Amb una mica de sucre (o sacarina, sorbitol, arrop, mel...) és fàcil convertir una biografia en una hagiografia. És així com als sants els apareix l'aura lluminosa de les estampes, pintades amb sucre de llustre. Als sants dels altars o als beats de la política, de les milícies, dels consells d'administració...
I si no n'hi ha prou amb els endolcidors, ens queden les tisores, per tallar els episodis de la biografia que fan nosa. Les tisores i totes les habilitats dels sastres, per tal que el vestit escollit quedi ben ajustat, impecable (i les modistes, posant els seus pedaços per tapar els estrips i les taques indelebles).
És així, ens dol però a tots ens ha caigut alguna sopera, tots hem fet alguna trencadissa, alguna vegada tots hem dit inconveniències o ens hem ficat de peus a la galleda.
El problema, és clar, és quan hi ha algú que encara recorda allò que no es vol que es recordi, que es vol ocultar. Algú que ho recorda i que a sobre ho diu. Hi ha gent molt inoportuna.
Llavors només es pot esperar a que aquest algú es mori. O a que agafi l'alzheimer. O si no es té paciència, contraatacar: dir que és un mentider, un envejós, un amargat. I dir-ho de manera tan insistent, vehement i tan forta que ja no es pugui sentir la veu del discrepant.
Tot això és molt humà... perquè a tots ens agrada deixar bons records. O que quedin bons records de la gent que estimem o respectem.
I si no n'hi ha prou amb els endolcidors, ens queden les tisores, per tallar els episodis de la biografia que fan nosa. Les tisores i totes les habilitats dels sastres, per tal que el vestit escollit quedi ben ajustat, impecable (i les modistes, posant els seus pedaços per tapar els estrips i les taques indelebles).
És així, ens dol però a tots ens ha caigut alguna sopera, tots hem fet alguna trencadissa, alguna vegada tots hem dit inconveniències o ens hem ficat de peus a la galleda.
El problema, és clar, és quan hi ha algú que encara recorda allò que no es vol que es recordi, que es vol ocultar. Algú que ho recorda i que a sobre ho diu. Hi ha gent molt inoportuna.
Llavors només es pot esperar a que aquest algú es mori. O a que agafi l'alzheimer. O si no es té paciència, contraatacar: dir que és un mentider, un envejós, un amargat. I dir-ho de manera tan insistent, vehement i tan forta que ja no es pugui sentir la veu del discrepant.
Tot això és molt humà... perquè a tots ens agrada deixar bons records. O que quedin bons records de la gent que estimem o respectem.
