Riure "en contre de"

L'humor pot ser una arma molt terrible. Només cal veure com de vegades, malauradament, s'utilitza per agredir els homosexuals, les dones, els immigrants o d'altres col.lectius menysvalorats, estigmatitzats o rebutjats dins d'una determinada societat. Quan es fa servir d'aquesta manera, amb aquests objectius, pot fer molt de mal.

En aquests casos, és una mena d'humor oposat al que promovia en Groucho Marx quan deia que "hem de riure amb i no de". De fet, aquesta és una opinió que comparteixen la majoria d'humoristes o de teòrics de l'humor. En general no es discuteix, que una actitud empàtica afavoreix la convivència i el benestar social: tots sabem que quan ens riem dels altres (en lloc de riure'ns de nosaltres mateixos o de riure amb els altres) es genera malestar.

Ara bé, no hi ha excepcions? Sempre hem de riure "amb" i no "de", amb independència del que facin els altres? Per exemple: ¿també hem de riure amb els dictadors, amb els maltractadors, amb els homòfobs, amb els explotadors econòmics, amb els corruptes o amb els fonamentalistes religiosos? ¿És convenient riure amb ells i, d'aquesta manera, contemporitzar amb els seus abusos i les seves maldats? És ètic?

D'altra banda, si l'humor de vegades pot ser una arma, ¿pot ser una alternativa legítima fer-la servir per a atacar la misogínia, l'homofòbia, la xenofòbia o la corrupció? Per exemple, fent servir l'humor irònic o satíric antimisogin per combatre l'humor cruel misogin. És justificable mirar d'utilitzar l'humor amb aquest objectiu?

Segons els pacifistes a ultrança la violència sempre és rebutjable. I l'humor irònic i satíric, en diferent mesura sempre ho és, de violent. Però el cas és que des dels temps més remots s'ha acceptat que hi ha violències legítimes, com ara la que té com a objectiu acabar amb un tirà. Sobretot, quan s'han intentat anteriorment (òbviament sense cap resultat positiu, perquè els dictadors no raonen, només abusen) les vies pacífiques per apartar-lo del poder.

L'humor no és cap bala ni cap bomba de fragmentació: comparat amb les armes dels militars, de la policia o dels terroristes el seu poder és molt insignificant. L'humor no mata ningú, només crida, assenyala, denuncia. ¿No és legítim posar l'humor, si cal en les seves vessants més negres i més àcides, menys empàtiques, al servei, per exemple, dels intents de derrocar un dictador? O de cridar que ja n'hi ha prou de corrupció?

Bé, explicant acudits no s'enderroca cap dictador, ni s'engarjola cap corrupte, ni es fa callar cap cardenal integrista. Però es pot fer més evident i pública la maldat del primer, la deshonestedat del segon, la cavèrna del tercer. Per això els dictadors una de les primeres coses que prohibeixen és la llibertat d'expressió. Per descomptat, als corruptes tampoc els fa cap gràcia que es facin caricatures sobre la seves pràctiques corruptes, perquè la corrupció és més difícil que sigui tolerada i quedi impune quan és coneguda. I els cardenals reaccionaris suposo que enyoren els temps en què ells feien i desfeien sense que ningú els tossís.

D'exemples històrics de "bel.ligerància humorística" n'hi ha molts. Sense anar gaire lluny, a Espanya durant la dictadura franquista, sobretot cap a les seves acaballes, quan les represàlies ja no eren tan terribles i molts periodistes i dibuixants denunciaven, jugant al gat i a la rata amb la censura (de vegades sortint-ne ben escaldats), la falta de llibertats i els excessos de la dictadura. I com llavors a d'Espanya, en tants d'altres països en diferents moments.

I sense arribar a aquestes situacions de crisis extremes com les de les dictadures, segons els graus de llibertat d'expressió de cada país és normal que hi hagi més o menys humoristes crítics amb els abusos de poder, del tipus que sigui. Per exemple, els abusos que perpetren  els polítics "democràtics" amb els seus interessos partidistes i el seus comportaments personals corruptes, els que perpetren els bancs amb la seva voracitat econòmica, els representants religiosos amb les seves eventuals postures reaccionàries, etc. De vegades uns i altres són posats en evidència o ridiculitzats mitjançant acudits satírics, en ocasions molt agressius.

Tornem al principi: l'obra d'aquests humoristes, ¿és "rebutjable", en la mesura que els seus autors "no riuen amb" sinó "en contra de"?

A veure, no ens passem de la ratlla: de vegades no hi ha més remei, que riure "en contra de", t'hi obliguen. Riure, o cantar, o escriure, o fer cine, o manifestar-te, o fer pintades, o... De vegades s'ha de ser impertinent amb el poder, s'ha de ser bel.ligerant.

Tot plegat no és cap broma: en alguns països, per riure't dels qui tenen la paella pel mànec, d'ells i dels seus abusos, et poden engarjolar indefinidament, deportar, torturar, o clavar-te un tret al cap, o fer-te desaparèixer. En d'altres països, per sort, encara que també hi hagi algú que potser enyori poder fer aquestes coses, s'ha d'aguantar, i s'ha de limitar a queixar-se i buscar estratagemes per mirar de minimitzar les veus crítiques que el situen en el punt de mira públic.

Resumint: hi ha dos tipus d'humor, l'empàtic i l'agressiu. El primer afavoreix la convivència i les bones relacions entre les persones. El segon no és amable, però de vegades és del tot legítim, com quan es fa servir per reclamar una cosa tan bàsica com les llibertats més elementals, o la decència també més elemental. De fet, en aquests casos, l'humor agressiu "també afavoreix la convivència i les bones relacions entre les persones", el que passa és que ho fa d'una altra manera, fent primer una marrada, forçada per les circumstàncies. Però l'objectiu és el mateix: que al final un dia, sense sentir-nos amenaçats, tots puguem viure en pau i tranquils, cultivant i gaudint, si ens ve de gust, un humor fratern i agermanador.

L'humor "de guerrilla" que en situacions de conflicte reivindiquem és agressiu, és cert, però la seva diana no té res a veure amb les dianes de l'humor misogin, homòfob, xenòfob, reaccionari, integrista, etc. Apunta precisament en sentit contrari. És veritat que és una arma, però és una arma que no mata persones. Ni tan sols les vol ferir: només vol canviar les relacions de poder. L'únic que vol "matar" són els abusos, les corrupcions, les injustícies, les discriminacions, etc. De fet, és un humor "circumstancial", que somnia en un dia utòpic en què, sense conflictes, tots desarmats, ens puguem dedicar plenament només a l'humor inclusiu, empàtic i festiu.

Si et fa gracia un acudit misogin vol dir que ets misogin?

Un acudit té dos components, d'una banda el tema en què es basa, i d'una altra l'estructura, la paradoxa amb què pretén sorprendre'ns. El tema de vegades pot ser del tot rebutjable, com ara la frivolització del maltractament de les dones, la justificació de l'homofòbia, la defensa del racisme, etc. L'estructura, en canvi, és moralment neutra: és una eina que en principi pot servir tant per articular un acudit agressiu com un acudit inclusiu, un acudit misogin o un altre que defensi els drets de les dones. És per aquest motiu que pot passar que un acudit ple de prejudicis, o fins i tot agressiu, ens pot atreure, precisament per la banda del seu enginy, alhora que ens incomoda i sentim rebuig a causa del seu contingut, de la seva intencionalitat.

Això explica que hi hagi persones que davant d'un acudit amb el més mínim contingut misogin s'indignin, i diguin que aquesta mena d'acudits no s'han de tolerar de cap manera. I que alhora n'hi hagi d'altres que, si més no inicialment, puguin arribar a trobar graciós l'acudit, a causa l'enginy que conté, encara que alhora vegin clarament la carrega de prejudicis que també arrossega. Tenint això en compte, en principi és un error pensar que només pel fet de trobar graciós un acudit més o menys misogin algú ja sigui misogin. D'acord, molts cops és així, però no sempre té per què ser així.

D'altra banda, és obvi que no tots els acudits misogins (o homòfobs, racistes, etc.) són iguals. N'hi ha de diferents tipus, alguns més lleugers i d'altres amb molta mala bava. Vaja, que una cosa és el contingut i una altra la intensitat del contingut, "la seva graduació".  Fins el punt que a una persona, done o home, que senti un mínim d'empatia envers les dones, sembla més aviat impossible que li puguin fer gràcia acudits que es caracteritzin per la seva extrema grolleria o agressivitat  envers les dones.

El món de l'humor és complicat, amb moltes teories, límits imprecisos o múltiples condicionants, com ara els contextos de les diferents cultures i les experiències personals de cadascú. I això fa que sigui molt difícil arribar a qualsevol mena de conclusió absoluta, sobretot quan es tracta d'això, de parlar dels límits, del que considerem desitjable o indesitjable, tolerable o intolerable. Perquè els extrems en general estan clars, però els entremitjos gairebé sempre són motiu de discrepàncies. 

Una conclusió? Potser només aquesta: com més atenció i empatia, millor... i en cas de dubte, prudència.

Més llenya

Segons una fàtua recent, "Els musulmans no podran viatjar a Mart", ja que el viatge "suposaria un risc per a la vida i seria com un  suïcidi, prohibit per l'Alcorà". La notícia, publicada a l'ABC (i a d'altres mitjans), és divertida per partida doble, per ella mateixa i perquè aquest diari la va publicar a la secció de "Ciència". (1)

Per descomptat, cal agrair als imams que s'entretinguin proclamant fàtues com aquesta, i no d'aquelles en què condemnen a mort blasfems, ateus, homosexuals o dones adúlteres. Perquè quan els agafa aquesta altra vena sanguinària, llavors et posen els pels de punta. Com en el cas recent de Brunei:

"Brunei aplica a partir d'avui la llei islàmica i tots els seus càstigs (...) La nova normativa legalitza la lapidació com a càstig en casos d'adulteri, violació o sexe entre homosexuals. Preveu, alhora, la pena cabdal per difamar Mahoma, blasfemar o declarar-se no musulmà." (2)

Doncs a veure, que ens ho expliquin, els partidaris del diàleg interreligios i intercultural: en casos així, amb aquesta mena de gent què s'ha de fer? Quina mena de "tolerància" s'ha de tenir amb les seves salvatjades jurídiques i penals? Són només qüestions "pintoresques", que com que a nosaltres no ens afecten directament no ens han de preocupar? ¿Que es fotin tots els ciutadans de Brunei, en primer lloc els no musulmans (el 30%) que a partir d'ara només pel fet de no ser musulmans poden ser condemnats a mort en qualsevol moment?

I a banda de la pobra gent de Brunei en situació de risc extrem (no musulmans, homosexuals, etc.), què fem nosaltres si ens trobem aquí, a casa nostra, amb defensors d'idees pintoresques com aquestes? Perquè n'hi ha, com quan algun imam ha justificat que el marit té dret d'atonyinar la seva dona, "si no es porta bé" (és a dir, si no és absolutament submisa). Com en el cas de Mohamed Kamal Mostafa, l'imam de Fuengirola, autor del llibre "La Mujer en el Islam", en el que fa uns anys alliçonava la seva parròquia masculina sobre la manera de maltractar les dones, això sí, advertint de la necessitat de "no deixar cicatrius o hematomes" (3). Quines perles de personatges...

Mentrestant, de tot aquest desgavell la nostra esplèndida Conferència Episcopal, o algun dels seus simpatitzants, també intenta treure'n algun rendiment. I quan sels critica pels seus despropòsits (com ara la seva homofòbia o misogínia, per sort ja sense repercussions jurídiques ni penals), llavors et critiquen a tu: "Els que critiquen l'Església són uns covards: a veure, per què només ens critiquen a nosaltres i en canvi no s'atreveixen a criticar els despropòsits dels integristes islàmics?"

I no saps si riure o plorar. Tant els costa, fer-se un mapa de situació? No veuen la diferència? No veuen que per sort, avui la crítica a l'Església ja no suposa la repressió corresponent? (com passava abans, quan en casos de discrepància la Inquisició s'encarregava de coure't al caliu). Avui això ja no passa, tot i que és possible que algun integrista cristià ho enyori. Mentre que en canvi, la crítica als integristes islàmics avui sí que et pot sortir molt cara. Sobretot si vius a Brunei. O al Pakistan. O si vius a qualsevol altre lloc i a algun passavolant il.luminat se li acudeix que ets un blasfem i que per tant està justificat que et pelin, exctrajudicialment si cal.

Que pesats que són, els uns i els altres, els uns amb la seva sharia i els altres amb l'enyorança del seu poder perdut...

--
(1) Los musulmanes no podrán viajar a Marte. ABC, 20/02/2014
http://www.abc.es/ciencia/20140220/abci-fatua-viajar-marte-201402201057.html
(2)  Brunéi aplica a partir de hoy la ley islámica y todos sus castigos. La Vanguardia, 01/05/2014
http://www.lavanguardia.com/internacional/20140501/54407440758/brunei-aplica-ley-islamica-castigos.html
(3) El imán condenado por explicar cómo pegar a la mujer abre sede en Ceuta. ABC, 16/08/2007?
http://www.abc.es/hemeroteca/historico-16-08-2007/abc/
Nacional/el-iman-condenado-por-explicar-como-pegar-a-la-mujer-abre-sede-en-ceuta_164397181732.html