Cadascú hi llegeix el que vol

La Bíblia no és un manual tècnic amb instruccions concretes. No diu coses com: "per posar en marxa el deshumidificador, prem el botó vermell". En lloc de contenir un missatge clar, concret i sostingut, està plena de contradiccions, de manera que els creients que en vulguin treure algun conjunt de normes morals que no es contradiguin excessivament entre elles, cal que la llegeixin "amb una intenció prèvia". Aquest és un requisit imprescindible, per tal de poder-ne fer una lectura moralitzant (que és el que busquen els creients), i alhora és obvi que és un detall que condiciona les conclusions posteriors, ja siguin aquestes conclusions de caràcter pacífic, empàtic i tolerant o bel.ligerant i integrista. O de qualsevol altre tipus, segons el tant per cent que s'hi posi de cada un dels ingredients disponibles.

El resultat és una recepta personalitzada (pel propi individu o per la comunitat a la qual pertany) que es cuina donan importància a uns textos determinats, oblidant-ne unas altres, entrant en complexos debats fil.lológics sobre "la correcta traducció" d'alguns paratges, etc. Triant, rebutjant i jugant amb les interpretacions. O dit d'una altra manera més expeditiva: "llegint-hi el que s'hi vol llegir".

El punt de partida, la intencionalitat prèvia, configura el resultat, la conclusió. La moral concreta que se n'extreu, el que es considera que està bé i el que està malament, el que és pecat i el que és virtut, el que cal premiar i el que cal castigar, com cal comportar-se.

Això vol dir que, quan es volen justificar unes determinades actuacions en nom de Déu, és fàcil aconseguir aquestes justificacions llegint la Bíblia. La història està plena d'exemples il.lustratius d'aquest tipus: d'una banda, actuacions d'allò més admirables, compassives, emancipadores, i d'una altra banda, actuacions d'allò més detestables i cruels, de vegades completament criminals.

Per tant, el més important no és si es fa "una correcta interpretació" dels textos, sinó si el resultat de la lectura o interpretació justifica un tipus de conducta o una altra. Si la conducta és criminal, ja siguin els crims etiquetables com a terroristes, bèl.lics, econòmics, socials, laborals o sanitaris (del tipus que siguin, ja que de creients criminals n'hi ha de moltes menes, també de demòcrates i encorbatats), la interpretació, per molt que es faci en nom de Déu, els profetes o els textos sagrats, no és res més que estupidesa moral.

I d'estupideses morals n'hi ha moltes. Per exemple, també és una estupidesa moral considerar que es pot equiparar el fet de fer dibuixos poca-soltes ("informals, mancats de bon seny") i el fet d'assassinar ("matar amb premeditació i traïdoria") els dibuixants que fan dibuixos poca-soltes.

Protegir les persones

És així de senzill: s'ha de protegir la integritat de les persones, no de les idees (ni de les creences). Aquestes no tenen vida. Només tenen "vigència": mentre algú amb vida les alimenta, les reivindica, les defensa. Són les persones les que generen idees i creences, i a l'inrevés és impossible.

Per això es pot justificar una limitació de la llibertat d'expressió quan en nom d'ella es volen promoure, exaltar o justificar atemptats contra les persones. Per exemple, fent apologia de la homofòbia, de la violència contra les dones, del racisme.

I en canvi, no hi ha cap necessitat de limitar les sàtires que apunten a les ideologies, o a les religions. Es pot "demanar", suggerir, que es moderin aquest tipus de sàtires... però no es pot anar més enllà. O no s'hi hauria d'anar. Satiritzar unes creences no posa en perill la vida de cap creient. Potser posa en efervescència la seva indignació, però cal remarcar aquesta diferència fonamental: no posa en perill la seva vida.

Cadascú és responsable de les seves indignacions. Ens podem indignar per moltes coses, per infinites coses, però les indignacions sempre són nostres. I per tant és nostra la responsabilitat del que en fem, de com les encarrilem, de si les contenim o no. Perquè les indignacions poden ser incendiàries, poden ser explosives, poden convertir-se en monstres que, escapolint-se del nostre control (o alimentades pel nostre descontrol voluntari) acabin provocant les més grans crueltats i desastres. Quan això passa, el responsable és sempre l'indignat, mai el presumpte "motiu d'indignació". El motiu d'indignació pot ser motiu de discrepància, però no hauria de ser mai motiu de salvatgeries, de crueltats, d'homicidis.

La sacralitat o trivialitat d'una idea o creença és un terreny pantanós i emboirat, sense referents objectius, determinada només per la subjectivitat de cadascú. El consens és impossible. Si entrem en aquest joc de la reivindicació de les subjectivitats personals, estem perduts.

La vida d'una persona és una realitat concreta, tangible. Sortir d'aquest marc de referència és molt perillós. Repetim-ho: totes les idees, laiques o religioses, poden ser ressuscitades, revivides, per una persona. Cap persona morta pot ser ressuscitada per una idea o creença.

Límits de la llibertat d'expressió

La llibertat d'expressió no té límits? Els països democràtics que la proclamen no la restringeixen mai? O la diferència és una altra: què incloem dins d'un determinat model de llibertat d'expressió i què n'excloem? I per quins motius ho fem?

L'apologia del terrorisme, del racisme o del maltractament de les dones normalment no es considera un ús legítim del dret a la llibertat d'expressió. En molts països l'exercici d'aquest hipotètic dret està prohibit. Aquesta prohibició és legítima? O és un atemptat contra la llibertat d'expressió?

En d'altres països, el que no s'admet és la crítica contra el govern o els governants. I en d'altres les crítiques contra els símbols i les creences religioses.

En alguns països no s'admet gairebé res: a qui diu el que està prohibit dir el poden detenir, torturar, empresonar, i fins i tot executar. Judicialment o extrajudicialment. Per exemple, li pot passar això a algú, en segons quins països, per haver dit que Déu no existeix. O per satiritzar algun profeta. O per fer-ne un dibuix.

Un dibuix de Déu o d'un profeta (fins i tot si el dibuix és groller, poca-solta, de mal gust), ¿és equiparable a un dibuix, un text o un discurs que pretén justificar l'assassinat del primer dibuixant?

Totes les restriccions de la llibertat d'expressió són equiparables? Totes són arbitraries? La llibertat d'expressió hauria de ser absoluta, sense cap límit de cap mena? O hi ha alguna manera coherent de justificar algunes restriccions i de condemnar-ne unes altres?

És el mateix reclamar la llibertat d'expressió per denunciar els abusos del poder que reclamar-la per fomentar l'odi contra els col.lectius més vulnerables?

És el mateix exercir-la fent uns acudits satírics (contra el que sigui) que exercir-la per promoure l'assassinat (o per justificar-lo), dels autors dels acudits satírics? D'acord, segons les creences, els prejudicis i les intransigències de cadascú les respostes a aquesta pregunta són diferents. De fet, aquest és el problema.

Això no hi ha qui ho arregli...

Narcisismes de joventut

Fa molts, molts anys, l'Albert em va elogiar uns dibuixos meus. Em va dir que eren interessants, que es notava que dibuixava "el que em sortia de dins". A tots ens agrada que ens diguin floretes. I si te les diu un entès (com era el cas de l'Albert pel que fa al dibuix) el narcisisme se t'estufa i el sentit crític se t'afebleix. Crec que això és el que em va passar llavors.

Guardo algun d'aquells dibuixos. No trobo que tinguin cap interès. Crec que els conservo només per recordar que feia "allò", d'una banda tan pretensiós i d'una altra tan irrellevant. (1)

El que em sortia de dins? Però, hi tenia alguna cosa, a dins? I suposant que sí, no cal ofici per ser capaç "d'exposar a fora" el que tenim a dins? O és que naixem dotats de ciència infusa, i d'experiència també infusa?

No sabia res, o gairebé no res, ni de la vida ni de dibuix. Havia viscut poc. I també havia dibuixat poc. Tot "ho havia fet poc". Feia uns gargots que, ara, tan pel contingut (les idees, els temes) com pel continent (el dibuix, la tècnica, el traç) em semblen el que he dit abans, pretensiosos i irrellevants.

D'ençà d'aleshores ha passat molt temps. Viure crec que sí he viscut. De vegades potser massa: si m'hagués estalviat algunes experiències i algunes bastonades no em sabria gens de greu. El cas és que, a causa de les "experiències viscudes", en teoria ara hauria d'estar més en condicions de ser capaç de dibuixar alguna cosa "interessant", amb una mica de cara i ulls, consistent. Per aquesta banda, això estaria encarrilat. Ara bé, pel que fa a "l'ofici" de dibuixar, crec que no he progressat gaire. Mig per mandra, i mig a causa d'altres interessos que sovint m'han dut per d'altres camins, he progressat poc.

De tota manera, de vegades segueixo dibuixant. I com que no he progressat, segueixo fent uns dibuixos que, tot i no tenir res a veure amb els de llavors, crec que també són bastant irrellevants. Diferents, però també irrellevants. Si he progressat, crec que només és en el sentit que ara sóc conscient que el que faig actualment "també és irrellevant". Ja ho sé "avui", no cal que m'esperi una pila d'anys per ser capaç d'adonar-me'n.

També he fet un altre progrés: a més de ser conscient d'aquesta intranscendència, ara els resultats, la qualitat del que faig, em preocupen poc. M'importa si em diverteixo, ja sigui dibuixant, o manipulant dibuixos o imatges dels altres. Que no és excel.lent el resultat? Doncs mala sort. Que no arriba ni a regular? Doncs encara més mala sort. Només que sigui una mica ocurrent (amb una mica ja m'aconformo) i que em serveixi per passar una estona una mica entretingut, ja m'està bé.

--
(1) Podria reproduir algun d'aquells dibuixos antics, "per posar-me més en evidència", però la veritat és que em fa vergonya, de manera que em quedo més a gust mantenint-los amagats...