7 de jul. 2013

Això no és un acudit


Algunes de les persones que més admiro són creients. Algunes són també practicants. Persones abnegades, caritatives, tolerants, defensores dels més desvalguts, compromeses, valentes. Molt  bona gent. Per això em cauen tan bé.

Quan faig acudits més o menys anticlericals o antireligiosos (per posar-los alguna etiqueta) la inspiració, evidentment, no em ve d'aquestes persones. De manera que, si s'escau que alguna mira algun d'aquests acudits, espero que no s'ho agafi com a res personal. I sobretot, espero que a causa dels acudits no dubti de la gran consideració i estima que li tinc.

Perquè és clar, alhora que admiro aquestes persones i el que fan, també em fa urticària la pompa i la sobergueria de la majoria de les altes jerarquies religioses. De la mateixa manera que, a un altre nivell, m'incomoda (per dir-ho d'alguna manera) l'estultícia d'alguns creients "de base", incapaços de desenvolupar un mínim de sentit crític (per exemple, davant de les actituds de vegades cavernícoles que exhibeixen les seves jerarquíes).

Això, "pel que fa a les persones i les seves obres". Pel que fa a les doctrines i els anatemes, se m'entravessa especialment el magisteri i la bel.ligerància de les jerarquies quan pontifiquen sobre la sexualitat,  l'homofòbia, la misogínia, la mortificació, l'obediència... O  d'una manera diferent, quan parlen de la injustícia social i de la pobresa, però engaltant-te els discurs vestits amb casulles i mitres daurades.

D'altra banda, aquest rebuig a determinades persones i les seves doctrines no queda restringit a l'àmbit de "la religió religiosa", sinó que inclou totes les altres religions. També "les no religioses", quan es caracteritzen per aquesta barreja d'olor de resclosit, escenificació i prepotència. Les suporto igual de malament. I potser sí, que m'hauria d'esforçar una mica més per enfilar l'agulla de la ironia o la ridiculització per punxar també (o més sovint, amb més mala bava) el seu desvergonyiment. 

En qualsevol cas, si els acudits anticlericals abunden, jo no en tinc la culpa: vaig créixer xop de religió (i de desmesura religiosa) i això deixa empremta. Inesborrable. Tan inesborrable com aquells altres valors que per a mi són fonamentals (els "fonaments" de mi mateix) i que també provenen d'aquella educació que em van donar de petit, sobretot en l'entorn familiar. Sense aquests altres valors, crec que em seria molt més difícil "tenir-me simpatia a mi mateix". Amb el pas dels anys m'he anat adonant que, "aquests valors que valoro", més que religiosos, són humans, humanitaris, solidaris, democràtics... No cal tenir cap creença sobrenatural per compartir-los. O dit d'una altra manera: no cal creure en res, per a ser una bona persona.

La meva religió és que, si hi ha algun apostolat legítim, és el de les bones obres (no el de les oracions, les litúrgies i els sermons). De fet, aquest anònim apostolat de les bones obres és el que em sedueix, profundament, de les persones religioses que admiro (igual que de les no religioses). Resumint-ho, que si admiro algunes persones religioses és al marge de les seves creences i, en algun cas, fins i tot "malgrat les seves creences".

Bé, doncs això, ara ja està dit,

El Poloni
http://elpoloni.blogspot.com