen vives dins d'alguns corrents de l'Església. Ara més civilitzades i no tan autoagressives i violentes, però en el fons les mateixes idees. És a dir, que el tema d'aquells acudits descartats llavors, ara encara és d'actualitat. Una actualitat, això sí (i per sort) minoritària, però real.

No és que ara em plantegi recuperar el projecte d'aquella sèrie d'acudits. Però em venia de gust explicar aquesta història. I ara ja ho he fet.

--
(1) Ara no recordo noms de sants relacionats amb les automutilacions, però crec que a la majoria de gent de la meva edat aquestes històries els sonaran. Pel que fa als cilicis aplicats a les parts sexuals per tal de combatre les temptacions d'aquest tipus, la informació l'he trobat al llibre ben documentat de Uta Ranke-Heinemann "Eunucos por el reino de los cielos. Mujeres, sexualidad e Iglesia católica" (Círculo de Lectores, 1994). En relació al llibre, cal remarcar que tots els comentaris de l'autora i totes le cites que incorpora al llarg dels diferents capítols dedicats a diferents temes, porten la referència exacta de les publicacions originals d'on estan tretes (llibres de sermons de predicadors, escrits de clergues, bisbes i teòlegs, encícliques, actes de concilis, etc.).

Epigrames - C.F. de Climent

Segons el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, un epigrama és una "breu composició poètica, especialment satírica i de contingut moral, social o polític". Segons la Real Academia Española és una "frase breve e ingeniosa, frecuentemente satírica". Segons Carles Fages de Climent:

"Un pagerol ho ha encertat:
l'epigrama ve a ser com
un vers que agrada a tothom
excepte a l'interessat."

Carles Fages de Climent (1902-1968) va ser un gran escriptor d'epigrames empordanès (a més de cultivar altres registres poètics i literaris). Molts dels seus epigrames estaven dedicats a algú, i això fa que avui potser no tinguin tota la gràcia que tenien en el seu moment. Tanmateix, malgrat el pas dels anys i la descontextualització, en general aquest epigrames "dedicats" segueixen sent interessants, tant a causa de la seva musicalitat com pel fet que el tema tractat de fet també té sentit sense conèixer el personatge o persona a qui feien referència.

Recullo a continuació alguns dels seus epigrames, seleccionats d'entre els relacionats amb el tema religiós, ja que en aquest cas no podia ser altrament, tenint en compte aquesta petita obsessió meva amb les històries de capellans, de catecismes, de les doctrines de l'Església, dels perills del sisè manament, etc.

"És un avís del poeta
que si el pare capellà
es vesteix de paisà
tingui cura de portar
ben cordada la bragueta."

"La Maria Clavellina
que ens ensenya la doctrina,
gira full molt aviat
quan és al sisè pecat."

"Sol sofrir més de la pròstata
el clergue cast que l'apòstata."

"La Fulana i la Mengana
comprometen la sotana."

"Més profit et farà el Kempis
el dia que ja no trempis."

"Des del temps de Jesucrist
el món semblava trist
fins que ha après a ballar el twist."

"I en temps de restriccions
i sufragis restringits,
ves-te'n aviat al llit
i remena't els collons."

El anteriors epigrames estan trets de les següents tres obres:
-"Carles Fages de Climent. Primera antologia". A cura de Joan Ferrerós i Jordi Pla, Brau Edicions, 2002
-"Epigrames. Carles Fages de Climent". A cura de Joan Ferrerós, Brau Edicions, 2002
-"Carles Fages de Climent. Segon recull d'epigrames". A cura de Joan Ferrerós, Brau Edicions, 2015

(vaig conèixer l'obra poètica de Fages de Climent fa més de quaranta anys, quan l'Anton, un amic d'aquells temps, me'n va parlar, en concret de la "Balada del sabater d'Ordis" i de "Les bruixes de Llers"; després de tant de temps, descobrir ara la feina recopilatòria de Joan Ferrerós, que jo desconeixia, ha estat una festa)

La visita del Papa - E. Jardiel Poncela

(En acte de desgreuge per l'escrit de fa uns dies sense la més mínima referència al món de l'humor)

Enrique Jardiel Poncela va publicar la primera edició de "La tournée de Dios" el 1945. La va publicar a l'Argentina, suposo que perquè a Espanya, a causa de les males puces de l'Església, els falangistes i els militars, llavors era impossible publicar un llibre com aquest. (1)

No m'he llegit tot el llibre, només l'he fullejat, perquè em costa llegir novel.les, encara que siguin humorístiques com aquesta. Però fullejar-la m'ha agradat.

El llibre l'encapçala aquesta dedicatòria: "A Dios, que me es muy simpático". I com a resum de l'argument pot servir aquesta "nota de premsa" de la pàgina 31:

"El corresponsal de la Agencia Reuter, en Roma, comunica que (...) la noche pasada ha ocurrido en la Ciudad del Vaticano un hecho verdaderamente increíble. Cuando Su Santidad el Papa atravesaba la galería que da al patio de San Dámaso para dirigirse a sus habitaciones, tuvo una aparición sobrenatural en la Persona del Supremo Hacedor. Según brevísima declaración del Sumo Pontífice, Dios ha tomado forma corpórea para anunciarle su visita a la Tierra en fecha muy próxima. El Papa, que durante el milagroso trance permaneció en éxtasis sufríó después un intenso ataque de nervios a consecuencia de fuerte impresión recibida."

Més endavant es succeeixen les descripcions dels diferents moments de la visita de Déu, com aquesta de la pàgina 231:

"Un gran silencio envuelve el gentío, y en medio de este silencio funeral las portezuelas se abren. Alguien se quita unas vestiduras blancas y las extiende en el suelo. Y Dios, tranquilamente, con la sencillez suprema que pone en todos sus actos, apoya un pie en el estribo, el otro en la vestidura blanca y desciende.

"Su gesto, exento de afectación, gana de nuevo todos los corazones y se repiten las aclamaciones y los vítores, contestados con brío a lo largo del andén.

"Esta vez no puede evitarse que Dios sea rodeado, tocado, abrazado, apretujado, acariciado. Desaparece en el tumulto para volver a aparecer más lejos y desaparecer de nuevo y surgir de nuevo más allá. Se le besan los pies y las manos, se le hacen súplicas y rogativas. Se le arrancan pedazos del traje para conservarlos como reliquias. El pueblo, con su instinto certero, le da el tratamiento que Él desea: "Señor y de tú", como en el Padrenuestro.

"-Señor, acuérdate de mis hijos...
-Señor, mi marido se muere...
-Señor, estoy en un apuro que...
-Señor...
-Señor, escucha...
-Óyeme a mí, Señor...
-¡A mi...!
-¡A mí!
-¡A mí!
-¡A mí!
-¡A mí! ¡A mí! ¡A mí! ¡A mí! ¡A mi! ¡A mí! ¡A mí!"
(...)
Nunca, Dios se ha sentido más ídolo."

Però les eufòries i les exaltacions de les masses sovint són efímetres, i el final de la visita de Déu a la Terra no és gens glamurós:

"Ya Dios está sólo.
Aún vaga por Madrid una horas.
Aún toma café, sentado a la puerta de algún bar.
Pero se aburre.
Y decide marcharse.
(...)
Y, en efecto, al día siguiente, a las 8,45, Dios subió al tren en la estación de Atocha.
Ocupó un vagón solitario.
(...)
El tren empezó a rodar.
La mañana era azul y alegre."

Segons els experts Enrique Jardiel Poncela va ser un bon autor teatral i un no tan bon novel.lista. Jo no puc opinar, perquè tal com he dit no sóc lector de novel.les, ni tampoc sóc espectador de teatre, les meves aficions són unes altres. Però de tota manera he passat una bona estona fullejant la novel.la (i escrivint això).

--
(1) La imatge del principi també és del llibre (p. 266); és un altre dels elements distintius de la novel.la, la incorporació d'alguns elements gràfics com aquest.

Opinions i revelacions

[publicat en aquest espai, aquest escrit hauria de tenir algun element humorístic, però resulta no és així, de manera que estàs avisat i si el que buscaves és el que no hi és, ja saps que és millor que te'n vagis cap a alguna altra banda]

De vegades em diuen que tinc una especial fixació amb l'Església i els seus portaveus, que sóc parcial en la mesura que sovint critico alguna de les seves iniciatives o declaracions, mentre que d'altres col.lectius o persones que potser (o sense el potser) diuen despropòsits de la mateixa o més gran envergadura no són objecte dels meus comentaris, o si més no amb la mateixa freqüència i intensitat.

És veritat. L'explicació és que des del meu punt de vista no és el mateix qüestionar les opinions dels altres quan només són opinions, "opinions humanament discutibles", que quan aquestes opinions es basen en (presumptes) revelacions divines, i per tant indiscutibles segons els seus defensors. Ja sigui que aquestes opinions hagin estat assimilades a través d'una educació religiosa o, en alguns casos, rebudes a través de la comunicació directa i personal amb el mateix Déu (segons afirmen de vegades alguns dels destinataris d'aquests missatges o inspiracions divines).

Cal ser molt més exigent en aquest casos, perquè òbviament no és el mateix parlar amb algú que parla en nom propi que amb algú que parla en nom d'un deu. Poca broma, parlar amb la gent que esgrimeix l'aval de la "veritat i infal.libilitat divines", per tal de reforçar les seves posicions: Deu ho ha fet així, Déu ho vol així, Déu cap aquí i Déu cap allà... I com que Déu ho vol, segons ells llavors tot ha de ser com Déu vol i no d'una altra manera. I per a tothom, creguis en Déu o no, ja que la voluntat de Déu (segons els creients) està per descomptat pel damunt de la voluntat de les persones.

Hi ha persones i institucions que es queixen quan et fiques amb les seves creences religioses, però resulta que tot el que fan està basat en les seves creences religioses. En nom del seu deu critiquen, denuncien, exigeixen. Són elles les que posen el seu deu en l'escena pública. I alhora, insisteixo, pretenen que tu no puguis dir res sobre les seves creences i les seves reivindicacions, unes creences i reivindicacions que ells apuntalen en la manera de ser del seu deu. És del tot absurda, la seva pretensió.

Després hi ha un altre aspecte, el del currículum. Perquè els currículums són importants, fins i tot els dels deus. Més ben dit, potser encara més en el seu cas. A veure, és normal tractar de manera diferent les opinions basades en argumentacions sobrenaturals, sobretot si resulta que aquesta presumpta superioritat moral ha justificat, al llarg de la història, gravíssims atemptats contra els drets i la dignitat de les persones. És a dir, si Déu és absolutament savi, omnipotent, infal.lible i per tant té una moral millor que qualsevol altre possible moral, aquesta superioritat moral s'hauria d'haver manifestat al llarg de tota la història d'aquest deu, i per tant ni en el passat ni mai no hauria d'haver perpetrat ni justificat conductes que el més mínim sentit de la decència ètica rebutja.

Els humans estem subjectes a l'evolució de la història, som fal.libles i perfectibles, però se suposa que els deus estan al marge de la història, i que per tant la seva moral no pot ser canviant. Però, per exemple, resulta que el Déu bíblic (el Déu "Pare" del cristianisme) cometia o avalava genocidis (Sodoma i Gomorra, el Diluvi, les plagues d'Egipte, Jericó...). I el seu fill, Jesús, tot i ser molt més civilitzat, es va oblidar de denunciar l'esclavitud (i l'Església Católica durant segles també se'n va oblidar).

Més exemples? Ves quina coincidència, resulta que les tres grans religions monoteistes són patriarcals i masclistes, amb diferents graus de misogínia personalitzada o disfressada de diferents justificacions i elucubracions teològiques. Una misogínia que, per exemple, feia que les lapidacions sobretot de dones (presumptament) adúlteres estiguessin del tot normalitzades. De manera que, en què quedem? Quina mena de deus són aquests que, "com nosaltres", també han comés moltes equivocacions, i que sembla que només es van civilitzant de mica en mica? I això no sempre (també com nosaltres).

Per tant, si els deus tenen passats amb aspectes objectivament tan poc edificants (insisteixo, ells que són -segons els seus creients- "anteriors a la història" i per tant no marcats per la contingència evolutiva), si resulta que en definitiva són "tan humans i perfectibles" com nosaltres, per quin motiu hem d'atorgar credibilitat als seus presumptes designis, quan avui són reivindicats (no de manera presumpta sinó insistent) pels seus creients i portaveus?

Una cosa és que els creients es regeixin per unes escales de valors en la seva vida privada, però quan les volen imposar en l'àmbit públic és una altra història. Però encara és més complicat, perquè l'àmbit privat dels altres tampoc el respecten, per exemple amb les seves obsessions sexuals i la seva mania de qualificar de pecat o malaltia els comportaments que no els agraden, com els de caràcter homosexual o les masturbacions.

Són uns pesats. Els deus no (no hi ha cap indici racional de la seva existència, més aviat al contrari), però moltes persones que hi creuen sí, que són una mica pesades.

Núria Pompeia

No vaig descobrir els dibuixos de la Núria Pompeia fins a mitjans dels anys noranta, quan em vaig començar a interessar per l'humor gràfic. Abans havia dedicat ben poca atenció a aquest món del dibuix humorístic i satíric, només de tant en tant, de forma ocasional i superficial.

Aquell interès inicial de mica en mica es va convertir en veritable passió. M'hi vaig abocar, sobretot, de manera preferent, als acudits publicats durant els anys setanta: aquell esclat de creativitat, protesta i desafiament produït durant aquella dècada tan intensa i difícil del final del franquisme i l'inici de la democràcia, quina meravella!

En mig d'aquell món efervescent de vinyetes monopolitzat pels humoristes gràfics homes vaig descobrir els dibuixos de la Núria Pompeia. Sobretot em van encuriosir, aquells dibuixos tan personals, tan diferents dels dels seus companys homes. Sí, en mig d'aquell escenari la Núria Pompeia era diferent.

Dic que era una curiositat, faig servir aquesta paraula, perquè era més això que una passió o fascinació, perquè aquests sentiments més viscerals el cert és que me'ls provocaven més els dibuixos més rotunds i contundents, per exemple, del Perich o el Chumi Chumez.

Faig un incís: del Chumi Chumez em sembla que algun dia n'hauré de parlar, perquè quan tractava la condició de la dona, de vegades de tan brutal fins i tot em semblava no denunciador de la condició de les dones, sinó trivialitzador. Amb les seves desmesures i els seus exabruptes gràfics em semblava l'antítesi de la veu (el to) i la perspectiva de la Núria Pompeia. Queda pendent, doncs, parlar d'aquesta faceta del Chumi Chumez. Algun dia.

En relació a aquells dibuixants homes, tal com he dit la Núria Pompeia era "una altra cosa", i aquesta diferència que m'encuriosia m'ha seguit encuriosint (aquest pot ser un altre tema pendent, l'escassa presència de les dones en el món de l'humor gràfic, tot i que d'això sí que hi ha gent que n'ha parlat bastant, de les causes d'aquest fet, l'evolució, l'actualitat, etc.).

Des de llavors, pel que fa a la Núria Pompeia, em va agradar anar seguint la pista dels seus dibuixos, un seguiment en general fet de forma intermitent i atzarosa, a través de diferents publicacions que casualment anaven arribant a les meves mans (la darrera, les il.lustracions incloses a "Cartas a una idiota española", de la Lídia Falcon, del 1974, que em vaig comprar a una botiga de segona mà fa poc per un euro). (1)

De mica en mica vaig anar agafant afecte a la Núria Pompeia, no només als seus dibuixos sinó també "a ella", i fa uns anys vaig trobar una altra via per anar-li seguint la pista. Això va ser a través dels dietaris del que havia sigut durant molts anys el seu marit, el Salvador Pániker. En l'últim dietari d'ell, "Adiós a casi todo", la Núria Pompeia hi apareix per un motiu ben trist, l'inici del seu alzheimer.

Trobo una mica pesat el Salvador Pániker quan en els seus dietaris parla "de les seves múltiples senyores", però en aquest cas m'agrada, molt, la presència de la Núria Pompeia, sobretot perquè ell en parla amb molt d'afecte. Amb molt d'afecte i amb molta ràbia o disconformitat, quan es refereix a l'alzheimer que de mica en mica l'anava anul.lant i despersonalitzant.

Jo, com el Salvador Pániker, penso que tant la degradació com el sofriment són una merda, i si "degradació i sofriment" són tal com alguns diuen resultat d'algun "disseny intel.ligent", doncs trobo que d'intel.ligent aquest disseny o dissenyador no en té res, sinó que és més aviat bastant estúpid i cruel. L'alzheimer, el de la Núria Pompeia i el de qui sigui, com el del meu pare i el de tantes altres persones que he conegut o que conec, és una prova definitiva d'aquesta falta de compassió i lucidesa del "dissenyador". Això, és clar, suposant que hi hagi algú "que dissenyi", una eventualitat en la qual jo no crec. És a dir, que les divagacions d'aquest últim fragment són només un entreteniment intranscendent.

A diferència del Salvador Pániker, que es defineix agnòstic, jo (si en lloc d'un dia mandrós el tinc reivindicatiu) em defineixo més aviat com a ateu. O no em defineixo de cap manera, passo de tot.

"Adios a casi todo", el dietari del Salvador Pániker, va de l'any 2005 al 2010. La Núria Pompeia va morir el desembre del 2016. No és agradable pensar en com devia passar ella aquests últims anys, amb l'alzheimer destruint-la progressivament. I com els devia passar també la gent que l'estimava. L'alzheimer és sempre un cataclisme familiar, no només individual. (2)

--
(1) Del dibuix de la Núria Pompeia que encapçala l'escrit no en sé l'època ni si formava part d'alguna publicació. L'he trobat a internet, i tot i que en tinc bastants d'arxivats, he triat aquest perquè m'ha semblat molt significatiu i alhora brillant.
(2) El Salvador Pániker va morir uns tres mesos després d'ella, mantenint, això sí, sempre el cap ben clar clar. Continuava escrivint el seu dietari, de manera que si un dia es publica el corresponent a aquests darrers anys (es veu que va dir al seu fill Agustín que quan ell morís fes amb els seus escrits el que li semblés més oportú) suposo que hi sortiran referències a l'evolució de l'estat de la Núria Pompeia durant els seus últims sis anys de vida.

El misteri Laplace

"Al paradís del dibuix

amb bon sedàs garbelles els errors.

Cada paratge ordena el seu ninot

i projecta l'engany sobre el paper.

El pensament, però, basteix l'engany

que només fa possible l'enginy."

És l'inici de la "Sextina a Laplace", de Joan Brossa, publicada a La Vanguardia el 4 de novembre del 1987.

El cas de Laplace és ben curiós. Autor dels dibuixos de "Els 8 errors" reproduïts en munts de mitjans de comunicació de molts països, d'ell gairebé no hi ha informació a internet. Ni a internet ni a cap banda. Segons com sembla que no hagi existit, que no tingui cap identitat, l'autor d'aquests conegudíssims, originals i enginyosos dibuixos.

La sextina de Joan Brossa és tota una excepció, un dels ben escassos reconeixements que ha rebut la seva obra (a banda del reconeixement obvi que suposa la reiterada i diària reproducció dels seus dibuixos en diferents mitjans).

Es veu que va néixer el 1934 a França, i que ja de ben jove va començar a publicar dibuixos. En concret, d'aquests dibuixos de "les vuit diferències" sembla que n'ha publicat milers. En els dibuixos no se n'indica les dates, s'identifiquen amb el número petit de quatre xifres que totes les vinyetes incorporen (es veu que va començar la numeració amb el número 5000, és a dir que, per exemple, el 6035 en realitat seria el 1035).

Sembla que el seu nom sencer és (o era?) Jean Laplace. Ni tan sols he aconseguit aclarir si encara viu.

L'humor blanc de les seves vinyetes sempre em fa somriure.

 

Hagiografies i humor - 2

Segueixo amb les divagacions al voltant de les hagiografies i l'humor, i les segueixo amb el fil de les hagiografies de mossèn Escrivà, en les quals, en totes (és a dir, en totes les biografies d'ell escrites per persones de l'Opus, laudatòries, esbiaixades, etc.) es recull la seva curació miraculosa, quan era petit i estava greument malalt, gràcies a la intercessió de la Mare de Déu de Torreciudad, a la qual la mare del futur fundador de l'Opus li havia demanat que li salvés la vida.

Aquest episodi apareix sempre a les hagiografies seves, tant per remarcar el fet sobrenatural com per explicar la devoció que tenia la mare de mossèn Escrivá a la Verge de Torreciudad, una devoció que va heretar el fill i que està en l'origen de la construcció de l'immens i ostentós Santuari de Torreciudad promogut per mossèn Escrivá.

En les hagiografies de mossèn Escrivá també es parla (més de passada, sobretot per posar de manifest la duresa de l'època) de la mort de les tres germanes petites de mossèn Escrivá. No se'ns explica, però se suposa que en el cas de les tres nenes que van morir la seva mare també devia demanar a la Verge de Torreciudad (sobretot amb el precedent exitós de la curació del seu germà) que intercedís per les vides de les seves filles. Segur que ho devia fer, com qualsevol mare angoixada i creient hauria fet. (1)

Però el cas és que les seves oracions potser van ser escoltades per la Verge de Torreciudad, però alguna cosa devia fallar, i les tres nenes es van morir. Déu omnipotent i misericordiós, que abans havia decidit salvar la vida del futur fundador de l'Opus, es veu que va decidir no salvar la vida de les seves germanes.

I per què insisteixo a parlar d'aquest tema en aquest espai en teoria dedicat a temes relacionats amb l'humor? Doncs suposo que perquè no tinc cap finestra dedicada a la teologia, on potser seria més adequat tractar aquestes curioses històries alhora celestials i terrenals. Ni tinc tampoc cap espai dedicat a les psicopatologies, en el qual també podria encaixar una reflexió "sobre la personalitat de Déu" (o més ben dit, "sobre la personalitat d'aquesta versió de Déu", perquè de versions de Déu n'hi ha moltes, no només entre els creients de diferents religions, sinó també entre els mateixos catòlics).

Però sobretot en parlo aquí i no en un altre lloc perquè em sembla que així, en aquest entorn humorístic, potser minimitzo el risc de ser eventualment tractat de manera molt més contundent que si ho fes en un escenari més seriós.

--
(1) El matrimoni Escrivá-Albás va tenir sis fills: Carmen, José María (San Josemaría), les tres nenes que van morir (Rosario, Lolita i Chon), i el petit, Santiago.

Hagiografies i humor

No recordo exactament qui era, sé que era algú important del món del cine, actor, director o guionista, algú que en una entrevista deia que si en alguna ocasió sentia que li trontollava la seva falta de fe, obria la Bíblia a l'atzar, per qualsevol pàgina, la llegia, i automàticament se li refermava el seu ateisme. (1)

Aquests dies he recordat aquesta anècdota, mentre alguna estona fullejava "El hombre de Villa Tevere" (2), de la Pilar Urbano, sobre la vida de San Josemaría Escrivá de Balaguer, fundador de l'Opus Dei (Plaza & Janés, 1995). Obro el llibre per qualsevol pàgina, la llegeixo, i es consolida la meva convicció que tots els llibres i articles sobre mossèn Escrivá escrits per persones de l'Opus són trivials, ensucrats, esbiaixats, acrítics i irrellevants. No diré que en el mateix grau, perquè per exemple aquest de la Pilar Urbano en aquest sentit és un dels "millors": el seu grau d'ensucrament, trivialitat i parcialitat és extrem. Tant, que suposo que fins i tot per a algunes persones de l'Opus deu ser un llibre una mica incòmode.

Dic que fullejo el llibre perquè sóc incapaç de llegir-lo sencer: més de cinc-centes pàgines, una rera l'altra, d'hagiografia confitada i plena de trivialitats, serien de molt mal pair. Sencer només m'he llegit el primer capítol, que comença així: "Cerca de Segovia, Molinoviejo. Mil novecientos sesenta y seis. Otoño y los chopos dorados. En la sala de estudios del pabellón, Luis Mosquera ha improvisado su taller de pintura." El capítol està tot dedicat a les sessions durant les quals el pintor Luis Mosquera fa un retrat de mossèn Escrivá. Un cop llegit aquest capítol, amb la seva barreja a altes dosis d'hagiografia i tonteria, ja estàs avisat: no res del que vingui a continuació t'ha de sorprendre. (3)

Però a veure, per què estic parlant de la Pilar Urbano i de mossèn Escrivá en aquestes pàgines presumptament dedicades a altres temes? Doncs suposo que d'una banda perquè volia parlar d'aquest tema i no se m'acudia un altre lloc més adequat. I també perquè quan hi ha persones com la Pilar Urbano que escriuen el que escriuen, sobre personatges com mossèn Escrivá que en vida van fer el que van fer, i els deixebles del qual un cop ell mort amb el seu record en fan el que en fan (ensucrant relats, retallant per aquí i amanint per allà, atribuint-li mèrits, repartint demèrits als detractors, etc.), és normal que a la vegada hi hagi qui faci servir tot aquest gran embolic com a tema humorístic.

Perquè buscar-li les pessigolles a la pobra gent pot ser desconsiderat i inoportú, però fer-ho a les grans patums està molt més justificat. En general s'ho guanyen a pols. Com en aquest cas: mossèn Escrivá i l'Opus s'han ben guanyat aquest tipus d'atenció.

El Perich va ser un dels que s'hi va dedicar. Segurament va ser l'humorista més brillant pel que fa a aquest tema. Fins el punt que es podria dir que s'hauria d'haver guanyat el dret a sortir a les biografies del fundador de l'Opus.

--
(1) Crec que ja havia explicat aquesta ocurrència alguna vegada, potser fins i tot més d'una vegada.
(2) Villa Tevere va ser la residència de mossèn Escrivá i alhora la seu central de l'Opus des del 1946, quan ell es va traslladar a Roma per tal d'estar al rovell de l'ou del govern de l'Església.
(3) També és significatiu que el futur San Josemaría es dediqués a coses tan sobrenaturals com fer-se retratar, al marge que a més triés (també és significatiu) un pintor artísticament tan irrellevant, de retrats convencionals i més aviat llepats. Aquests gustos artístics eren bastant els de la institució, i un repàs per exemple de les diferents obres que l'escultor Joan Mayné va fer per encàrrec de l'Opus ho demostra (la cirareta és el sumptuós i immens retaule d'alabastre policromat del Santuari de Torreciudad).

Més ONGs

A "La pell del pacient" Salvador Esquena fa un repàs del difícil ofici de metge (1). Parla de les virtuts i dels defectes de les persones que exerceixen aquest ofici i de les característiques dels sistemes públics i privats on l'exerceixen, i de la manera com influeixen totes aquestes variables sobre l'atenció que reben els malalts.

Parla dels metges abnegats i admirables, competents, càlids, honestos, de tracte planer, i del difícil que de vegades els és exercir la seva feina, suportant el desgast, la manca de recursos, les saturacions... I alhora també parla dels metges grisos, els distants, els narcisistes, els deshonestos...

Dolgut, diu que en l'ofici de metge "els mals metges" són una calamitat, primer perquè els malalts en paguen les conseqüències, i en segon lloc perquè la imatge del sistema sanitari es deteriora. En diferents moments remarca que aquesta diversitat d'actituds i comportaments entre els metges, admirables uns i d'altres que no ho són gaire (o que fins i tot són denunciables), és només el reflex de la societat en què vivim.

Amb les reflexions del Salvador Esquena retorno al tema de fa uns dies de les ONGs, en relació a les quals, a grans trets, es poden aplicar molts dels comentaris del Salvador Esquena. De la mateixa manera que el món de la medicina, per anar bé, hauria d'estar absolutament subordinat a l'objectiu d'intentar oferir el millor servei mèdic a les persones malaltes, en el món de les ONGs, en relació als objectius de cada entitat, hauria de passar el mateix. I no és sempre així.

El Salvador Esquena ho diu del món mèdic i jo ho dic del món de les ONGs. Sap greu, però al cistell de vegades hi ha algunes pomes macades (i algun cop fins i tot podrides). Sap greu, però ni entre les persones assalariades que treballen a les ONGs ni entre les persones voluntàries que hi col.laboren desinteressadament les coses no són sempre del tot com haurien de ser. Passa tant en els càrrecs de responsabilitat com en feines més discretes. Sap greu, però el narcisisme, l'afany de protagonisme, les enveges, les intransigències, són tan comunes com en molts altres àmbits de les activitats humanes. Malauradament.

I com en qualsevol altre àmbit, sovint també existeix un corporativisme que moltes vegades es resisteix a fer les autocrítiques que caldria, o que es resisteix a fer-les amb la profunditat necessària. Igual que en el món de la medicina, en el món de les ONGs aquestes autocrítiques haurien de ser molt més rigoroses que en d'altres àmbits d'activitats humanes, ja que les altes mires que les inspiren ho exigeixen, o ho haurien d'exigir. I no és sempre així, de vegades no és així.

Preocupacions desmesurades pel propi lloc de treball entre les persones assalariades, estratègies grimpadores subtils o no tant subtils entre persones assalariades o voluntàries, alteracions d'informes de gestió, falta de transparència, motivacions narcisistes, reaccions mesquines, gent apalancada, falta de mires, burocràcies desmesurades i absurdes...

Però a veure, que no se'm malinterpreti. En el món de les ONGs hi ha gent absolutament admirable, tant per la seva eficiència i dedicació com per la seva qualitat humana, empatia i calidesa, i segur que són majoria. L'únic que dic és que també hi ha gent grisa, de gestió i resultats grisos i de maneres de ser personals grises, gent que aporta molt poc, o no res. Però de tota manera això no és el pitjor, encara hi ha una altra mena de gent, la que en lloc de sumar, resta directament. Que resta per la seva mala gestió, o que resta per la seva insuportable manera de relacionar-se, o per les dues coses alhora, tant pel resultat del seu treball com per l'ambient (el mal ambient) de treball que genera.

De vegades sobra corporativisme. De vegades falta autocrítica. De vegades, el primer que falta és lucidesa, la suficient lucidesa com per adonar-se que el petit món de les ONGs també està contaminat per les misèries humanes, "les històriques i consubstancials misèries humanes". Falta aquesta lucidesa per tal de, a continuació, poder-se adonar que falta autocrítica, i a continuació, estar disposat a fer-la, i a continuació, executar les correccions que siguin necessàries. (2)

Torno al primer escrit de fa uns dies sobre el tema (20-1-2017). Per tots els motius exposats llavors, més els afegits ara, crec que avui dia, tal com ja deia, és absolutament necessari incloure el món de les ONGs en l'agenda dels humoristes, també dels satírics. Crec, de fet, que el món de les ONGs ho necessita.

--
(1) Salvador Esquena, "En la pell del pacient". Ara Llibres, 2016
(2) Per això, tal com diu el Salvador Esquena de l'ofici de metge, la participació en una ONG té aspectes molt estimulants i gratificants... i de vegades uns altres molt frustrants, tant, que de vegades et venen ganes d'engegar-ho tot a passeig.

Límits de l'humor i ONGs - 2

Ja en vaig parlar (20 de gener), de l'absència de les ONGs de la llista de temes criticats o satiritzats habitualment pels humoristes, i de l'estrany que es fa això tenint en compte el protagonisme social, en l'actualitat, de les ONGs.

De fet, si repasso la meva pròpia (esporàdica i intermitent) activitat com a ninotaire aficionat (i desconegut més enllà d'un grapat d'amistats), m'adono que he actuat igual, és a dir, que teoritzacions a banda, a la pràctica el focus d'atenció gairebé no l'he posat mai sobre les ONGs.

Per què? Puc buscar les excuses que vulgui, però el resultat és el que és, una desatenció general d'aquest tema per part meva. Crec, per tant, que si un dia torno a obrir aquest tinter (ara el tinc tapat perquè estic ocupat amb altres projectes que m'atrauen més), m'hauré d'obligar a posar la lupa sobre aquest tema. Encara que nomé sigui per compensar aquest oblit de fins ara. La lupa... i si convé, també l'escopeta. O el canó.

A més, de documentació no me'n falta, i de primera mà, perquè he col.laborat i segueixo col.laborant amb diferents entitats. I com que tinc ulls que hi veuen, orelles que escolten, cervell que barrina i una sensibilitat sensible, d'exemples no del tot bonics (no del tot edificants) en tinc presents més dels que voldria.

Tanmateix, tal com dic, malgrat alguns disgustos segueixo col.laborant amb entitats d'aquestes, perquè tinc assumit que en tots els col.lectius de persones que fan alguna cosa, precisament perquè estan formats per persones, hi pot haver coses que grinyolen. Si de cas, el que es tracta és que grinyolin el mínim (pensar en eradicar-les del tot seria una utopia).

Aquesta és la meva opció. Perquè crec que moltes d'aquestes ONGs (no dic totes perquè no es pot generalitzar, ho sento) fan una feina, des del meu punt de vista, molt important. Tenint en compte com està el pati, m'atreveixo a dir que imprescindible.

Escriure avui això, parlar d'aquests temes, reconèixer la seva existència, també és treballar (una mica, modestament) en aquesta direcció d'autocrítica, sanejament i transparència.

Ser anticlerical - 2

(L'Antonio Cañizares, Arquebiosbe de València, amb algunes de les seves diferents disfresses)

He vist el documental "Santuaris de l'antifranquisme" (Llúcia Oliva, 2016). M'ha agradat recordar aquells temps convulsos, en què al costat de l'Església oficial hi havia una altra Església compromesa amb aquells que reclamaven la fi de la dictadura, de la manca de llibertats, de les detencions arbitràries, de la brutalitat policial, de les tortures... Sempre hi ha hagut dues Esglésies (o més de dues). Llavors, mentre una legitimava la dictadura franquista, l'altra s'implicava en la militància antifranquista. Molts capellans i monges estaven compromesos amb aquelles iniciatives i episodis: donaven suport a les reivindicacions dels sindicats, oferien els seus locals als diferents moviments contraris a la dictadura, es manifestava públicament en contra dels abusos del franquisme... Les reivindicacions des de les parròquies dels barris obrers perifèrics, la Caputxinada, la manifestació de capellans a la Catedral, la tancada a Montserrat amb motiu del procés de Burgos, la reunió a l'Església de Sant Agustí...

Jo no feia res. Dic que m'agrada recordar aquells fets, però és més aviat "un recordar el que després vaig anar sabent". Quan passava, vivia en un núvol de desinformació i indiferència. Per exemple, tot i anar a la universitat durant els últims anys del franquisme, mai no em vaig implicar en res. I no perquè tingués idees contraries (a les dels que s'implicaven), sinó només "perquè ni tan sols tenia idees". (1)

Ja ho he explicat altres vegades, que ser un descregut (i de tant en tant també una mica anticlerical), no m'incapacita per reconèixer, d'una banda, la meva biografia poc exemplar (sobretot durant aquells anys difícils), i d'una altra, també reconèixer la feina admirable de tipus social que feien llavors, i ara fan, persones vinculades a l'Església, o a d'altres confessions religioses. Per exemple a través de Càritas, o a través d'altres iniciatives, de vegades tan discretes i anònimes que passen desapercebudes. Dins de l'Església no hi ha només casulles, pal.lis i copons d'or (durant el franquisme i ara igual), també hi ha gent a qui molesten bastant els daurats i les escenificacions que sovint envolten les jerarquies.

A aquestes persones creients, discretes, no dogmàtiques, compassives, càlides, compromeses en iniciatives socials, les admiro. I de tant en tant m'agrada dir-ho públicament (com ara, encara que això no ho llegeixi gairebé ningú). Alguna la conec personalment. Amb alguna tinc la sort d'haver-hi pogut establir una bona amistat. És un privilegi, com en el cas de l'Assumpta, de la qual ja n'he parlat algun altre cop.

L'Assumpta pertany a l'Institut Missioner Secular, és companya de dues de les dones del mateix institut que surten al documental de la Llúcia Oliva. Quan algun cop li dic a l'Assumpta que jo sóc més aviat anticlerical, ella em diu: "Jo també!". I és que quan algun bisbe diu algun despropòsit, o organitza alguna missa d'aquestes solemnes, barroques i ostentoses, ella sempre es posa feta una fúria.

I mentrestant, no para: "acull el necessita, dóna menjar a qui té gana, casa a qui no en té, alfabetitza a qui no ho està, etc." Literalment: als seus vuitanta-sis anys segueix vivint amb el mateix compromís, i gairebé la mateixa empenta, de quan en tenia vint. És una dona admirable. Tan de bo hi hagués més persones, cristianes o no, com l'Assumpta.

--
(1) Em puc excusar amb l'argument que el meu pare era un franquista convençut, que la meva mare llavors també ho era, que quan a casa es comentava alguna de les coses que passaven (els diaris que entraven a casa eren, segons les èpoques, l'ABC o l'Alcázar) sempre era per criticar "els comunistes", els agitadors, etc. Però seria només una excusa: amb els mateixos referents familiars, hi havia gent que tenia els ulls ben oberts, sabia què passava, i prenia una postura: es comprometia. A la universitat en vaig trobar, de persones així, però no m'hi vaig acostar.

Anticlericalitat i intermitències

Encara que sigui un descregut, encara que tingui el "carnet d'anticlerical" i que de tant en tant exerceixi com a tal, el cert és que només ho sóc "segons com, quan i en relació a qui".

De vegades, en lloc de rondinar, el que toca és reconèixer, agrair. Felicitar. Com en aquest cas, en què el rector de la parròquia de Santa Anna de Barcelona, amb l'ajuda de una monja teresiana i d'altres persones, aquests dies de tant fred han obert l'església de nit, hi han instal.lat llits i han fet possible que molts sense sostre puguin menjar alguna cosa calenta i passar la nit a cobert.

Jo no ho he fet. Ho han fet aquestes persones. Motivades per la seva vivència religiosa, en concret cristiana i catòlica. De tant en tant ho haig de recordar: hi ha persones catòliques que em mereixen un gran respecte, cap a les que sento una gran admiració. Pel que fan.

Avui toca donar les gràcies al Peio Sánchez, el rector de Santa Anna, a la monja teresiana Victòria Molins, a les persones que els ajuden. I a tots els catòlics i catòliques compromesos en iniciatives semblants, en general de manera anònima, discreta, constant, eficaç, càlida. I no només aquests dies que fa fred, sinó al llarg de tot l'any, a través de les diferents implicacions i compromisos socials que assumeixen.

Sense la implicació d'aquestes persones a favor dels més desvalguts, el món seria més lleig, més inhòspit.

I si de cas, en un altre moment ja tornaré a fer comentaris (irònics o satírics si cal) sobre la Conferència Episcopal, o sobre el bisbe de València Antonio Cañizares, o el de Còrdova, Demetrio Fernandez, per exemple quan tornin a dir algun dels seus despropòsits. No els costa gaire, tenen facilitat per fer-ho. O tornaré a ficar-me (ho sento per la gent que només li veuen les virtuts) amb el Papa Francesc quan li surti la vena més retrògrada de l'Església, com el fet que segueixi defensant la marginació de la dona de les estructures de poder de l'Església, és a dir, del sacerdoci i del papat.

--
(*) Foto: Ferran Nadeu. El Periódico, 20-1-2017

Límits de l'humor i ONGs

Quan es parla dels límits de l'humor, sobre si n'hi ha d'haver o no, en cas afirmatiu quins, etc., és habitual que en algun moment s'esmenti que hi ha temes tabú, sobre els que hi ha un consens bastant general que és arriscat tocar-los. Un d'aquests temes "sensibles" és la feina de les ONGs.

És a dir, avui es pot discutir, per exemple, si està bé fer humor sobre el Papa o Mahoma, i cadascú pot dir-hi la seva. D'una banda, hi ha els partidaris de poder-los convertir (a Mahoma o el Papa), si convé, en protagonistes d'acudits, ironitzant si s'escau sobre els seus dogmes, les seves contradiccions, les seves vestimentes, la seva concepció de les dones, etc. D'una altra banda hi ha aquells que opten per una postura més prudent o respectuosa. I d'altres, finalment, que defensen, fins i tot exigeixen, de vegades amb violència, que mai, en cap circumstància, es pot fer humor sobre determinades persones o personatges històrics. Zero, ni tan sols "humor blanc" (amable, bondadós, gens irònic o satíric).

És a dir, que hi ha un ventall d'opinions, de discrepàncies. Que va des del punt de vista d'aquells que defensen que tot ha d'estar permès, fins el punt de vista d'aquells que opinen que res no ha d'estar permès (pel que fa a l'exercici de l'humor). I entremig, tots els entremitjos.

En canvi, sobre les ONGs entre nosaltres (fins ara) sembla que hi ha una mena de consens implícit, bastant general, en relació a que "s'ha d'anar amb compte". És, com a mínim, una mica estrany. Perquè el món de les ONGs i les seves activitats avui no és un petit món, sinó una realitat omnipresent i que fins i tot s'ha convertit en una mena de religió, amb munts de seguidors i munts "d'esglésies", cadascuna amb les seves peculiaritats, tics, punts de vista, objectius, etc.

Dins d'aquest nou "fenomen religiós", dins d'aquests gran conglomerat d'associacions, opinions, sensibilitats i projectes, hi ha bastant de tot, bo i no tant bo. Cosa altrament normal i inevitable: al capdavall, tots els col.lectius de persones estan exposats als mateixos riscos associats a les febleses, tonteries i misèries humanes, i el món de les ONGs no és una excepció.

Per exemple, d'entrada en aquestes entitats acostumen a conviure-hi persones contractades i persones voluntàries, majoritàries les unes o les altres segons els casos. Entre el primer tipus de persones pot passar (i de vegades passa) que alguna d'aquestes persones de vegades sembli que estiguin més preocupades per la conservació del seu lloc de treball (o per la millora de les seves condicions de treball) que pels objectius de l'entitat per a la qual treballen. De vegades no és que ho sembli, "és així".

Pel que fa a la gent que hi col.labora de manera voluntària, sense retribució remunerada, pot passar, i de vegades passa, que algú potser estigui més capficat en conservar la seva eventual parcel.la de poder dins de l'entitat que en afavorir els objectius de l'entitat. I a més pot tenir aquesta actitud sense no ser gens conscient que la té: pot estar convençut que tot el que fa ho fa "abnegadament i amb un total esperit de servei".

Algun exemple més sobre el tema? Bé, podríem parlar de les despeses d'algunes ONGs en els seus locals, d'algunes pífies que fan en les seves actuacions, i llavors de les dificultats que tenen en reconèixer-les públicament, de les relacions mesquines, de vegades, entre diferents bàndols d'una mateixa entitat... Al capdavall, les ONGs són com famílies, i de famílies ja sabem que n'hi ha de tota mena.

Amb aquest petit discurs no estic fent, ni vull que algú pugui interpretar que faig, cap generalització en el sentit que insinuo, presumptament, que qualsevol persona que treballa de manera remunerada o desinteressada en una ONG hagi de ser sospitosa d'eventuals actituds o comportaments com els que he descrit. En absolut. Només dic que aquestes coses existeixen, i que està bé ser-ne conscients.

Com també existeixen, lamentablement, per sort en una proporció molt més petita, els casos de veritable corrupció, en què algunes persones (contractades o voluntàries) es beneficien o s'apropien de recursos destinats, en teoria, als objectius de l'entitat. Això també existeix, algun cas de veritable corrupció.

Després també existeix el tema de l'ego, que és una mica diferent. I ara faig una mena d'incís: el narcisisme, l'ego desmesurat, no em sembla necessàriament dolent, al contrari, moltes vegades és el motor (o la gasolina) que permet que algunes persones acabin fent veritables grans obres. És a dir, el protagonisme i l'activisme basats en l'ego serà positiu o negatiu en funció de com s'orienti, "de com s'inverteixi". Exemples? Prefereixo no posar-los, però tinc al cap diferents casos de grans persones que han fet (o estan fent) grans coses en gran mesura "alimentats pels seus egos": els han posat al servei de causes nobles (per dir-ne d'alguna manera), i aquestes causes nobles se n'han beneficiat. Però si de cas d'aquest tema ja en parlaré en una altra ocasió, perquè ara és una mica tangencial, alhora complicat, i per descomptat no exclusiu de les ONGs.

Torno a agafar el fil. Tenim una nova "religió", l'activisme assalariat o voluntari dins de les ONGs, és a dir, un conjunt de "seguidors o creients" més o menys compromesos amb els objectius d'aquestes entitats. I resulta que dins d'aquest món sovint hi passen coses semblants a les que passen "al gran món", coses que, ja que és el tema d'aquest escrit, des del punt de vista de l'humor són perfectament satiritzables, però que a causa d'un particular estat d'opinió queden al marge, o bastant al marge, de la lupa (o del bisturí, o de l'escopeta) dels humoristes.

Bé, aquesta és la sensació, i també un comentari recurrent, tal com he dit al principi, quan es parla dels límits de l'humor i de la seva galàxia de temes relacionats. Confesso, però, que visc bastant despenjat dels debats sobre aquest tema (o sobre qualsevol tema, és un problema de desinformació general), de manera que és molt possible que desconegui opinions i iniciatives sobre el mateix afer enfocades en la mateixa direcció per d'altres persones.

Però malgrat aquesta desconnexió meva, crec que segueix sent cert el que he dit, que a grans trets l'humor sobre les ONGs (sobretot l'humor satíric) no té el protagonisme que hauria de tenir atès el protagonisme que tenen les ONGs en el món en què vivim.

L'escalafó

• Els soldats són manats pels caporals, els caporals pels sergents i els sergents pels brigades.
• Els brigades són manats pels alferes, els alferes pels tinents i els tinents pels capitans.
• Els capitans són manats pels comandants, els comandants pels coronels i els coronels pels generals.
• Els generals, al seu torn, són manats pel Generalíssim de Tots els Exercits.
• En un gran gest progressista l'actual Generalíssim de Tots els Exercits ha dit:
• que les soldades, a més de poder ser caporales, potser també podran ser brigades.
• Alhora, ha recordat que per raons d'estricta teologia castrense les soldades mai no podran aspirar a llocs de comandament més elevats.
• Però ha aclarit que això no s'ha d'interpretar de cap manera com una discriminació de les soldades.
• Ha dit que s'ha de contextualitzar dins de la tradició de la teologia militar.
• Subordinada, naturalment, al magisteri explícit dels textos fundacionals de la milícia.
• Després de més de dos-mil anys d'existència, la Institució segueix gaudint d'una immillorable salut misògina.
• Amén.

--
(*) Durant el vol de tornada del seu viatge a Suècia (1-11-2016) el progressista Papa Francesc va dir als periodistes que l'acompanyaven que "sobre l'ordenació de dones en l'Església Católica, l'última paraula és clara i la va dir Sant Joan Pau II i això perdura". I el que va dir Joan Pau II en la seva carta apostòlica Ordenatio Sacerdotalis (22-5-1994) és que "L'ordenació sacerdotal, mitjançant la qual es tansmet la funció confiada per Crist als seus Apóstols d'ensenyar, santificar i regir els fidels, des del principi ha estat reservada sempre en l'Església Católica exclusivament als homes. (...) Per tant (...) declaro que l'Església no té de cap manera la facultat de conferir l'ordenació sacerdotal a les dones, i que aquest dictàmen ha de ser considerat com a definitiu per tots els fidels de l'Església." Amén un altre cop.
El document sencer de Joan Pau II:
https://w2.vatican.va/content/john-paul-ii/es/apost_letters/1994/documents/hf_jp-ii_apl_19940522_ordinatio-sacerdotalis.html (consultat, 20-12-2016)