El context

De tant en tant arriben notícies de les persecucions de les diferents minories cristianes a molts països musulmans, persecucions de vegades encobertes i de relativa baixa intensitat, i d'altres vegades ostentoses, brutals i del tot criminals. Discriminacions i assetjaments de diferents tipus, expulsions, empresonaments, violacions, tortures, assassinats...

Tinc clar que alguns dels acudits de tema religiós que de vegades faig, en general basats en el meu context o entorn religiós (marcat pel protagonismes de l'Església en la nostra societat), no tindrien gaire sentit ni seria delicat que els fes si fos el cas que visqués en un d'aquests països en què els cristians són perseguits i la seva vida corre perill, a causa de l'integrisme religiós imperant (per cert, en aquests països jo també seria perseguit amb tant o més acarnissament, per ateu, blasfem, etc.).

És a dir, que em sembla legítim (i fins i tot necessari) si s'escau satiritzar, ficar el dit a l'ull (parlant metafòricament) posem per cas a la Conferència Episcopal Espanyola, en la mesura que per molt que de vegades els seus representants es presentin com a portaveus "d'una església perseguida" i es facin les víctimes, la realitat és que és una queixa sense solta ni volta, perquè l'Església espanyola, actualment, de perseguida no en té res (criticada sí, només faltaria!). El que passa és que estava mal acostumada, i ara s'estranya de no poder influir "tant com abans" en la societat: té nostàlgia dels seus anys feliços de domini absolut. Res a veure, per tant, amb la situació de les minories cristianes oprimides avui als països musulmans.

Per descomptat, les creences (o alguna de les creences) de les minories cristianes dels països musulmans a mi em poden semblar igual de "pintoresques" com les dels cristians d'aquí (de fet són les mateixes). Però la situació de persecució i assetjament d'aquests cristians ja és prou complicada com per a sobre atabalar-los amb comentaris irònics sobre les seves creences. Amb el seu calvari diari ja en tenen prou. Per exemple, estaria fora de lloc un comentari com aquest: "Tenint en compte que tant el vostre deu com el seu (el dels vostres botxins) són invencions, per què no canvieu d'invenció, i així us deixaran tranquils?" Doncs no, dir aquesta mena de coses en aquests casos no toca.

És obvi que en una societat musulmana integrista en què l'objectiu dels governants i de la majoria de la societat és perseguir, expulsar o exterminar les minories religioses (cristianes o del tipus que siguin), si tens dallonses a qui has de criticar és a la majoria opressora, no a la minoria oprimida. Si tens pebrots. Jo, si haig de ser sincer, si em trobés en una situació així dubto molt que els tingués (els dallonses): em sap greu haver-ho de reconèixer, però en una situació conflictiva de debò em veig més com un covard que com un heroi.

Mentrestant, tal com deia, segueixen arribant periòdicament notícies de persecucions i assassinats de cristians. I no sembla que sigui motiu de gran preocupació per a la comunitat internacional. És una situació estranya, i alhora molt greu. Atesa la gravetat, encara sobta més (per no dir que també empipa), que la nostra Conferència Episcopal, a banda de denunciar les persecucions de cristians als països musulmans (cosa que està molt bé que denunciï), també faci servir de vegades l'argument "d'Església perseguida" en el seu cas, aquí a Espanya (o a Europa en general). Amb aquesta mena d'estupideses (amb aquesta falta de sentit comú i de sentit de la proporció), desvirtuant barroerament el sentit de les paraules, contaminant-les, tergiversant la realitat, a més de fer el ridícul els portaveus de la Conferència Episcopal (o alguns altres bisbes amb vocació de demagogs) perden tota la credibilitat i no ajuden precisament als cristians que, avui, realment són perseguits.

Les religions malhumorades

Per què a la Bíblia no hi ha trets humorístics? Per què Jesús no explicava acudits? Per què durant segles riure ha estat mal vist per l'Església?

O potser no va ser així: ¿i si Jesús sí que explicava acudits i tenia sentit de l'humor, però als seus deixebles els va semblar "que allò era poc seriós", i van eliminar aquesta faceta de Jesús dels relats evangèlics?

Sigui com sigui, el cas és que per qüestions religioses, dogmàtiques, estúpides (o fent servir d'excusa aquestes estupideses), els cristians han matat i s'han matat durant segles. Han degollant "infidels" (moros, jueus, etc.) i també altres cristians, discrepants, heretges, reformistes  (albigesos, luterans, etc.).

Amb el pas dels segles els cristians s'han asserenat una mica (o els ha obligat a asserenar-se aquest "laïcisme" que tant els irrita) i ara els principals genocides i assassins religiosos en actiu són uns altres.

Fa un any, uns islamistes emprenyats, "santament indignats", van fer una carnisseria a París, a la redacció de la revista Charlie Hebdo.

Segurament molts dels acudits de Charlie Hebdo eren grollers i poca-soltes. En temps de la Inquisició als dibuixants de Charlie Hebdo segur que també els haurien liquidat. Els haurien cremat vius (o moribunds), després d'haver-los primer torturat (desmembrant-los amb la politja o el torn, ofegant-los per immersió o per ingestió d'aigua amb un embut, cremant-los amb ferros roents, amb olis roents, amb aigua bullenta, espellant-los amb ganxos i ganivets, etc.).

I si haguessin viscut en temps del Company Stalin, o del Company Pol Pot, o de Hitler, segur que també haurien tingut una mala fi, que haurien acabat "desapareixent" (és probables que després de ser "protocolàriament" torturats).

Avui els principals assassins (no els únics), són els islamistes radicals. Però hi ha qui diu (que "encara" diu) que els dibuixants de Charlie Hebdo "s'ho van buscar". Hi ha gent que no entén res.

Fem el que fem (suposo que llevat que ens convertim també en islamistes radicals, perquè aquesta gent també assassina els musulmans moderats), els nostres (potencials) assassins existeixen (i ens amenacen). Sovint ens expliquen les seves intencions (homicides) a traves dels mitjans de comunicació. Són persones convençudes de la seva "missió assassina", ja que és la que dóna sentit a la seva vida. Gent "santament convençuda" de la seva intolerància i dels seus deliris.

No sé quina és la solució, però "callar perquè els assassins no s'empipin" no em sembla una bona opció. Ves quina merda de vida, si aquest és el panorama.

L'any passat va passar el que va passar, uns assassins emprenyats van assassinar uns dibuixants (potser una mica poca-soltes, aquests). No va ser l'únic acte criminal de l'any, malauradament de criminals n'hi ha molts, de diferents ideologies (religioses o no) i amb diferents estratègies criminals (alguns es mouen encorbatats, amb educades maneres i grans somriures). Per parlar de tots els criminals caldria escriure molta estona, caldria fer una enciclopèdia (de la criminalitat); si de cas ja en parlarem un altre dia, "dels altres assassins".

Què en farem de les religions (religioses o no) que tant poden servir per fomentar la compassió com el crim? Si poden servir (i serveixen) tant per a una cosa com per a l'altra, "realment serveixen"?

Els deus s'ofenen o són els seus seguidors, els qui se senten ofesos? Si un deu (o un dictador) s'ofén si en fas un acudit... és assenyat respectar-lo? ¿O el fet que s'ofengui és l'indici evident que "precisament a causa de ser com és" (tant susceptible) no mereix ser respectat, ja que si vol ser respectat, potser és ell "qui primer ha de canviar una mica"?

El problema potser és aquest, que "als llibre sagrats" no hi ha sentit de l'humor ni acudits, ni tan sols alguna pista que permeti imaginar que en algun moment (l'humor i els acudits) hagin tingut alguna relació amigable amb la religió.

¿Per què entre les gairebé infinites prerrogatives divines no n'hi ha ni una que faci alguna referència al sentit de l'humor? Quina mena de Déu és aquest, sempre "transcendent", sense bromes ni acudits?

Amb aquesta mena de deus (i aquests creients), tan susceptibles, irritats i sense sentit de l'humor, ho tenim fotut.