"Com ficaries cinc milions de jueus en un 600? Al cendrer."
Guillermo Zapata, nou regidor d'Ahora Madrid renuncia a la Conselleria de cultura de l'Ajuntament (juny 2015) a causa d'haver reproduït al twitter, fa quatre anys, alguns acudits com aquest.
És evident que si el Guillermo Zapata anés a una sinagoga a explicar aquest acudit cometria una equivocació. També la cometria si l'expliqués durant un ple de l'ajuntament. No son els llocs més adequats per explicar aquest acudit d'humor negre.
Ara bé, aquest acudit no es pot explicar mai? En cap context i en cap circumstància? Perquè això és el que algunes persones han argumentat. I aquesta és una altra història. És evident que és un acudit d'humor molt negre, però no és un acudit que, per ell mateix, tingui cap contingut antisemita. Que sigui negre, de mal gust o poca-solta no vol dir que sigui antisemita. En absolut.
Una altra cosa és que aquest contingut antisemita se li pugui incorporar. No és difícil, sobretot en funció "del context" en què s'expliqui l'acudit: per exemple, si l'explica un antisemita durant una reunió d'un grup antisemita, llavors és obvi que adquireix un contingut antisemita.
Cada vegada hi ha una tendència més gran a fer superficials simplificacions de problemes complexos, una mena de mandra a pensar, una mena de necessitat de moure's per consignes, com més elementals millor. És una tendència que sovint va acompanyada de la por de quedar fora d'allò "políticament correcte", sense questionar-se si aquesta correcció és covardia, estultícia, sensatesa o què. I tot això no és bo. La simplificació sempre és desitjable quan elimina la palla, però quan retalla contingut essencial, llavors esdevé ignorància, i la ignorància és una porta oberta cap a les conductes estúpides, cap a la barbàrie.
Guillermo Zapata ha demanat disculpes, "per si algú s'havia sentit ofès". Calia que les demanés? Des d'un punt de vista polític, d'apagar focs, segur que les disculpes eren oportunes, ja que són el que s'espera "des de la correcció política". Però si no fos per això, calia? Calia que demanés disculpes per un acudit reproduït per ell fa quatre anys al twitter? Reproduït en un context que no tenia res d'antisemita. Una altra cosa és que, "sense caldre", les demani: això fins i tot pot ser del tot elogiable. Però són dos coses diferents.
Encara més: hem de fer-nos responsables de totes les tonteries que hem dit o fet al llarg de la nostra vida? No tenen data de caducitat, les nostres eventuals grolleries, frivolitats o desencerts? Què és més important, la collonada que vam dir fa quatre o vint anys ("qui estigui lliure de collonades que tiri la primera pedra"), o la persona que som ara i el que intentem fer ara? No conec el Guillermo Zapata, només sé el que he vist als diaris, però em sembla una vergonya que ara se li retregui la reproducció d'uns acudits al twitter fa quatre anys. Aquests dies, alguns articulistes s'han lluit, a l'hora de dir "indignades tonteries".
Què en fem, de la gent que s'ofèn? El presumpte responsable del fet que la persona ofesa se senti ofesa, sempre li ha de demanar disculpes? Per exemple, si jo dic que "Déu no existeix", ¿a continuació haig de demanar disculpes a totes les persones que es puguin sentir ofeses perquè he dit això, perquè he comés aquesta falta de respecte intolerable cap a les seves creences? Si no posem una mica d'ordre en aquest mon "dels sentiments d'ofensa" ens podem acabar fent un embolic tan gran que al final ens haurem de quedar tots muts. O matar-nos tots els uns als altres perquè tots ens sentim ofesos.
I és que, al capdavall, més que ofendre, el que passa és que "ens sentim ofesos", cadascú per les seves raons, algunes ben estranyes. I l'única manera de sortir d'aquest embolic no és fer callar de manera sistemàtica els altres (quan diuen coses que no ens agraden), sinó aprendre a no sentir-nos ofesos per les tonteries que diuen els altres. Els podem demanar que callin, i si ens fan cas i callen, doncs de primera. Però si no callen, "potser el millor és que no escoltem".
Perquè a veure, si torno a l'exemple dels creients als quals els pot ofendre, o molestar, que jo digui que Déu no existeix (a segons quins llocs per això et maten), a continuació puc afegir que jo també em sento ofès per les barbaritats, des del meu punt de vista més perilloses, que diu algun bisbe, sobretot quan intenta retallar les meves llibertats. De manera que el resultat és que anem fent una pilota cada vegada més gran amb els sentiments d'ofensa. Cada vegada més gran perquè tots estem convençuts "que són els altres", els culpables, els qui fan cada vegada més gran la pilota.
He parlat abans de la mandra de pensar i de la temptació de simplificar. Després d'haver dit tot el que he dit, haig d'afegir que aquí no s'acaba la història, perquè tot és més complicat. Per exemple, què en fem, amb el que s'anomena "delictes d'odi"? Perquè explicar l'acudit del 600 en privat i en un context "de a veure qui la diu més grossa" és una cosa, i una altra explicar-lo en un espai públic, virtual o físic, amb el propòsit explicit de fomentar l'antisemitisme. Això segon pot ser un delicte d'odi. I això és seriós. De manera que saber trobar en cada cas els límits és un desafiament que no podem eludir.
No he llegit enlloc que hi hagués cap indici (explícit o implícit) de connotació antisemita, fa quatre anys, quan Guillermo Zapata va reproduir aquest acudit d'humor negre del 600. Per tant, el rebombori que s'ha generat en aquest cas ni tan sols té a veure amb els eventuals límits de l'humor (negre o del color que sigui) sinó amb determinats interessos polítics. Confiem que el Guillermo Zapata, en la seva gestió política, tingui de debò sentit de l'humor i noblesa, i no contribueixi mai a maniobres sòrdides com aquesta que ara l'ha afectat a ell; potser serà la millor manera de demostrar la seva innocència d'això que ara se l'ha acusat.
Una altra cosa és si és de bon gust, o el més assenyat, explicar acudits com aquest, però aquesta és una altra història: una cosa són els límits socials que s'estableixin, legalment, per tal d'afavorir la convivència i garantir el respecte de la dignitat de les persones, i una altra el concepte de bon gust que cadascú tingui (i els límits personals afegits que, si és el cas, cadascú s'autoimposi).
