Hi ha gent que te gràcia inventant acudits. Per exemple, segons el meu gust, el Gila, el Summers, l'Abelenda...
Hi ha gent que té gràcia explicant acudits, gent que fins i tot és capaç d'explicar de manera graciosa acudits bastant dolents. Per exemple l'Eugenio (abans de morir-se).
També hi ha gent que "té gràcia" (traça, enginy) a l'hora de fer un acudit gràfic que no és gens graciós. Però que és esplèndid "gràcies" a la seva contundència, a l'enginy que reflecteix per tal de transmetre una determinada idea, potser molt agressiva. Per exemple, El Roto.
Algú pot ser graciós (i afectuós) empatitzant amb els altres, i també pot ser graciós (irònic, satíric, cruel) ridiculitzant els altres. Segur que tots coneixem gen d'ambdues menes: els primers els gaudim i els segons el patim.
Si diem d'algú que és un graciós, si ho diem amb afecte volem dir que és ocurrent i entranyable, i si ho diem amb ironia volem dir que és un poca-solta.
D'altra banda, mesures de gràcia són les que disposa el Poder quan vol perdonar les penes d'algun convicte, cosa que fa molta gracia al beneficiari de la gràcia (i segurament molta poca gràcia a les persones afectades pels fets delictius comesos pel delinqüent amnistiat). De casos d'aquests de tant en tant en surten als diaris, i sí, "fan molta gràcia" (gràcia irònica, és a dir, indignació, sensació d'insult).
Vaja, que la paraula "gràcia" és una d'aquestes paraules amb molts significats, de vegades fins i tot oposats.
De manera que si ens diuen que en tal és graciós, o que fa acudits graciosos, més val que estiguem a l'aguait. No fos cas que, despistats, si la gent que ens envolta riu, de manera mimètica nosaltres també acabem rient... del que no hauríem de riure, sinó potser censurar.
