De vegades duc un nas de pallasso a la butxaca. Em serveix de recordatori de la importància d'agafar-me amb lleugeresa la vida i de la necessitat d'aprofitar les ocasions que es presentin per riure una mica. De què o de qui? Doncs d'entrada de mi mateix: m'agrada riure'm de les meves limitacions i misèries, que són unes quantes. I com que sóc la persona que tinc més a l'abast, i també la que conec (o crec conèixer) millor, resulta que d'ocasions per riure (per riure'm de mi mateix), no me'n falten. Riure't una mica de tu mateix alleuja i allibera molt.
A més, diuen que riure també afavoreix una bona salut (tot això de les endorfines, la circulació de la sang, les digestions, el son, etc.). Vaja, que per mica que s'escaigui, tot plegat convida a riure (o com a mínim a somriure). Perquè una perspectiva humorística de la vida, acompanyada o no amb una rialla, o només manifestada amb un somriure, és una experiència meravellosa: ens pot omplir de llum instants complicats, transfigurant-los.
Diuen també que riure és una activitat social. Però no té per què ser sempre així; riure acompanyat és esplèndid, però sol també és possible i està molt bé. A veure: si estàs sol, és molt millor riure (o somriure) que tenir cara de pomes agres, o de lluç bullit. Oi que sí? Per exemple, pots riure obertament quan caus de cul baixant per un corriol i "et contemples a tu mateix caient": estàs sol al mig de la muntanya, i et fas un tip de riure! És clar, sobretot et fa gràcia la teva caiguda si no et fas mal, o si el mal que et fas no és gaire greu... O pots somriure embadalit contemplant una sargantana, o una papallona, o un capvespre... Si volem, si hi estem predisposats, estant sols també tenim molts motius per riure o somriure.
Ara bé, és cert que quan hi ha massa mal pel mig, massa dolor, s'ha d'anar amb peus de plom, sobretot si aquest dolor no és teu, sinó d'algú altre.
De tota manera, amb moderació, una mica de mal de tant en tant , acompanyat d'una mica d'humor, ens pot ajudar a adonar-nos del bé que estem quan estem bé. I per tant ens pot ajudar a riure més sovint, tant a causa de l'alegria d'existir com de la consciència de la nostra fragilitat . Sense aquest contrapunt, amb el pilot automàtic posat de les rutines diàries, de vegades ens oblidem del meravellós que és no tenir massa dolors ni malalties, o de no tenir-los d'unes dimensions que ens deixin baldats. Totes les rutines adormeixen, fins i tot la del benestar. De manera que, amb mesura, algun ensurt de tant en tant és més aviat estimulant.
Amb el nas de pallasso em passa això. Quan m'acostumo a dur-lo a la butxaca, al final me n'oblido. Del nas i de tot el que significa (de tot el significat que li atribueixo). Ja no em funciona, ja no és màgic, ja no té "poder humorístic". Llavors me'l trec de la butxaca i el tinc una temporada aparcat. Fins que un dia hi torno a pensar, recordo els seus poders màgics i aleshores me'l torno a ficar a la butxaca. Durant una altra temporada.
