Al ja desaparegut diari ADN, el 18-11-2011 i firmat per L.S.H. sortia un article amb aquest titular:
"Una nova fornada d'humoristes americanes s'atreveix a trencar tabús. La seva especialitat és banalitzar les violacions, una cosa que els homes no es poden permetre."
L'article planteja dos aspectes interessants, d'una banda si hi ha temes intocables, cosa que s'ha debatut moltes vegades, des de fa molt temps i des de diferents sensibilitats, amb diferents arguments a favor i en contra segons els casos. I una altra si tothom pot fer humor sobre segons quins temes, o si n'hi ha que només els poden abordar determinats col.lectius o persones.
Reprodueixo uns fragments de l'article de l'ADN:
"S'atreveixen amb tot perquè no tenen res a perdre. La nova fornada de còmiques que dominen les cadenes de televisió i els teatres nord-americans trenca motlles perquè se'n riuen fins i tot de la seva ombra i mai no es mosseguen la llengua, ni tan sols amb temes espinosos com el dels abusos sexuals. (...) Una de les primeres que es va atrevir a experimentar i anar més enllà del que se'ls permetia als homes amb el binomi abusos sexuals i humor va ser Sarah Silverman. (...) Una altra comedianta que també es recrea en els temes sexuals és Whitney Cummings, que en la seva sèrie 2 Broke Girls inclou alguns acudits sobre violacions. Van aixecar polèmica, és cert, però moltíssima menys que si haguessin estat ocurrències d'un home."
La resposta a les preguntes sobre els temes susceptibles de ser tractats amb humor i les persones legitimades per a fer-ho és inevitablement subjectiva. I ho és perquè està supeditada a la definició prèvia que es faci de l'humor, i dels eventuals objectius que es puguin associar a l'exercici concret de cada model humorístic. És a dir, agafant l'exemple de les violacions, hi ha persones que efectivament defensen que aquest és un tema susceptible de fer-ne ocurrències humorístiques (com Sarah Silverman i Whitney Cummings), i d'altres que ho troben intolerable. Alhora, entre les primeres, s'hi poden diferenciar dos grups o postures: un, el de les persones que només ho toleren si les humoristes són dones, i un altre que potser ho acceptaria també per part dels homes.
Els temes potencialment conflictius són molts: la religió, el racisme, el nacionalisme, le minories sexuals, la violència masclista o contra els infants... Potencialment conflictius, sobretot, segons quin sigui l'abordatge. Perquè un element fonamental a tenir en compte al parlar d'aquests afers és la intenció de la aproximació humorística, ja que aquesta aproximació es pot fer de maneres molt diferents, fins i tot del tot oposades. Per exemple, a tall denuncia o reivindicació, amb empatia. O a tall de burla grollera o enverinada, amb crueltat.
És a dir: ¿és legítim, per exemple, l'humor sobre violacions quan es fa amb empatia i a tall de denúncia, i no ho és quan és fa des d'una postura masclista, misògina i cruel? I en un altre àmbit: ¿és legítim l'humor enverinat i cruel que ataca ideologies contràries als drets humans, com els totalitarismes de dretes o esquerres, i en canvi no ho és si el seu objectiu és ridiculitzar le víctimes d'aquestes ideologies totalitàries?
Bé, de tot això (de què entenem per humor i qui, com i quan en pot fer ús) se'n podria parlar molt, potser alguna altra estona reprendré el fil. Sens dubte és un tema apassionant.
