Límits de l'humor i ONGs - 2

Ja en vaig parlar (20 de gener), de l'absència de les ONGs de la llista de temes criticats o satiritzats habitualment pels humoristes, i de l'estrany que es fa això tenint en compte el protagonisme social, en l'actualitat, de les ONGs.

De fet, si repasso la meva pròpia (esporàdica i intermitent) activitat com a ninotaire aficionat (i desconegut més enllà d'un grapat d'amistats), m'adono que he actuat igual, és a dir, que teoritzacions a banda, a la pràctica el focus d'atenció gairebé no l'he posat mai sobre les ONGs.

Per què? Puc buscar les excuses que vulgui, però el resultat és el que és, una desatenció general d'aquest tema per part meva. Crec, per tant, que si un dia torno a obrir aquest tinter (ara el tinc tapat perquè estic ocupat amb altres projectes que m'atrauen més), m'hauré d'obligar a posar la lupa sobre aquest tema. Encara que nomé sigui per compensar aquest oblit de fins ara. La lupa... i si convé, també l'escopeta. O el canó.

A més, de documentació no me'n falta, i de primera mà, perquè he col.laborat i segueixo col.laborant amb diferents entitats. I com que tinc ulls que hi veuen, orelles que escolten, cervell que barrina i una sensibilitat sensible, d'exemples no del tot bonics (no del tot edificants) en tinc presents més dels que voldria.

Tanmateix, tal com dic, malgrat alguns disgustos segueixo col.laborant amb entitats d'aquestes, perquè tinc assumit que en tots els col.lectius de persones que fan alguna cosa, precisament perquè estan formats per persones, hi pot haver coses que grinyolen. Si de cas, el que es tracta és que grinyolin el mínim (pensar en eradicar-les del tot seria una utopia).

Aquesta és la meva opció. Perquè crec que moltes d'aquestes ONGs (no dic totes perquè no es pot generalitzar, ho sento) fan una feina, des del meu punt de vista, molt important. Tenint en compte com està el pati, m'atreveixo a dir que imprescindible.

Escriure avui això, parlar d'aquests temes, reconèixer la seva existència, també és treballar (una mica, modestament) en aquesta direcció d'autocrítica, sanejament i transparència.

Ser anticlerical - 2

(L'Antonio Cañizares, Arquebiosbe de València, amb algunes de les seves diferents disfresses)

He vist el documental "Santuaris de l'antifranquisme" (Llúcia Oliva, 2016). M'ha agradat recordar aquells temps convulsos, en què al costat de l'Església oficial hi havia una altra Església compromesa amb aquells que reclamaven la fi de la dictadura, de la manca de llibertats, de les detencions arbitràries, de la brutalitat policial, de les tortures... Sempre hi ha hagut dues Esglésies (o més de dues). Llavors, mentre una legitimava la dictadura franquista, l'altra s'implicava en la militància antifranquista. Molts capellans i monges estaven compromesos amb aquelles iniciatives i episodis: donaven suport a les reivindicacions dels sindicats, oferien els seus locals als diferents moviments contraris a la dictadura, es manifestava públicament en contra dels abusos del franquisme... Les reivindicacions des de les parròquies dels barris obrers perifèrics, la Caputxinada, la manifestació de capellans a la Catedral, la tancada a Montserrat amb motiu del procés de Burgos, la reunió a l'Església de Sant Agustí...

Jo no feia res. Dic que m'agrada recordar aquells fets, però és més aviat "un recordar el que després vaig anar sabent". Quan passava, vivia en un núvol de desinformació i indiferència. Per exemple, tot i anar a la universitat durant els últims anys del franquisme, mai no em vaig implicar en res. I no perquè tingués idees contraries (a les dels que s'implicaven), sinó només "perquè ni tan sols tenia idees". (1)

Ja ho he explicat altres vegades, que ser un descregut (i de tant en tant també una mica anticlerical), no m'incapacita per reconèixer, d'una banda, la meva biografia poc exemplar (sobretot durant aquells anys difícils), i d'una altra, també reconèixer la feina admirable de tipus social que feien llavors, i ara fan, persones vinculades a l'Església, o a d'altres confessions religioses. Per exemple a través de Càritas, o a través d'altres iniciatives, de vegades tan discretes i anònimes que passen desapercebudes. Dins de l'Església no hi ha només casulles, pal.lis i copons d'or (durant el franquisme i ara igual), també hi ha gent a qui molesten bastant els daurats i les escenificacions que sovint envolten les jerarquies.

A aquestes persones creients, discretes, no dogmàtiques, compassives, càlides, compromeses en iniciatives socials, les admiro. I de tant en tant m'agrada dir-ho públicament (com ara, encara que això no ho llegeixi gairebé ningú). Alguna la conec personalment. Amb alguna tinc la sort d'haver-hi pogut establir una bona amistat. És un privilegi, com en el cas de l'Assumpta, de la qual ja n'he parlat algun altre cop.

L'Assumpta pertany a l'Institut Missioner Secular, és companya de dues de les dones del mateix institut que surten al documental de la Llúcia Oliva. Quan algun cop li dic a l'Assumpta que jo sóc més aviat anticlerical, ella em diu: "Jo també!". I és que quan algun bisbe diu algun despropòsit, o organitza alguna missa d'aquestes solemnes, barroques i ostentoses, ella sempre es posa feta una fúria.

I mentrestant, no para: "acull el necessita, dóna menjar a qui té gana, casa a qui no en té, alfabetitza a qui no ho està, etc." Literalment: als seus vuitanta-sis anys segueix vivint amb el mateix compromís, i gairebé la mateixa empenta, de quan en tenia vint. És una dona admirable. Tan de bo hi hagués més persones, cristianes o no, com l'Assumpta.

--
(1) Em puc excusar amb l'argument que el meu pare era un franquista convençut, que la meva mare llavors també ho era, que quan a casa es comentava alguna de les coses que passaven (els diaris que entraven a casa eren, segons les èpoques, l'ABC o l'Alcázar) sempre era per criticar "els comunistes", els agitadors, etc. Però seria només una excusa: amb els mateixos referents familiars, hi havia gent que tenia els ulls ben oberts, sabia què passava, i prenia una postura: es comprometia. A la universitat en vaig trobar, de persones així, però no m'hi vaig acostar.