50% (El Roto)

50%

100%

(El Roto + El Poloni)

M'agrada molt El Roto, però de vegades (poques) trobo que li falta compensar alguna de les higièniques i necessàries garrotades que reparteix... (El Roto, El País, 13-12-2013)

Contradiccions

T'espien els correus del Gmail? T'eliminen vídeos del Youtube? Et manipulen (o censuren) les imatges del Blogger o del Facebook? Et canvien les condicions d'ús de qualsevol d'aquestes utilitats? T'eliminen algun compte sencer amb tots els continguts? Es venen les teves dades?

No et queixis: si vols fer servir recursos gratuïts oferts per empreses privades has d'acceptar les seves arbitrarietats i eventuals deshonestedats. Si no n'estàs content, ningú t'obliga a fer-los servir.

A més, si els fas servir, has de tenir present que cap empresa privada regala res a canvi de no res. Van a la seva, i si regalen alguna cosa és perquè calculen que, regalant-la, d'una manera o d'una altra (més directa o indirecta, immediata o diferida) en trauran beneficis. I no precisament espirituals, sinó cotitzables a la borsa.

O és que encara no t'has adonat que "quan és del tot gratis és que tu ets el producte"?

Les persones que tan contentes fem servir "gratuïtament" les eines de Google (o de Hotmail, Yahoo, Facebook, Twitter, etc.) ens pensem que som molt espavilades, però ben mirat som els "tontos útils" que fem possible al funcionament del model de negoci d'aquestes empreses.

Un model de negoci (de poder, de dominació) de vegades facinerós (i fins i tot criminal), tal com es posa en evidència quan ens assabentem que aquestes empreses en ocasions contribueixen a les estratègies d'espionatge d'alguns governs. O quan ens assabentem que censuren continguts en funció de les peticions de determinats països. O quan sabem que han facilitat la identificació de dissidents polítics (i la seva posterior detenció).

O quan fan, estan fent, ara mateix, "el que encara no sabem", secretament, i que el dia que ho sapiguem també ens semblarà intolerable.

I tot això amb un únic objectiu: fer diners, fer pasta, com més millor. Totes les seves estratègies estan orientades a aquest objectiu crematístic: ens fan el servei d'utilitzar-nos al seu servei.

Reflexió final: i jo què faig, aquí, fent aquests discursos i alhora fent servir també els recursos d'aquestes empreses mafioses? És una bona pregunta, per a la que val a dir que no tinc cap resposta que em convenci, que serveixi per justificar les meves contradiccions.

Problemes amb les imatges del Blogger

Darrerament les imatges que puges al Blogger es veuen pitjor un cop penjades?

Ara els de Blogger d'això en diuen "millorar-les". El Blogger automàticament el que fa és recomprimir-les (cosa que abans no feia), reduint-ne el pes i empobrint-ne la qualitat. En ocasions, segons el tipus d'imatge, de manera molt graponera, (l'exemple adjunt està exagerat, però de vegades el desastre és de proporcions semblants).

Si ho vols evitar, a l'enllaç següent tens les indicacions per fer-ho:

http://www.peekandponder.com/2013/09/how-to-fix-poor-image-quality-on-blogger.html

De manera resumida:
-Has d'anar a "Configuració del compte" i llavors a Google+ (t'hi has de donar d'alta a la força, si vols arreglar això).
-Un cop allí, busca ""Millora les fotos noves automàticament" i ho desactives. I ja està, les properes imatges que pengis no te les graponejarà.
-Si el Google+ no t'interessa per a res, pots aprofitar per desactivar totes les opcions que calguin.

Això si vols que d'ara endavant no et manipuli més les imatges. Pel que fa a les imatges anteriors, ja penjades, has d'anar a l'àlbum de Picassa corresponent i, en teoria, damunt de les imatges "millorades" hi ha una icona que clicat-hi et permet revertir-la a l'estat inicial. Però a mi aquesta opció no m'ha funcionat (no m'apareix la icona que m'ho hauria de permetre).

De tota manera, recorda que tota aquesta informació pot caducar, perquè de totes les eines de Google (Gmail, Blogger, Picassa, Youtube, etc.) quan els sembla en van canviant el funcionament, i sovint sense cap mena d'avís (com en el cas exposat).

Això no és un acudit

Algunes de les persones que més admiro són creients. Algunes són també practicants. Persones abnegades, caritatives, tolerants, defensores dels més desvalguts, compromeses, valentes. Molt  bona gent. Per això em cauen tan bé.

Quan faig acudits més o menys anticlericals o antireligiosos (per posar-los alguna etiqueta) la inspiració, evidentment, no em ve d'aquestes persones. De manera que, si s'escau que alguna mira algun d'aquests acudits, espero que no s'ho agafi com a res personal. I sobretot, espero que a causa dels acudits no dubti de la gran consideració i estima que li tinc.

Perquè és clar, alhora que admiro aquestes persones i el que fan, també em fa urticària la pompa i la sobergueria de la majoria de les altes jerarquies religioses. De la mateixa manera que, a un altre nivell, m'incomoda (per dir-ho d'alguna manera) l'estultícia d'alguns creients "de base", incapaços de desenvolupar un mínim de sentit crític (per exemple, davant de les actituds de vegades cavernícoles que exhibeixen les seves jerarquíes).

Això, "pel que fa a les persones i les seves obres". Pel que fa a les doctrines i els anatemes, se m'entravessa especialment el magisteri i la bel.ligerància de les jerarquies quan pontifiquen sobre la sexualitat,  l'homofòbia, la misogínia, la mortificació, l'obediència... O  d'una manera diferent, quan parlen de la injustícia social i de la pobresa, però engaltant-te els discurs vestits amb casulles i mitres daurades.

D'altra banda, aquest rebuig a determinades persones i les seves doctrines no queda restringit a l'àmbit de "la religió religiosa", sinó que inclou totes les altres religions. També "les no religioses", quan es caracteritzen per aquesta barreja d'olor de resclosit, escenificació i prepotència. Les suporto igual de malament. I potser sí, que m'hauria d'esforçar una mica més per enfilar l'agulla de la ironia o la ridiculització per punxar també (o més sovint, amb més mala bava) el seu desvergonyiment. 

En qualsevol cas, si els acudits anticlericals abunden, jo no en tinc la culpa: vaig créixer xop de religió (i de desmesura religiosa) i això deixa empremta. Inesborrable. Tan inesborrable com aquells altres valors que per a mi són fonamentals (els "fonaments" de mi mateix) i que també provenen d'aquella educació que em van donar de petit, sobretot en l'entorn familiar. Sense aquests altres valors, crec que em seria molt més difícil "tenir-me simpatia a mi mateix". Amb el pas dels anys m'he anat adonant que, "aquests valors que valoro", més que religiosos, són humans, humanitaris, solidaris, democràtics... No cal tenir cap creença sobrenatural per compartir-los. O dit d'una altra manera: no cal creure en res, per a ser una bona persona.

La meva religió és que, si hi ha algun apostolat legítim, és el de les bones obres (no el de les oracions, les litúrgies i els sermons). De fet, aquest anònim apostolat de les bones obres és el que em sedueix, profundament, de les persones religioses que admiro (igual que de les no religioses). Resumint-ho, que si admiro algunes persones religioses és al marge de les seves creences i, en algun cas, fins i tot "malgrat les seves creences".

Bé, doncs això, ara ja està dit,

El Poloni
http://elpoloni.blogspot.com