Sóc del tot incapaç d'empescar-me un acudit només verbal (explicable o llegible) i en canvi em costa poc "perpetrar" una vinyeta, un acudit gràfic, normalment amb text incorporat. No parlo de la qualitat del resultat, això és una altra història, em refereixo només al fet de poder elaborar un acudit verbal o gràfic, sigui bo, regular, dolent o molt dolent. Sobre el resultat, sóc realista i tinc assumit que fer un acudit realment bo, verbal o gràfic (aquest segon amb text o mut) no és a l'abast de tothom. Dolents o regulars potser sí, però bons de debò... Ho dic per experiència, a mi ja m'agradaria, ser capaç de fer acudits més bons dels que faig.
Em fa pensar, la meva total incapacitat per empescar-me acudits verbals mentre que, d'altra banda, m'atreveixo, potser fins i tot de manera imprudent, amb els acudits gràfics. L'explicació, però, m'adono que és senzilla: uns i altres no tenen res a veure, o molt poc.
Crec que per fer un acudit verbal, sobretot si és bo, cal ser molt enginyós. D'entrada, la seva estructura és molt concreta: presentació o introducció, eventual nus, i obligada sorpresa final (tot plegat, ja sigui de manera molt elaborada o condensada). Una vinyeta pot incloure també aquesta estructura (sobretot en el seu text, si no és muda), però una vinyeta sobretot és una finestra oberta a diferents possibilitats, un espai que permet molta més llibertat, tant d'estructura com de to o tendència. En canvi, una tira (de dues o més vinyetes), és més fàcil que adopti aquesta estructura de presentació, nus i desenllaç.
Un acudit parlat et pot fer gràcia o no, depèn dels gustos personals i de la qualitat de l'acudit (i de qui l'explica, perquè es poden explicar amb molta gràcia acudits molt dolents). De tota manera, malgrat la divergència de gustos personals, crec que és més fàcilment avaluable un acudit verbal que un de gràfic. Perquè els requisits que ha de reunir són més clars.
En canvi, un acudit gràfic pot tenir més cares, més registres. Per exemple, pot prescindir d'aquest factor de sorpresa (bàsic en un acudit verbal) i moure's només en el camp de la sàtira més sagnant, sense cap pretensió humorística. Suposo que el problema ve de fer servir la paraula "acudit" per anomenar coses tan diferents. De fet, hi ha autors que rebutgen aquesta paraula, "acudit", com a definició de la seva obra, ara em ve al cap El Roto, a qui recordo haver-li sentit a dir això algun cop.
A mi, que sóc incapaç d'inventar-me un acudit verbal, també em costa moltíssim fer acudits gràfics muts, sense text. De fet, gairebé ni ho intento. És una altra pista de per què faig el que faig: el que em costa ho evito. En canvi, m'atreveixo amb les alternatives més fàcils, més tramposes, ja que em permeten fer "alguna cosa" (encara que sigui més aviat fluixa o destralera) sense gaire esforç. Em permeten moure'm en un camp sense exigències concretes, amb normes boiroses o inexistents, i m'aprofito d'aquesta indefinició, d'aquesta laxitud o permissivitat, per tal de dissimular les meves limitacions i passar-m'ho bé "jugant a fer acudits".
