No vaig descobrir els dibuixos de la Núria Pompeia fins a mitjans dels anys noranta, quan em vaig començar a interessar per l'humor gràfic. Abans havia dedicat ben poca atenció a aquest món del dibuix humorístic i satíric, només de tant en tant, de forma ocasional i superficial.
Aquell interès inicial de mica en mica es va convertir en veritable passió. M'hi vaig abocar, sobretot, de manera preferent, als acudits publicats durant els anys setanta: aquell esclat de creativitat, protesta i desafiament produït durant aquella dècada tan intensa i difícil del final del franquisme i l'inici de la democràcia, quina meravella!
En mig d'aquell món efervescent de vinyetes monopolitzat pels humoristes gràfics homes vaig descobrir els dibuixos de la Núria Pompeia. Sobretot em van encuriosir, aquells dibuixos tan personals, tan diferents dels dels seus companys homes. Sí, en mig d'aquell escenari la Núria Pompeia era diferent.
Dic que era una curiositat, faig servir aquesta paraula, perquè era més això que una passió o fascinació, perquè aquests sentiments més viscerals el cert és que me'ls provocaven més els dibuixos més rotunds i contundents, per exemple, del Perich o el Chumi Chumez.
Faig un incís: del Chumi Chumez em sembla que algun dia n'hauré de parlar, perquè quan tractava la condició de la dona, de vegades de tan brutal fins i tot em semblava no denunciador de la condició de les dones, sinó trivialitzador. Amb les seves desmesures i els seus exabruptes gràfics em semblava l'antítesi de la veu (el to) i la perspectiva de la Núria Pompeia. Queda pendent, doncs, parlar d'aquesta faceta del Chumi Chumez. Algun dia.
En relació a aquells dibuixants homes, tal com he dit la Núria Pompeia era "una altra cosa", i aquesta diferència que m'encuriosia m'ha seguit encuriosint (aquest pot ser un altre tema pendent, l'escassa presència de les dones en el món de l'humor gràfic, tot i que d'això sí que hi ha gent que n'ha parlat bastant, de les causes d'aquest fet, l'evolució, l'actualitat, etc.).
Des de llavors, pel que fa a la Núria Pompeia, em va agradar anar seguint la pista dels seus dibuixos, un seguiment en general fet de forma intermitent i atzarosa, a través de diferents publicacions que casualment anaven arribant a les meves mans (la darrera, les il.lustracions incloses a "Cartas a una idiota española", de la Lídia Falcon, del 1974, que em vaig comprar a una botiga de segona mà fa poc per un euro). (1)
De mica en mica vaig anar agafant afecte a la Núria Pompeia, no només als seus dibuixos sinó també "a ella", i fa uns anys vaig trobar una altra via per anar-li seguint la pista. Això va ser a través dels dietaris del que havia sigut durant molts anys el seu marit, el Salvador Pániker. En l'últim dietari d'ell, "Adiós a casi todo", la Núria Pompeia hi apareix per un motiu ben trist, l'inici del seu alzheimer.
Trobo una mica pesat el Salvador Pániker quan en els seus dietaris parla "de les seves múltiples senyores", però en aquest cas m'agrada, molt, la presència de la Núria Pompeia, sobretot perquè ell en parla amb molt d'afecte. Amb molt d'afecte i amb molta ràbia o disconformitat, quan es refereix a l'alzheimer que de mica en mica l'anava anul.lant i despersonalitzant.
Jo, com el Salvador Pániker, penso que tant la degradació com el sofriment són una merda, i si "degradació i sofriment" són tal com alguns diuen resultat d'algun "disseny intel.ligent", doncs trobo que d'intel.ligent aquest disseny o dissenyador no en té res, sinó que és més aviat bastant estúpid i cruel. L'alzheimer, el de la Núria Pompeia i el de qui sigui, com el del meu pare i el de tantes altres persones que he conegut o que conec, és una prova definitiva d'aquesta falta de compassió i lucidesa del "dissenyador". Això, és clar, suposant que hi hagi algú "que dissenyi", una eventualitat en la qual jo no crec. És a dir, que les divagacions d'aquest últim fragment són només un entreteniment intranscendent.
A diferència del Salvador Pániker, que es defineix agnòstic, jo (si en lloc d'un dia mandrós el tinc reivindicatiu) em defineixo més aviat com a ateu. O no em defineixo de cap manera, passo de tot.
"Adios a casi todo", el dietari del Salvador Pániker, va de l'any 2005 al 2010. La Núria Pompeia va morir el desembre del 2016. No és agradable pensar en com devia passar ella aquests últims anys, amb l'alzheimer destruint-la progressivament. I com els devia passar també la gent que l'estimava. L'alzheimer és sempre un cataclisme familiar, no només individual. (2)
--
(1) Del dibuix de la Núria Pompeia que encapçala l'escrit no en sé l'època ni si formava part d'alguna publicació. L'he trobat a internet, i tot i que en tinc bastants d'arxivats, he triat aquest perquè m'ha semblat molt significatiu i alhora brillant.
(2) El Salvador Pániker va morir uns tres mesos després d'ella, mantenint, això sí, sempre el cap ben clar clar. Continuava escrivint el seu dietari, de manera que si un dia es publica el corresponent a aquests darrers anys (es veu que va dir al seu fill Agustín que quan ell morís fes amb els seus escrits el que li semblés més oportú) suposo que hi sortiran referències a l'evolució de l'estat de la Núria Pompeia durant els seus últims sis anys de vida.
