[tb. a PSV]
Cadascú té les seves pròpies línies vermelles, per exemple en relació a allò que es pot dir o no en segons en quins llocs o moments.
A casa dels meus pares es parlava amb molta naturalitat de tot el relacionat amb la mort. I no només es parlava; per exemple, una de les coses que feia la meva mare era endur-se els nets al cementiri, com aquell qui se'ls endú al parc, per tal que es divertissin jugant i corrent entre els passadissos de nínxols i els mausoleus. I els nets hi anaven encantats, esperaven amb candeletes aquella activitat lúdica dels dissabtes al matí.
La manera com a casa dels meus pares es podia parlar en algunes ocasions, per exemple durant els dinars, de la mort, els difunts i els cementiris era despreocupada i fins i tot bromista. Això provocava que, quan hi havia convidats, si sortia el tema, de vegades alguns dels convidats se sentien una mica incòmodes, perquè no hi estaven acostumats.
En canvi, a casa dels meus pares de sexe no se'n parlava, ni fent broma ni de manera seriosa. Tema tabú. Com si no existís. Mentre la línia vermella mortuòria o fúnebre era molt laxa o inexistent, la de continguts més o menys sexuals era molt estricta. Llavors ni me n'adonava, de l'absència la de temàtica sexual de les converses; tenia tan interioritzada aquella exclusió que ni tan sols em feia preguntes al respecte.
Ambs els anys, vaig anar descobrint que de la mateixa manera que hi havia famílies a les quals els incomodava o fins i tot espantava sentir a parlar de la mort, també hi havia famílies que parlaven amb bastanta naturalitat de temes sexuals, ja fos de manera seriosa o fent-ne broma. És a dir, famílies que pel que fa a aquest tema tenien unes línies vermelles molt diferents de les de la meva família. Famílies que no eren ni millors ni pitjors que la meva, només diferents pel que fa a aquest tema.
Totes les línies vermelles són preferències, invencions. Algunes més justificables i consensuables (no maltractar els infants, si pot ser no pixar al portal de les cases, etc.), i d'altres de més difícil consens (no fer rots a taula, però es veu que a algunes cultures és una mostra de bon gust). Parlar de sexe o fer bromes sobre temes sexuals no està bé ni malament. Si de cas es tracta de no equivocar-se amb els contextos, companyies, llocs i moments en què es fa.
Final de la primera part i inici de la segona.
Fa uns dies vaig fer una broma inoportuna. Dic inoportuna perquè em vaig equivocar de context i companyia, i la broma, en lloc de ser entesa com el que era (com el que era per a mi), va ser entesa com una poca-soltada, un comentari de mal gust, desagradable i fora de lloc.
En una conversa entre germans vaig fer una broma que incloïa una referència sexual... i que a sobre "afectava la nostra mare". Des del meu punt de vista era una broma innocent, tonteta, però aquella combinació de "mare més sexe" algú la va entomar malament. Em vaig equivocar al fer la broma? Doncs sí, em vaig equivocar perquè la vaig fer "en una conversa entre germans". I tenint en compte "la nostra tradició familiar de no parlar de sexe" (i menys encara ficant-hi pel mig la nostra mare!), no era una bona idea. Sobretot, em vaig equivocar perquè si el meu propòsit és tenir una bona relació amb els meus germans (ho és), de bromes d'aquestes més val que no en faci.
És a dir, que si pel motiu que sigui en un moment donat se m'activa (de vegades em passa) la vena desvergonyida, més val que estigui atent i tingui en compte el lloc on estic. I si el lloc és una reunió de germans i la tonteria té alguna mena de connotació sexual, més val que em reprimeixi (i que si de cas m'esbravi després en una altra banda). I així no provocaré innecessaris embolics familiars... que després em sap greu haver provocat.
Tot plegat, tal com ja he dit, no perquè pensi que no es poden fer aquesta mena de bromes, sinó només perquè, en el cas concret de la nostra família (tenint en compte les línies vermelles històriques de, com a mínim, una part dels seus integrants), no és una bona idea de cara a mantenir l'harmonia familiar.
