Un acudit té dos components, d'una banda el tema en què es basa, i d'una altra l'estructura, la paradoxa amb què pretén sorprendre'ns. El tema de vegades pot ser del tot rebutjable, com ara la frivolització del maltractament de les dones, la justificació de l'homofòbia, la defensa del racisme, etc. L'estructura, en canvi, és moralment neutra: és una eina que en principi pot servir tant per articular un acudit agressiu com un acudit inclusiu, un acudit misogin o un altre que defensi els drets de les dones. És per aquest motiu que pot passar que un acudit ple de prejudicis, o fins i tot agressiu, ens pot atreure, precisament per la banda del seu enginy, alhora que ens incomoda i sentim rebuig a causa del seu contingut, de la seva intencionalitat.
Això explica que hi hagi persones que davant d'un acudit amb el més mínim contingut misogin s'indignin, i diguin que aquesta mena d'acudits no s'han de tolerar de cap manera. I que alhora n'hi hagi d'altres que, si més no inicialment, puguin arribar a trobar graciós l'acudit, a causa l'enginy que conté, encara que alhora vegin clarament la carrega de prejudicis que també arrossega. Tenint això en compte, en principi és un error pensar que només pel fet de trobar graciós un acudit més o menys misogin algú ja sigui misogin. D'acord, molts cops és així, però no sempre té per què ser així.
D'altra banda, és obvi que no tots els acudits misogins (o homòfobs, racistes, etc.) són iguals. N'hi ha de diferents tipus, alguns més lleugers i d'altres amb molta mala bava. Vaja, que una cosa és el contingut i una altra la intensitat del contingut, "la seva graduació". Fins el punt que a una persona, done o home, que senti un mínim d'empatia envers les dones, sembla més aviat impossible que li puguin fer gràcia acudits que es caracteritzin per la seva extrema grolleria o agressivitat envers les dones.
El món de l'humor és complicat, amb moltes teories, límits imprecisos o múltiples condicionants, com ara els contextos de les diferents cultures i les experiències personals de cadascú. I això fa que sigui molt difícil arribar a qualsevol mena de conclusió absoluta, sobretot quan es tracta d'això, de parlar dels límits, del que considerem desitjable o indesitjable, tolerable o intolerable. Perquè els extrems en general estan clars, però els entremitjos gairebé sempre són motiu de discrepàncies.
Una conclusió? Potser només aquesta: com més atenció i empatia, millor... i en cas de dubte, prudència.
