Si fas un acudit ficant-te amb l'Església catòlica els catòlics es queixen. És normal, a ningú li agrada que el critiquin, sobretot si creu que la crítica és injusta, que allò que es diu és fals o està distorsionat.
Sovint, si el que pensen els altres de nosaltres no ens agrada, pensem que estan equivocats. En canvi, si ens fan lloances, no hi veiem pegues, al contrari. Si ens alaben estem contents i si ens censuren ens disgustem. No som gaire autocrítics. Ni objectius.
Tots veiem les coses de manera diferent, i a sobre estem convençuts de tenir "tota" la raó... I per tant és normal que entre nosaltres de tant en tant (per no dir que tot sovint) es generin discrepàncies i conflictes.
Quan jo vaig néixer, oficialment tothom era catòlic: et batejaven quan naixies, anaves a catequesi, feies la Primera Comunió, més endavant la Confirmació, et confessaves de tant en tant, anaves a missa els diumenges... Si era el cas que et casaves, et casaves per l'Església. I si et mories, òbviament el mestre de cerimònies era el capellà. L'Església era omnipresent.
Per sort, amb els canvis polítics aquella omnipresència (i omnipotència) va anar minvant. En aquella època, algunes persones de mica en mica ens vam anar allunyant de les rutines religioses; unes ho vam fer de manera passiva i silenciosa, d'altres de manera més sorollosa i bel.ligerant. Ens en vam apartar, però els anys ens havien deixat una impremta inesborrable. Val a dir que, pel que fa a alguns aspectes, positiva. O almenys és el que puc dir de mi: gràcies a aquella educació vaig assimilar uns valors que considero que a mi m'han ajudat a viure amb més dignitat.
Junt amb aquells aspectes positius, també ens havíem amarat d'una teologia fantasiosa i incomprensible, d'unes creences i d'unes pràctiques reaccionàries, casposes, absurdes... Indesitjables i insuportables. Era una mena de motxilla feixuga i anacrònica, i ser-ne conscients ens va ajudar a agafar l'impuls necessari per deixar de practicar i de creure, tot alhora. Tanmateix, malgrat haver abandonat l'Església i haver-nos convertit en descreguts, en alguna mesura "seguíem sent Església": estàvem marcats pel passat.
Tornem a l'humor. Tenint en compte la nostra biografia, si ara fem acudits sobre l'Església no se'ns pot dir que estem fent acudits sobre un col.lectiu aliè. És a dir, no ens estem "rient dels altres", sinó en gran mesura "de nosaltres mateixos", del nostre de vegades gris i caspós passat (avui present en àmbits de l'Església actual; precisament per això s'escau fer-ne acudits).
Tot això ve a tomb d'una queixa que alguns representants de l'Església de vegades fan quan la diana d'un humorista és l'Església. Al marge d'afirmar que el que es diu o es dóna a entendre és injust (ja hem comentat que l'autocrítica no és una actitud gaire comuna, i nosaltres no ens atrevirem pas a presumir-ne), diuen alhora que sempre passa el mateix, que tothom s'atreveix a criticar els catòlics, però que en canvi no es critica d'altres col.lectius de creients, d'altres esglésies o religions. I que per tant aquesta és una actitud discriminadora (de vegades afegeixen que covarda), perquè només se'ls fica el dit a l'ull a ells.
En el meu cas val a dir que tenen raó. L'explicació ja l'he donat: tal com ja he dit, els catòlics són "els meus catòlics". Els conec, com a mínim, "una mica més" que als membres d'altres religions. Els musulmans, per exemple, "no són els meus musulmans", en tinc un gran desconeixement: durant tots els anys de la meva infantesa i adolescència, quan encara anava cada diumenge a missa, no en vaig veure ni un, de musulmà (llavors només havia sentit a parlar a casa algun cop "dels moros del Franco"). Després, la cosa va canviar, i darrerament molt més, fins i tot hi he conviscut.
Per descomptat, a aquests nous vinguts també caldrà dedicar-los atenció. I si és el cas que van desplegant costums i creences intolerants, llavors caldrà també dir-los coses que no els agradarà sentir (de fet, en aquesta fase ja hi som). Cal tractar-los, pel que fa a aquests aspecte, "igual que als nostres catòlics". És a dir, pel que fa a la seva eventual intolerància, "amb intolerància": hi ha ratlles que no es poden traspassar. I passa que alguns d'aquests immigrants (alguns, no generalitzo) a dins de la maleta a més de costums per nosaltres més o menys exòtics hi duen també unes tendències integristes que no fan gens de gràcia.
En el cas d'aquests col.lectius d'origen foraster hi ha un problema afegit. A més de les seves pròpies queixes quan els critiques (o quan ells consideren que ho fas, n'hi ha de molt susceptibles), de tant en tant s'hi afegeixen les queixes, o retrets, d'algú d'aquí, sovint intel.lectual, algun bonifaci defensor dels diàlegs intereligiosos o interculturals entesos de manera un xic pintoresca, que protesta d'aquesta "falta de respecte". Però uns i altres s'hi hauran d'anar acostumant, a aquesta suposada "falta de respecte". Exactament igual que s'hi ha d'acostumar la nostra Església. I si no s'hi volen acostumar, ho tenen molt fàcil: que es reciclin una mica, deixin de ser tan absolutistes i assumeixin que avui dia els plantejaments intolerants i teocràtics estan fora de lloc. I això val tant per als nostres cristians autòctons com pels nouvinguts musulmans o de qualsevol altre religió.
Diàleg intereligiós? Això no afecta tothom, només els membres dels clubs de creients. I per tant ja s'ho faran entre ells. Diàleg intercultural? D'acord, i sobretot que ells també s'hi apuntin. Sent una mica mé respectuosos i no tan absolutistes. I si és el cas que, fets un embolic amb la seva sopa barrejada de religió i cultura, no tenen ganes de baixar del seu burro teològic i de les seves revelacions divines, que com a mínim no es queixin de la mínima queixa que representa, per exemple, un pobre acudit.
Potser el problema de fons és que, el Déu que s'han inventat, a sobre se l'han inventat sense gota de sentit de l'humor. No sóc cap expert en el tema, però em sembla que a la Bíblia no hi surt cap acudit. I, per descomptat, que jo sàpiga en cap moment Déu es riu d'ell mateix. Tot plegat, uns fonaments fràgils, si l'objectiu és promoure una cultura de veritable convivència i tolerància.
