"Déu ens va donar un penis i un cervell, però no ens va donar sang suficient perquè funcionessin els dos alhora." Joseph Cohen diu que la frase és de l'actor Robin Williams. Ho diu a "El libro del pene" (Equipo de Ediciones, 2000). El llibre és una recopilació d'ocurrències, informacions i imatges força original. Diguem que té un cert interès, no és com un exemplar de El Jueves en què la majoria de referències a les titoles, les vagines, els coits, les masturbacions, etc. són bastant grolleres.
Fullejant-lo, he recordat (ves quines coses) la referència que fa el Jorge Semprun a "'l'Alexandre", en el seu llibre "Viuré amb el teu nom, moriràs amb el meu" (Tusquets, 2001, sobre la seva deportació a Buchenwald). L'Alexandre era el nom de la titola d'un company seu de deportació, el qual estava molt orgullós del seu membre viril, i de les "proeses" de què era capaç. Per això l'anomenava Alexandre, en referència al conqueridor macedònic Alexandre el Gran. Les proeses del seu penis s'esdevenien durant els rars moments en que el seu propietari es podia colar a dins del barracó sense haver de compartir els taulons amb el seu company de pis de llitera; llavors, un cop sol allí es masturbava a gust, gaudint les bones prestacions del seu Alexandre.
Està bé en un llibre sobre l'Holocaust parlar d'aquestes coses? El que és obvi és que el Jorge Semprun no va trivialitzar mai l'experiència dels camps de deportats, al contrari; va quedar-ne marcat per a la resta de la seva vida. Així que com a mínim jo no em crec autoritzat a fer cap comentari desautoritzador relacionat amb la inclusió d'aquesta anècdota. Al revés, l'anècdota crec que és una mostra de la voluntat de sobreviure que tenien els deportats, fins i tot en aquelles penoses condiciones. Que tenien... mentre no arribàven a la fase de "musulmans", la paraula que es feia servir als camps per denominar les persones que havien perdut tota esperança i ja els era igual morir-se. Dels forns crematoris convertits en fum i cendres en van sortir molts, de musulmans...
(per cert, aquesta paraula, "musulmà", amb aquest sentit dels camps de deportats, qualsevol dia algú començarà a dir que no es pot fer servir, per tot això del llenguatge políticament correcte, el respecte religiós, etc., tot i que és una paraula que situada en aquell context no té cap implicació pejorativa ni cap "els altres musulmans" ni cap a ningú; però aquest ja és un altre debat...).
De què es pot parlar? A on? De quina manera? Amb quines paraules?
Per exemple. Sobre aquest tema de les titoles, quan jo era petit a casa dels meus pares no se'n podia parlar. I encara menys amb el to del Robin Williams o el Joseph Cohen. I encara molt menys parlar de masturbacions... si de cas, a això només s'hi podien fer referències indirectes (evitant "la paraula") i només per deixar ben clar que allò era pecat.
Sí, cada persona, cada família, cada societat tenen els seus mapes de límits. El que en unes és pecat en d'altres és una festa. El que es tracta és de no equivocar-se de mapa...
O si la cosa es complica i es pot, emigrar.
