Se hace preciso limar y eliminar

"Por todo ello se hace preciso para poder autorizar la obra limar y eliminar todas esas alusiones y digresiones de carácter político suprimiendo todo lo señalado a lápiz rojo en las páginas 13, 14, 17 a 19, 132, 135, 144, 147, 151, 217, 221, 224, 225, 226, 228, 243 y suprimir por completo desde la 245 hasta el final. Sólo así se pudiera autorizar la publicación."

És l'informe del "lector núm. 13", l'any 1968, després de ser sotmès el text de El desgavell, de Ferran Planes, a la "consulta voluntària". Llavors estava vigent la "Ley de prensa e imprenta" (Llei Fraga), que el 1966 havia substituït la censura prèvia.

L'any següent, amb l'Estat d'Excepció vigent i la censura prèvia un altre cop activa, el text va passar novament per la censura, i en haver-se suprimit ja les parts indicades pel "lector núm. 13", finalment Biblioteca Selecta el va poder publicar (de fet es veu que algun fragment que s'havia de suprimir no s'havia suprimit, però el segon lector-censor no se'n va adonar).

El 2010 el Club Editor va reeditar l'obra, amb el text sencer, sense els retalls de la censura, precedit d'un pròleg molt interessant (firmat M.B.), del qual està treta la cita inicial i la informació relativa a la censura.

Fa dos anys vaig llegir un exemplar de la primera edició. A la primera pàgina del llibre hi havia una dedicatòria molt afectuosa, molt tendra. De l'autor a la seva dona. El llibre me l'havia deixat un dels fills del Ferran Planes, i fa uns dies el mateix fill em va regalar un exemplar de l'edició del 2010 del Club Editor.

El llibre no em sembla un gran llibre, crec que hauria pogut ser molt millor si el to fos una mica més seriós, ja que entre tanta broma i frivolitat s'acaba diluint (des del meu punt de vista) la força i la tragèdia de l'època i els fets que relata: de manera autobiogràfica, la Guerra Civil i la posterior vida de refugiats de l'autor i la seva dona al sud de França. En canvi, m'agrada com està escrit, de manera fàcil i clara, amb un gran domini del llenguatge.

També m'agrada el llibre perquè em fa gràcia veure que hi ha trets o actituds del Ferran Planes (a qui no vaig conèixer) que el seu fill ha heretat. Que el fill m'hagi regalat el llibre em fa molta il.lusió, i el guardo amb afecte.

Alexandre el Gran

"Déu ens va donar un penis i un cervell, però no ens va donar sang suficient perquè funcionessin els dos alhora." Joseph Cohen diu que la frase és de l'actor Robin Williams. Ho diu a "El libro del pene" (Equipo de Ediciones, 2000). El llibre és una recopilació d'ocurrències, informacions i imatges força original. Diguem que té un cert interès, no és com un exemplar de El Jueves en què la majoria de referències a les titoles, les vagines, els coits, les masturbacions, etc. són bastant grolleres.

Fullejant-lo, he recordat (ves quines coses) la referència que fa el Jorge Semprun a "'l'Alexandre", en el seu llibre "Viuré amb el teu nom, moriràs amb el meu" (Tusquets, 2001, sobre la seva deportació a Buchenwald). L'Alexandre era el nom de la titola d'un company seu de deportació, el qual estava molt orgullós del seu membre viril, i de les "proeses" de què era capaç. Per això l'anomenava Alexandre, en referència al conqueridor macedònic Alexandre el Gran. Les proeses del seu penis s'esdevenien durant els rars moments en que el seu propietari es podia colar a dins del barracó sense haver de compartir els taulons amb el seu company de pis de llitera; llavors, un cop sol allí es masturbava a gust, gaudint les bones prestacions del seu Alexandre.

Està bé en un llibre sobre l'Holocaust parlar d'aquestes coses? El que és obvi és que el Jorge Semprun no va trivialitzar mai l'experiència dels camps de deportats, al contrari; va quedar-ne marcat per a la resta de la seva vida. Així que com a mínim jo no em crec autoritzat a fer cap comentari desautoritzador relacionat amb la inclusió d'aquesta anècdota. Al revés, l'anècdota crec que és una mostra de la voluntat de sobreviure que tenien els deportats, fins i tot en aquelles penoses condiciones. Que tenien... mentre no arribàven a la fase de "musulmans", la paraula que es feia servir als camps per denominar les persones que havien perdut tota esperança i ja els era igual morir-se. Dels forns crematoris convertits en fum i cendres en van sortir molts, de musulmans...

(per cert, aquesta paraula, "musulmà", amb aquest sentit dels camps de deportats, qualsevol dia algú començarà a dir que no es pot fer servir, per tot això del llenguatge políticament correcte, el respecte religiós, etc., tot i que és una paraula que situada en aquell context no té cap implicació pejorativa ni cap "els altres musulmans" ni cap a ningú; però aquest ja és un altre debat...).

De què es pot parlar? A on? De quina manera? Amb quines paraules?

Per exemple. Sobre aquest tema de les titoles, quan jo era petit a casa dels meus pares no se'n podia parlar. I encara menys amb el to del Robin Williams o el Joseph Cohen. I encara molt menys parlar de masturbacions... si de cas, a això només s'hi podien fer referències indirectes (evitant "la paraula") i només per deixar ben clar que allò era pecat.

Sí, cada persona, cada família, cada societat tenen els seus mapes de límits. El que en unes és pecat en d'altres és una festa. El que es tracta és de no equivocar-se de mapa...

O si la cosa es complica i es pot, emigrar.

Edulcorants i tisores

 

Amb una mica de sucre (o sacarina, sorbitol, arrop, mel...) és fàcil convertir una biografia en una hagiografia. És així com als sants els apareix l'aura lluminosa de les estampes, pintades amb sucre de llustre. Als sants dels altars o als beats de la política, de les milícies, dels consells d'administració...

I si no n'hi ha prou amb els endolcidors, ens queden les tisores, per tallar els episodis de la biografia que fan nosa. Les tisores i totes les habilitats dels sastres, per tal que el vestit escollit quedi ben ajustat, impecable (i les modistes, posant els seus pedaços per tapar els estrips i les taques indelebles).

És així, ens dol però a tots ens ha caigut alguna sopera, tots hem fet alguna trencadissa, alguna vegada tots hem dit inconveniències o ens hem ficat de peus a la galleda.

El problema, és clar, és quan hi ha algú que encara recorda allò que no es vol que es recordi, que es vol ocultar. Algú que ho recorda i que a sobre ho diu. Hi ha gent molt inoportuna.

Llavors només es pot esperar a que aquest algú es mori. O a que agafi l'alzheimer. O si no es té paciència, contraatacar: dir que és un mentider, un envejós, un amargat. I dir-ho de manera tan insistent, vehement i tan forta que ja no es pugui sentir la veu del discrepant.

Tot això és molt humà... perquè a tots ens agrada deixar bons records. O que quedin bons records de la gent que estimem o respectem.

No et pots riure del dolor

John Cleese (Monty Python), entrevistat per Verónica Gómez (El País, 7-10-2016):

P: ¿Cree que deben existir límites al humor?
R: Nunca te puedes reír del dolor, ni físico ni psicológico, pero sí de la violencia. Por ejemplo, en la famosa escena del caballero negro, él está ahí, ves cómo le van cortando uno a uno los brazos y las piernas, y él aún quiere luchar… Claro que el público se parte de risa, pero por una razón: él no muestra ningún signo de dolor. Es como un dibujo animado, cuando Tom persigue a Jerry. Lo de ser políticamente correcto era buena idea en origen, en el sentido de que no hay que ser malvado con la gente, pero después se ha convertido en algo absurdo. El sentido del humor tiene que ver con la proporción. Todo el humor es crítico; cualquier chiste o broma encierra una crítica.

P: En La vida de Brian, por ejemplo, hay una crítica radical al fundamentalismo religioso. Si esa película la hicieran hoy generarían un revuelo enorme.
R: Sí, molestaríamos a mucha gente, pero eso no es malo. Si las personas tienen creencias tontas, les puedes decir que son tontas. El problema de las religiones organizadas es que intentan que la gente vaya contra sus propios egos, pero todas quieren ser poderosas, ricas. ¿Cómo le vas a decir a la gente que no tenga ego si tú eres el que más tiene?

P: ¿Haría algo así sobre el islam?
R: No. No quiero morir.

P: Todos esos dardos disparan contra las religiones como instituciones, como organizaciones. ¿Y el creyente de a pie?
R: Bueno, imagínate si apareciese Jesucristo en tiempos en los que se quemaba a los herejes. Vería el humo, los gritos, y se preguntaría: ¿qué pasa aquí? Entonces la gente le diría: no te han entendido bien. Y él respondería: no, vosotros no habéis entendido nada bien.

(...)

Gàngsters de Barcelona - 2

Un altre acudit d'en Kalders/Calders de la mateixa recopilació (1), també esplèndid de contingut i continent com el de l'altre dia. Alhora, igual que l'altre, segueix funcionant sense contextualitzar (eliminant la referència de Sant Elies, com un acudit sobre presons en general), i també substituint aquesta referència per una d'actual, pel nom de qualsevol centre de detenció sinistre (de diferents països del món) dels que surten de tant en tant als mitjans de comunicació.

A més, aquest acudit per a mi té un significat especial: quan era petit anava amb els meus pares a missa a la parròquia de Santa Agnès (llavors Santa Inés), que és on hi havia hagut la txeca de Sant Elies (2) durant la Guerra Civil, i de la qual no en vaig saber res, de l'antiga txeca, fins molts anys més tard, tot i que una parenta meva també hi va estar tancada. (3)

Tot això em fa pensar en moltes coses. Entre d'altres, em retorna al debat sobre si hi ha temes intocables, a l'hora de fer acudits.

Per exemple, a les persones que havien perdut algun familiar assassinat a l'Arrabassada o a qui l'havien torturat a una txeca, com els podien impactar llavors uns acudits com aquests? Era oportuna la seva publicació "des d'aquest punt de vista"? (4)

Hi ha temes que haurien de ser tabú? O que ho haurien de ser en determinades circumstàncies? Aquest és (i suposo que en les societats democràtiques ho serà sempre) (5) un tema sempre d'actualitat, amb opinions oposades, de vegades irreductibles, generadores de tensions... Però d'això ja n'he parlat d'altres vegades, ara no cal que em repeteixi.

--
(1) Dibuixos de guerra, Kalders i Tísner. Lluís Solà i Dachs. La Campana, 1991
(2) Se'n deia així perquè el nom del carrer era i segueix sent Sant Elies.
(3) De vegades en lloc d'anar a Santa Agnés anàvem a missa a La Pau, on hi havia hagut la txeca de Vallmajor: vivíem entre dues antigues txeques.
(4) Que no ho era "des del punt de vista" dels exaltats de la FAI és evident, perquè si ho feies et posaven a la llista negra i a partir de llavors tenies moltes possibilitats que qualsevol dia et clavessin quatre trets (a l'Arrabassada, a alguna txeca o a qualsevol portal o cantonada).
(5) En les dictadures no hi ha aquest problema, la censura soluciona totes aquestes divagacions: "En boca cerrada no entran moscas ni salen delitos contra la ley de censura".

Gàngsters de Barcelona

El Josep Maria Planes era un periodista d'investigació que havia escrit el llibre "Gàngsters de Barcelona", en el qual parlava de les connexions de la FAI amb el pistolerisme i la delinqüència comuna. Sobre el mateix tema també havia anat escrivint diferents articles als diaris. L'havien amenaçat de mort diferents vegades, i finalment va ser assassinat l'agost de 1936.

Al principi de la Guerra Civil, a Barcelona les "passejades" fins l'Arrabassada (dur les víctimes allí, clavar-los quatre trets -set en el cas d'en Planes- i després deixar-les abandonades a la cuneta) eren habituals, ja fos per motius polítics, religiosos o revenges personals.

Uns dies després de l'assassinat d'en Planes, quan en Tisner va anar al Clínic a identificar el seu cadàver, hi va haver d'anar protegit, ja que corria el perill d'acabar com el mateix Planes. En Tisner, com en Planes, s'havia posicionat contra el terrorisme d'esquerres. En Tisner abans de la guerra des d'El Be Negre, i amb la guerra ja engegada des de la rellançada Esquella de la Torratxa, que dirigia junt amb el seu amic i futur cunyat Pere Calders.

El juliol de 1937 en Pere Calders, que llavors firmava Kalders, va publicar a l'Esquella de la Torratxa la vinyeta de més amunt. L'he descobert aquests dies, reproduïda a "Dibuixos de guerra, Kalders i Tísner", de Lluís Solà i Dachs, editat per La Campana el 1991. Tres mesos després de la publicació de l'acudit en Calders se'n va anar de voluntari al front. En Tisner ja hi havia anat un any abans. De manera més irregular, des del front van seguir enviant acudits a l'Esquella de la Torratxa. En Lluís Solà explica aquestes i moltes altres coses a la introducció del llibre. (1)

La majoria dels acudits recopilats per Lluís Solà avui són difícils d'entendre, sense estar al cas dels temes tractats (en el llibre, junt amb cada acudit se'n descriu el context). D'altres han envellit bé, com aquest d'en Calders, que sense la referència a "l'Arrabassada" funciona igual.

Alhora, aquest acudit en concret seria completament vigent si es publiqués canviant la referència de l'Arrabassada per una referència actual. Per exemple, la ciutat mexicana Ciudad Juárez, famosa per l'alt índex de criminalitat i, sobretot, pels nombrosos i acarnissats assassinats de dones. És només un exemple; malauradament de possibles exemples no en falten, amb diferents característiques, de diferents països del món...

Al marge del tema de les referències temporals (i de la constatació que, malgrat el pas dels segles, tal com deia Hobbes sovint l'home segueix sent un llop per a l'home), el que ha suportat perfectament el pas del temps és la qualitat dels dibuixos, tant els d'en Calders com els d'en Tisner. Han passat gairebé vuitanta anys i sembla que acabin de sortir del tinter. Tots són esplèndids. Una meravella.

--
(1) Una de les coses que explica en Lluís Solà és l'efervescència de publicacions satíriques i humorístiques en català des de finals del segle XIX fins que es va acabar la Guerra Civil, un dinamisme que no s'ha repetit més.