Quan es parla dels límits de l'humor, sobre si n'hi ha d'haver o no, en cas afirmatiu quins, etc., és habitual que en algun moment s'esmenti que hi ha temes tabú, sobre els que hi ha un consens bastant general que és arriscat tocar-los. Un d'aquests temes "sensibles" és la feina de les ONGs.
És a dir, avui es pot discutir, per exemple, si està bé fer humor sobre el Papa o Mahoma, i cadascú pot dir-hi la seva. D'una banda, hi ha els partidaris de poder-los convertir (a Mahoma o el Papa), si convé, en protagonistes d'acudits, ironitzant si s'escau sobre els seus dogmes, les seves contradiccions, les seves vestimentes, la seva concepció de les dones, etc. D'una altra banda hi ha aquells que opten per una postura més prudent o respectuosa. I d'altres, finalment, que defensen, fins i tot exigeixen, de vegades amb violència, que mai, en cap circumstància, es pot fer humor sobre determinades persones o personatges històrics. Zero, ni tan sols "humor blanc" (amable, bondadós, gens irònic o satíric).
És a dir, que hi ha un ventall d'opinions, de discrepàncies. Que va des del punt de vista d'aquells que defensen que tot ha d'estar permès, fins el punt de vista d'aquells que opinen que res no ha d'estar permès (pel que fa a l'exercici de l'humor). I entremig, tots els entremitjos.
En canvi, sobre les ONGs entre nosaltres (fins ara) sembla que hi ha una mena de consens implícit, bastant general, en relació a que "s'ha d'anar amb compte". És, com a mínim, una mica estrany. Perquè el món de les ONGs i les seves activitats avui no és un petit món, sinó una realitat omnipresent i que fins i tot s'ha convertit en una mena de religió, amb munts de seguidors i munts "d'esglésies", cadascuna amb les seves peculiaritats, tics, punts de vista, objectius, etc.
Dins d'aquest nou "fenomen religiós", dins d'aquests gran conglomerat d'associacions, opinions, sensibilitats i projectes, hi ha bastant de tot, bo i no tant bo. Cosa altrament normal i inevitable: al capdavall, tots els col.lectius de persones estan exposats als mateixos riscos associats a les febleses, tonteries i misèries humanes, i el món de les ONGs no és una excepció.
Per exemple, d'entrada en aquestes entitats acostumen a conviure-hi persones contractades i persones voluntàries, majoritàries les unes o les altres segons els casos. Entre el primer tipus de persones pot passar (i de vegades passa) que alguna d'aquestes persones de vegades sembli que estiguin més preocupades per la conservació del seu lloc de treball (o per la millora de les seves condicions de treball) que pels objectius de l'entitat per a la qual treballen. De vegades no és que ho sembli, "és així".
Pel que fa a la gent que hi col.labora de manera voluntària, sense retribució remunerada, pot passar, i de vegades passa, que algú potser estigui més capficat en conservar la seva eventual parcel.la de poder dins de l'entitat que en afavorir els objectius de l'entitat. I a més pot tenir aquesta actitud sense no ser gens conscient que la té: pot estar convençut que tot el que fa ho fa "abnegadament i amb un total esperit de servei".
Algun exemple més sobre el tema? Bé, podríem parlar de les despeses d'algunes ONGs en els seus locals, d'algunes pífies que fan en les seves actuacions, i llavors de les dificultats que tenen en reconèixer-les públicament, de les relacions mesquines, de vegades, entre diferents bàndols d'una mateixa entitat... Al capdavall, les ONGs són com famílies, i de famílies ja sabem que n'hi ha de tota mena.
Amb aquest petit discurs no estic fent, ni vull que algú pugui interpretar que faig, cap generalització en el sentit que insinuo, presumptament, que qualsevol persona que treballa de manera remunerada o desinteressada en una ONG hagi de ser sospitosa d'eventuals actituds o comportaments com els que he descrit. En absolut. Només dic que aquestes coses existeixen, i que està bé ser-ne conscients.
Com també existeixen, lamentablement, per sort en una proporció molt més petita, els casos de veritable corrupció, en què algunes persones (contractades o voluntàries) es beneficien o s'apropien de recursos destinats, en teoria, als objectius de l'entitat. Això també existeix, algun cas de veritable corrupció.
Després també existeix el tema de l'ego, que és una mica diferent. I ara faig una mena d'incís: el narcisisme, l'ego desmesurat, no em sembla necessàriament dolent, al contrari, moltes vegades és el motor (o la gasolina) que permet que algunes persones acabin fent veritables grans obres. És a dir, el protagonisme i l'activisme basats en l'ego serà positiu o negatiu en funció de com s'orienti, "de com s'inverteixi". Exemples? Prefereixo no posar-los, però tinc al cap diferents casos de grans persones que han fet (o estan fent) grans coses en gran mesura "alimentats pels seus egos": els han posat al servei de causes nobles (per dir-ne d'alguna manera), i aquestes causes nobles se n'han beneficiat. Però si de cas d'aquest tema ja en parlaré en una altra ocasió, perquè ara és una mica tangencial, alhora complicat, i per descomptat no exclusiu de les ONGs.
Torno a agafar el fil. Tenim una nova "religió", l'activisme assalariat o voluntari dins de les ONGs, és a dir, un conjunt de "seguidors o creients" més o menys compromesos amb els objectius d'aquestes entitats. I resulta que dins d'aquest món sovint hi passen coses semblants a les que passen "al gran món", coses que, ja que és el tema d'aquest escrit, des del punt de vista de l'humor són perfectament satiritzables, però que a causa d'un particular estat d'opinió queden al marge, o bastant al marge, de la lupa (o del bisturí, o de l'escopeta) dels humoristes.
Bé, aquesta és la sensació, i també un comentari recurrent, tal com he dit al principi, quan es parla dels límits de l'humor i de la seva galàxia de temes relacionats. Confesso, però, que visc bastant despenjat dels debats sobre aquest tema (o sobre qualsevol tema, és un problema de desinformació general), de manera que és molt possible que desconegui opinions i iniciatives sobre el mateix afer enfocades en la mateixa direcció per d'altres persones.
Però malgrat aquesta desconnexió meva, crec que segueix sent cert el que he dit, que a grans trets l'humor sobre les ONGs (sobretot l'humor satíric) no té el protagonisme que hauria de tenir atès el protagonisme que tenen les ONGs en el món en què vivim.
