1 de cada 10

És obvi que els gustos, i els sentits de l'humor, són variables: no a tothom ens semblen interessants o ens fan gràcia les mateixes coses. Per exemple: dibuixes un acudit, et sembla que és original i divertit, però llavors l'ensenyes a algú i et diu que el troba molt dolent.

És clar, en un cas així a banda dels gustos personals hi ha també un aspecte important a tenir en compte. En general, nosaltres mateixos "ens fem bastanta gràcia", trobem força originals les nostres ocurrències, mentre que amb les dels altres som més crítics. De vegades, fins i tot inclements. És el peatge de subjectivitat que paguem a causa del pes del narcisisme: molt mirar-nos el melic i poca equanimitat.

Assumida aquesta motxilla més aviat feixuga del narcisisme i de la falta d'objectivitat, encara ens queda un àmbit en principi incontaminat: el plaer que ens suposa (si és això el que ens agrada) el fet de dedicar-nos a fer acudits, amb independència de l'eventual avaluació dels resultats. Si som capaços de passar-nos-ho bé dibuixant i rumiant ocurrències, sense preocupar-nos del que diran o deixaran de dir del resultat, tenim molt de guanyat. I en qualsevol cas, si no ens en despreocupem del tot, sempre podem trobar alguna bona excusa per justificar-nos una mica.

Per exemple: ja fa uns quants anys, al començar a fer acudits, un bon amic que llavors també va decidir fer alguna incursió en l'humor gràfic, no sé si per justificar-se ell mateix o per consolar-me a mi em va dir que, si de cada deu acudits que fèiem ens en sortia com a mínim un de bo, ja estava bé. Òbviament és una nota de tall baixa, treure un 1 sobre 10 i que et consideris aprovat. Però una nota de tall sempre és arbitrària, de manera que, posats a ser arbitraris, ja està bé ser-ho a favor nostre. Perquè així perdem la por als exàmens: que l'acudit et surt millor o pitjor? Que surt del dret o del revés? No ve d'aquí, perquè l'objectiu principal és un altre, passar-t'ho bé fent-lo.

El cas és que, com que sóc bastant fresc i alhora no haig de retre comptes a ningú del que faig, m'he quedat amb aquesta ocurrència del meu amic: justificar-me pensant que, encara que només sigui per casualitat, o per probabilitat estadística, amb una mica de sort de cada deu acudits si més no un sortirà mínimament enginyós.

I els altres... doncs hauran servit per això que deia, per passar-me unes bones estones mentre els faig. Cosa que té el seu interès, tenint en compte que hi ha gent que per passar-s'ho bé ha de fer coses molt més complicades:  tenir allò o allò altre, comprar, gastar, viatjar, anar lluny, etc. Jo, amb un llàpis i un paper i una estona per fer gargots i pensar tonteries, ja em sento feliç. (1)

Qu els acudits que faig són dolents? Potser sí, però les estones que passo fent-los són molt bones!

--
(1) Parlo de llàpis i paper perquè sempre començo així; l'eventual pas a la pantalla, quan s'escau acompanyat de la recerca i manipulació d'imatges, si de cas ve després.

Acudits sobre l'Església

Si fas un acudit ficant-te amb l'Església catòlica els catòlics es queixen. És normal, a ningú li agrada que el critiquin, sobretot si creu que la crítica és injusta, que allò que es diu és fals o està distorsionat.

Sovint, si el que pensen els altres de nosaltres no ens agrada, pensem que estan equivocats. En canvi, si ens fan lloances, no hi veiem pegues, al contrari. Si ens alaben estem contents i si ens censuren ens disgustem. No som gaire autocrítics. Ni objectius.

Tots veiem les coses de manera diferent, i a sobre estem convençuts de tenir "tota" la raó... I per tant és normal que entre nosaltres de tant en tant (per no dir que tot sovint) es generin discrepàncies i conflictes.

Quan jo vaig néixer, oficialment tothom era catòlic: et batejaven quan naixies, anaves a catequesi, feies la Primera Comunió, més endavant la Confirmació, et confessaves de tant en tant, anaves a missa els diumenges... Si era el cas que et casaves, et casaves per l'Església. I si et mories, òbviament  el mestre de cerimònies era el capellà. L'Església era omnipresent.

Per sort, amb els canvis polítics aquella omnipresència (i omnipotència) va anar minvant. En aquella època, algunes persones de mica en mica ens vam anar allunyant de les rutines religioses; unes ho vam fer de manera passiva i silenciosa, d'altres de manera més sorollosa i bel.ligerant. Ens en vam apartar, però els anys ens havien deixat una impremta inesborrable. Val a dir que, pel que fa a alguns aspectes, positiva. O almenys és el que puc dir de mi: gràcies a aquella educació vaig assimilar uns valors que considero que a mi m'han ajudat a viure amb més dignitat.

Junt amb aquells aspectes positius, també ens havíem amarat d'una teologia fantasiosa i incomprensible, d'unes creences i d'unes pràctiques reaccionàries, casposes, absurdes... Indesitjables i insuportables. Era una mena de motxilla feixuga i anacrònica, i ser-ne conscients ens va ajudar a agafar l'impuls necessari per deixar de practicar i de creure, tot alhora. Tanmateix, malgrat haver abandonat l'Església i haver-nos convertit en descreguts, en alguna mesura "seguíem sent Església": estàvem marcats pel passat.

Tornem a l'humor. Tenint en compte la nostra biografia, si ara fem acudits sobre l'Església no se'ns pot dir que estem fent acudits sobre un col.lectiu aliè. És a dir, no ens estem "rient dels altres", sinó en gran mesura "de nosaltres mateixos", del nostre de vegades gris i caspós passat (avui present en àmbits de l'Església actual; precisament per això s'escau fer-ne acudits).

Tot això ve a tomb d'una queixa que alguns representants de l'Església de vegades fan quan la diana d'un humorista és l'Església. Al marge d'afirmar que el que es diu o es dóna a entendre és injust (ja hem comentat que l'autocrítica no és una actitud gaire comuna, i nosaltres no ens atrevirem pas a presumir-ne), diuen alhora que sempre passa el mateix, que tothom s'atreveix a criticar els catòlics, però que en canvi no es critica d'altres col.lectius de creients, d'altres esglésies o religions. I que per tant aquesta és una actitud discriminadora (de vegades afegeixen que covarda), perquè només se'ls fica el dit a l'ull a ells.

En el meu cas val a dir que tenen raó. L'explicació ja l'he donat: tal com ja he dit, els catòlics són "els meus catòlics". Els conec, com a mínim, "una mica més" que als membres d'altres religions. Els musulmans, per exemple, "no són els meus musulmans", en tinc un gran desconeixement: durant tots els anys de la meva infantesa i adolescència, quan encara anava cada diumenge a missa, no en vaig veure ni un, de musulmà (llavors només havia sentit a parlar a casa algun cop "dels moros del Franco"). Després, la cosa va canviar, i darrerament molt més, fins i tot hi he conviscut.

Per descomptat, a aquests nous vinguts també caldrà dedicar-los atenció. I si és el cas que van desplegant costums i creences intolerants, llavors caldrà també dir-los coses que no els agradarà sentir (de fet, en aquesta fase ja hi som). Cal tractar-los, pel que fa a aquests aspecte, "igual que als nostres catòlics". És a dir, pel que fa a la seva eventual intolerància, "amb intolerància": hi ha ratlles que no es poden traspassar. I passa que alguns d'aquests immigrants (alguns, no generalitzo) a dins de la maleta a més de costums per nosaltres més o menys exòtics hi duen també unes tendències integristes que no fan gens de gràcia.

En el cas d'aquests col.lectius d'origen foraster hi ha un problema afegit. A més de les seves pròpies queixes quan els critiques (o quan ells consideren que ho fas, n'hi ha de molt susceptibles), de tant en tant s'hi afegeixen les queixes, o retrets, d'algú d'aquí, sovint intel.lectual, algun bonifaci defensor dels diàlegs intereligiosos o interculturals entesos de manera un xic pintoresca, que protesta d'aquesta "falta de respecte". Però uns i altres s'hi hauran d'anar acostumant, a aquesta suposada "falta de respecte". Exactament igual que s'hi ha d'acostumar la nostra Església. I si no s'hi volen acostumar, ho tenen molt fàcil: que es reciclin una mica, deixin de ser tan absolutistes i assumeixin que avui dia els plantejaments intolerants i teocràtics estan fora de lloc. I això val tant per als nostres cristians autòctons com pels nouvinguts musulmans o de qualsevol altre religió.

Diàleg intereligiós? Això no afecta tothom, només els membres dels clubs de creients. I per tant ja s'ho faran entre ells. Diàleg intercultural? D'acord, i sobretot que ells també s'hi apuntin. Sent una mica mé respectuosos i no tan absolutistes. I si és el cas que, fets un embolic amb la seva sopa barrejada de religió i cultura, no tenen ganes de baixar del seu burro teològic i de les seves revelacions divines, que com a mínim no es queixin de la mínima queixa que representa, per exemple, un pobre acudit.

Potser el problema de fons és que, el Déu que s'han inventat, a sobre se l'han inventat sense gota de sentit de l'humor. No sóc cap expert en el tema, però em sembla que a la Bíblia no hi surt cap acudit. I, per descomptat, que jo sàpiga en cap moment Déu es riu d'ell mateix. Tot plegat, uns fonaments fràgils, si l'objectiu és promoure una cultura de veritable convivència i tolerància.

Nas de pallasso

De vegades duc un nas de pallasso a la butxaca. Em serveix de recordatori de la importància d'agafar-me amb lleugeresa la vida i de la necessitat d'aprofitar les ocasions que es presentin per riure una mica. De què o de qui? Doncs d'entrada de mi mateix: m'agrada riure'm de les meves limitacions i misèries, que són unes quantes. I com que sóc la persona que tinc més a l'abast, i també la que conec (o crec conèixer) millor, resulta que d'ocasions per riure (per riure'm de mi mateix), no me'n falten. Riure't una mica de tu mateix alleuja i allibera molt.

 A més, diuen que riure també afavoreix una bona salut (tot això de les endorfines, la circulació de la sang, les digestions, el son, etc.). Vaja, que per mica que s'escaigui, tot plegat convida a riure (o com a mínim a somriure). Perquè una perspectiva humorística de la vida, acompanyada o no amb una rialla, o només manifestada amb un somriure, és una experiència meravellosa: ens pot omplir de llum instants complicats, transfigurant-los.

Diuen també que riure és una activitat social. Però no té per què ser sempre així; riure acompanyat és esplèndid, però sol també és possible i està molt bé. A veure: si estàs sol, és molt millor riure (o somriure) que tenir cara de pomes agres, o de lluç bullit. Oi que sí? Per exemple, pots riure obertament quan caus de cul baixant per un corriol i "et contemples a tu mateix caient": estàs sol al mig de la muntanya, i et fas un tip de riure! És clar, sobretot et fa gràcia la teva caiguda si no et fas mal, o si el mal que et fas no és gaire greu... O pots somriure embadalit contemplant una sargantana, o una papallona, o un capvespre... Si volem, si hi estem predisposats, estant sols també tenim molts motius per riure o somriure.

Ara bé, és cert que quan hi ha massa mal pel mig, massa dolor, s'ha d'anar amb peus de plom, sobretot si aquest dolor no és teu, sinó d'algú altre.

De tota manera, amb moderació, una mica de mal de tant en tant , acompanyat d'una mica d'humor, ens pot ajudar a adonar-nos del bé que estem quan estem bé. I per tant ens pot ajudar a riure més sovint, tant a causa de l'alegria d'existir com de la consciència de la nostra fragilitat . Sense aquest contrapunt, amb el pilot automàtic posat de les rutines diàries, de vegades ens oblidem del meravellós que és no tenir massa dolors ni malalties, o de no tenir-los d'unes dimensions que ens deixin baldats. Totes les rutines adormeixen, fins i tot la del benestar. De manera que, amb mesura, algun ensurt de tant en tant és més aviat estimulant.

Amb el nas de pallasso em passa això. Quan m'acostumo a dur-lo a la butxaca, al final me n'oblido. Del nas i de tot el que significa (de tot el significat que li atribueixo). Ja no em funciona, ja no és màgic, ja no té "poder humorístic". Llavors me'l trec de la butxaca i el tinc una temporada aparcat. Fins que un dia hi torno a pensar, recordo els seus poders màgics i aleshores me'l torno a ficar a la butxaca. Durant una altra temporada.

Acudits, ofenses i violències

Un acudit pot ser viscut de manera diferent per part dels protagonistes implicats: d'una forma per part de qui l'explica o publica i d'una altra per part de qui l'escolta o el mira, sobretot quan aquest segon forma part d'un col.lectiu estereotipat o satiritzat pel contingut de l'acudit.

També pot passar que un acudit que s'explica sense cap mala intenció sigui interpretat com a ofensiu, de vegades amb algun motiu (al qual potser qui l'explica no havia donat importància, potser a causa de la pròpia falta de sensibilitat) i d'altres vegades sense cap motiu evident. Passa, que de vegades fereixes algú tot i no tenir cap intenció de ferir-lo, ja sigui a causa d'una falta de sentit de l'oportunitat... o a causa d'un excés de susceptibilitat per part de la persona ferida.

En qualsevol dels dos casos (falta d'atenció pròpia o excés de susceptibilitat aliena), llavors és significativa la reacció de qui ha explicat l'acudit: li dol haver ferit l'altre? Li dol adonar-se que ha dit alguna cosa inapropiada? Li dol que l'altre s'hagi sentit ferit, tot i pensar que ell no ha fet res que objectivament el pogués ferir? Si, en qualsevol dels supòsits, aquesta empatia existeix, en principi no hi ha perill, la situació segurament es podrà reconduir i, a més, serà improbable que es repeteixi.

De tota manera, amb o sense empatia, els supòsits anteriors no són ni de bon tros els pitjors escenaris. És molt pitjor quan, per part de qui explica l'acudit, hi ha la voluntat conscient d'insultar, d'agredir, d'humiliar. Amb la sobergueria afegida, amb l'excusa sagnant, de defensar-se afirmant "que només és un acudit".

Una altra consideració és aquesta: no ofèn qui vol, sinó que s'ofèn qui és vulnerable a l'ofensa. És a dir, tenint un saludable i sòlid sentit de l'humor, entès aquí com la capacitat de riure'ns de nosaltres mateixos, és difícil que ens facin mal amb un acudit.

Però alerta, no badem. Perquè si qui pretén humiliar es vol justificar amb aquest mateix argument, dient que si l'altre s'ofèn és per culpa seva, "perquè no té sentit de l'humor", això ja és una altra història. Això és fer trampa, perquè aquest argument l'agressor no està mai legitimat per a utilitzar-lo: si l'utilitza, és un trampós indesitjable, un terrorista de la convivència, i no s'ha de tolerar la seva actitud. I se li ha de dir clarament, que se li faci evident aquest rebuig: que el seu particular "sentit de l'humor" nosaltres el vivim com a "sentit del dolor i de l'insult", i que per tant no ens interessa.

Riure "en contre de"

L'humor pot ser una arma molt terrible. Només cal veure com de vegades, malauradament, s'utilitza per agredir els homosexuals, les dones, els immigrants o d'altres col.lectius menysvalorats, estigmatitzats o rebutjats dins d'una determinada societat. Quan es fa servir d'aquesta manera, amb aquests objectius, pot fer molt de mal.

En aquests casos, és una mena d'humor oposat al que promovia en Groucho Marx quan deia que "hem de riure amb i no de". De fet, aquesta és una opinió que comparteixen la majoria d'humoristes o de teòrics de l'humor. En general no es discuteix, que una actitud empàtica afavoreix la convivència i el benestar social: tots sabem que quan ens riem dels altres (en lloc de riure'ns de nosaltres mateixos o de riure amb els altres) es genera malestar.

Ara bé, no hi ha excepcions? Sempre hem de riure "amb" i no "de", amb independència del que facin els altres? Per exemple: ¿també hem de riure amb els dictadors, amb els maltractadors, amb els homòfobs, amb els explotadors econòmics, amb els corruptes o amb els fonamentalistes religiosos? ¿És convenient riure amb ells i, d'aquesta manera, contemporitzar amb els seus abusos i les seves maldats? És ètic?

D'altra banda, si l'humor de vegades pot ser una arma, ¿pot ser una alternativa legítima fer-la servir per a atacar la misogínia, l'homofòbia, la xenofòbia o la corrupció? Per exemple, fent servir l'humor irònic o satíric antimisogin per combatre l'humor cruel misogin. És justificable mirar d'utilitzar l'humor amb aquest objectiu?

Segons els pacifistes a ultrança la violència sempre és rebutjable. I l'humor irònic i satíric, en diferent mesura sempre ho és, de violent. Però el cas és que des dels temps més remots s'ha acceptat que hi ha violències legítimes, com ara la que té com a objectiu acabar amb un tirà. Sobretot, quan s'han intentat anteriorment (òbviament sense cap resultat positiu, perquè els dictadors no raonen, només abusen) les vies pacífiques per apartar-lo del poder.

L'humor no és cap bala ni cap bomba de fragmentació: comparat amb les armes dels militars, de la policia o dels terroristes el seu poder és molt insignificant. L'humor no mata ningú, només crida, assenyala, denuncia. ¿No és legítim posar l'humor, si cal en les seves vessants més negres i més àcides, menys empàtiques, al servei, per exemple, dels intents de derrocar un dictador? O de cridar que ja n'hi ha prou de corrupció?

Bé, explicant acudits no s'enderroca cap dictador, ni s'engarjola cap corrupte, ni es fa callar cap cardenal integrista. Però es pot fer més evident i pública la maldat del primer, la deshonestedat del segon, la cavèrna del tercer. Per això els dictadors una de les primeres coses que prohibeixen és la llibertat d'expressió. Per descomptat, als corruptes tampoc els fa cap gràcia que es facin caricatures sobre la seves pràctiques corruptes, perquè la corrupció és més difícil que sigui tolerada i quedi impune quan és coneguda. I els cardenals reaccionaris suposo que enyoren els temps en què ells feien i desfeien sense que ningú els tossís.

D'exemples històrics de "bel.ligerància humorística" n'hi ha molts. Sense anar gaire lluny, a Espanya durant la dictadura franquista, sobretot cap a les seves acaballes, quan les represàlies ja no eren tan terribles i molts periodistes i dibuixants denunciaven, jugant al gat i a la rata amb la censura (de vegades sortint-ne ben escaldats), la falta de llibertats i els excessos de la dictadura. I com llavors a d'Espanya, en tants d'altres països en diferents moments.

I sense arribar a aquestes situacions de crisis extremes com les de les dictadures, segons els graus de llibertat d'expressió de cada país és normal que hi hagi més o menys humoristes crítics amb els abusos de poder, del tipus que sigui. Per exemple, els abusos que perpetren  els polítics "democràtics" amb els seus interessos partidistes i el seus comportaments personals corruptes, els que perpetren els bancs amb la seva voracitat econòmica, els representants religiosos amb les seves eventuals postures reaccionàries, etc. De vegades uns i altres són posats en evidència o ridiculitzats mitjançant acudits satírics, en ocasions molt agressius.

Tornem al principi: l'obra d'aquests humoristes, ¿és "rebutjable", en la mesura que els seus autors "no riuen amb" sinó "en contra de"?

A veure, no ens passem de la ratlla: de vegades no hi ha més remei, que riure "en contra de", t'hi obliguen. Riure, o cantar, o escriure, o fer cine, o manifestar-te, o fer pintades, o... De vegades s'ha de ser impertinent amb el poder, s'ha de ser bel.ligerant.

Tot plegat no és cap broma: en alguns països, per riure't dels qui tenen la paella pel mànec, d'ells i dels seus abusos, et poden engarjolar indefinidament, deportar, torturar, o clavar-te un tret al cap, o fer-te desaparèixer. En d'altres països, per sort, encara que també hi hagi algú que potser enyori poder fer aquestes coses, s'ha d'aguantar, i s'ha de limitar a queixar-se i buscar estratagemes per mirar de minimitzar les veus crítiques que el situen en el punt de mira públic.

Resumint: hi ha dos tipus d'humor, l'empàtic i l'agressiu. El primer afavoreix la convivència i les bones relacions entre les persones. El segon no és amable, però de vegades és del tot legítim, com quan es fa servir per reclamar una cosa tan bàsica com les llibertats més elementals, o la decència també més elemental. De fet, en aquests casos, l'humor agressiu "també afavoreix la convivència i les bones relacions entre les persones", el que passa és que ho fa d'una altra manera, fent primer una marrada, forçada per les circumstàncies. Però l'objectiu és el mateix: que al final un dia, sense sentir-nos amenaçats, tots puguem viure en pau i tranquils, cultivant i gaudint, si ens ve de gust, un humor fratern i agermanador.

L'humor "de guerrilla" que en situacions de conflicte reivindiquem és agressiu, és cert, però la seva diana no té res a veure amb les dianes de l'humor misogin, homòfob, xenòfob, reaccionari, integrista, etc. Apunta precisament en sentit contrari. És veritat que és una arma, però és una arma que no mata persones. Ni tan sols les vol ferir: només vol canviar les relacions de poder. L'únic que vol "matar" són els abusos, les corrupcions, les injustícies, les discriminacions, etc. De fet, és un humor "circumstancial", que somnia en un dia utòpic en què, sense conflictes, tots desarmats, ens puguem dedicar plenament només a l'humor inclusiu, empàtic i festiu.

Si et fa gracia un acudit misogin vol dir que ets misogin?

Un acudit té dos components, d'una banda el tema en què es basa, i d'una altra l'estructura, la paradoxa amb què pretén sorprendre'ns. El tema de vegades pot ser del tot rebutjable, com ara la frivolització del maltractament de les dones, la justificació de l'homofòbia, la defensa del racisme, etc. L'estructura, en canvi, és moralment neutra: és una eina que en principi pot servir tant per articular un acudit agressiu com un acudit inclusiu, un acudit misogin o un altre que defensi els drets de les dones. És per aquest motiu que pot passar que un acudit ple de prejudicis, o fins i tot agressiu, ens pot atreure, precisament per la banda del seu enginy, alhora que ens incomoda i sentim rebuig a causa del seu contingut, de la seva intencionalitat.

Això explica que hi hagi persones que davant d'un acudit amb el més mínim contingut misogin s'indignin, i diguin que aquesta mena d'acudits no s'han de tolerar de cap manera. I que alhora n'hi hagi d'altres que, si més no inicialment, puguin arribar a trobar graciós l'acudit, a causa l'enginy que conté, encara que alhora vegin clarament la carrega de prejudicis que també arrossega. Tenint això en compte, en principi és un error pensar que només pel fet de trobar graciós un acudit més o menys misogin algú ja sigui misogin. D'acord, molts cops és així, però no sempre té per què ser així.

D'altra banda, és obvi que no tots els acudits misogins (o homòfobs, racistes, etc.) són iguals. N'hi ha de diferents tipus, alguns més lleugers i d'altres amb molta mala bava. Vaja, que una cosa és el contingut i una altra la intensitat del contingut, "la seva graduació".  Fins el punt que a una persona, done o home, que senti un mínim d'empatia envers les dones, sembla més aviat impossible que li puguin fer gràcia acudits que es caracteritzin per la seva extrema grolleria o agressivitat  envers les dones.

El món de l'humor és complicat, amb moltes teories, límits imprecisos o múltiples condicionants, com ara els contextos de les diferents cultures i les experiències personals de cadascú. I això fa que sigui molt difícil arribar a qualsevol mena de conclusió absoluta, sobretot quan es tracta d'això, de parlar dels límits, del que considerem desitjable o indesitjable, tolerable o intolerable. Perquè els extrems en general estan clars, però els entremitjos gairebé sempre són motiu de discrepàncies. 

Una conclusió? Potser només aquesta: com més atenció i empatia, millor... i en cas de dubte, prudència.

Més llenya

Segons una fàtua recent, "Els musulmans no podran viatjar a Mart", ja que el viatge "suposaria un risc per a la vida i seria com un  suïcidi, prohibit per l'Alcorà". La notícia, publicada a l'ABC (i a d'altres mitjans), és divertida per partida doble, per ella mateixa i perquè aquest diari la va publicar a la secció de "Ciència". (1)

Per descomptat, cal agrair als imams que s'entretinguin proclamant fàtues com aquesta, i no d'aquelles en què condemnen a mort blasfems, ateus, homosexuals o dones adúlteres. Perquè quan els agafa aquesta altra vena sanguinària, llavors et posen els pels de punta. Com en el cas recent de Brunei:

"Brunei aplica a partir d'avui la llei islàmica i tots els seus càstigs (...) La nova normativa legalitza la lapidació com a càstig en casos d'adulteri, violació o sexe entre homosexuals. Preveu, alhora, la pena cabdal per difamar Mahoma, blasfemar o declarar-se no musulmà." (2)

Doncs a veure, que ens ho expliquin, els partidaris del diàleg interreligios i intercultural: en casos així, amb aquesta mena de gent què s'ha de fer? Quina mena de "tolerància" s'ha de tenir amb les seves salvatjades jurídiques i penals? Són només qüestions "pintoresques", que com que a nosaltres no ens afecten directament no ens han de preocupar? ¿Que es fotin tots els ciutadans de Brunei, en primer lloc els no musulmans (el 30%) que a partir d'ara només pel fet de no ser musulmans poden ser condemnats a mort en qualsevol moment?

I a banda de la pobra gent de Brunei en situació de risc extrem (no musulmans, homosexuals, etc.), què fem nosaltres si ens trobem aquí, a casa nostra, amb defensors d'idees pintoresques com aquestes? Perquè n'hi ha, com quan algun imam ha justificat que el marit té dret d'atonyinar la seva dona, "si no es porta bé" (és a dir, si no és absolutament submisa). Com en el cas de Mohamed Kamal Mostafa, l'imam de Fuengirola, autor del llibre "La Mujer en el Islam", en el que fa uns anys alliçonava la seva parròquia masculina sobre la manera de maltractar les dones, això sí, advertint de la necessitat de "no deixar cicatrius o hematomes" (3). Quines perles de personatges...

Mentrestant, de tot aquest desgavell la nostra esplèndida Conferència Episcopal, o algun dels seus simpatitzants, també intenta treure'n algun rendiment. I quan sels critica pels seus despropòsits (com ara la seva homofòbia o misogínia, per sort ja sense repercussions jurídiques ni penals), llavors et critiquen a tu: "Els que critiquen l'Església són uns covards: a veure, per què només ens critiquen a nosaltres i en canvi no s'atreveixen a criticar els despropòsits dels integristes islàmics?"

I no saps si riure o plorar. Tant els costa, fer-se un mapa de situació? No veuen la diferència? No veuen que per sort, avui la crítica a l'Església ja no suposa la repressió corresponent? (com passava abans, quan en casos de discrepància la Inquisició s'encarregava de coure't al caliu). Avui això ja no passa, tot i que és possible que algun integrista cristià ho enyori. Mentre que en canvi, la crítica als integristes islàmics avui sí que et pot sortir molt cara. Sobretot si vius a Brunei. O al Pakistan. O si vius a qualsevol altre lloc i a algun passavolant il.luminat se li acudeix que ets un blasfem i que per tant està justificat que et pelin, exctrajudicialment si cal.

Que pesats que són, els uns i els altres, els uns amb la seva sharia i els altres amb l'enyorança del seu poder perdut...

--
(1) Los musulmanes no podrán viajar a Marte. ABC, 20/02/2014
http://www.abc.es/ciencia/20140220/abci-fatua-viajar-marte-201402201057.html
(2)  Brunéi aplica a partir de hoy la ley islámica y todos sus castigos. La Vanguardia, 01/05/2014
http://www.lavanguardia.com/internacional/20140501/54407440758/brunei-aplica-ley-islamica-castigos.html
(3) El imán condenado por explicar cómo pegar a la mujer abre sede en Ceuta. ABC, 16/08/2007?
http://www.abc.es/hemeroteca/historico-16-08-2007/abc/
Nacional/el-iman-condenado-por-explicar-como-pegar-a-la-mujer-abre-sede-en-ceuta_164397181732.html