A "La pell del pacient" Salvador Esquena fa un repàs del difícil ofici de metge (1). Parla de les virtuts i dels defectes de les persones que exerceixen aquest ofici i de les característiques dels sistemes públics i privats on l'exerceixen, i de la manera com influeixen totes aquestes variables sobre l'atenció que reben els malalts.
Parla dels metges abnegats i admirables, competents, càlids, honestos, de tracte planer, i del difícil que de vegades els és exercir la seva feina, suportant el desgast, la manca de recursos, les saturacions... I alhora també parla dels metges grisos, els distants, els narcisistes, els deshonestos...
Dolgut, diu que en l'ofici de metge "els mals metges" són una calamitat, primer perquè els malalts en paguen les conseqüències, i en segon lloc perquè la imatge del sistema sanitari es deteriora. En diferents moments remarca que aquesta diversitat d'actituds i comportaments entre els metges, admirables uns i d'altres que no ho són gaire (o que fins i tot són denunciables), és només el reflex de la societat en què vivim.
Amb les reflexions del Salvador Esquena retorno al tema de fa uns dies de les ONGs, en relació a les quals, a grans trets, es poden aplicar molts dels comentaris del Salvador Esquena. De la mateixa manera que el món de la medicina, per anar bé, hauria d'estar absolutament subordinat a l'objectiu d'intentar oferir el millor servei mèdic a les persones malaltes, en el món de les ONGs, en relació als objectius de cada entitat, hauria de passar el mateix. I no és sempre així.
El Salvador Esquena ho diu del món mèdic i jo ho dic del món de les ONGs. Sap greu, però al cistell de vegades hi ha algunes pomes macades (i algun cop fins i tot podrides). Sap greu, però ni entre les persones assalariades que treballen a les ONGs ni entre les persones voluntàries que hi col.laboren desinteressadament les coses no són sempre del tot com haurien de ser. Passa tant en els càrrecs de responsabilitat com en feines més discretes. Sap greu, però el narcisisme, l'afany de protagonisme, les enveges, les intransigències, són tan comunes com en molts altres àmbits de les activitats humanes. Malauradament.
I com en qualsevol altre àmbit, sovint també existeix un corporativisme que moltes vegades es resisteix a fer les autocrítiques que caldria, o que es resisteix a fer-les amb la profunditat necessària. Igual que en el món de la medicina, en el món de les ONGs aquestes autocrítiques haurien de ser molt més rigoroses que en d'altres àmbits d'activitats humanes, ja que les altes mires que les inspiren ho exigeixen, o ho haurien d'exigir. I no és sempre així, de vegades no és així.
Preocupacions desmesurades pel propi lloc de treball entre les persones assalariades, estratègies grimpadores subtils o no tant subtils entre persones assalariades o voluntàries, alteracions d'informes de gestió, falta de transparència, motivacions narcisistes, reaccions mesquines, gent apalancada, falta de mires, burocràcies desmesurades i absurdes...
Però a veure, que no se'm malinterpreti. En el món de les ONGs hi ha gent absolutament admirable, tant per la seva eficiència i dedicació com per la seva qualitat humana, empatia i calidesa, i segur que són majoria. L'únic que dic és que també hi ha gent grisa, de gestió i resultats grisos i de maneres de ser personals grises, gent que aporta molt poc, o no res. Però de tota manera això no és el pitjor, encara hi ha una altra mena de gent, la que en lloc de sumar, resta directament. Que resta per la seva mala gestió, o que resta per la seva insuportable manera de relacionar-se, o per les dues coses alhora, tant pel resultat del seu treball com per l'ambient (el mal ambient) de treball que genera.
De vegades sobra corporativisme. De vegades falta autocrítica. De vegades, el primer que falta és lucidesa, la suficient lucidesa com per adonar-se que el petit món de les ONGs també està contaminat per les misèries humanes, "les històriques i consubstancials misèries humanes". Falta aquesta lucidesa per tal de, a continuació, poder-se adonar que falta autocrítica, i a continuació, estar disposat a fer-la, i a continuació, executar les correccions que siguin necessàries. (2)
Torno al primer escrit de fa uns dies sobre el tema (20-1-2017). Per tots els motius exposats llavors, més els afegits ara, crec que avui dia, tal com ja deia, és absolutament necessari incloure el món de les ONGs en l'agenda dels humoristes, també dels satírics. Crec, de fet, que el món de les ONGs ho necessita.
--
(1) Salvador Esquena, "En la pell del pacient". Ara Llibres, 2016
(2) Per això, tal com diu el Salvador Esquena de l'ofici de metge, la participació en una ONG té aspectes molt estimulants i gratificants... i de vegades uns altres molt frustrants, tant, que de vegades et venen ganes d'engegar-ho tot a passeig.
