(sobre humor gràfic i humor en general, sàtires, ironies, censures, autocensures, drets d'autor, etc.)
3 de març 2015
Sobre sàtires i ofenses - 2
També podria ser que tot això de l'islamofeixisme i els assassinats de dibuixants fos una maniobra de distracció promoguda pels econofeixistes. Promoguda per tots aquells nuclis de poder econòmic que no tenen cap mena d'escrúpol en seguir mantenint les relacions econòmiques internacionals actuals, les quals, com a "engranatges estructurals" o "danys col.laterals inevitables" tenen assimilat que milions de persones cada any morin de fam o malalties fàcilment tractables, o que milions de persones visquin en condicions d'esclavitud... mentre "ells", els econofeixistes, cada cop són més rics, fastigosament rics, indecentment rics.
El que passa és que la mortaldat que generen els econofeixistes no és tan mediàtica com la dels islamofeixistes. Sobretot per una senzilla raó: són ells mateixos, els econofeixistes, els qui controlen els mitjans de comunicació, i per tant els és fàcil la gestió favorable dels seus interessos mediàtics. Exalten les brutalitats de l'islamofeixisme per tal que quedin en segon terme les seves pròpies brutalitats econofeixistes. Magnificant les malvestats dels altres, omplint-ne les portades, les seves malvestats queden més ocultades.
Que els islamofeixistes són uns impresentables no ho discuteix ningú. Però encara són més perversos els econofeixistes, d'una banda per la magnitud dels seus crims (milions de persones), i d'una altra perquè, controlant els mitjans de comunicació, són capaços de invisibilitzar o relativitzar aquests crims seus, per tal que no se'ls acusi a ells d'assassins econofeixistes. Que és el que són.
2 de març 2015
Sobre sàtires i ofenses
Un futbolista es pot ofendre. Un entrenador també. I els socis, i l'àrbitre, i el massatgista, i els que recullen les pilotes, i el president del club. Però el club, o "el futbol", no es poden ofendre, perquè només es poden ofendre les persones.
Passa el mateix amb els profetes, els deus i les religions. Els creients, ells, poden dir que els seus profetes o deus s'han ofès, els poden atribuir aquest sentiment d'ofensa. Però és això, una atribució basada només en la pròpia idea de la realitat, en aquest cas sobrenatural, habitada per deus i profetes. Dit de manera més expeditiva: cadascú es pot inventar el que vulgui (o sentir-se "il.luminat" pel que vulgui), de fet és el que fem tots. Per exemple, uns ens inventem deus, i els altres ens inventem que no existeixen. I si som dels primers, fins i tot ens podem inventar coses tan pintoresques com que els deus són tan humans i tan poc divins que s'ofenen com les persones.
No pot ser, que a partir de les creences o invencions particulars de cadascú es vulgui regular la convivència del conjunt de la societat. Per exemple, no és d'interès general, el debat teològic sobre si els deus s'ofenen. És un debat que no hauria de sortir de les mesquites, les esglésies o les facultats de teologia (per cert, com és que hi ha facultats de teologia?).
No pot ser que, per segons quines persones, dir que Déu no existeix sigui una blasfèmia que es pot castigar amb la pena de mort. No pot ser que també es pugui castigar amb la pena de mort apostatar d'una religió. I no pot ser que satiritzar aquests despropòsits amb un acudit també es pugui castigar amb la pena de mort del seu autor.
Perquè, a veure, els acudits sobre Mahoma s'originen a partir de l'islamofeixisme d'alguns seguidors de Mahoma i de l'Islam. Si no hi haguessin islamofeixistes, segurament els acudits sobre Mahoma i l'Islam deixarien d'existir, o gairebé. No tindrien interès, no hi hauria cap necessitat de fer-los. I si malgrat tot algú en fes, ningú en faria cap cas.
Que ningú es confongui, perquè la seqüència és aquesta: la intolerància religiosa és la que genera la sàtira contra la intolerància religiosa. En el món islàmic, i també en el catòlic: en la mesura que els papes, els bisbes o "l'Església" presumeixen de la seva superioritat moral, en la mesura que intenten imposar els seus preceptes, es converteixen en matèria satiritzable. És evident que si fossin més discrets també se'ls deixaria més tranquils. I si no, que facin la prova.
Torno als islamofeixistes: en lloc d'exclamar-se, si volen aturar les sàtires segons ells ofensives, el que haurien de fer és un curset accelerat de desintoxicació fonamentalista. Cosa que d'altra banda, precisament perquè són islamofeixistes, és obvi que no poden fer.
28 de febr. 2015
Dia de l'humorista
"El Senado argentino acaba de aprobar una iniciativa para declarar el 26 de noviembre 'Día Nacional del Humorista'. Se escogió esa fecha, conmemorando el natalicio del gran humorista gráfico y literario Roberto 'El Negro' Fontanarrosa. Con esto se busca reivindicar y reconocer la noble labor diaria que llevan adelante los creadores de humor y su implicancia en el desarrollo de la cultura."
Humor Sapiens, 21/12/2014
http://www.humorsapiens.com/dia-del-humorista
Humor Sapiens, 21/12/2014
http://www.humorsapiens.com/dia-del-humorista
23 de febr. 2015
El Jueves i l'islamofeixisme
No m'entusiasma El Jueves. Moltes de les seves pàgines, incloses algunes portades, trobo que tenen un humor bastant destraler, pel meu gust massa groller.
Malgrat aquesta impressió general, també hi trobo agradables sorpreses, ocurrències molt divertides i enginyoses. De vegades del tot oportunes, es podria dir que fins i tot "necessàries". Sobretot quan al.ludeixen, amb la ploma esmolada, a coses que diuen o fan alguns polítics, alguns bisbes o imams, alguns empresaris o banquers, alguns sindicalistes, etc. Coses que diuen o fan, en definitiva, persones que tenen algun tipus de poder i que n'abusen.
El cas és que, tot i no ser un lector habitual de la revista, de tant en tant la fullejo, buscant algun d'aquests acudits oportú, original o especialment colpidor. De vegades és la portada. Em sembla important, que a la portada de la revista hi aparegui un acudit d'aquestes característiques, perquè de fet és el seu "article editorial". De manera que per a mi és un motiu d'alegria, quan veig El Jueves al quiosc amb una portada oportuna i valenta. Ja sigui dedicada a un tema de puntual actualitat o a un d'aquests temes malauradament cronificats, com la violència contra les dones, que a la portada de la revista ha anat apareixent de tant en tant.
El 2005 es va iniciar el ja llarg culebrot internacional de les caricatures de Mahoma (amb la publicació de les caricatures sobre el profeta al diari danès Jyllands-Posten). Al llarg dels anys El Jueves s'ha fet ressò d'aquest conflicte, amb portades oportunes. Crec que han sigut portades valentes, i que a més s'han resolt d'una manera que ha dignificat la revista, a través d'un humor, des del meu punt de vista, intel.ligent i gens groller (cosa que no es pot dir de totes les portades de El Jueves, i ja posats, tampoc de totes les de Charlie Hebdo, ni de tots els acudits publicats al Jyllands-Posten, etc.).
El diàleg intercultural o interreligiós només es pot establir partint d'uns mínims. El primer, que les paraules o els dibuixos, encara que siguin antipàtics o de mal gust, no es poden contestar amb bales. Només a partir d'aquest imprescindible acord previ es pot començar a parlar d'alguna altra cosa, per exemple de les ofenses, de qui s'ofèn i per què, etc. Però sense aquest consens sobre el primer punt, és impossible.
S'ha de posar cada cosa al seu lloc. Una cosa són els musulmans, una altra els islamofeixistes. Amb els primers no hi ha més problemes que els que es puguin tenir amb altres creients: cristians, jueus o gent de qualsevol altra religió. Si no volen imposar als altres les seves morals particulars, no té sentit dir-los res, per molt estrambòtiques que siguin les seves creences. Ara bé, si segons ells la seva moral "és l'única moral veritable", i per tant consideren legítim imposar-la als altres, si cal per la força, llavors sí, tenim un problema amb aquesta gent. Si són musulmans ja no són només musulmans, són també islamofeixistes d'ideologies totalitàries, en alguns casos promotors de fàtues homicides i comportaments assassins. Amb ells, cap concessió és intel.ligent.
Des del meu punt de vista, el món d'aquesta mena de gent és lleig, violent, sòrdid i asfixiant. Cavernícola, retrògrad, reaccionari. Massa semblant al món cristià i inquisitorial de fa uns segles, i que tants esforços ha costat deixar enrere. Per tant, em sembla legítima i necessària la resistència davant de qualsevol pressió que exerceixin avui els islamofeixistes. I islamofeixistes també ho són els musulmans que diuen no ser-ho, "però que entenen" les actituds i les reaccions dels islamofeixistes...
Cedir a aquestes pressions seves només serveix perquè ells avancin un pas més i, des d'aquesta posició avançada, exerceixin novés pressions. Cada vegada més asfixiants, cada vegada més intolerants per part seva i més intolerables per part de qui les pateix.
Sé que tot això no té solució, si més no a curt termini. Perquè els islamofeixistes no poden entendre, realment no poden, que si volen que els deixin de satiritzar el que han de fer és canviar ells. I no una mica, sinó molt. I parlo dels islamofeixistes, perquè de musulmans, ja ho sabem, n'hi ha de moltes menes; també n'hi ha de prou assenyats com per adonar-se que a l'Alcorà (com a la Bíblia) hi surten unes quantes barbaritats, i que per tant els seus textos els han d'interpretar "a favor dels drets de les persones", i no a favor, per exemple, del "colonialisme religiós", l'homofòbia, la misogínia, etc.
15 de febr. 2015
Velletes i bisbes
Mentre escric això vaig en autobús, un trajecte de gairebé dues hores. A la meva alçada, als seients de l'altra banda del passadís hi ha dues dones grans, menudes, encongides. Una deu vorejar els vuitanta anys, l'altra potser és una mica més jove. Me les miro només de cua d'ull, per tal que no se sentin incòmodes de sentir-se observades. Veig que una va passant les boles d'un rosari que té a la mà. No les sento, són molt discretes, només veig que alternativament mormolen alguna cosa. Suposo que van resant parenostres...
Per descomptat que em puc empescar algun acudit o tonteria de gent que resa el rosari. De fet, vaig viure molts anys envoltat d'una religiositat que incloïa el ritual del rosari diari. En tinc bastants record, d'aquella època, records de diferents tipus, alguns diguem que "bons materials" a partir dels quals teixir alguna ocurrència humorística. Però no se m'acudiria mai adreçar-me a aquestes dues dones per fer-los cap mena de broma sobre les seves oracions. No tindria cap sentit. Seria del tot fora de lloc i estúpid.
Un altre escenari. Durant un parell d'anys va viure a casa meva un marroquí musulmà. Cada quan tocava, des de l'habitació que ell ocupava m'arribava la cantarella de les seves oracions. Ell no acabava d'entendre que jo no cregués en res (en res de tipus religiós), cosa de la qual algun cop n'havíem parlat. Però això no ens impedia tenir una relació cordial, agradable. Els dos érem respectuosos amb les opinions de l'altre i no teníem cap mena d'actitud proselitista (cosa que d'altra banda, és obvi, no hauria servit de res). I aquest respecte mutu, que incloïa un sincer afecte, feia inimaginable, de manera semblant que en el cas de les dues velletes, qualsevol tipus d'eventual ironia, sàtira o broma per part meva sobre les seves creences i els seus rituals religiosos.
El Hussein, es deia així, era molt bona persona, educat, respectuós. Però no tots els musulmans, ni per descomptat tots els cristians, són respectuosos com ell. Al contrari, n'hi ha també de molt pesats, i també sobergs i prepotents, i fins i tot amenaçadors. I amb aquests altres, en la mesura que són com són, és normal, fins i tot necessari, comportar-se d'una altra manera. Perquè si no se't mengen. Et passen pel damunt, i a més sense tenir remordiments, perquè és clar, tot el que ells fan "està ben fet perquè ho fan en nom de Déu".
Una manera bastant innocent de manifestar el desacord, el cansament que provoquen les actituds prepotents i integristes de la gent així, és fer algun acudit satiritzant les seves idees, els seus comportaments, les seves contradiccions, els seus integrismes... D'acord, fer un acudit d'aquest tipus no serveix de res: segur que com a "apostolat" està destinat al més absolut fracàs. O pitjor encara, perquè pot passar que el destinatari de la sàtira se senti atacat, i de manera reactiva la seva intolerància encara es reforci més.
De manera que, en casos així, és millor no dir res? Callar per tal d'evitar que l'altre se senti ferit, s'empipi i, eventualment, reaccioni de males maneres? Perquè si aquesta és la única alternativa... quin fàstic de món, el que ens espera, acollonits, sense ni atrevir-nos a fer un acudit de la por que tenim que, si el fem, l'altre, "en lloc de fer un acudit contra nosaltres", ens faci una cara nova... o potser ens clavi un tret al cap.
Ja hem arribat. Les dues velletes no se si han acabat de resar el rosari. La darrera part del trajecte se l'han passat endormiscades, fent capcinades. S'aixequen a poc a poc, amb dificultat, i baixen els alts graons de l'autobús encara amb més dificultats. Es queden aturades a la vorera, com si agafessin forces, i llavors se'n van caminant lentament. Miro entendrit com s'allunyen.
No, ni elles ni l'Hussein no són "matèria satiritzable", al contrari. En canvi, alguns imams i alguns bisbes, sí.
Per descomptat que em puc empescar algun acudit o tonteria de gent que resa el rosari. De fet, vaig viure molts anys envoltat d'una religiositat que incloïa el ritual del rosari diari. En tinc bastants record, d'aquella època, records de diferents tipus, alguns diguem que "bons materials" a partir dels quals teixir alguna ocurrència humorística. Però no se m'acudiria mai adreçar-me a aquestes dues dones per fer-los cap mena de broma sobre les seves oracions. No tindria cap sentit. Seria del tot fora de lloc i estúpid.
Un altre escenari. Durant un parell d'anys va viure a casa meva un marroquí musulmà. Cada quan tocava, des de l'habitació que ell ocupava m'arribava la cantarella de les seves oracions. Ell no acabava d'entendre que jo no cregués en res (en res de tipus religiós), cosa de la qual algun cop n'havíem parlat. Però això no ens impedia tenir una relació cordial, agradable. Els dos érem respectuosos amb les opinions de l'altre i no teníem cap mena d'actitud proselitista (cosa que d'altra banda, és obvi, no hauria servit de res). I aquest respecte mutu, que incloïa un sincer afecte, feia inimaginable, de manera semblant que en el cas de les dues velletes, qualsevol tipus d'eventual ironia, sàtira o broma per part meva sobre les seves creences i els seus rituals religiosos.
El Hussein, es deia així, era molt bona persona, educat, respectuós. Però no tots els musulmans, ni per descomptat tots els cristians, són respectuosos com ell. Al contrari, n'hi ha també de molt pesats, i també sobergs i prepotents, i fins i tot amenaçadors. I amb aquests altres, en la mesura que són com són, és normal, fins i tot necessari, comportar-se d'una altra manera. Perquè si no se't mengen. Et passen pel damunt, i a més sense tenir remordiments, perquè és clar, tot el que ells fan "està ben fet perquè ho fan en nom de Déu".
Una manera bastant innocent de manifestar el desacord, el cansament que provoquen les actituds prepotents i integristes de la gent així, és fer algun acudit satiritzant les seves idees, els seus comportaments, les seves contradiccions, els seus integrismes... D'acord, fer un acudit d'aquest tipus no serveix de res: segur que com a "apostolat" està destinat al més absolut fracàs. O pitjor encara, perquè pot passar que el destinatari de la sàtira se senti atacat, i de manera reactiva la seva intolerància encara es reforci més.
De manera que, en casos així, és millor no dir res? Callar per tal d'evitar que l'altre se senti ferit, s'empipi i, eventualment, reaccioni de males maneres? Perquè si aquesta és la única alternativa... quin fàstic de món, el que ens espera, acollonits, sense ni atrevir-nos a fer un acudit de la por que tenim que, si el fem, l'altre, "en lloc de fer un acudit contra nosaltres", ens faci una cara nova... o potser ens clavi un tret al cap.
Ja hem arribat. Les dues velletes no se si han acabat de resar el rosari. La darrera part del trajecte se l'han passat endormiscades, fent capcinades. S'aixequen a poc a poc, amb dificultat, i baixen els alts graons de l'autobús encara amb més dificultats. Es queden aturades a la vorera, com si agafessin forces, i llavors se'n van caminant lentament. Miro entendrit com s'allunyen.
No, ni elles ni l'Hussein no són "matèria satiritzable", al contrari. En canvi, alguns imams i alguns bisbes, sí.
12 de febr. 2015
Com fer un acudit - 2
"Refrigerar a Franco no es ilegal. Así lo ha considerado la juez Rocío Nieto Centeno, que ha desestimado la demanda de la Fundación Franco contra Eugenio Merino por su obra Always Franco, que muestra al dictador dentro de una nevera de Coca-Cola. Pero la Fundación Franco no piensa parar aquí. "Recurriremos la sentencia a la Audiencia Provincial", ha anunciado Jaime Alonso, vicepresidente de la fundación, que ha declarado "que se esperaba la sentencia" pero sigue firme en su idea "de llegar al Supremo" si es necesario con su demanda, en la que piden una indemnización de 18.000 euros contra el escultor por dañar el honor del dictador. [...] Todo comenzó en la edición 2012 de Arco. Allí Merino exhibió Always Franco, una obra con la que, según sus palabras en declaraciones a la Ser, quería reflejar que la imagen del dictador está "congelada" en el cerebro de los españoles. Inmediatamente, la Fundación Franco presentó una demanda que fue aceptada por el juzgado de Primera Instancia número 26 de Plaza de Castilla. [...]" (1)
És un bon acudit que l'Eugenio Merino fagi un muntatge amb una escultura del Franco a dins d'una nevera? I que la Fundación Franco li posi una demanda? Home, això ja fa una mica més de gràcia, però tampoc és cap genialitat humorística. El millor és el que es diu al final, que la demanda "fue aceptada por el juzgado de Primera Instancia número 26 de Plaza de Castilla". Això sí que és un gran acudit i un esplèndid motiu d'inspiració!
Vivim en un país amb l'administració de justícia completament saturada, cosa de la que se'n queixen amb tota la raó els mateixos jutges. Però alhora resulta que a algú se li acudeix posar una demanda tan pintoresca i fora de lloc com aquesta, i al jutjat, un jutge, en lloc de desestimar-la, l'admet a tràmit. I mentrestant hi ha munts de casos que prescriuen (alguns importantíssims) a causa de la lentitud judicial!
--
(1) "La jueza desestima la demanda de la Fundación Franco contra Eugenio Merino". Ángel Luis Sucasas. El País, 17-7-2013
cultura.elpais.com/cultura/2013/07/17/actualidad/1374060258_425280.html
És un bon acudit que l'Eugenio Merino fagi un muntatge amb una escultura del Franco a dins d'una nevera? I que la Fundación Franco li posi una demanda? Home, això ja fa una mica més de gràcia, però tampoc és cap genialitat humorística. El millor és el que es diu al final, que la demanda "fue aceptada por el juzgado de Primera Instancia número 26 de Plaza de Castilla". Això sí que és un gran acudit i un esplèndid motiu d'inspiració!
Vivim en un país amb l'administració de justícia completament saturada, cosa de la que se'n queixen amb tota la raó els mateixos jutges. Però alhora resulta que a algú se li acudeix posar una demanda tan pintoresca i fora de lloc com aquesta, i al jutjat, un jutge, en lloc de desestimar-la, l'admet a tràmit. I mentrestant hi ha munts de casos que prescriuen (alguns importantíssims) a causa de la lentitud judicial!
--
(1) "La jueza desestima la demanda de la Fundación Franco contra Eugenio Merino". Ángel Luis Sucasas. El País, 17-7-2013
cultura.elpais.com/cultura/2013/07/17/actualidad/1374060258_425280.html
9 de febr. 2015
Com fer un acudit
Si algun dia vols fer un acudit i no te'n ve ningun al cap, hi ha una manera molt fàcil de desencallar-te. Agafes qualsevol diari, hi dones un cop d'ull i, automàticament, et comencen a bullir les ocurrències humorístiques.
Tens diferents opcions. La primera, un cop seleccionada una notícia, consisteix en ressaltar-ne encara més la seva part grotesca, absurda, insultant o còmica. Els diaris estan plens de noticies amb característiques d'aquestes. Les ocurrències y les mentides dels polítics, les tonteries d'alguns futbolistes i famosos, els despropòsits d'algun cardenal, etc., cada dia, de forma regular, proporcionen bons materials de partida. De vegades, només el titular ja és un acudit esplèndid: "Escàndol a la Xina por la venda de pollastre caducat fa 46 anys". (1)
Aquesta opció de la reproducció, manipulació o exageració d'una notícia d'actualitat té l'avantatge que és bastant fàcil de dur a terme, no cal esforçar-se gaire, flueix de manera espontània (molts dels acudits que es publiquen als diaris són d'aquest tipus). I dos inconvenients: d'una banda, es corre el risc de ser poc original (la idea pot ser previsible), i d'una altra, l'acudit és obvi que podrà durar poc: quan s'oblidi una mica el personatge o l'anècdota de la notícia, ja no s'entendrà (cosa que d'altra banda ja es té assumit en aquest tipus d'acudits "oportunistes", efímers).
Una altra opció és intentar construir un acudit amb la mateixa idea humorística, però en un context atemporal, amb uns personatges anònims. Admiro molt la gent que, sobre la marxa (és a dir, tractant el tema d'actualitat), és capaç de fer aquesta adaptació, aquesta generalització. Sovint el resultat són acudits que em fascinen.
La tercera opció és, a partir de la notícia, deixar volar la fantasia, i aprofitar les ocurrències que llavors vagin emergint, sovint de manera desordenada i anàrquica, per acabar fent algun o alguns acudits. Uns acudits que, tot i tenir el seu origen en la notícia, de vegades pot ser que se n'hagin allunyat tant que ja sigui impossible veure-hi cap vinculació.
La primera opció en general m'atrau molt poc, perquè una de les coses que m'agrada dels acudits és la seva atemporalitat. La segona em sembla molt interessant, però també molt difícil, i com que sóc bastant mandrós normalment no m'hi decanto. La tercera opció és la que m'és més fàcil, i per tant la que en general acabo triant.
--
(1) La Vanguardia, 11/07/2013
http://www.lavanguardia.com/vida/20130711/54377425638/escandalo-china-venta-pollo-caducado.html
(2) Tant l'acudit que encapçala l'escrit com la notícia de La Vanguardia són del 2013; si estan associats a un text del 2015 és a causa del sistema de redacció d'aquests textos, que de vegades, un cop iniciats, sense trobar la manera d'acabar-los d'arrodonir, es queden encallats i mig oblidats. En aquests cas, durant dos anys.
Tens diferents opcions. La primera, un cop seleccionada una notícia, consisteix en ressaltar-ne encara més la seva part grotesca, absurda, insultant o còmica. Els diaris estan plens de noticies amb característiques d'aquestes. Les ocurrències y les mentides dels polítics, les tonteries d'alguns futbolistes i famosos, els despropòsits d'algun cardenal, etc., cada dia, de forma regular, proporcionen bons materials de partida. De vegades, només el titular ja és un acudit esplèndid: "Escàndol a la Xina por la venda de pollastre caducat fa 46 anys". (1)
Aquesta opció de la reproducció, manipulació o exageració d'una notícia d'actualitat té l'avantatge que és bastant fàcil de dur a terme, no cal esforçar-se gaire, flueix de manera espontània (molts dels acudits que es publiquen als diaris són d'aquest tipus). I dos inconvenients: d'una banda, es corre el risc de ser poc original (la idea pot ser previsible), i d'una altra, l'acudit és obvi que podrà durar poc: quan s'oblidi una mica el personatge o l'anècdota de la notícia, ja no s'entendrà (cosa que d'altra banda ja es té assumit en aquest tipus d'acudits "oportunistes", efímers).
Una altra opció és intentar construir un acudit amb la mateixa idea humorística, però en un context atemporal, amb uns personatges anònims. Admiro molt la gent que, sobre la marxa (és a dir, tractant el tema d'actualitat), és capaç de fer aquesta adaptació, aquesta generalització. Sovint el resultat són acudits que em fascinen.
La tercera opció és, a partir de la notícia, deixar volar la fantasia, i aprofitar les ocurrències que llavors vagin emergint, sovint de manera desordenada i anàrquica, per acabar fent algun o alguns acudits. Uns acudits que, tot i tenir el seu origen en la notícia, de vegades pot ser que se n'hagin allunyat tant que ja sigui impossible veure-hi cap vinculació.
La primera opció en general m'atrau molt poc, perquè una de les coses que m'agrada dels acudits és la seva atemporalitat. La segona em sembla molt interessant, però també molt difícil, i com que sóc bastant mandrós normalment no m'hi decanto. La tercera opció és la que m'és més fàcil, i per tant la que en general acabo triant.
--
(1) La Vanguardia, 11/07/2013
http://www.lavanguardia.com/vida/20130711/54377425638/escandalo-china-venta-pollo-caducado.html
(2) Tant l'acudit que encapçala l'escrit com la notícia de La Vanguardia són del 2013; si estan associats a un text del 2015 és a causa del sistema de redacció d'aquests textos, que de vegades, un cop iniciats, sense trobar la manera d'acabar-los d'arrodonir, es queden encallats i mig oblidats. En aquests cas, durant dos anys.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)




