Blasfèmies i delictes d'odi

Hi ha qui equipara les blasfèmies als delictes d'odi religiós. Però què és exactament un delicte d'odi? Que jo sàpiga, no hi ha una definició consensuada, veig que sota aquesta etiqueta de vegades s'hi encabeixen algunes coses, i de vegades més. De manera que a falta de consens el que faré primer és exposar quin sentit dono jo a aquesta expressió quan la faig servir.

Entenc per delicte d'odi aquella actuació que propugna la violència cap a un col.lectiu determinat, per exemple les dones, els homosexuals, els immigrants, els ètnicament diferents, els creients d'altres religions, els no creients, etc. Com que poso com a condició l'apologia o exercici de la violència, no incloc en aquesta categoria dels delictes d'odi les conductes "només" irreverents o gamberres. Aquestes conductes les puc considerar (si és el cas) de mal gust, inapropiades, el que es vulgui, però no delictes d'odi, ja que em sembla una qualificació desmesurada (em sembla desmesurat barrejar la grolleria amb la criminalitat).

Val a dir que és un tema delicat, perquè d'altra banda no hi ha un consens absolut sobre la necessitat que els delictes d'odi estiguin tipificats legalment. Hi ha qui en nom de la llibertat d'expressió qüestiona que hagi d'existir cap limitació legal d'aquest tipus. Des del meu punt de vista són raonables els arguments de les dues parts... Ara bé, si em poso en la situació d'haver-me de pronunciar en un cas concret, en què algú promou directament i explícitament l'agressió envers determinats col.lectius, tinc clar que em decanto per les restriccions legals.

És a dir, que si en algun altre moment he defensat la llibertat d'expressió fins i tot quan es fa servir "per molestar" als altres, si he argumentat que les restriccions legals poden ser contraproduents perquè (a banda d'atemptar contra la llibertat d'expressió) poden generar més conflictes dels que pretenen resoldre, quan es traspassa la línia vermella de la violència canvio de bàndol. Quan el que es fa és fomentar la violència, el genocidi, la tortura, etc., em sembla assenyat legislar per tal de limitar aquesta activitat propagandística criminal.

Això sí, cal anar molt alerta, perquè "els prohibicionistes" vocacionals sovint són molt manipuladors, i utilitzen aquestes oportunitats per justificar llavors retallades abusives dels drets civils. Prohibeixen (o intentant prohibir) no només l'apologia de la violència, sinó la mera dissidència (o el divertiment inofensiu, la bretolada irrellevant, etc.). D'exemples d'aquest tipus al països democràtics en tenim de tant en tant (en els dictatorials és la norma).

Torno al principi. Fer un comentari satíric sobre una religió, un déu, un partit polític "o un equip de futbol" pot ser de mal gust (o no) però en cap cas hauria de ser sancionat. En canvi, instigar la mort d'un col.lectiu de creients, o dels ateus, o d'uns militant polítics (o dels homosexuals, les dones, els estrangers, etc.) no pot ser tolerat. 

Tres notícies

A una dona que fa una foto d'un cotxe de la policia mal aparcat li apliquen la nova Llei de Seguretat Ciutadana i li posen una multa de 800 euros (1); el Col.legi de metges de Barcelona proposa inhabilitar els metges que qüestionin els programes de vacunacions (2); el torero Antonio Lorca diu que es vulneren els seus drets humans si es prohibeixen els toros (3).

Ja he dit algun altre cop que per trobar ocurrències esperpèntiques o humorístiques no cal anar als apartats d'humor dels mitjans de comunicació, sinó que a qualsevol altre secció se'n poden trobar. A més, de vegades, quan llegeixes la notícia sencera encara és més divertida (o inquietant: l'humor satíric o negre sovint fa aquestes barreges de por i ridiculesa).

Per exemple, en el cas de la multa dels 800 euros per fer una foto d'un cotxe de policia aparcat a una plaça de minusvàlids, el regidor responsable de la Policia Municipal de Petrer (la localitat dels fets) després va fer unes declaracions dient que el consistori havia recomanat als dos policies del cotxe fotografiat (la denúncia i multa la van posar ells) "una altra solució", però que ells "estaven en el seu dret i habilitats per la llei" per fer el que van fer. Aquest regidor, Fernando Portillo, és el superior dels dos polis, però el que dóna a entendre és que els dos polis "són els seus superiors", ja que "presumptament" actuen en contra dels criteris del consistori. És clar, per embolicar la troca diu també que els polis feien un servei d'urgència a causa d'uns aldarulls al carrer... i resulta que a la foto motiu de la denúncia surt de fons un parc completament desert. Però és igual, si convé el regidor i els policies s'inventaran el que convingui, per tal de defensar la seva indefensable, prepotent i estúpida postura (perquè si la la nova Llei de Seguretat Ciutadana és un abús, la seva aplicació, sobretot en casos com aquest, és un insult i una agressió descarada en tota regla).

Sobre la proposta d'inhabilitar els metges contraris als plans de vacunació, doncs igual. Ja en vaig parlar fa uns dies, d'aquest despropòsit de generalitzar sobre el tema de les vacunes (com si totes les recomanades fossin iguals, amb la mateixa relació evidència-benefici-risc). De manera que només falta que ara surtin els Col.legis de Metges i emboliquin encara més la troca. Perquè si tantes ganes tenen d'inhabilitar, per què no comencen, per exemple, inhabilitant tots els metges que han intervingut en el disseny i aprovació de les polítiques de vacunació i que tenen conflictes d'interessos? O és que això no els sembla rellevant?

Per acabar, el cas del torero Antonio Lorca, que diu que es vulneren els seus drets humans si es prohibeixen els toros (dret a un treball digne, dret a la cultura, dret a la llibertat d'expressió, etc.). Segurament és el més "entendridor" dels tres (no és l'única tonteria que diu, aprofita les declaracions per afegir-ne algunes més, de tonteries...). De fet, el problema més gran si s'acaben eradicant els toros seria que ens perdríem, de tant en tant, les opinions de persones tan "sensibles i profundes" com ell.

Així que, si volem humor de qualitat, no cal que anem als apartats d'humor dels diaris, només cal que fullegem els titulars, i cada dia hi trobarem alguns acudits ben bons.

--
(1) http://www.lavanguardia.com/local/valencia/20150814/54434858655/multa-800-euros-fotografiar-coche-de-policia-mal-aparcado.html
(2) http://www.lavanguardia.com/salud/20150816/54435848973/medicos-inhabilitacion-antivacunas.html
(3) http://cultura.elpais.com/cultura/2015/08/15/actualidad/1439668700_418923.html

Blasfèmies i autocontenció

Fa uns dies parlava del perill de les legislacions antiblasfèmies. Entre d'altres consideracions, apuntava al final que, per part dels eventualment ofesos, la manera més sensata de resoldre el problema és adoptar una actitud deseixida que desactivi l'impuls d'ofendre's (en aquells casos que es consideri que algú ha dit alguna cosa que es considera blasfema).

Si s'està o estem a l'altra banda, la del presumpte blasfemador o ofensor, òbviament també ens podem plantejar què és el millor que podem fer, sobretot si el que volem és facilitar la convivència. Cosa que no vol dir (o no té per què voler dir forçosament) actuar com volen els altres, els eventuals ofesos, ja que el seu sentiment d'ofensa és, per definició, subjectiu (d'aquest component subjectiu ja en vaig parlar també l'altre dia).

Avui parlaré només de l'eventual abús (o presumpte abús) de la possibilitat de blasfemar en una societat que no penalitza la blasfèmia.

Comencem pels renecs: hi ha gent que té el costum de renegar, per diferents motius, ja sigui per manifestar una emoció, per expressar una sorpresa, per evidenciar una discrepància o una enrabiada. O per fer enfadar, per ferir. En aquest últim cas és un renec agressiu, intencionadament violent. De vegades, no sempre, aquests renecs són blasfèmies.

Dic que de vegades (no sempre) els renecs són blasfèmies perquè segons el diccionari també poden ser només grolleries. Segons el diccionari un renec és una "paraula o expressió injuriosa contra Déu o una cosa sagrada", però també és una "interjecció que hom considera grossera, inconvenient" (segona accepció del DIEC).

Els renecs són exabruptes, expressions més aviat grolleres, que no aporten res a una conversa. O només "mal gust". Si en lloc del renec eventualment blasfem en la mateixa situació es digués qualsevol altra paraula (o no es digués res), segurament tots hi sortiríem guanyant. Fins i tot els blasfems, perquè s'adonarien que es pot viure perfectament sense blasfemar i que abstenint-se'n la convivència és més fàcil.

Insisteixo, un renec no contribueix mai a facilitat la convivència entre persones de diferents sensibilitats. Potser en un moment de tensió, de crispació, qui blasfema s'alleuja gràcies a haver vomitat el seu exabrupte. Potser... o potser no, potser encara s'enerva més. Tot això, suposant que l'objectiu del renec no sigui molestar l'altre, perquè si el propòsit del renec és directament "ofendre l'altre" (és a dir, que la molèstia causada no és un "efecte col.lateral", sinó buscat), llavors la blasfèmia és molt més lamentable i rebutjable.

Però fins i tot en aquest cas cal evitar la temptació de legislar. El que cal és invertir en sensibilització, tolerància i paciència. I alhora acceptar que a la vida sempre hi ha incomoditats, que mai és tot del nostre gust. Sense prohibicions ni sancions, cal promoure l'autocontenció, el control d'aquestes expressions que no aporten res i sovint l'únic que fan és enterbolir o contaminar la convivència.

Ara bé, hi ha blasfèmies i blasfèmies... no totes són iguals. Per a segons quines persones dir que Déu no existeix, o que l'Alcorà i la Bíblia estan plenes de despropòsits, són blasfèmies. I això ja és un altre tema, això ja no són els exabruptes de què parlava fins ara. Perquè si a algú convençut de l'existència de Déu no li podem dir, si s'escau, que Déu no existeix, ja podem plegar (per dir això, al llarg de la història moltes persones han sigut assassinades, i a alguns llocs encara dura aquesta barbàrie).

És a dir, hi ha dos tipus de blasfèmies, unes són les que hem definit com a exabruptes, les altres són el resultat d'exercir la llibertat d'expressió i de discrepància, la llibertat de poder dir el que pensem. Entre unes i altres de vegades els límits no són clars. De vegades, el que per a un és un exabrupte, per a un altre és l'expressió del tot legítima d'una opinió. És complicat.

De tota manera, per entendre'ns, el resum és aquest: tenim la "blasfèmia-exabrupte" i la "blasfèmia-discrepància". Cap de les dues ha de ser penalitzada. En el cas de les primeres, qui les diu és qui més s'hauria d'implicar en un canvi d'actitud. En les segones, la feina l'ha de fer fonamentalment qui se sent ofès. Confondre les tipologies (de les blasfèmies) i els papers (dels implicats) és un embolic. I molt perillós.

Voler legislar sobre aquest embolic en lloc de voler educar i prendre paciència, no voler assumir que les coses no són mai del tot com ens agradaria que fossin (amb independència de quin sigui el nostre paper) és una falta de clarividència, un error estratègic i un fracàs del projecte de convivència que a tots ens implica. Però d'aquest perill ja en vaig parlar el primer cop, no cal que ara em repeteixi.

Blasfemar

Fa poc els diaris parlaven de la despenalització de la blasfèmia a Islàndia. Què és el que s'ha despenalitzat a Islàndia? Segons el diccionari, una blasfèmia és una "expressió ofensiva contra la divinitat, contra algun símbol religiós o contra alguna realitat que sigui objecte d'adoració, de veneració o de culte religiós" (1). Ho repeteixo: contra la divinitat, contra algun símbol religiós... No parla de persones, com a destinatàries de la suposada ofensa, només apareixen de forma complementària, com a "testimonis" de la eventual ofensa.

És a dir, que segons el diccionari una blasfèmia no és directament ofensiva "contra cap persona", només en la mesura que alguna persona, qui sigui, pel que ella consideri que s'escau, "senti" que s'ofèn (o cregui que s'ha d'ofendre, o decideixi ofendre's, o...). Insisteixo, si una persona s'ofèn perquè algú ha blasfemat, és "perquè la persona ofesa ha aportat el seu sentiment d'ofensa". De manera que la responsable de l'ofensa de fet és ella mateixa: si no vol sentir-se ofesa, "només cal que no se senti ofesa".

Diccionaris al marge, és evident que una llei que penalitzi les blasfèmies és una porta oberta a tota mena d'abusos "legals". De la mateixa manera que la no penalització de la blasfèmia pot afavorir els abusos "personals". Cap dels dos abusos és bo, però per descomptat, el legal, per definició, és molt pitjor.

La noticia sobre la despenalitza de la blasfèmia a Islàndia publicada a La Vanguardia afegia: "L'Església luterana, majoritària al país, hi està d'acord. Les minories religioses que s'hi oposen representen el 5% de la població" (2). I després explicava que entre el 5% que s'hi oposa hi ha els catòlics. Vaja, que els catòlics són més "ofensibles", més susceptibles que els luterans (si més no a Islàndia), i també més partidaris de reclamar el pes punitiu de la llei contra aquelles persones que gosin blasfemar.

Aquesta diferent "ofensibilitat" entre catòlics i luterans és una dada sociològica que podria ser il.lustradora d'alguna cosa... De moment, el que és obvi és que la capacitat d'actuar contra els "anomenats blasfems" al llarg de la història ha generat molts morts (els catòlics, per descomptat, no han sigut els únics botxins, tot i que han fet "un bon paper criminal").

Quin és l'aspecte negatiu de les blasfèmies? Per elles mateixes (recordem-ho, només son paraules), només poden generar incomoditat, mal gust, inoportunitat, falta de respecte, urticària moral, etc. Però morts no. Les paraules no maten (l'ús interessat que se'n pugui fer és una altra cosa). De manera que entre eventuals grolleries blasfemes i morts, sembla evident que són preferibles les grolleries. I si no, que els ho preguntin a les persones (cristianes per cert) actualment en perill de mort al Pakistan a causa d'haver estat acusades, falsament o motivadament, de blasfemar (de forma periòdica van sortint als diaris notícies que en parlen).

El mapa dels sentiments d'ofensa té fronteres molt imprecises, molt subjectives, variables segons les exaltacions dels estats d'ànim o de les obsessions ideològiques de cadascú, segons la meteorologia emocional, les borrasques i els anticiclons de les diferents religiositats i formes de pensar, etc. És una bomba de rellotgeria a punt d'esclatar quan les emocions i la impulsivitat no es controlen. A més, sempre hi pot haver algú que es pot sentir ofès per qualsevol cosa que ni sabem quina és (de vegades la més impensable).

Davant d'aquest perill, de vegades ens decantem pel silenci, temorencs de la possibilitat d'acabar dient "el que no es pot dir". És l'opció, la de la por i el silenci, que intenten imposar els intolerants, els defensores de les veritats absolutes, els integristes religiosos, els dictadors, les persones de ments rígides, de morals venjatives (i reivindicadores de legalitats repressives fetes a mida).

Hi ha una opció millor: que uns i altres, tots, aprenguem a desactivar o com a mínim moderar "la nostra tendència a sentir-nos ofesos". El problema és que aquesta opció requereix deseiximent. Molt. I n'anem tan escassos...

--
(1) Diccionari de l'Enciclopèdia Catalana
(2) El Parlament d'Islàndia despenalitza la blasfèmia. Gloria Moreno, La Vanguardia, 25/07/2015