"El Senado argentino acaba de aprobar una iniciativa para declarar el 26 de noviembre 'Día Nacional del Humorista'. Se escogió esa fecha, conmemorando el natalicio del gran humorista gráfico y literario Roberto 'El Negro' Fontanarrosa. Con esto se busca reivindicar y reconocer la noble labor diaria que llevan adelante los creadores de humor y su implicancia en el desarrollo de la cultura."
Humor Sapiens, 21/12/2014
http://www.humorsapiens.com/dia-del-humorista
28 de febr. 2015
23 de febr. 2015
El Jueves i l'islamofeixisme
No m'entusiasma El Jueves. Moltes de les seves pàgines, incloses algunes portades, trobo que tenen un humor bastant destraler, pel meu gust massa groller.
Malgrat aquesta impressió general, també hi trobo agradables sorpreses, ocurrències molt divertides i enginyoses. De vegades del tot oportunes, es podria dir que fins i tot "necessàries". Sobretot quan al.ludeixen, amb la ploma esmolada, a coses que diuen o fan alguns polítics, alguns bisbes o imams, alguns empresaris o banquers, alguns sindicalistes, etc. Coses que diuen o fan, en definitiva, persones que tenen algun tipus de poder i que n'abusen.
El cas és que, tot i no ser un lector habitual de la revista, de tant en tant la fullejo, buscant algun d'aquests acudits oportú, original o especialment colpidor. De vegades és la portada. Em sembla important, que a la portada de la revista hi aparegui un acudit d'aquestes característiques, perquè de fet és el seu "article editorial". De manera que per a mi és un motiu d'alegria, quan veig El Jueves al quiosc amb una portada oportuna i valenta. Ja sigui dedicada a un tema de puntual actualitat o a un d'aquests temes malauradament cronificats, com la violència contra les dones, que a la portada de la revista ha anat apareixent de tant en tant.
El 2005 es va iniciar el ja llarg culebrot internacional de les caricatures de Mahoma (amb la publicació de les caricatures sobre el profeta al diari danès Jyllands-Posten). Al llarg dels anys El Jueves s'ha fet ressò d'aquest conflicte, amb portades oportunes. Crec que han sigut portades valentes, i que a més s'han resolt d'una manera que ha dignificat la revista, a través d'un humor, des del meu punt de vista, intel.ligent i gens groller (cosa que no es pot dir de totes les portades de El Jueves, i ja posats, tampoc de totes les de Charlie Hebdo, ni de tots els acudits publicats al Jyllands-Posten, etc.).
El diàleg intercultural o interreligiós només es pot establir partint d'uns mínims. El primer, que les paraules o els dibuixos, encara que siguin antipàtics o de mal gust, no es poden contestar amb bales. Només a partir d'aquest imprescindible acord previ es pot començar a parlar d'alguna altra cosa, per exemple de les ofenses, de qui s'ofèn i per què, etc. Però sense aquest consens sobre el primer punt, és impossible.
S'ha de posar cada cosa al seu lloc. Una cosa són els musulmans, una altra els islamofeixistes. Amb els primers no hi ha més problemes que els que es puguin tenir amb altres creients: cristians, jueus o gent de qualsevol altra religió. Si no volen imposar als altres les seves morals particulars, no té sentit dir-los res, per molt estrambòtiques que siguin les seves creences. Ara bé, si segons ells la seva moral "és l'única moral veritable", i per tant consideren legítim imposar-la als altres, si cal per la força, llavors sí, tenim un problema amb aquesta gent. Si són musulmans ja no són només musulmans, són també islamofeixistes d'ideologies totalitàries, en alguns casos promotors de fàtues homicides i comportaments assassins. Amb ells, cap concessió és intel.ligent.
Des del meu punt de vista, el món d'aquesta mena de gent és lleig, violent, sòrdid i asfixiant. Cavernícola, retrògrad, reaccionari. Massa semblant al món cristià i inquisitorial de fa uns segles, i que tants esforços ha costat deixar enrere. Per tant, em sembla legítima i necessària la resistència davant de qualsevol pressió que exerceixin avui els islamofeixistes. I islamofeixistes també ho són els musulmans que diuen no ser-ho, "però que entenen" les actituds i les reaccions dels islamofeixistes...
Cedir a aquestes pressions seves només serveix perquè ells avancin un pas més i, des d'aquesta posició avançada, exerceixin novés pressions. Cada vegada més asfixiants, cada vegada més intolerants per part seva i més intolerables per part de qui les pateix.
Sé que tot això no té solució, si més no a curt termini. Perquè els islamofeixistes no poden entendre, realment no poden, que si volen que els deixin de satiritzar el que han de fer és canviar ells. I no una mica, sinó molt. I parlo dels islamofeixistes, perquè de musulmans, ja ho sabem, n'hi ha de moltes menes; també n'hi ha de prou assenyats com per adonar-se que a l'Alcorà (com a la Bíblia) hi surten unes quantes barbaritats, i que per tant els seus textos els han d'interpretar "a favor dels drets de les persones", i no a favor, per exemple, del "colonialisme religiós", l'homofòbia, la misogínia, etc.
15 de febr. 2015
Velletes i bisbes
Mentre escric això vaig en autobús, un trajecte de gairebé dues hores. A la meva alçada, als seients de l'altra banda del passadís hi ha dues dones grans, menudes, encongides. Una deu vorejar els vuitanta anys, l'altra potser és una mica més jove. Me les miro només de cua d'ull, per tal que no se sentin incòmodes de sentir-se observades. Veig que una va passant les boles d'un rosari que té a la mà. No les sento, són molt discretes, només veig que alternativament mormolen alguna cosa. Suposo que van resant parenostres...
Per descomptat que em puc empescar algun acudit o tonteria de gent que resa el rosari. De fet, vaig viure molts anys envoltat d'una religiositat que incloïa el ritual del rosari diari. En tinc bastants record, d'aquella època, records de diferents tipus, alguns diguem que "bons materials" a partir dels quals teixir alguna ocurrència humorística. Però no se m'acudiria mai adreçar-me a aquestes dues dones per fer-los cap mena de broma sobre les seves oracions. No tindria cap sentit. Seria del tot fora de lloc i estúpid.
Un altre escenari. Durant un parell d'anys va viure a casa meva un marroquí musulmà. Cada quan tocava, des de l'habitació que ell ocupava m'arribava la cantarella de les seves oracions. Ell no acabava d'entendre que jo no cregués en res (en res de tipus religiós), cosa de la qual algun cop n'havíem parlat. Però això no ens impedia tenir una relació cordial, agradable. Els dos érem respectuosos amb les opinions de l'altre i no teníem cap mena d'actitud proselitista (cosa que d'altra banda, és obvi, no hauria servit de res). I aquest respecte mutu, que incloïa un sincer afecte, feia inimaginable, de manera semblant que en el cas de les dues velletes, qualsevol tipus d'eventual ironia, sàtira o broma per part meva sobre les seves creences i els seus rituals religiosos.
El Hussein, es deia així, era molt bona persona, educat, respectuós. Però no tots els musulmans, ni per descomptat tots els cristians, són respectuosos com ell. Al contrari, n'hi ha també de molt pesats, i també sobergs i prepotents, i fins i tot amenaçadors. I amb aquests altres, en la mesura que són com són, és normal, fins i tot necessari, comportar-se d'una altra manera. Perquè si no se't mengen. Et passen pel damunt, i a més sense tenir remordiments, perquè és clar, tot el que ells fan "està ben fet perquè ho fan en nom de Déu".
Una manera bastant innocent de manifestar el desacord, el cansament que provoquen les actituds prepotents i integristes de la gent així, és fer algun acudit satiritzant les seves idees, els seus comportaments, les seves contradiccions, els seus integrismes... D'acord, fer un acudit d'aquest tipus no serveix de res: segur que com a "apostolat" està destinat al més absolut fracàs. O pitjor encara, perquè pot passar que el destinatari de la sàtira se senti atacat, i de manera reactiva la seva intolerància encara es reforci més.
De manera que, en casos així, és millor no dir res? Callar per tal d'evitar que l'altre se senti ferit, s'empipi i, eventualment, reaccioni de males maneres? Perquè si aquesta és la única alternativa... quin fàstic de món, el que ens espera, acollonits, sense ni atrevir-nos a fer un acudit de la por que tenim que, si el fem, l'altre, "en lloc de fer un acudit contra nosaltres", ens faci una cara nova... o potser ens clavi un tret al cap.
Ja hem arribat. Les dues velletes no se si han acabat de resar el rosari. La darrera part del trajecte se l'han passat endormiscades, fent capcinades. S'aixequen a poc a poc, amb dificultat, i baixen els alts graons de l'autobús encara amb més dificultats. Es queden aturades a la vorera, com si agafessin forces, i llavors se'n van caminant lentament. Miro entendrit com s'allunyen.
No, ni elles ni l'Hussein no són "matèria satiritzable", al contrari. En canvi, alguns imams i alguns bisbes, sí.
Per descomptat que em puc empescar algun acudit o tonteria de gent que resa el rosari. De fet, vaig viure molts anys envoltat d'una religiositat que incloïa el ritual del rosari diari. En tinc bastants record, d'aquella època, records de diferents tipus, alguns diguem que "bons materials" a partir dels quals teixir alguna ocurrència humorística. Però no se m'acudiria mai adreçar-me a aquestes dues dones per fer-los cap mena de broma sobre les seves oracions. No tindria cap sentit. Seria del tot fora de lloc i estúpid.
Un altre escenari. Durant un parell d'anys va viure a casa meva un marroquí musulmà. Cada quan tocava, des de l'habitació que ell ocupava m'arribava la cantarella de les seves oracions. Ell no acabava d'entendre que jo no cregués en res (en res de tipus religiós), cosa de la qual algun cop n'havíem parlat. Però això no ens impedia tenir una relació cordial, agradable. Els dos érem respectuosos amb les opinions de l'altre i no teníem cap mena d'actitud proselitista (cosa que d'altra banda, és obvi, no hauria servit de res). I aquest respecte mutu, que incloïa un sincer afecte, feia inimaginable, de manera semblant que en el cas de les dues velletes, qualsevol tipus d'eventual ironia, sàtira o broma per part meva sobre les seves creences i els seus rituals religiosos.
El Hussein, es deia així, era molt bona persona, educat, respectuós. Però no tots els musulmans, ni per descomptat tots els cristians, són respectuosos com ell. Al contrari, n'hi ha també de molt pesats, i també sobergs i prepotents, i fins i tot amenaçadors. I amb aquests altres, en la mesura que són com són, és normal, fins i tot necessari, comportar-se d'una altra manera. Perquè si no se't mengen. Et passen pel damunt, i a més sense tenir remordiments, perquè és clar, tot el que ells fan "està ben fet perquè ho fan en nom de Déu".
Una manera bastant innocent de manifestar el desacord, el cansament que provoquen les actituds prepotents i integristes de la gent així, és fer algun acudit satiritzant les seves idees, els seus comportaments, les seves contradiccions, els seus integrismes... D'acord, fer un acudit d'aquest tipus no serveix de res: segur que com a "apostolat" està destinat al més absolut fracàs. O pitjor encara, perquè pot passar que el destinatari de la sàtira se senti atacat, i de manera reactiva la seva intolerància encara es reforci més.
De manera que, en casos així, és millor no dir res? Callar per tal d'evitar que l'altre se senti ferit, s'empipi i, eventualment, reaccioni de males maneres? Perquè si aquesta és la única alternativa... quin fàstic de món, el que ens espera, acollonits, sense ni atrevir-nos a fer un acudit de la por que tenim que, si el fem, l'altre, "en lloc de fer un acudit contra nosaltres", ens faci una cara nova... o potser ens clavi un tret al cap.
Ja hem arribat. Les dues velletes no se si han acabat de resar el rosari. La darrera part del trajecte se l'han passat endormiscades, fent capcinades. S'aixequen a poc a poc, amb dificultat, i baixen els alts graons de l'autobús encara amb més dificultats. Es queden aturades a la vorera, com si agafessin forces, i llavors se'n van caminant lentament. Miro entendrit com s'allunyen.
No, ni elles ni l'Hussein no són "matèria satiritzable", al contrari. En canvi, alguns imams i alguns bisbes, sí.
12 de febr. 2015
Com fer un acudit - 2
És un bon acudit que l'Eugenio Merino fagi un muntatge amb una escultura del Franco a dins d'una nevera? I que la Fundación Franco li posi una demanda? Home, això ja fa una mica més de gràcia, però tampoc és cap genialitat humorística. El millor és el que es diu al final, que la demanda "fue aceptada por el juzgado de Primera Instancia número 26 de Plaza de Castilla". Això sí que és un gran acudit i un esplèndid motiu d'inspiració!
Vivim en un país amb l'administració de justícia completament saturada, cosa de la que se'n queixen amb tota la raó els mateixos jutges. Però alhora resulta que a algú se li acudeix posar una demanda tan pintoresca i fora de lloc com aquesta, i al jutjat, un jutge, en lloc de desestimar-la, l'admet a tràmit. I mentrestant hi ha munts de casos que prescriuen (alguns importantíssims) a causa de la lentitud judicial!
--
(1) "La jueza desestima la demanda de la Fundación Franco contra Eugenio Merino". Ángel Luis Sucasas. El País, 17-7-2013
cultura.elpais.com/cultura/2013/07/17/actualidad/1374060258_425280.html
9 de febr. 2015
Com fer un acudit
Tens diferents opcions. La primera, un cop seleccionada una notícia, consisteix en ressaltar-ne encara més la seva part grotesca, absurda, insultant o còmica. Els diaris estan plens de noticies amb característiques d'aquestes. Les ocurrències y les mentides dels polítics, les tonteries d'alguns futbolistes i famosos, els despropòsits d'algun cardenal, etc., cada dia, de forma regular, proporcionen bons materials de partida. De vegades, només el titular ja és un acudit esplèndid: "Escàndol a la Xina por la venda de pollastre caducat fa 46 anys". (1)
Aquesta opció de la reproducció, manipulació o exageració d'una notícia d'actualitat té l'avantatge que és bastant fàcil de dur a terme, no cal esforçar-se gaire, flueix de manera espontània (molts dels acudits que es publiquen als diaris són d'aquest tipus). I dos inconvenients: d'una banda, es corre el risc de ser poc original (la idea pot ser previsible), i d'una altra, l'acudit és obvi que podrà durar poc: quan s'oblidi una mica el personatge o l'anècdota de la notícia, ja no s'entendrà (cosa que d'altra banda ja es té assumit en aquest tipus d'acudits "oportunistes", efímers).
Una altra opció és intentar construir un acudit amb la mateixa idea humorística, però en un context atemporal, amb uns personatges anònims. Admiro molt la gent que, sobre la marxa (és a dir, tractant el tema d'actualitat), és capaç de fer aquesta adaptació, aquesta generalització. Sovint el resultat són acudits que em fascinen.
La tercera opció és, a partir de la notícia, deixar volar la fantasia, i aprofitar les ocurrències que llavors vagin emergint, sovint de manera desordenada i anàrquica, per acabar fent algun o alguns acudits. Uns acudits que, tot i tenir el seu origen en la notícia, de vegades pot ser que se n'hagin allunyat tant que ja sigui impossible veure-hi cap vinculació.
La primera opció en general m'atrau molt poc, perquè una de les coses que m'agrada dels acudits és la seva atemporalitat. La segona em sembla molt interessant, però també molt difícil, i com que sóc bastant mandrós normalment no m'hi decanto. La tercera opció és la que m'és més fàcil, i per tant la que en general acabo triant.
--
(1) La Vanguardia, 11/07/2013
http://www.lavanguardia.com/vida/20130711/54377425638/escandalo-china-venta-pollo-caducado.html
(2) Tant l'acudit que encapçala l'escrit com la notícia de La Vanguardia són del 2013; si estan associats a un text del 2015 és a causa del sistema de redacció d'aquests textos, que de vegades, un cop iniciats, sense trobar la manera d'acabar-los d'arrodonir, es queden encallats i mig oblidats. En aquests cas, durant dos anys.
2 de febr. 2015
Islamofòbia?
Parlo (escric, dibuixo), per exemple, sobre "un mahometà assassí". I em critiquen, em diuen que no generalitzi, que respecti les religions, etc.
Jo he dit "un mahometà assassí". Un. No he generalitzat. No he dit que "tots els mahometans són assassins". M'he referit a un individu. Una persona que, per exemple, ella mateixa s'ha definit com a mahometana. I que ha assassinat algú. Encara més fàcil: ni tan sols cal buscar proves, perquè ella mateixa reconeix el seu assassinat, fins i tot se'n vanta. I a més especifica que ho ha fet "inspirada pel seu mahometanisme".
No m'invento res. Oi que hi ha gent així? Gent que reivindica els seus assassinats fets en nom de les seves creences. En aquest cas, de les seves creences criminals.
Que una persona així no és una bona mahometana? I què és això, de ser un bon mahometà? Qui dóna els certificats? Perquè no hi ha cap col.lectiu de creients capaç de consensuar, entre tots els seus membres, en què consisteix "ser un bon creient". Al contrari, les discrepàncies són habituals, les lluites internes també, i de vegades no només dialèctiques. De vegades també es maten entre ells.
Que aquesta postura és "islamofòbica"? Doncs apa, per tal que ningú se senti discriminat o injustament atacat, ampliem el ventall: també hi ha cristians assassins, jueus assassins, ateus assassins, nacionalistes assassins, banquers assassins, industrials assassins... Tenen en comú dues coses: que tots són assassins (de diferents maneres, alguns maten amb guants blancs i a distància) i que tots justifiquen els seus assassinats (o els consideren "danys col.laterals" inevitables) en nom de les seves creences, religioses o laiques.
Per descomptat, no tots els musulmans, cristians, jueus, ateus, etc. són assassins. Per descomptat que no, per sort són una minoria, perquè sinó la humanitat ja hauria desaparegut. Per tant, qui del que he escrit fins ara en vulgui fer una lectura "generalitzadora", té un problema de comprensió lectora. O dit de manera més col.loquial, és una mica curt de gambals.
Aclarit això, segueixo. El 7 de gener de 2015 als dibuixants de Charlie Hebdo els van matar dos musulmans assassins. A partir d'aquí, hi va haver musulmans que ho van denunciar sense cap mena de pal.liatius ni mitges tintes. Alhora, molts musulmans, sobretot de segons quins països, ho van celebrar (tornem-hi, he escrit "molts", no "tots", alerta amb les temptacions d'inventar-se presumptes islamofòbies...). I molts musulmans (i també no musulmans), tot i que no ho van celebrar ni aprovar, van dir que, "és clar, si es fan segons quines coses, després pot passar que...". D'aquest últims, és clar, també cal malfiar-se'n molt.
Un exemple d'aquest darrer grup: el mediàtic, persuasiu, ocurrent i catòlic Jorge Mario Bergoglio, l'actual Papa Francesc (1), a qui escolten amb devoció milions de persones d'arreu del món. Cal reconèixer que moltes coses de les que diu són força assenyades, però aquesta precisament, no. En aquest cas, com a mínim podia haver callat.
--
(1) Durant el viatge de Sri Lanka a Filipines, el 15-1-2015
Jo he dit "un mahometà assassí". Un. No he generalitzat. No he dit que "tots els mahometans són assassins". M'he referit a un individu. Una persona que, per exemple, ella mateixa s'ha definit com a mahometana. I que ha assassinat algú. Encara més fàcil: ni tan sols cal buscar proves, perquè ella mateixa reconeix el seu assassinat, fins i tot se'n vanta. I a més especifica que ho ha fet "inspirada pel seu mahometanisme".
No m'invento res. Oi que hi ha gent així? Gent que reivindica els seus assassinats fets en nom de les seves creences. En aquest cas, de les seves creences criminals.
Que una persona així no és una bona mahometana? I què és això, de ser un bon mahometà? Qui dóna els certificats? Perquè no hi ha cap col.lectiu de creients capaç de consensuar, entre tots els seus membres, en què consisteix "ser un bon creient". Al contrari, les discrepàncies són habituals, les lluites internes també, i de vegades no només dialèctiques. De vegades també es maten entre ells.
Que aquesta postura és "islamofòbica"? Doncs apa, per tal que ningú se senti discriminat o injustament atacat, ampliem el ventall: també hi ha cristians assassins, jueus assassins, ateus assassins, nacionalistes assassins, banquers assassins, industrials assassins... Tenen en comú dues coses: que tots són assassins (de diferents maneres, alguns maten amb guants blancs i a distància) i que tots justifiquen els seus assassinats (o els consideren "danys col.laterals" inevitables) en nom de les seves creences, religioses o laiques.
Per descomptat, no tots els musulmans, cristians, jueus, ateus, etc. són assassins. Per descomptat que no, per sort són una minoria, perquè sinó la humanitat ja hauria desaparegut. Per tant, qui del que he escrit fins ara en vulgui fer una lectura "generalitzadora", té un problema de comprensió lectora. O dit de manera més col.loquial, és una mica curt de gambals.
Aclarit això, segueixo. El 7 de gener de 2015 als dibuixants de Charlie Hebdo els van matar dos musulmans assassins. A partir d'aquí, hi va haver musulmans que ho van denunciar sense cap mena de pal.liatius ni mitges tintes. Alhora, molts musulmans, sobretot de segons quins països, ho van celebrar (tornem-hi, he escrit "molts", no "tots", alerta amb les temptacions d'inventar-se presumptes islamofòbies...). I molts musulmans (i també no musulmans), tot i que no ho van celebrar ni aprovar, van dir que, "és clar, si es fan segons quines coses, després pot passar que...". D'aquest últims, és clar, també cal malfiar-se'n molt.
Un exemple d'aquest darrer grup: el mediàtic, persuasiu, ocurrent i catòlic Jorge Mario Bergoglio, l'actual Papa Francesc (1), a qui escolten amb devoció milions de persones d'arreu del món. Cal reconèixer que moltes coses de les que diu són força assenyades, però aquesta precisament, no. En aquest cas, com a mínim podia haver callat.
--
(1) Durant el viatge de Sri Lanka a Filipines, el 15-1-2015
Subscriure's a:
Missatges (Atom)