Hagiografies i humor

No recordo exactament qui era, sé que era algú important del món del cine, actor, director o guionista, algú que en una entrevista deia que si en alguna ocasió sentia que li trontollava la seva falta de fe, obria la Bíblia a l'atzar, per qualsevol pàgina, la llegia, i automàticament se li refermava el seu ateisme. (1)

Aquests dies he recordat aquesta anècdota, mentre alguna estona fullejava "El hombre de Villa Tevere" (2), de la Pilar Urbano, sobre la vida de San Josemaría Escrivá de Balaguer, fundador de l'Opus Dei (Plaza & Janés, 1995). Obro el llibre per qualsevol pàgina, la llegeixo, i es consolida la meva convicció que tots els llibres i articles sobre mossèn Escrivá escrits per persones de l'Opus són trivials, ensucrats, esbiaixats, acrítics i irrellevants. No diré que en el mateix grau, perquè per exemple aquest de la Pilar Urbano en aquest sentit és un dels "millors": el seu grau d'ensucrament, trivialitat i parcialitat és extrem. Tant, que suposo que fins i tot per a algunes persones de l'Opus deu ser un llibre una mica incòmode.

Dic que fullejo el llibre perquè sóc incapaç de llegir-lo sencer: més de cinc-centes pàgines, una rera l'altra, d'hagiografia confitada i plena de trivialitats, serien de molt mal pair. Sencer només m'he llegit el primer capítol, que comença així: "Cerca de Segovia, Molinoviejo. Mil novecientos sesenta y seis. Otoño y los chopos dorados. En la sala de estudios del pabellón, Luis Mosquera ha improvisado su taller de pintura." El capítol està tot dedicat a les sessions durant les quals el pintor Luis Mosquera fa un retrat de mossèn Escrivá. Un cop llegit aquest capítol, amb la seva barreja a altes dosis d'hagiografia i tonteria, ja estàs avisat: no res del que vingui a continuació t'ha de sorprendre. (3)

Però a veure, per què estic parlant de la Pilar Urbano i de mossèn Escrivá en aquestes pàgines presumptament dedicades a altres temes? Doncs suposo que d'una banda perquè volia parlar d'aquest tema i no se m'acudia un altre lloc més adequat. I també perquè quan hi ha persones com la Pilar Urbano que escriuen el que escriuen, sobre personatges com mossèn Escrivá que en vida van fer el que van fer, i els deixebles del qual un cop ell mort amb el seu record en fan el que en fan (ensucrant relats, retallant per aquí i amanint per allà, atribuint-li mèrits, repartint demèrits als detractors, etc.), és normal que a la vegada hi hagi qui faci servir tot aquest gran embolic com a tema humorístic.

Perquè buscar-li les pessigolles a la pobra gent pot ser desconsiderat i inoportú, però fer-ho a les grans patums està molt més justificat. En general s'ho guanyen a pols. Com en aquest cas: mossèn Escrivá i l'Opus s'han ben guanyat aquest tipus d'atenció.

El Perich va ser un dels que s'hi va dedicar. Segurament va ser l'humorista més brillant pel que fa a aquest tema. Fins el punt que es podria dir que s'hauria d'haver guanyat el dret a sortir a les biografies del fundador de l'Opus.

--
(1) Crec que ja havia explicat aquesta ocurrència alguna vegada, potser fins i tot més d'una vegada.
(2) Villa Tevere va ser la residència de mossèn Escrivá i alhora la seu central de l'Opus des del 1946, quan ell es va traslladar a Roma per tal d'estar al rovell de l'ou del govern de l'Església.
(3) També és significatiu que el futur San Josemaría es dediqués a coses tan sobrenaturals com fer-se retratar, al marge que a més triés (també és significatiu) un pintor artísticament tan irrellevant, de retrats convencionals i més aviat llepats. Aquests gustos artístics eren bastant els de la institució, i un repàs per exemple de les diferents obres que l'escultor Joan Mayné va fer per encàrrec de l'Opus ho demostra (la cirareta és el sumptuós i immens retaule d'alabastre policromat del Santuari de Torreciudad).

Més ONGs

A "La pell del pacient" Salvador Esquena fa un repàs del difícil ofici de metge (1). Parla de les virtuts i dels defectes de les persones que exerceixen aquest ofici i de les característiques dels sistemes públics i privats on l'exerceixen, i de la manera com influeixen totes aquestes variables sobre l'atenció que reben els malalts.

Parla dels metges abnegats i admirables, competents, càlids, honestos, de tracte planer, i del difícil que de vegades els és exercir la seva feina, suportant el desgast, la manca de recursos, les saturacions... I alhora també parla dels metges grisos, els distants, els narcisistes, els deshonestos...

Dolgut, diu que en l'ofici de metge "els mals metges" són una calamitat, primer perquè els malalts en paguen les conseqüències, i en segon lloc perquè la imatge del sistema sanitari es deteriora. En diferents moments remarca que aquesta diversitat d'actituds i comportaments entre els metges, admirables uns i d'altres que no ho són gaire (o que fins i tot són denunciables), és només el reflex de la societat en què vivim.

Amb les reflexions del Salvador Esquena retorno al tema de fa uns dies de les ONGs, en relació a les quals, a grans trets, es poden aplicar molts dels comentaris del Salvador Esquena. De la mateixa manera que el món de la medicina, per anar bé, hauria d'estar absolutament subordinat a l'objectiu d'intentar oferir el millor servei mèdic a les persones malaltes, en el món de les ONGs, en relació als objectius de cada entitat, hauria de passar el mateix. I no és sempre així.

El Salvador Esquena ho diu del món mèdic i jo ho dic del món de les ONGs. Sap greu, però al cistell de vegades hi ha algunes pomes macades (i algun cop fins i tot podrides). Sap greu, però ni entre les persones assalariades que treballen a les ONGs ni entre les persones voluntàries que hi col.laboren desinteressadament les coses no són sempre del tot com haurien de ser. Passa tant en els càrrecs de responsabilitat com en feines més discretes. Sap greu, però el narcisisme, l'afany de protagonisme, les enveges, les intransigències, són tan comunes com en molts altres àmbits de les activitats humanes. Malauradament.

I com en qualsevol altre àmbit, sovint també existeix un corporativisme que moltes vegades es resisteix a fer les autocrítiques que caldria, o que es resisteix a fer-les amb la profunditat necessària. Igual que en el món de la medicina, en el món de les ONGs aquestes autocrítiques haurien de ser molt més rigoroses que en d'altres àmbits d'activitats humanes, ja que les altes mires que les inspiren ho exigeixen, o ho haurien d'exigir. I no és sempre així, de vegades no és així.

Preocupacions desmesurades pel propi lloc de treball entre les persones assalariades, estratègies grimpadores subtils o no tant subtils entre persones assalariades o voluntàries, alteracions d'informes de gestió, falta de transparència, motivacions narcisistes, reaccions mesquines, gent apalancada, falta de mires, burocràcies desmesurades i absurdes...

Però a veure, que no se'm malinterpreti. En el món de les ONGs hi ha gent absolutament admirable, tant per la seva eficiència i dedicació com per la seva qualitat humana, empatia i calidesa, i segur que són majoria. L'únic que dic és que també hi ha gent grisa, de gestió i resultats grisos i de maneres de ser personals grises, gent que aporta molt poc, o no res. Però de tota manera això no és el pitjor, encara hi ha una altra mena de gent, la que en lloc de sumar, resta directament. Que resta per la seva mala gestió, o que resta per la seva insuportable manera de relacionar-se, o per les dues coses alhora, tant pel resultat del seu treball com per l'ambient (el mal ambient) de treball que genera.

De vegades sobra corporativisme. De vegades falta autocrítica. De vegades, el primer que falta és lucidesa, la suficient lucidesa com per adonar-se que el petit món de les ONGs també està contaminat per les misèries humanes, "les històriques i consubstancials misèries humanes". Falta aquesta lucidesa per tal de, a continuació, poder-se adonar que falta autocrítica, i a continuació, estar disposat a fer-la, i a continuació, executar les correccions que siguin necessàries. (2)

Torno al primer escrit de fa uns dies sobre el tema (20-1-2017). Per tots els motius exposats llavors, més els afegits ara, crec que avui dia, tal com ja deia, és absolutament necessari incloure el món de les ONGs en l'agenda dels humoristes, també dels satírics. Crec, de fet, que el món de les ONGs ho necessita.

--
(1) Salvador Esquena, "En la pell del pacient". Ara Llibres, 2016
(2) Per això, tal com diu el Salvador Esquena de l'ofici de metge, la participació en una ONG té aspectes molt estimulants i gratificants... i de vegades uns altres molt frustrants, tant, que de vegades et venen ganes d'engegar-ho tot a passeig.