Fa uns dies parlava del perill de les legislacions antiblasfèmies. Entre d'altres consideracions, apuntava al final que, per part dels eventualment ofesos, la manera més sensata de resoldre el problema és adoptar una actitud deseixida que desactivi l'impuls d'ofendre's (en aquells casos que es consideri que algú ha dit alguna cosa que es considera blasfema).
Si s'està o estem a l'altra banda, la del presumpte blasfemador o ofensor, òbviament també ens podem plantejar què és el millor que podem fer, sobretot si el que volem és facilitar la convivència. Cosa que no vol dir (o no té per què voler dir forçosament) actuar com volen els altres, els eventuals ofesos, ja que el seu sentiment d'ofensa és, per definició, subjectiu (d'aquest component subjectiu ja en vaig parlar també l'altre dia).
Avui parlaré només de l'eventual abús (o presumpte abús) de la possibilitat de blasfemar en una societat que no penalitza la blasfèmia.
Comencem pels renecs: hi ha gent que té el costum de renegar, per diferents motius, ja sigui per manifestar una emoció, per expressar una sorpresa, per evidenciar una discrepància o una enrabiada. O per fer enfadar, per ferir. En aquest últim cas és un renec agressiu, intencionadament violent. De vegades, no sempre, aquests renecs són blasfèmies.
Dic que de vegades (no sempre) els renecs són blasfèmies perquè segons el diccionari també poden ser només grolleries. Segons el diccionari un renec és una "paraula o expressió injuriosa contra Déu o una cosa sagrada", però també és una "interjecció que hom considera grossera, inconvenient" (segona accepció del DIEC).
Els renecs són exabruptes, expressions més aviat grolleres, que no aporten res a una conversa. O només "mal gust". Si en lloc del renec eventualment blasfem en la mateixa situació es digués qualsevol altra paraula (o no es digués res), segurament tots hi sortiríem guanyant. Fins i tot els blasfems, perquè s'adonarien que es pot viure perfectament sense blasfemar i que abstenint-se'n la convivència és més fàcil.
Insisteixo, un renec no contribueix mai a facilitat la convivència entre persones de diferents sensibilitats. Potser en un moment de tensió, de crispació, qui blasfema s'alleuja gràcies a haver vomitat el seu exabrupte. Potser... o potser no, potser encara s'enerva més. Tot això, suposant que l'objectiu del renec no sigui molestar l'altre, perquè si el propòsit del renec és directament "ofendre l'altre" (és a dir, que la molèstia causada no és un "efecte col.lateral", sinó buscat), llavors la blasfèmia és molt més lamentable i rebutjable.
Però fins i tot en aquest cas cal evitar la temptació de legislar. El que cal és invertir en sensibilització, tolerància i paciència. I alhora acceptar que a la vida sempre hi ha incomoditats, que mai és tot del nostre gust. Sense prohibicions ni sancions, cal promoure l'autocontenció, el control d'aquestes expressions que no aporten res i sovint l'únic que fan és enterbolir o contaminar la convivència.
Ara bé, hi ha blasfèmies i blasfèmies... no totes són iguals. Per a segons quines persones dir que Déu no existeix, o que l'Alcorà i la Bíblia estan plenes de despropòsits, són blasfèmies. I això ja és un altre tema, això ja no són els exabruptes de què parlava fins ara. Perquè si a algú convençut de l'existència de Déu no li podem dir, si s'escau, que Déu no existeix, ja podem plegar (per dir això, al llarg de la història moltes persones han sigut assassinades, i a alguns llocs encara dura aquesta barbàrie).
És a dir, hi ha dos tipus de blasfèmies, unes són les que hem definit com a exabruptes, les altres són el resultat d'exercir la llibertat d'expressió i de discrepància, la llibertat de poder dir el que pensem. Entre unes i altres de vegades els límits no són clars. De vegades, el que per a un és un exabrupte, per a un altre és l'expressió del tot legítima d'una opinió. És complicat.
De tota manera, per entendre'ns, el resum és aquest: tenim la "blasfèmia-exabrupte" i la "blasfèmia-discrepància". Cap de les dues ha de ser penalitzada. En el cas de les primeres, qui les diu és qui més s'hauria d'implicar en un canvi d'actitud. En les segones, la feina l'ha de fer fonamentalment qui se sent ofès. Confondre les tipologies (de les blasfèmies) i els papers (dels implicats) és un embolic. I molt perillós.
Voler legislar sobre aquest embolic en lloc de voler educar i prendre paciència, no voler assumir que les coses no són mai del tot com ens agradaria que fossin (amb independència de quin sigui el nostre paper) és una falta de clarividència, un error estratègic i un fracàs del projecte de convivència que a tots ens implica. Però d'aquest perill ja en vaig parlar el primer cop, no cal que ara em repeteixi.
