[publicat en aquest espai, aquest escrit hauria de tenir algun element humorístic, però resulta no és així, de manera que estàs avisat i si el que buscaves és el que no hi és, ja saps que és millor que te'n vagis cap a alguna altra banda]
De vegades em diuen que tinc una especial fixació amb l'Església i els seus portaveus, que sóc parcial en la mesura que sovint critico alguna de les seves iniciatives o declaracions, mentre que d'altres col.lectius o persones que potser (o sense el potser) diuen despropòsits de la mateixa o més gran envergadura no són objecte dels meus comentaris, o si més no amb la mateixa freqüència i intensitat.
És veritat. L'explicació és que des del meu punt de vista no és el mateix qüestionar les opinions dels altres quan només són opinions, "opinions humanament discutibles", que quan aquestes opinions es basen en (presumptes) revelacions divines, i per tant indiscutibles segons els seus defensors. Ja sigui que aquestes opinions hagin estat assimilades a través d'una educació religiosa o, en alguns casos, rebudes a través de la comunicació directa i personal amb el mateix Déu (segons afirmen de vegades alguns dels destinataris d'aquests missatges o inspiracions divines).
Cal ser molt més exigent en aquest casos, perquè òbviament no és el mateix parlar amb algú que parla en nom propi que amb algú que parla en nom d'un deu. Poca broma, parlar amb la gent que esgrimeix l'aval de la "veritat i infal.libilitat divines", per tal de reforçar les seves posicions: Deu ho ha fet així, Déu ho vol així, Déu cap aquí i Déu cap allà... I com que Déu ho vol, segons ells llavors tot ha de ser com Déu vol i no d'una altra manera. I per a tothom, creguis en Déu o no, ja que la voluntat de Déu (segons els creients) està per descomptat pel damunt de la voluntat de les persones.
Hi ha persones i institucions que es queixen quan et fiques amb les seves creences religioses, però resulta que tot el que fan està basat en les seves creences religioses. En nom del seu deu critiquen, denuncien, exigeixen. Són elles les que posen el seu deu en l'escena pública. I alhora, insisteixo, pretenen que tu no puguis dir res sobre les seves creences i les seves reivindicacions, unes creences i reivindicacions que ells apuntalen en la manera de ser del seu deu. És del tot absurda, la seva pretensió.
Després hi ha un altre aspecte, el del currículum. Perquè els currículums són importants, fins i tot els dels deus. Més ben dit, potser encara més en el seu cas. A veure, és normal tractar de manera diferent les opinions basades en argumentacions sobrenaturals, sobretot si resulta que aquesta presumpta superioritat moral ha justificat, al llarg de la història, gravíssims atemptats contra els drets i la dignitat de les persones. És a dir, si Déu és absolutament savi, omnipotent, infal.lible i per tant té una moral millor que qualsevol altre possible moral, aquesta superioritat moral s'hauria d'haver manifestat al llarg de tota la història d'aquest deu, i per tant ni en el passat ni mai no hauria d'haver perpetrat ni justificat conductes que el més mínim sentit de la decència ètica rebutja.
Els humans estem subjectes a l'evolució de la història, som fal.libles i perfectibles, però se suposa que els deus estan al marge de la història, i que per tant la seva moral no pot ser canviant. Però, per exemple, resulta que el Déu bíblic (el Déu "Pare" del cristianisme) cometia o avalava genocidis (Sodoma i Gomorra, el Diluvi, les plagues d'Egipte, Jericó...). I el seu fill, Jesús, tot i ser molt més civilitzat, es va oblidar de denunciar l'esclavitud (i l'Església Católica durant segles també se'n va oblidar).
Més exemples? Ves quina coincidència, resulta que les tres grans religions monoteistes són patriarcals i masclistes, amb diferents graus de misogínia personalitzada o disfressada de diferents justificacions i elucubracions teològiques. Una misogínia que, per exemple, feia que les lapidacions sobretot de dones (presumptament) adúlteres estiguessin del tot normalitzades. De manera que, en què quedem? Quina mena de deus són aquests que, "com nosaltres", també han comés moltes equivocacions, i que sembla que només es van civilitzant de mica en mica? I això no sempre (també com nosaltres).
Per tant, si els deus tenen passats amb aspectes objectivament tan poc edificants (insisteixo, ells que són -segons els seus creients- "anteriors a la història" i per tant no marcats per la contingència evolutiva), si resulta que en definitiva són "tan humans i perfectibles" com nosaltres, per quin motiu hem d'atorgar credibilitat als seus presumptes designis, quan avui són reivindicats (no de manera presumpta sinó insistent) pels seus creients i portaveus?
Una cosa és que els creients es regeixin per unes escales de valors en la seva vida privada, però quan les volen imposar en l'àmbit públic és una altra història. Però encara és més complicat, perquè l'àmbit privat dels altres tampoc el respecten, per exemple amb les seves obsessions sexuals i la seva mania de qualificar de pecat o malaltia els comportaments que no els agraden, com els de caràcter homosexual o les masturbacions.
Són uns pesats. Els deus no (no hi ha cap indici racional de la seva existència, més aviat al contrari), però moltes persones que hi creuen sí, que són una mica pesades.
