(sobre humor gràfic i humor en general, sàtires, ironies, censures, autocensures, drets d'autor, etc.)
21 de gen. 2017
Anticlericalitat i intermitències
Encara que sigui un descregut, encara que tingui el "carnet d'anticlerical" i que de tant en tant exerceixi com a tal, el cert és que només ho sóc "segons com, quan i en relació a qui".
De vegades, en lloc de rondinar, el que toca és reconèixer, agrair. Felicitar. Com en aquest cas, en què el rector de la parròquia de Santa Anna de Barcelona, amb l'ajuda de una monja teresiana i d'altres persones, aquests dies de tant fred han obert l'església de nit, hi han instal.lat llits i han fet possible que molts sense sostre puguin menjar alguna cosa calenta i passar la nit a cobert.
Jo no ho he fet. Ho han fet aquestes persones. Motivades per la seva vivència religiosa, en concret cristiana i catòlica. De tant en tant ho haig de recordar: hi ha persones catòliques que em mereixen un gran respecte, cap a les que sento una gran admiració. Pel que fan.
Avui toca donar les gràcies al Peio Sánchez, el rector de Santa Anna, a la monja teresiana Victòria Molins, a les persones que els ajuden. I a tots els catòlics i catòliques compromesos en iniciatives semblants, en general de manera anònima, discreta, constant, eficaç, càlida. I no només aquests dies que fa fred, sinó al llarg de tot l'any, a través de les diferents implicacions i compromisos socials que assumeixen.
Sense la implicació d'aquestes persones a favor dels més desvalguts, el món seria més lleig, més inhòspit.
I si de cas, en un altre moment ja tornaré a fer comentaris (irònics o satírics si cal) sobre la Conferència Episcopal, o sobre el bisbe de València Antonio Cañizares, o el de Còrdova, Demetrio Fernandez, per exemple quan tornin a dir algun dels seus despropòsits. No els costa gaire, tenen facilitat per fer-ho. O tornaré a ficar-me (ho sento per la gent que només li veuen les virtuts) amb el Papa Francesc quan li surti la vena més retrògrada de l'Església, com el fet que segueixi defensant la marginació de la dona de les estructures de poder de l'Església, és a dir, del sacerdoci i del papat.
--
(*) Foto: Ferran Nadeu. El Periódico, 20-1-2017
20 de gen. 2017
Límits de l'humor i ONGs
Quan es parla dels límits de l'humor, sobre si n'hi ha d'haver o no, en cas afirmatiu quins, etc., és habitual que en algun moment s'esmenti que hi ha temes tabú, sobre els que hi ha un consens bastant general que és arriscat tocar-los. Un d'aquests temes "sensibles" és la feina de les ONGs.
És a dir, avui es pot discutir, per exemple, si està bé fer humor sobre el Papa o Mahoma, i cadascú pot dir-hi la seva. D'una banda, hi ha els partidaris de poder-los convertir (a Mahoma o el Papa), si convé, en protagonistes d'acudits, ironitzant si s'escau sobre els seus dogmes, les seves contradiccions, les seves vestimentes, la seva concepció de les dones, etc. D'una altra banda hi ha aquells que opten per una postura més prudent o respectuosa. I d'altres, finalment, que defensen, fins i tot exigeixen, de vegades amb violència, que mai, en cap circumstància, es pot fer humor sobre determinades persones o personatges històrics. Zero, ni tan sols "humor blanc" (amable, bondadós, gens irònic o satíric).
És a dir, que hi ha un ventall d'opinions, de discrepàncies. Que va des del punt de vista d'aquells que defensen que tot ha d'estar permès, fins el punt de vista d'aquells que opinen que res no ha d'estar permès (pel que fa a l'exercici de l'humor). I entremig, tots els entremitjos.
En canvi, sobre les ONGs entre nosaltres (fins ara) sembla que hi ha una mena de consens implícit, bastant general, en relació a que "s'ha d'anar amb compte". És, com a mínim, una mica estrany. Perquè el món de les ONGs i les seves activitats avui no és un petit món, sinó una realitat omnipresent i que fins i tot s'ha convertit en una mena de religió, amb munts de seguidors i munts "d'esglésies", cadascuna amb les seves peculiaritats, tics, punts de vista, objectius, etc.
Dins d'aquest nou "fenomen religiós", dins d'aquests gran conglomerat d'associacions, opinions, sensibilitats i projectes, hi ha bastant de tot, bo i no tant bo. Cosa altrament normal i inevitable: al capdavall, tots els col.lectius de persones estan exposats als mateixos riscos associats a les febleses, tonteries i misèries humanes, i el món de les ONGs no és una excepció.
Per exemple, d'entrada en aquestes entitats acostumen a conviure-hi persones contractades i persones voluntàries, majoritàries les unes o les altres segons els casos. Entre el primer tipus de persones pot passar (i de vegades passa) que alguna d'aquestes persones de vegades sembli que estiguin més preocupades per la conservació del seu lloc de treball (o per la millora de les seves condicions de treball) que pels objectius de l'entitat per a la qual treballen. De vegades no és que ho sembli, "és així".
Pel que fa a la gent que hi col.labora de manera voluntària, sense retribució remunerada, pot passar, i de vegades passa, que algú potser estigui més capficat en conservar la seva eventual parcel.la de poder dins de l'entitat que en afavorir els objectius de l'entitat. I a més pot tenir aquesta actitud sense no ser gens conscient que la té: pot estar convençut que tot el que fa ho fa "abnegadament i amb un total esperit de servei".
Algun exemple més sobre el tema? Bé, podríem parlar de les despeses d'algunes ONGs en els seus locals, d'algunes pífies que fan en les seves actuacions, i llavors de les dificultats que tenen en reconèixer-les públicament, de les relacions mesquines, de vegades, entre diferents bàndols d'una mateixa entitat... Al capdavall, les ONGs són com famílies, i de famílies ja sabem que n'hi ha de tota mena.
Amb aquest petit discurs no estic fent, ni vull que algú pugui interpretar que faig, cap generalització en el sentit que insinuo, presumptament, que qualsevol persona que treballa de manera remunerada o desinteressada en una ONG hagi de ser sospitosa d'eventuals actituds o comportaments com els que he descrit. En absolut. Només dic que aquestes coses existeixen, i que està bé ser-ne conscients.
Com també existeixen, lamentablement, per sort en una proporció molt més petita, els casos de veritable corrupció, en què algunes persones (contractades o voluntàries) es beneficien o s'apropien de recursos destinats, en teoria, als objectius de l'entitat. Això també existeix, algun cas de veritable corrupció.
Després també existeix el tema de l'ego, que és una mica diferent. I ara faig una mena d'incís: el narcisisme, l'ego desmesurat, no em sembla necessàriament dolent, al contrari, moltes vegades és el motor (o la gasolina) que permet que algunes persones acabin fent veritables grans obres. És a dir, el protagonisme i l'activisme basats en l'ego serà positiu o negatiu en funció de com s'orienti, "de com s'inverteixi". Exemples? Prefereixo no posar-los, però tinc al cap diferents casos de grans persones que han fet (o estan fent) grans coses en gran mesura "alimentats pels seus egos": els han posat al servei de causes nobles (per dir-ne d'alguna manera), i aquestes causes nobles se n'han beneficiat. Però si de cas d'aquest tema ja en parlaré en una altra ocasió, perquè ara és una mica tangencial, alhora complicat, i per descomptat no exclusiu de les ONGs.
Torno a agafar el fil. Tenim una nova "religió", l'activisme assalariat o voluntari dins de les ONGs, és a dir, un conjunt de "seguidors o creients" més o menys compromesos amb els objectius d'aquestes entitats. I resulta que dins d'aquest món sovint hi passen coses semblants a les que passen "al gran món", coses que, ja que és el tema d'aquest escrit, des del punt de vista de l'humor són perfectament satiritzables, però que a causa d'un particular estat d'opinió queden al marge, o bastant al marge, de la lupa (o del bisturí, o de l'escopeta) dels humoristes.
Bé, aquesta és la sensació, i també un comentari recurrent, tal com he dit al principi, quan es parla dels límits de l'humor i de la seva galàxia de temes relacionats. Confesso, però, que visc bastant despenjat dels debats sobre aquest tema (o sobre qualsevol tema, és un problema de desinformació general), de manera que és molt possible que desconegui opinions i iniciatives sobre el mateix afer enfocades en la mateixa direcció per d'altres persones.
Però malgrat aquesta desconnexió meva, crec que segueix sent cert el que he dit, que a grans trets l'humor sobre les ONGs (sobretot l'humor satíric) no té el protagonisme que hauria de tenir atès el protagonisme que tenen les ONGs en el món en què vivim.
18 de gen. 2017
L'escalafó
- Els soldats són manats pels caporals, els caporals pels sergents i els sergents pels brigades.
- Els brigades són manats pels alferes, els alferes pels tinents i els tinents pels capitans.
- Els capitans són manats pels comandants, els comandants pels coronels i els coronels pels generals.
- Els generals, al seu torn, són manats pel Generalíssim de Tots els Exercits.
- En un gran gest progressista l'actual Generalíssim de Tots els Exercits ha dit:
- que les soldades, a més de poder ser caporales, potser també podran ser brigades.
- Alhora, ha recordat que per raons d'estricta teologia castrense les soldades mai no podran aspirar a llocs de comandament més elevats.
- Però ha aclarit que això no s'ha d'interpretar de cap manera com una discriminació de les soldades.
- Ha dit que s'ha de contextualitzar dins de la tradició de la teologia militar.
- Subordinada, naturalment, al magisteri explícit dels textos fundacionals de la milícia.
- Després de més de dos-mil anys d'existència, la Institució segueix gaudint d'una immillorable salut misògina.
- Amén.
--
(*) Durant el vol de tornada del seu viatge a Suècia (1-11-2016) el progressista Papa Francesc va dir als periodistes que l'acompanyaven que "sobre l'ordenació de dones en l'Església Católica, l'última paraula és clara i la va dir Sant Joan Pau II i això perdura". I el que va dir Joan Pau II en la seva carta apostòlica Ordenatio Sacerdotalis (22-5-1994) és que "L'ordenació sacerdotal, mitjançant la qual es tansmet la funció confiada per Crist als seus Apóstols d'ensenyar, santificar i regir els fidels, des del principi ha estat reservada sempre en l'Església Católica exclusivament als homes. (...) Per tant (...) declaro que l'Església no té de cap manera la facultat de conferir l'ordenació sacerdotal a les dones, i que aquest dictàmen ha de ser considerat com a definitiu per tots els fidels de l'Església." Amén un altre cop.
El document sencer de Joan Pau II:
https://w2.vatican.va/content/john-paul-ii/es/apost_letters/1994/documents/hf_jp-ii_apl_19940522_ordinatio-sacerdotalis.html (consultat, 20-12-2016)
18 de des. 2016
Les fotos i les banderes es poden cremar
"Detencions per haver cremat fotos del Rei el passat 11 de septembre."
- Totes les fotos es poden cremar.
- Ja siguin del Rei, del President del Parlament o del Parlamento, del Director del FMI, de l'Arquebisbe de València, de l'Imam d'una Mesquita, de la peixatera de la cantonada, etc.
- El que no es pot cremar són les persones.
- Les fotos o reproduccions de persones mortes, de personatges històrics, mitològics o religiosos també es poden cremar.
- Ja siguin del Francisco Franco, de Guifré el Pilós, de la Moreneta, de la Virgen del Rocío, dels Descendents del Profeta...
- I els llibres també: tots els llibres es poden cremar.
- De religió, de comptabilitat, d'història, de termodinàmica, de poesia...
- La Bíblia i l'Alcorà també. I la Constitució.
- I les banderes també es poden cremar. Totes les banderes.
- Sobretot les banderes!
- No és que sigui obligatori cremar tot això, i de vegades ni tan sols és la millor idea, però es pot cremar.
- Caram, s'ha de poder cremar!
- L'únic que ha d'estar prohibit és fer-ho a segons quins llocs.
- Per exemple, està ben prohibit fer-ho al mig del bosc.
- Sobretot si fa mesos que no plou.
1 de nov. 2016
No sabia qui era Wonder Woman
Llegeixo que és el 75è aniversari del naixement de la la superheroïna del còmic Wonder Woman. Va néixer en plena Segona Guerra mundial, com una més de les iniciatives culturals i d'esbarjo destinades a donar suport "a l'esforç de guerra" dels Estats Units. Segons els seu creador, William Moulton, el propòsit era també trencar l'estereotip de les dones que fins llavors apareixien als còmics: Wonder Woman era una dona liberal, poc convencional, valenta, forta. Era també la primera superheroïna en un món, el dels còmics, fins aleshores essencialment masculí i sovint misogin.
Confesso que no sabia absolutament res d'aquesta heroïna dels còmics, la Wonder Woman. El que acabo d'escriure ho he llegit aquests dies en algun article que en parla. De fet, la meva incultura en relació al món del còmic és general, immensa i profunda. Absoluta.
No sóc lector de novel.la gràfica. El còmic és un format que no m'atrau: si una obra en concret (un còmic) tracta un tema que m'interessa, sempre penso que m'agradaria molt més poder llegir el relat "sense estampes", per tal de concentrar-me en la narració o les idees i no distreure'm amb les imatges. No és cap valoració sobre la qualitat o l'interès dels còmics com a gènere, és només una exposició dels meus gustos i preferències.
Els gustos són subjectius. A mi els acudits (una vinyeta) em fascinen, quan són reeixits, i les tires de tres o quatre vinyetes de segons quins autors també me les miro. Però les historietes més llargues, encara que només siguin d'una única pàgina, ja em costen, no és habitual que me les miri. I de novel.les gràfiques potser n'he llegit senceres un parell. De les novel.les gràfiques de vegades en puc mirar pel damunt els dibuixos, sense seguir el relat. Això sí que de vegades ho faig (i ho gaudeixo, perquè mirar dibuixos de diferents estils m'agrada). Però no passo d'aquí.
He dit que només he llegit senceres potser un parell de novel.les gràfiques. Però no és del tot cert. Perquè de petit i preadolescent me'n vaig empassar un munt, de còmics. Per exemple, recordo les "Hazañas bélicas", unes històries sobre la Segona Guerra Mundial. Als meus pares no els agradava que llegis les "Hazañas bélicas". Si me les pescaven, me les prenien. I llavors em posaven en un compromís, perquè no eren meves, me me les havia deixat i no les podia tornar.
Fins que un dia, potser als 13 o 14 anys, vaig començar a llegir Dickens, Txékhov, Tolstoi, Dostoievski, i em vaig oblidar dels còmics. I llavors no sé si els meus pares es van començar a preocupar per la meva afició a aquestes noves lectures...
27 d’oct. 2016
Se hace preciso limar y eliminar
"Por todo ello se hace preciso para poder autorizar la obra limar y eliminar todas esas alusiones y digresiones de carácter político suprimiendo todo lo señalado a lápiz rojo en las páginas 13, 14, 17 a 19, 132, 135, 144, 147, 151, 217, 221, 224, 225, 226, 228, 243 y suprimir por completo desde la 245 hasta el final. Sólo así se pudiera autorizar la publicación."
És l'informe del "lector núm. 13", l'any 1968, després de ser sotmès el text de El desgavell, de Ferran Planes, a la "consulta voluntària". Llavors estava vigent la "Ley de prensa e imprenta" (Llei Fraga), que el 1966 havia substituït la censura prèvia.
L'any següent, amb l'Estat d'Excepció vigent i la censura prèvia un altre cop activa, el text va passar novament per la censura, i en haver-se suprimit ja les parts indicades pel "lector núm. 13", finalment Biblioteca Selecta el va poder publicar (de fet es veu que algun fragment que s'havia de suprimir no s'havia suprimit, però el segon lector-censor no se'n va adonar).
El 2010 el Club Editor va reeditar l'obra, amb el text sencer, sense els retalls de la censura, precedit d'un pròleg molt interessant (firmat M.B.), del qual està treta la cita inicial i la informació relativa a la censura.
Fa dos anys vaig llegir un exemplar de la primera edició. A la primera pàgina del llibre hi havia una dedicatòria molt afectuosa, molt tendra. De l'autor a la seva dona. El llibre me l'havia deixat un dels fills del Ferran Planes, i fa uns dies el mateix fill em va regalar un exemplar de l'edició del 2010 del Club Editor.
El llibre no em sembla un gran llibre, crec que hauria pogut ser molt millor si el to fos una mica més seriós, ja que entre tanta broma i frivolitat s'acaba diluint (des del meu punt de vista) la força i la tragèdia de l'època i els fets que relata: de manera autobiogràfica, la Guerra Civil i la posterior vida de refugiats de l'autor i la seva dona al sud de França. En canvi, m'agrada com està escrit, de manera fàcil i clara, amb un gran domini del llenguatge.
També m'agrada el llibre perquè em fa gràcia veure que hi ha trets o actituds del Ferran Planes (a qui no vaig conèixer) que el seu fill ha heretat. Que el fill m'hagi regalat el llibre em fa molta il.lusió, i el guardo amb afecte.
21 d’oct. 2016
Alexandre el Gran
"Déu ens va donar un penis i un cervell, però no ens va donar sang suficient perquè funcionessin els dos alhora." Joseph Cohen diu que la frase és de l'actor Robin Williams. Ho diu a "El libro del pene" (Equipo de Ediciones, 2000). El llibre és una recopilació d'ocurrències, informacions i imatges força original. Diguem que té un cert interès, no és com un exemplar de El Jueves en què la majoria de referències a les titoles, les vagines, els coits, les masturbacions, etc. són bastant grolleres.
Fullejant-lo, he recordat (ves quines coses) la referència que fa el Jorge Semprun a "'l'Alexandre", en el seu llibre "Viuré amb el teu nom, moriràs amb el meu" (Tusquets, 2001, sobre la seva deportació a Buchenwald). L'Alexandre era el nom de la titola d'un company seu de deportació, el qual estava molt orgullós del seu membre viril, i de les "proeses" de què era capaç. Per això l'anomenava Alexandre, en referència al conqueridor macedònic Alexandre el Gran. Les proeses del seu penis s'esdevenien durant els rars moments en que el seu propietari es podia colar a dins del barracó sense haver de compartir els taulons amb el seu company de pis de llitera; llavors, un cop sol allí es masturbava a gust, gaudint les bones prestacions del seu Alexandre.
Està bé en un llibre sobre l'Holocaust parlar d'aquestes coses? El que és obvi és que el Jorge Semprun no va trivialitzar mai l'experiència dels camps de deportats, al contrari; va quedar-ne marcat per a la resta de la seva vida. Així que com a mínim jo no em crec autoritzat a fer cap comentari desautoritzador relacionat amb la inclusió d'aquesta anècdota. Al revés, l'anècdota crec que és una mostra de la voluntat de sobreviure que tenien els deportats, fins i tot en aquelles penoses condiciones. Que tenien... mentre no arribàven a la fase de "musulmans", la paraula que es feia servir als camps per denominar les persones que havien perdut tota esperança i ja els era igual morir-se. Dels forns crematoris convertits en fum i cendres en van sortir molts, de musulmans...
(per cert, aquesta paraula, "musulmà", amb aquest sentit dels camps de deportats, qualsevol dia algú començarà a dir que no es pot fer servir, per tot això del llenguatge políticament correcte, el respecte religiós, etc., tot i que és una paraula que situada en aquell context no té cap implicació pejorativa ni cap "els altres musulmans" ni cap a ningú; però aquest ja és un altre debat...).
De què es pot parlar? A on? De quina manera? Amb quines paraules?
Per exemple. Sobre aquest tema de les titoles, quan jo era petit a casa dels meus pares no se'n podia parlar. I encara menys amb el to del Robin Williams o el Joseph Cohen. I encara molt menys parlar de masturbacions... si de cas, a això només s'hi podien fer referències indirectes (evitant "la paraula") i només per deixar ben clar que allò era pecat.
Sí, cada persona, cada família, cada societat tenen els seus mapes de límits. El que en unes és pecat en d'altres és una festa. El que es tracta és de no equivocar-se de mapa...
O si la cosa es complica i es pot, emigrar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)






