"Olvidar es una forma (...) de disolver aquella
parte de nosotros que, por diversas razones (algunas conocidas, otras ni
siquiera cognoscibles), no toleramos."
Carlos Castilla del Pino
Fer una biografia d'algú consisteix en fer una selecció d'elements significatius relacionats amb aquesta persona (trets de la personalitat, fets ocorreguts, circumstàncies històriques, opinions alienes, etc.), amb la intenció de donar una visió global i no partidista d'aquesta persona (1). En general, el grau en què s'aconsegueix aquest objectiu d'imparcialitat, objectivitat i globalitat és limitat. De vegades a causa d'un biaix elogiós que amaga o relativitza aspectes poc edificants, o en sentit contrari, de vegades a causa d'un biaix rancuniós que burxa només en les facetes conflictives i n'ignora els mèrits. Entremig, segons els casos, totes les combinacions possibles de diferents tants per cents de desmesura elogiosa, d'antipaties, d'equanimitat...
D'exemples, tants com vulguem. Els podem trobar tant en els relats familiars, amb les visions de vegades ponderades, de vegades ensucrades i de vegades enverinades sobre algun membre de la família, com en l'àmbit públic, ja es tracti de polítics, religiosos, artistes, esportistes, etc. L'equanimitat no és fàcil, les nostres fílies, fòbies, misèries i limitacions personals ens condicionen bastant. L'objectivitat sovint no és el nostre punt fort.
He tornat a pensar en tot això després de llegir l'article de la viquipèdia sobre el Jordi Galí, director de l'Escola Sant Gregori fins el 1992 (2). He vist que a l'article es dóna una visió incompleta d'ell, esporgada d'aspectes conflictius. En concret, em refereixo a la violència contra els alumnes en determinades circumstàncies.
Jo vaig anar a l'Escola Sant Gregori fins els nou anys (1963). Els records que en tinc són bons: vaig anar a l'escola del carrer Arimon, i a mi ningú em va pegar mai, ni tan sols vaig ser testimoni de cap escena de violència. De cap. (3)
La seu de l'escola de Ganduixer funcionava diferent. La versió que jo tinc de com gestionava el Jordi Galí l'escola de Ganduixer és la del meu germà gran. Ell hi va anar fins que va acabar l'escolarització. Com que per alguna altra banda diferent m'ha arribat la mateixa versió d'aquests fets conflictius protagonitzats pel Jordi Galí, la dono per bona, no tinc motius per dubtar-ne (4). El meu germà ho explica així:
"Vaig anar al Sant Gregori del carrer Ganduixer els anys cinquanta/seixanta del segle passat, en l'època que el dirigia amb mà de ferro en Jordi Galí. L'expressió mà de ferro és força adequada quan es parla d'aquest personatge, perquè (...) incloïa molt sovint una violència física extrema cap als alumnes diguem-ne díscols. (...) Quan es produïa un episodi que ell considerava de greu indisciplina, al carrer Ganduixer sonaven tres timbres, normalment quan els alumnes eren a classe. Llavors s'aturaven totes les activitats i tothom sabia que la cosa era greu. Els tres timbres indicaven que tots els alumnes s’havien de reunir immediatament al vestíbul del primer pis. Com que no hi cabien tots, situaven els més petits a l'escala que anava de la planta baixa al primer pis, i els més grans a l'escala que anava del primer pis al segon. Llavors, un cop tothom format a l'estil militar, amb fileres d’alumnes per classes, en Jordi Galí començava un discurs creixentment abrandat però que ell devia considerar pedagògic, i que anava pujant de to fins que a crits exigia que es presentés davant seu l'alumne presumptament culpable de la malifeta, i començava a donar-li plantofades a la cara amb les dues mans fins que, a cops, el feia retrocedir fins a l'altre costat de la sala. La resta d'alumnes i professors romanien callats i amb cara de pànic, no fos cas que també els toqués el rebre. En aquelles sessions, mai vaig veure cap professor que s'hi posicionés en contra."
Cal tenir clar que una cosa és un acte de violència comés de manera impulsiva, incontrolada, i una altra el que es comet de manera premeditada, programada. No vull dir que el primer s'hagi de justificar, i menys en una escola, però és essencialment diferent del segon. El primer pot ser considerat un incident indesitjat, un accident, del qual el protagonista caldria que se n'avergonyís i en demanés disculpes ("dolor dels pecats i propòsit d'esmena"). Per descomptat, si es produeix en un centre d'ensenyament, en cas de reincidir (o ja d'entrada, sense esperar a la reincidència) hauria de comportar l'expulsió del docent que l'ha protagonitzat.
La violència programada, escenificada i amb intenció exemplaritzant tal com l'entenia el Jordi Galí implicava un greu maltractament dels alumnes directament afectats i un pèssim exemple (i també un maltractament emocional) per a tots els alumnes. Sobretot, perquè ell era el director de l'escola, l'autoritat suprema, la persona que havia de ser el referent dels alumnes i les famílies. I l'argument "que llavors tothom pegava, sobretot en les escoles de nois", no és admissible, perquè no és certa, i quan ho era, hi havia molts graus i escenificacions: el grau i l'escenificació del Jordi Galí era notable.
El que també sobta, tal com diu el meu germà, és que quan es produïen aquestes escenificacions de violència ningú s'hi oposés, ni el professorat que ho contemplava en el mateix moment, ni posteriorment les famílies. Aquest tema, si de cas, requeriria un altre escrit amb dedicació exclusiva.
He començat parlant de distorsions o biaixos biogràfics en general i he acabat parlant d'un cas concret. De fet, si al final no acabéssim parlant de casos concrets, les teories i les generalitzacions no ens servirien de res, ja que en definitiva el que es tracta (el que a mi em sembla que es tracta) és que aprenguem a gestionar cada vegada una mica millor els fets, les relacions i les circumstàncies que ens toquen viure.
He parlat del Jordi Galí una mica per casualitat (per aquesta coincidència d'haver consultat la viquipèdia i alhora recordar els records del meu germà). Crec, honestament, que en una nota biogràfica mínimament extensa com és la de la viquipèdia s'hauria de recollir aquest aspecte conflictiu seu. Perquè si no, en lloc de ser una nota biogràfica és una nota hagiogràfica. L'objectiu de les hagiografies és provocar l'admiració i afavorir el proselitisme acrític. En canvi, una bona biografia pot ajudar a pensar.
Al capdavall, una bona educació fonamentalment ha de tenir aquest objectiu: aconseguir que la persona que s'educa (o que es vol afavorir que s'eduqui) aprengui a pensar, de manera crítica i independent. Des d'aquest punt de vista, el Jordi Galí, com a pedagog, crec que hauria d'estar content que també es parlés d'aquesta vessant seva conflictiva.
--
(1) Dic una selecció perquè "tot" és impossible recollir-ho (i si presumptament fos possible, no hi hauria ningú capaç de llegir-s'ho).
(2) Consulta feta el setembre de 2016
(3) De l'escola del carrer Arimon en tinc bons records i vaig tenir un disgust quan els meus pares (per d'altres motius dels que tracto en aquesta pàgina) em van enviar a una altra escola, ja que vaig perdre els amics. Però també em vaig sentir alleujat, perquè l'any següent havia de passar a l'escola de Ganduixer, i allí m'esperava el sr. Vela (el professor de l'ingrés de batxillerat), que tenia l'anomenada de pegar. Vaja, que a Ganduixer les bufetades no les administrava només el director...
(4) El meu germà no parla com a víctima directa dels excessos del Jordi Galí, sinó només com a espectador. D'altra banda, al marge d'aquest aspecte diu que guarda un bon record del seu pas pel col.legi.
