15 d’abr. 2014

Pere Casaldàliga i Vicenç Ferrer


Ja m'hi havia referit abans, a les particularitats del meu anticlericalisme. Deia llavors que hi ha persones creients que tenen compromisos socials admirables. Persones que, si no hi fossin, es trobarien molt a faltar, perquè la seva contribució a fer aquest món una mica més fratern i habitable és molt gran, fonamental.

D'aquestes persones, d'altra banda, no em diu res la seva vessant evangelitzadora, catequística, "teològica". Però entenc aquesta dimensió, ja que és la que nodreix l'activitat social que duen a terme: els aporta l'energia que els permet tirar endavant aquesta difícil i sovint arriscada vida lliurada als altres.

També hi ha opcions diferents, persones profundament religioses que no fan cap mena d'apostolat "religiós", llevat de l'exemple del seu viure compromès, compassiu, solidari i, de vegades, bel.ligerant amb els grans poders responsables de les misèries de grans sectors de la humanitat. De fet, pel que fa a això de les opcions cadascú es cuina la seva pròpia recepta, amb les diferents proporcions de compromís, denúncia social, apostolat, submissió o no a le jerarquies religioses, etc.

Bé, em torno a referir a tot això perquè em doldria que hi hagués alguna mena de malentès sobre aquest tema. Que fins a cert punt seria comprensible, a la vista d'alguns dels acudits perpetrats. Però l'explicació no és difícil. D'una banda, passa que fer acudits ressaltant el compromís i la solidaritat d'aquestes persones que admiro no és fàcil. De fet, crec que un acudit no és la millor manera d'acostar-se a aquestes realitats (o si més no jo no sé fer-los servir amb aquesta finalitat).

En canvi, és molt més fàcil posar el dit a la llaga de segons quines actituds d'alguns creients (creients en el sentit que sigui, religiós, polític, econòmic, futbolístic, etc.), assenyalar els seus comportaments, segons els casos, prepotents, estúpids, misògins, homòfobs, servils amb el poder, etc. Sobretot quan aquestes persones són patums, o tenen algun càrrec  de responsabilitat que amplifica el seu poder.

De fet, potser aquesta mena d'acudits ni tan sols són humorístics, més aviat són sàtires, ironies, és a dir, una mena d'armes alimentades amb la mala bava de la frustració causada després de veure i sentir segons quines coses que passen o es diuen. En aquests casos, els acudits poden ser com a màxim fiblades una mica molestes, però al capdavall inofensives, llevat que se'ls vulgui atribuir una "ofensivitat" que no poden tenir, perquè només són paraules i gargots. Al capdavall, són només un crit: "Carallots, quina barra que teniu!"

Aquestes armes de joguina, en un món tan complicat com el que vivim, crec que són del tot legítimes. No sé si gaire útils, però legítimes com a mínim sí. Perquè a veure, quan et trepitgen l'ull de poll, si més no el dret a queixar-nos crec que ningú ens el pot negar. Per exemple, hi ha actituds de l'Església Catòlica (o actituds dels representants d'altres religions), hi ha intervencions, posicionaments, pontificacions o desqualificacions difoses per l'Església que, a mi, francament, em trepitgen l'ull de poll. I em fan mal.

El cas és que he decidit tornar a parlar d'aquestes coses, de les persones creients i compromeses que admiro (en contraposició a les altres que em fan picor), després de veure les pel.lícules sobre Vicenç Ferrer (Vicente Ferrer. Agustín Crespi, 2013) i Pere Casaldàliga (Descalç sobre la terra vermella. Oriol Ferrer, 2013). Tan de bo hi hagués més persones com ells!