Llocs i moments oportuns

L'altra dia (1 de febrer) parlava de la Dolors Miquel, l'Ada Colau i la Polonia Castellanos (la presidenta de la  Associació Espanyola d'Advocats Cristians), amb motiu de la polseguera ocasionada pel poema que va recitar la primera durant els Premis Ciutat de Barcelona. Ara lligaré aquells comentaris amb les tonteries del Poloni.

Sóc conscient que molts dels acudits del Poloni poden ser considerats irreverents, blasfems, poca-soltades, etc. Però el que el Poloni no faria (és el que penso, i crec que el conec bastant bé), seria, per exemple, intentar publicar acudits blasfems a un full parroquial, perquè té clar que no és el lloc més adequat per publicar acudits d'aquesta mena (a banda que cap rector no ho toleraria, i que a ell mateix ja no li interessen els fulls parroquials). En canvi, en una revista com El Jueves els seus acudits poca-soltes no desentonarien. (1)

Cada revista té diferents propietaris, diferents sensibilitats, diferents equips de redacció i també diferents lectors. A cada una ja saps el que t'hi pots trobar i el que no t'hi pots trobar. Per exemple, no et trobaràs acudits blasfems al full parroquial, ni sermons moralitzants d'un representant de la Conferència Episcopal a El Jueves.

L'acte de lliurament dels Premis Ciutat de Barcelona es va fer el 15 d'abril al Saló de Cent de l’Ajuntament. Era un acte institucional, i hi va assistir gent de sensibilitats diferents, també creients (estadísticament tocava). És a dir, no era un acte organitzat per un col.lectiu feminista en un local seu i amb el propòsit de fer campanya de les seves reivindicacions feministes. No. De manera que s'ha de ser molt poc espavilat per no adonar-se que al Saló de Cent la lectura de la Dolors Miquel podia molestar a les persones per a les quals el parenostre és un text important.

Està prohibit molestar a la gent? No. Hi ha un "Manual d'ús dels llocs i moments oportuns per dir inconveniències"? No. Com que no hi ha manual (i és un disbarat voler substituir aquesta mancança amb el codi penal, tal com pretenia la Polonia Castellanos), el que cal és estar una mica atent. De manera que si blasfemes, com a mínim siguis conscient que ho fas, i que també siguis conscient que el moment i el lloc són mínimament adequats (el problema de la Miquel i de la Colau és que ni van arribar a aquest nivell de reflexió; ni tan sols posteriorment, el que encara és pitjor).

Per descomptat que el parenostre no és "sagrat", se'n pot fer el que se'n vulgui. Per tant, també se'n pot fer el que en va fer la Dolors Miquel. Però insisteixo, crec que no era de bon gust, ni intel.ligent, recitar la seva versió en aquella ocasió.

Està bé que hi hagi gent irreverent, és necessari que hi hagi gent així, ja que sinó tot seria molt gris, rígid, seriós, caspós. Però els llocs i els moments també són importants. Per exemple, no pots anar a l'enterro d'una beata d'una família beata d'un poble beat i durant el funeral pujar a la trona i posar-te a explicar acudits de beates libidinoses. I tampoc pots anar a un acte institucional en el qual s'apleguen persones creients i no creients i començar a trepitjar els textos sagrats dels creients. Sobretot, quan a més no ve a tomb de res ni n'hi ha cap necessitat.

Hi ha llocs i moments més adequats per explicar acudits de beates libidinoses, i també per trepitjar, si s'escau, els textos sagrats dels creients. Perquè, ho repeteixo, tothom es mereix un respecte, però les creences, i per tant també els "textos sagrats", no són sagrats: el seu respecte només és opcional.

I en segons quins moments i contextos algun acudit blasfem, irreverent o religiosament poca-solta pot ser fins i tot del tot oportú, ja que si no al final "les forces vives de l'Església" agafarien encara més embranzida de la que ja tenen, que ja és molta. de manera que sobretot quan diuen segons quines barbaritats està bé que algú, si s'escau, els toqui una mica les crestes.

Les crestes, les mitres, les casulles, els bàculs, els confessionaris, els dogmes, el magisteri, els concordats...

(o el que sigui segons els casos: les barbes, les gel.labes, les plantofes, els minarets, les sures...)

--
(1) El que passa és que al Poloni gairebé no el coneix "ni Déu" (viu a la seva Polònia solitària, en un racó de la blogosfera que no visita gairebé ningú), de manera que no hi ha cap possibilitat que acabi publicant mai res a El Jueves, cosa que d'altra banda li és ben indiferent.

Dolors Miquel

Com que fa poc ja vaig parlar del culebrot dels titellaires de Madrid no volia tocar també el tema de la Dolors Miquel, ja que des del meu punt de vista són el mateix tema. Però mira, ja n'estic parlant...

A mi el que aquesta senyora va recitar em sembla de bastant mal gust. Evidentment cadascú té les seves sensibilitats, i a ella i a la gent que la va convidar als Premis Ciutat de Barcelona es veu que els sembla molt enginyosa aquesta tonteria del parenostre-punk  o com se n'hagi de dir: "Mare nostre que esteu en el zel, sigui santificat el vostre cony…"

Que després vingui la Asociación Española de Abogados Cristianos i li posin una denúncia (per un delicte "contra els sentiments religiosos") encara fa més esperpèntica la situació. Vinga, embolica que fa fort. Per cert, la presidenta d'aquesta associació és una tal Polonia Castellanos (ho diu El Periódico del 30-3-2016), així que potser tot plegat només és un acudit, un gag...

Llavors surt l'Ada Colau, i primer molt bé, diu que no té sentit obrir diligències contra la Dolors Miquel per haver recitat la seva gracieta, i fa una defensa de la llibertat d'expressió. Però ho vol arrodonir, i afegeix que el poema no contenia paraules ofensives contra cap creença religiosa i que era un text feminista, a favor de les dones. D'això ja se'n diu incontinència verbal. No calia, senyora Colau, s'havia d'haver limitat a la primera part: defensar que dir tonteries (siguin blasfemes o del tipus que siguin) no és cap delicte.

I si volia dir alguna cosa mes, podria haver dit que sí, que era possible que alguna persona creient s'hagués molestat, i que si era així ho lamentava, que potser no havia estat un encert la tria de la poetessa en un acte d'aquest tipus, etc. Disculpar-se "no és tampoc cap delicte" (com a mínim de moment).

Ho va fer molt millor la Manuela Carmena en el cas dels titellaires, quan es va disculpar pel desencert de la programació de les titelles, ja que eren inapropiades per als infants. La Colau podia haver fet igual, disculpar-se, i en comptes de fer reivindicacions feministes fora de lloc (no era el moment més adequat), podia haver reblat l'argument important de debó: dir amb tota claredat i contundència que blasfemar pot ser una poca-soltada, "però no un delicte!"

Al meu poble tenim una "poetessa oficial". Com que es de missa, no fa poemes blasfems, però els poemes que fa són bastant dolents, rodolins d'aquests jocsfloralescos: "prats i turons, rius i coloms, canelons i bombons". Però a mi, encara que no m'agradin gens, no se m'acudiria posar-li una denuncia i demanar que l'engarjolin (per tal que així no pugui seguir publicant poemes).

Encara que no m'agradi, sé que he de conviure amb l'obra poètica de la poetessa del meu poble. Igual que sé que d'alguna manera també he de conviure amb les obres poètiques de les diferents Dolors Miquel que de vegades ens flagel.len amb els seus poemes presumptament valents i progressistes. No passa res.

Però de la mateixa manera que sobren les iniciatives reaccionàries com la de la Polonia Castellanos i la seva Asociación Española de Abogados Cristianos, també sobren els comentaris desafortunats com els de l'Ada Colau en aquest cas.