Un futbolista es pot ofendre. Un entrenador també. I els socis, i l'àrbitre, i el massatgista, i els que recullen les pilotes, i el president del club. Però el club, o "el futbol", no es poden ofendre, perquè només es poden ofendre les persones.
Passa el mateix amb els profetes, els deus i les religions. Els creients, ells, poden dir que els seus profetes o deus s'han ofès, els poden atribuir aquest sentiment d'ofensa. Però és això, una atribució basada només en la pròpia idea de la realitat, en aquest cas sobrenatural, habitada per deus i profetes. Dit de manera més expeditiva: cadascú es pot inventar el que vulgui (o sentir-se "il.luminat" pel que vulgui), de fet és el que fem tots. Per exemple, uns ens inventem deus, i els altres ens inventem que no existeixen. I si som dels primers, fins i tot ens podem inventar coses tan pintoresques com que els deus són tan humans i tan poc divins que s'ofenen com les persones.
No pot ser, que a partir de les creences o invencions particulars de cadascú es vulgui regular la convivència del conjunt de la societat. Per exemple, no és d'interès general, el debat teològic sobre si els deus s'ofenen. És un debat que no hauria de sortir de les mesquites, les esglésies o les facultats de teologia (per cert, com és que hi ha facultats de teologia?).
No pot ser que, per segons quines persones, dir que Déu no existeix sigui una blasfèmia que es pot castigar amb la pena de mort. No pot ser que també es pugui castigar amb la pena de mort apostatar d'una religió. I no pot ser que satiritzar aquests despropòsits amb un acudit també es pugui castigar amb la pena de mort del seu autor.
Perquè, a veure, els acudits sobre Mahoma s'originen a partir de l'islamofeixisme d'alguns seguidors de Mahoma i de l'Islam. Si no hi haguessin islamofeixistes, segurament els acudits sobre Mahoma i l'Islam deixarien d'existir, o gairebé. No tindrien interès, no hi hauria cap necessitat de fer-los. I si malgrat tot algú en fes, ningú en faria cap cas.
Que ningú es confongui, perquè la seqüència és aquesta: la intolerància religiosa és la que genera la sàtira contra la intolerància religiosa. En el món islàmic, i també en el catòlic: en la mesura que els papes, els bisbes o "l'Església" presumeixen de la seva superioritat moral, en la mesura que intenten imposar els seus preceptes, es converteixen en matèria satiritzable. És evident que si fossin més discrets també se'ls deixaria més tranquils. I si no, que facin la prova.
Torno als islamofeixistes: en lloc d'exclamar-se, si volen aturar les sàtires segons ells ofensives, el que haurien de fer és un curset accelerat de desintoxicació fonamentalista. Cosa que d'altra banda, precisament perquè són islamofeixistes, és obvi que no poden fer.
