Com fer un acudit

Si algun dia vols fer un acudit i no te'n ve ningun al cap, hi ha una manera molt fàcil de desencallar-te. Agafes qualsevol diari, hi dones un cop d'ull i, automàticament, et comencen a bullir les ocurrències humorístiques.

Tens diferents opcions. La primera, un cop seleccionada una notícia, consisteix en ressaltar-ne encara més la seva part grotesca, absurda, insultant o còmica. Els diaris estan plens de noticies amb característiques d'aquestes. Les ocurrències y les mentides dels polítics, les tonteries d'alguns futbolistes i famosos, els despropòsits d'algun cardenal, etc., cada dia, de forma regular, proporcionen bons materials de partida. De vegades, només el titular ja és un acudit esplèndid: "Escàndol a la Xina por la venda de pollastre caducat fa 46 anys". (1)

Aquesta opció de la reproducció, manipulació o exageració d'una notícia d'actualitat té l'avantatge que és bastant fàcil de dur a terme, no cal esforçar-se gaire, flueix de manera espontània (molts dels acudits que es publiquen als diaris són d'aquest tipus). I dos inconvenients: d'una banda, es corre el risc de ser poc original (la idea pot ser previsible), i d'una altra, l'acudit és obvi que podrà durar poc: quan s'oblidi una mica el personatge o l'anècdota de la notícia, ja no s'entendrà (cosa que d'altra banda ja es té assumit en aquest tipus d'acudits "oportunistes", efímers).

Una altra opció és intentar construir un acudit amb la mateixa idea humorística, però en un context atemporal, amb uns personatges anònims. Admiro molt la gent que, sobre la marxa (és a dir, tractant el tema d'actualitat), és capaç de fer aquesta adaptació, aquesta generalització. Sovint el resultat són acudits que em fascinen.

La tercera opció és, a partir de la notícia, deixar volar la fantasia, i aprofitar les ocurrències que llavors vagin emergint, sovint de manera desordenada i anàrquica, per acabar fent algun o alguns acudits. Uns acudits que, tot i tenir el seu origen en la notícia, de vegades pot ser que se n'hagin allunyat tant que ja sigui impossible veure-hi cap vinculació.

La primera opció en general m'atrau molt poc, perquè una de les coses que m'agrada dels acudits és la seva atemporalitat. La segona em sembla molt interessant, però també molt difícil, i com que sóc bastant mandrós normalment no m'hi decanto. La tercera opció és la que m'és més fàcil, i per tant la que en general acabo triant.

--
(1) La Vanguardia, 11/07/2013
http://www.lavanguardia.com/vida/20130711/54377425638/escandalo-china-venta-pollo-caducado.html
(2) Tant l'acudit que encapçala l'escrit com la notícia de La Vanguardia són del 2013; si estan associats a un text del 2015 és a causa del sistema de redacció d'aquests textos, que de vegades, un cop iniciats, sense trobar la manera d'acabar-los d'arrodonir, es queden encallats i mig oblidats. En aquests cas, durant dos anys.

Islamofòbia?

Parlo (escric, dibuixo), per exemple, sobre "un mahometà assassí". I em critiquen, em diuen que no generalitzi, que respecti les religions, etc.

Jo he dit "un mahometà assassí". Un. No he generalitzat. No he dit que "tots els mahometans són assassins". M'he referit a un individu. Una persona que, per exemple, ella mateixa s'ha definit com a mahometana. I que ha assassinat algú. Encara més fàcil: ni tan sols cal buscar proves, perquè ella mateixa reconeix el seu assassinat, fins i tot se'n vanta. I a més especifica que ho ha fet "inspirada pel seu mahometanisme".

No m'invento res. Oi que hi ha gent així? Gent que reivindica els seus assassinats fets en nom de les seves creences. En aquest cas, de les seves creences criminals.

Que una persona així no és una bona mahometana? I què és això, de ser un bon mahometà? Qui dóna els certificats? Perquè no hi ha cap col.lectiu de creients capaç de consensuar, entre tots els seus membres, en què consisteix "ser un bon creient". Al contrari, les discrepàncies són habituals, les lluites internes també, i de vegades no només dialèctiques. De vegades també es maten entre ells.

Que aquesta postura és "islamofòbica"? Doncs apa, per tal que ningú se senti discriminat o injustament atacat, ampliem el ventall: també hi ha cristians assassins, jueus assassins, ateus assassins, nacionalistes assassins, banquers assassins, industrials assassins... Tenen en comú dues coses: que tots són assassins (de diferents maneres, alguns maten amb guants blancs i a distància) i que tots justifiquen els seus assassinats (o els consideren "danys col.laterals" inevitables) en nom de les seves creences, religioses o laiques.

Per descomptat, no tots els musulmans, cristians, jueus, ateus, etc. són assassins. Per descomptat que no, per sort són una minoria, perquè sinó la humanitat ja hauria desaparegut. Per tant, qui del que he escrit fins ara en vulgui fer una lectura "generalitzadora", té un problema de comprensió lectora. O dit de manera més col.loquial, és una mica curt de gambals.

Aclarit això, segueixo. El 7 de gener de 2015 als dibuixants de Charlie Hebdo els van matar dos musulmans assassins. A partir d'aquí, hi va haver musulmans que ho van denunciar sense cap mena de pal.liatius ni mitges tintes. Alhora, molts musulmans, sobretot de segons quins països, ho van celebrar (tornem-hi, he escrit "molts", no "tots", alerta amb les temptacions d'inventar-se presumptes islamofòbies...). I molts musulmans (i també no musulmans), tot i que no ho van celebrar ni aprovar, van dir que, "és clar, si es fan segons quines coses, després pot passar que...". D'aquest últims, és clar, també cal malfiar-se'n molt.

Un exemple d'aquest darrer grup: el mediàtic, persuasiu, ocurrent i catòlic Jorge Mario Bergoglio, l'actual Papa Francesc (1), a qui escolten amb devoció milions de persones d'arreu del món. Cal reconèixer que moltes coses de les que diu són força assenyades, però aquesta precisament, no. En aquest cas, com a mínim podia haver callat.

--
(1) Durant el viatge de Sri Lanka a Filipines, el 15-1-2015

Cadascú hi llegeix el que vol

La Bíblia no és un manual tècnic amb instruccions concretes. No diu coses com: "per posar en marxa el deshumidificador, prem el botó vermell". En lloc de contenir un missatge clar, concret i sostingut, està plena de contradiccions, de manera que els creients que en vulguin treure algun conjunt de normes morals que no es contradiguin excessivament entre elles, cal que la llegeixin "amb una intenció prèvia". Aquest és un requisit imprescindible, per tal de poder-ne fer una lectura moralitzant (que és el que busquen els creients), i alhora és obvi que és un detall que condiciona les conclusions posteriors, ja siguin aquestes conclusions de caràcter pacífic, empàtic i tolerant o bel.ligerant i integrista. O de qualsevol altre tipus, segons el tant per cent que s'hi posi de cada un dels ingredients disponibles.

El resultat és una recepta personalitzada (pel propi individu o per la comunitat a la qual pertany) que es cuina donan importància a uns textos determinats, oblidant-ne unas altres, entrant en complexos debats fil.lológics sobre "la correcta traducció" d'alguns paratges, etc. Triant, rebutjant i jugant amb les interpretacions. O dit d'una altra manera més expeditiva: "llegint-hi el que s'hi vol llegir".

El punt de partida, la intencionalitat prèvia, configura el resultat, la conclusió. La moral concreta que se n'extreu, el que es considera que està bé i el que està malament, el que és pecat i el que és virtut, el que cal premiar i el que cal castigar, com cal comportar-se.

Això vol dir que, quan es volen justificar unes determinades actuacions en nom de Déu, és fàcil aconseguir aquestes justificacions llegint la Bíblia. La història està plena d'exemples il.lustratius d'aquest tipus: d'una banda, actuacions d'allò més admirables, compassives, emancipadores, i d'una altra banda, actuacions d'allò més detestables i cruels, de vegades completament criminals.

Per tant, el més important no és si es fa "una correcta interpretació" dels textos, sinó si el resultat de la lectura o interpretació justifica un tipus de conducta o una altra. Si la conducta és criminal, ja siguin els crims etiquetables com a terroristes, bèl.lics, econòmics, socials, laborals o sanitaris (del tipus que siguin, ja que de creients criminals n'hi ha de moltes menes, també de demòcrates i encorbatats), la interpretació, per molt que es faci en nom de Déu, els profetes o els textos sagrats, no és res més que estupidesa moral.

I d'estupideses morals n'hi ha moltes. Per exemple, també és una estupidesa moral considerar que es pot equiparar el fet de fer dibuixos poca-soltes ("informals, mancats de bon seny") i el fet d'assassinar ("matar amb premeditació i traïdoria") els dibuixants que fan dibuixos poca-soltes.

Protegir les persones

És així de senzill: s'ha de protegir la integritat de les persones, no de les idees (ni de les creences). Aquestes no tenen vida. Només tenen "vigència": mentre algú amb vida les alimenta, les reivindica, les defensa. Són les persones les que generen idees i creences, i a l'inrevés és impossible.

Per això es pot justificar una limitació de la llibertat d'expressió quan en nom d'ella es volen promoure, exaltar o justificar atemptats contra les persones. Per exemple, fent apologia de la homofòbia, de la violència contra les dones, del racisme.

I en canvi, no hi ha cap necessitat de limitar les sàtires que apunten a les ideologies, o a les religions. Es pot "demanar", suggerir, que es moderin aquest tipus de sàtires... però no es pot anar més enllà. O no s'hi hauria d'anar. Satiritzar unes creences no posa en perill la vida de cap creient. Potser posa en efervescència la seva indignació, però cal remarcar aquesta diferència fonamental: no posa en perill la seva vida.

Cadascú és responsable de les seves indignacions. Ens podem indignar per moltes coses, per infinites coses, però les indignacions sempre són nostres. I per tant és nostra la responsabilitat del que en fem, de com les encarrilem, de si les contenim o no. Perquè les indignacions poden ser incendiàries, poden ser explosives, poden convertir-se en monstres que, escapolint-se del nostre control (o alimentades pel nostre descontrol voluntari) acabin provocant les més grans crueltats i desastres. Quan això passa, el responsable és sempre l'indignat, mai el presumpte "motiu d'indignació". El motiu d'indignació pot ser motiu de discrepància, però no hauria de ser mai motiu de salvatgeries, de crueltats, d'homicidis.

La sacralitat o trivialitat d'una idea o creença és un terreny pantanós i emboirat, sense referents objectius, determinada només per la subjectivitat de cadascú. El consens és impossible. Si entrem en aquest joc de la reivindicació de les subjectivitats personals, estem perduts.

La vida d'una persona és una realitat concreta, tangible. Sortir d'aquest marc de referència és molt perillós. Repetim-ho: totes les idees, laiques o religioses, poden ser ressuscitades, revivides, per una persona. Cap persona morta pot ser ressuscitada per una idea o creença.

Límits de la llibertat d'expressió

La llibertat d'expressió no té límits? Els països democràtics que la proclamen no la restringeixen mai? O la diferència és una altra: què incloem dins d'un determinat model de llibertat d'expressió i què n'excloem? I per quins motius ho fem?

L'apologia del terrorisme, del racisme o del maltractament de les dones normalment no es considera un ús legítim del dret a la llibertat d'expressió. En molts països l'exercici d'aquest hipotètic dret està prohibit. Aquesta prohibició és legítima? O és un atemptat contra la llibertat d'expressió?

En d'altres països, el que no s'admet és la crítica contra el govern o els governants. I en d'altres les crítiques contra els símbols i les creences religioses.

En alguns països no s'admet gairebé res: a qui diu el que està prohibit dir el poden detenir, torturar, empresonar, i fins i tot executar. Judicialment o extrajudicialment. Per exemple, li pot passar això a algú, en segons quins països, per haver dit que Déu no existeix. O per satiritzar algun profeta. O per fer-ne un dibuix.

Un dibuix de Déu o d'un profeta (fins i tot si el dibuix és groller, poca-solta, de mal gust), ¿és equiparable a un dibuix, un text o un discurs que pretén justificar l'assassinat del primer dibuixant?

Totes les restriccions de la llibertat d'expressió són equiparables? Totes són arbitraries? La llibertat d'expressió hauria de ser absoluta, sense cap límit de cap mena? O hi ha alguna manera coherent de justificar algunes restriccions i de condemnar-ne unes altres?

És el mateix reclamar la llibertat d'expressió per denunciar els abusos del poder que reclamar-la per fomentar l'odi contra els col.lectius més vulnerables?

És el mateix exercir-la fent uns acudits satírics (contra el que sigui) que exercir-la per promoure l'assassinat (o per justificar-lo), dels autors dels acudits satírics? D'acord, segons les creences, els prejudicis i les intransigències de cadascú les respostes a aquesta pregunta són diferents. De fet, aquest és el problema.

Això no hi ha qui ho arregli...

Narcisismes de joventut

Fa molts, molts anys, l'Albert em va elogiar uns dibuixos meus. Em va dir que eren interessants, que es notava que dibuixava "el que em sortia de dins". A tots ens agrada que ens diguin floretes. I si te les diu un entès (com era el cas de l'Albert pel que fa al dibuix) el narcisisme se t'estufa i el sentit crític se t'afebleix. Crec que això és el que em va passar llavors.

Guardo algun d'aquells dibuixos. No trobo que tinguin cap interès. Crec que els conservo només per recordar que feia "allò", d'una banda tan pretensiós i d'una altra tan irrellevant. (1)

El que em sortia de dins? Però, hi tenia alguna cosa, a dins? I suposant que sí, no cal ofici per ser capaç "d'exposar a fora" el que tenim a dins? O és que naixem dotats de ciència infusa, i d'experiència també infusa?

No sabia res, o gairebé no res, ni de la vida ni de dibuix. Havia viscut poc. I també havia dibuixat poc. Tot "ho havia fet poc". Feia uns gargots que, ara, tan pel contingut (les idees, els temes) com pel continent (el dibuix, la tècnica, el traç) em semblen el que he dit abans, pretensiosos i irrellevants.

D'ençà d'aleshores ha passat molt temps. Viure crec que sí he viscut. De vegades potser massa: si m'hagués estalviat algunes experiències i algunes bastonades no em sabria gens de greu. El cas és que, a causa de les "experiències viscudes", en teoria ara hauria d'estar més en condicions de ser capaç de dibuixar alguna cosa "interessant", amb una mica de cara i ulls, consistent. Per aquesta banda, això estaria encarrilat. Ara bé, pel que fa a "l'ofici" de dibuixar, crec que no he progressat gaire. Mig per mandra, i mig a causa d'altres interessos que sovint m'han dut per d'altres camins, he progressat poc.

De tota manera, de vegades segueixo dibuixant. I com que no he progressat, segueixo fent uns dibuixos que, tot i no tenir res a veure amb els de llavors, crec que també són bastant irrellevants. Diferents, però també irrellevants. Si he progressat, crec que només és en el sentit que ara sóc conscient que el que faig actualment "també és irrellevant". Ja ho sé "avui", no cal que m'esperi una pila d'anys per ser capaç d'adonar-me'n.

També he fet un altre progrés: a més de ser conscient d'aquesta intranscendència, ara els resultats, la qualitat del que faig, em preocupen poc. M'importa si em diverteixo, ja sigui dibuixant, o manipulant dibuixos o imatges dels altres. Que no és excel.lent el resultat? Doncs mala sort. Que no arriba ni a regular? Doncs encara més mala sort. Només que sigui una mica ocurrent (amb una mica ja m'aconformo) i que em serveixi per passar una estona una mica entretingut, ja m'està bé.

--
(1) Podria reproduir algun d'aquells dibuixos antics, "per posar-me més en evidència", però la veritat és que em fa vergonya, de manera que em quedo més a gust mantenint-los amagats...

Discriminacions i demagògies

Caminant per la vorera, un home amb una cadira de rodes elèctrica està a punt d'embestir-te. Més enllà, et passa fregant una dona que va en bicicleta. Arribes a un pas zebra i et va d'un pel que un gitano amb una furgoneta no t'atropelli. O potser és un negre, o un magribí. Puges al tren, i un parell d'homosexuals et miren amb mala cara quan els demanes que treguin els peus que tenen al damunt del seient del seu davant, ja que hi vols seure.

Si et queixes, segons el grau de bel.ligerància i demagògia de les persones anteriors et pots trobar que t'acabin acusant de discriminador de discapacitats, masclista, racista o homòfob. Si el grau d'absurditat encara és més elevat i la situació s'embolica, les desqualificacions poden pujar molt de to, com ara que et tractin de potencial eugenèsic nazi, maltractador de dones, simpatitzant del KKK o de la lliga a favor de l'extermini dels gais.

Els motius que poden contribuir a que la cosa s'emboliqui poden ser diferents, potser la dona no va sola sinó que duu a la cadireta de la bici un nen petit (de manera que se sent reforçada per la seva maternitat), el gitano o el negre han anat a la universitat, els homosexuals són militants d'una associació contra l'homofòbia, o el discapacitat en lloc de ser hemiplègic és tetraplègic, i no vol entendre que això no el legitima per embestir-te.

Més agreujants: si a sobre l'incident no l'ha vist ningú més, però a partir de la teva queixa es comença a congregar gent, llavors ho tens encara més mal parat: víctima de la demagògia de l'altre quedes com un drap brut, i la gent et mira amb cara de fàstic, de rebuig, com si fossis un monstre sense sentiments, o un perillós psicòpata.

Aquesta mena de coses passen. A mi ahir em va estar a punt d'atropellar un home d'uns cinquanta anys amb cara d'enfadat que anava per la vorera a tota pastilla amb la seva cadira elèctrica. I de dones (i homes) que amb la seva bicicleta han estat a punt d'atropellar-me mentre camino per la vorera, gairebé cada dia en podria afegir algun a la llista. Com que normalment callo, no passa res (la gent prepotent em fa molta por, i no m'agraden les discussions). Però si algun cop m'he queixat una mica, he vist com la cosa de seguida s'enverinava.

Ser discapacitat, dona, gitano, negre o homosexual molts cops suposa importants desavantatges. Declarades o encobertes discriminacions, o fins i tot un risc extrem per a la pròpia integritat. Poca broma, amb aquests temes. Tanmateix, aquestes tristes realitats no justifiquen cap mena de patent de cors per a aquestes persones: de la mateixa manera que s'han de combatre les discriminacions o agressions que de vegades, massa vegades, elles pateixen, en ocasions molt greus, de la mateixa manera, no hi ha cap motiu perquè quan són elles qui transgredeixen les normes de convivència i civisme se'ls hagin de tolerar les seves transgressions.

Per tant, és del tot legítim parlar d'aquest tema (per exemple, dels tetraplègics prepotents), i si s'escau també és legítim fer-ne acudits. Si estem en contra  de totes les discriminacions, abusos i demagògies, vol dir que també hem d'estar en contra d'aquelles que tramposament de vegades alimenten (pel motiu que sigui) algunes persones discriminades.