El context

De tant en tant arriben notícies de les persecucions de les diferents minories cristianes a molts països musulmans, persecucions de vegades encobertes i de relativa baixa intensitat, i d'altres vegades ostentoses, brutals i del tot criminals. Discriminacions i assetjaments de diferents tipus, expulsions, empresonaments, violacions, tortures, assassinats...

Tinc clar que alguns dels acudits de tema religiós que de vegades faig, en general basats en el meu context o entorn religiós (marcat pel protagonismes de l'Església en la nostra societat), no tindrien gaire sentit ni seria delicat que els fes si fos el cas que visqués en un d'aquests països en què els cristians són perseguits i la seva vida corre perill, a causa de l'integrisme religiós imperant (per cert, en aquests països jo també seria perseguit amb tant o més acarnissament, per ateu, blasfem, etc.).

És a dir, que em sembla legítim (i fins i tot necessari) si s'escau satiritzar, ficar el dit a l'ull (parlant metafòricament) posem per cas a la Conferència Episcopal Espanyola, en la mesura que per molt que de vegades els seus representants es presentin com a portaveus "d'una església perseguida" i es facin les víctimes, la realitat és que és una queixa sense solta ni volta, perquè l'Església espanyola, actualment, de perseguida no en té res (criticada sí, només faltaria!). El que passa és que estava mal acostumada, i ara s'estranya de no poder influir "tant com abans" en la societat: té nostàlgia dels seus anys feliços de domini absolut. Res a veure, per tant, amb la situació de les minories cristianes oprimides avui als països musulmans.

Per descomptat, les creences (o alguna de les creences) de les minories cristianes dels països musulmans a mi em poden semblar igual de "pintoresques" com les dels cristians d'aquí (de fet són les mateixes). Però la situació de persecució i assetjament d'aquests cristians ja és prou complicada com per a sobre atabalar-los amb comentaris irònics sobre les seves creences. Amb el seu calvari diari ja en tenen prou. Per exemple, estaria fora de lloc un comentari com aquest: "Tenint en compte que tant el vostre deu com el seu (el dels vostres botxins) són invencions, per què no canvieu d'invenció, i així us deixaran tranquils?" Doncs no, dir aquesta mena de coses en aquests casos no toca.

És obvi que en una societat musulmana integrista en què l'objectiu dels governants i de la majoria de la societat és perseguir, expulsar o exterminar les minories religioses (cristianes o del tipus que siguin), si tens dallonses a qui has de criticar és a la majoria opressora, no a la minoria oprimida. Si tens pebrots. Jo, si haig de ser sincer, si em trobés en una situació així dubto molt que els tingués (els dallonses): em sap greu haver-ho de reconèixer, però en una situació conflictiva de debò em veig més com un covard que com un heroi.

Mentrestant, tal com deia, segueixen arribant periòdicament notícies de persecucions i assassinats de cristians. I no sembla que sigui motiu de gran preocupació per a la comunitat internacional. És una situació estranya, i alhora molt greu. Atesa la gravetat, encara sobta més (per no dir que també empipa), que la nostra Conferència Episcopal, a banda de denunciar les persecucions de cristians als països musulmans (cosa que està molt bé que denunciï), també faci servir de vegades l'argument "d'Església perseguida" en el seu cas, aquí a Espanya (o a Europa en general). Amb aquesta mena d'estupideses (amb aquesta falta de sentit comú i de sentit de la proporció), desvirtuant barroerament el sentit de les paraules, contaminant-les, tergiversant la realitat, a més de fer el ridícul els portaveus de la Conferència Episcopal (o alguns altres bisbes amb vocació de demagogs) perden tota la credibilitat i no ajuden precisament als cristians que, avui, realment són perseguits.

Les religions malhumorades

Per què a la Bíblia no hi ha trets humorístics? Per què Jesús no explicava acudits? Per què durant segles riure ha estat mal vist per l'Església?

O potser no va ser així: ¿i si Jesús sí que explicava acudits i tenia sentit de l'humor, però als seus deixebles els va semblar "que allò era poc seriós", i van eliminar aquesta faceta de Jesús dels relats evangèlics?

Sigui com sigui, el cas és que per qüestions religioses, dogmàtiques, estúpides (o fent servir d'excusa aquestes estupideses), els cristians han matat i s'han matat durant segles. Han degollant "infidels" (moros, jueus, etc.) i també altres cristians, discrepants, heretges, reformistes  (albigesos, luterans, etc.).

Amb el pas dels segles els cristians s'han asserenat una mica (o els ha obligat a asserenar-se aquest "laïcisme" que tant els irrita) i ara els principals genocides i assassins religiosos en actiu són uns altres.

Fa un any, uns islamistes emprenyats, "santament indignats", van fer una carnisseria a París, a la redacció de la revista Charlie Hebdo.

Segurament molts dels acudits de Charlie Hebdo eren grollers i poca-soltes. En temps de la Inquisició als dibuixants de Charlie Hebdo segur que també els haurien liquidat. Els haurien cremat vius (o moribunds), després d'haver-los primer torturat (desmembrant-los amb la politja o el torn, ofegant-los per immersió o per ingestió d'aigua amb un embut, cremant-los amb ferros roents, amb olis roents, amb aigua bullenta, espellant-los amb ganxos i ganivets, etc.).

I si haguessin viscut en temps del Company Stalin, o del Company Pol Pot, o de Hitler, segur que també haurien tingut una mala fi, que haurien acabat "desapareixent" (és probables que després de ser "protocolàriament" torturats).

Avui els principals assassins (no els únics), són els islamistes radicals. Però hi ha qui diu (que "encara" diu) que els dibuixants de Charlie Hebdo "s'ho van buscar". Hi ha gent que no entén res.

Fem el que fem (suposo que llevat que ens convertim també en islamistes radicals, perquè aquesta gent també assassina els musulmans moderats), els nostres (potencials) assassins existeixen (i ens amenacen). Sovint ens expliquen les seves intencions (homicides) a traves dels mitjans de comunicació. Són persones convençudes de la seva "missió assassina", ja que és la que dóna sentit a la seva vida. Gent "santament convençuda" de la seva intolerància i dels seus deliris.

No sé quina és la solució, però "callar perquè els assassins no s'empipin" no em sembla una bona opció. Ves quina merda de vida, si aquest és el panorama.

L'any passat va passar el que va passar, uns assassins emprenyats van assassinar uns dibuixants (potser una mica poca-soltes, aquests). No va ser l'únic acte criminal de l'any, malauradament de criminals n'hi ha molts, de diferents ideologies (religioses o no) i amb diferents estratègies criminals (alguns es mouen encorbatats, amb educades maneres i grans somriures). Per parlar de tots els criminals caldria escriure molta estona, caldria fer una enciclopèdia (de la criminalitat); si de cas ja en parlarem un altre dia, "dels altres assassins".

Què en farem de les religions (religioses o no) que tant poden servir per fomentar la compassió com el crim? Si poden servir (i serveixen) tant per a una cosa com per a l'altra, "realment serveixen"?

Els deus s'ofenen o són els seus seguidors, els qui se senten ofesos? Si un deu (o un dictador) s'ofén si en fas un acudit... és assenyat respectar-lo? ¿O el fet que s'ofengui és l'indici evident que "precisament a causa de ser com és" (tant susceptible) no mereix ser respectat, ja que si vol ser respectat, potser és ell "qui primer ha de canviar una mica"?

El problema potser és aquest, que "als llibre sagrats" no hi ha sentit de l'humor ni acudits, ni tan sols alguna pista que permeti imaginar que en algun moment (l'humor i els acudits) hagin tingut alguna relació amigable amb la religió.

¿Per què entre les gairebé infinites prerrogatives divines no n'hi ha ni una que faci alguna referència al sentit de l'humor? Quina mena de Déu és aquest, sempre "transcendent", sense bromes ni acudits?

Amb aquesta mena de deus (i aquests creients), tan susceptibles, irritats i sense sentit de l'humor, ho tenim fotut.

La Immaculada

Hi ha gent a qui molesta que de vegades parli amb ironia o de manera satírica sobre l'Església, els seus dogmes i els seus rituals. Ho consideren una pocassoltada, una falta de respecte, o fins i tot un atac. Aprofitant que fa uns dies va ser la festa de la Immaculada Concepció (1), miraré d'explicar (un altre cop) per què de vegades faig aquestes coses.

A mi em van donar l'educació que em van donar. Religiosa. Nacionalcatòlica, apostòlica i romana. Em van explicar i inculcar moltes coses, algunes molt curioses. Per exemple, em van explicar el dogma de la Immaculada Concepció. Un tema important al qual dins de l'Església durant segles es van dedicar grans debats (entre els seus detractors i defensors) fins que finalment es va imposar com a dogma de fe: Maria va ser verge abans, durant i després del naixement de Jesús. (2)

És entendridor, si t'imagines un munt de bisbes i cardenals disfressats de les maneres que es disfressen, parlant seriosament sobre la presumpta fecundació artificial de Maria i el posterior naixement màgic de Jesús. Un munt d'homes que han fet vots de castedat, obsessionats en inventar-se una imatge de Maria sense sexualitat.

I no en tenen prou: per acabar-ho d'arrodonir, després la família d'aquesta dona ens la posen com a model. És a dir, segons l'Església la família modèlica és la família d'una dona dessexualitzada, fecundada artificialment i que infanta màgicament, amb un marit a qui el sexe no interessa i que es casa amb ella perquè no sigui una mare soltera, i un fill que quan és gran es dedica a coses tan normals com caminar sobre les aigües. Una família encara més prodigiosa, sense decrepitud ni mort, perquè Maria no es mor mai (dogma de l'ascensió al cel) i Jesús es mor però ressuscita (dogma de la resurrecció).

Però per què parlo de tot això? No podria ser més "respectuós" i quedar-me callat?

A veure, en plena campanya electoral (generals de 2015), el senyor Fernandez Díaz, Ministre de l'Interior del Gobern Central, ens va explicar que sent una gran devoció per la Immaculada Concepció (3). Se suposa que això deu ser rellevant, si ho va incloure dins de les seves declaracions durant la campanya electoral. I de fet ho és, perquè aquest senyor forma part del Gobern que va tornar a incloure dins del currículum d'assignatures avaluables la religió. És pot deduir, per tant, de manera raonablement coherent, que hi ha algun lligam entre, d'una banda, la devoció del senyor Fernandez Díaz a la Immaculada Concepció (durant la campanya electoral també va parlar del seu hàbit de missa diària), i d'una altra banda els plans d'educació (que afecten tota la societat) aprovats pel govern del qual formava part. Cosa que, per descomptat, va alegrar molt als representants de la Conferència Episcopal, però que emprenya tant o més a les persones contràries al clericalisme. A les persones que ens disgusta, i que ens sembla intolerable, que conèixer el dogma de la Immaculada Concepció torni a ser avaluable.

És a dir, que parlar de la Immaculada Concepció al capdavall no és frívol ni irrellevant, sinó pràcticament imprescindible. Ho provoquen "ells".

D'aquestes coses se'n pot parlar des de diferents perspectives. Per exemple, el record més nítid relacionat amb la Immaculada Concepció que tinc de quan anava a col.legi és aquest: un professor descontrolat, congestionat, cridant com un energumen a tots els alumnes de la classe, als quals ens havia fet posar drets per poder-nos escridassar amb més solemnitat. Ens insultava (literalment) perquè segons ell havíem tingut una falta de respecte durant la cerimònia (per descomptat obligatòria) feta amb motiu del dia de la Immaculada. No recordo què havia passat, però segons ell "havíem ofès la Verge".

A  mi el senyor Fernández Díaz em cau molt malament, no me n'amago (el motiu que he donat és només un de la llista, ara no toca estendre's). I la Conferència Episcopal també em cau molt malament. Però en absolut em cau malament qualsevol persona només pel fet de ser creient, al contrari. Avui en tornaré a posar un exemple (ja ho he fet d'altres vegades, per sort de motius n'hi ha). Fa pocs dies a La Vanguardia van entrevistar la Guadalupe, una monja argentina que els últims anys ha viscut al polvorí de Síria (4). Tot el que diu em mereix un profund respecte, (fins i tot els motius religiosos pels quals es va fer monja). Admiro sobretot el que fa, lliurada als altres, sense reserves, de manera generosa, valenta, crítica amb els poderosos: sens dubte el món seria un lloc molt millor per viure si hi haguessin més persones com ella.

Suposo que la Guadalupe també deu creure en això de la Immaculada Concepció, però no en fa cap apologia ni bandera. Si dins l'Església només hi hagués "Guadalupes", suposo que jo mai parlaria de temes com aquest de la Immaculada Concepció. Ni tan sols em caldria parlar dels aspectes religiosos de la meva infantesa, perquè encara que m'haguessin donat una educació religiosa no hauria sigut tan esperpèntica com la que, ens alguns aspectes, em van donar.

De manera que "a totes les Guadalupes del món", si amb alguna cosa les he ofès els demano disculpes.

--
(1) Té dallonses, que en un estat presumptament laic segueixi sent festiu el dia de la Immaculada Concepció, aquesta tonteria esperpèntica de la fecundació artificial de Maria, i després resulta que si et queixes encara ets tu qui ets irrespectuós!
(2) Crec que va ser Pius IX, el 1854
(3) La Vanguardia, 10/12/2015
(4) La Vanguardia, 12/12/2015

Les blasfèmies, recapitulació

Després dels escrits de fa uns dies al voltant de les blasfèmies ara toca resumir i concretar.

-S'han de poder fer acudits blasfems?
-Sí.

-Fer-los és sempre el més assenyat?
-No.

-De vegades és millor callar que blasfemar?
-Sí.

-Es pot justificar la incitació a la violència contra les persones blasfemes?
-No.

-Una blasfèmia és un delicte d'odi?
-No, un delicte d'odi per ser-ho ha de contenir una incitació a la violència contra un col.lectiu determinat (per exemple, sí que és un delicte d'odi promoure l'assassinat de les persones que pertanyen "al col.lectiu que fa acudits blasfems", ves quines paradoxes...).

-Les persones que blasfemen s'haurien de fer preguntes com les anteriors?
-A mi em sembla que sí.

-Se les fan sempre?
-Crec que no.

-Als assassins de blasfems els importen aquestes argumentacions?
-Rotundament no.

-Ens podem plantejar més preguntes sobre les blasfèmies?
-Segurament, i com més preguntes ens fem, i més intentem trobar-els-hi les respostes adequades, millor. Per exemple:

-Sempre és millor callar que blasfemar?
-No.

-En quins casos blasfemar pot ser adequat?
-Ho pot ser quan callar suposa una claudicació davant de la prohibició d'exercir la llibertat d'expressió, i blasfemar "una forma" (potser l'única possible o la més fàcil en alguns casos) de reivindicar aquesta llibertat.

Bé, suposo que sempre hi haurà gent que blasfemi. I que també hi seguirà havent gent que se sentirà ofesa, i que de vegades no només criticarà els primers, sinó que també els agredirà. I em sembla que això no s'acabarà mai.

I jo què faig? Doncs com que la resolució de conflictes basada en la por i l'autocensura d'una de les parts no m'agrada, no descarto que de vegades pugui blasfemar poc o molt. No com a norma, sinó quan s'escaigui, com una necessitat higiènica de no claudicar, de protestar una mica contra els absolutismes malhumorats. I suposo que no em passarà mai res, perquè només sóc un no ningú, un desconegut sense cap mena d'influència ni protagonisme.

¿Diria el mateix i seria igual de "valent" si fos una persona coneguda i em sentís amenaçat? No ho sé, potser estaria tan acollonit que m'hauria quedat permanentment mut. Mut de paraules i dibuixos. Em sembla que seria el més probable.

D'una banda no em fio de mi mateix, d'una altra admiro la gent coneguda, en el punt de mira d'eixelebrats, d'integristes religiosos o polítics. En el punt de mira d'eventuals assassins. Com que intueixo que en circumstàncies com les seves no tindria la seva valentia, com a mínim deixo aquest testimoni d'admiració i respecte. Conscient que sóc "un covard en potència", faig públic el meu respecte pels valents.

Repeteixo el que ja havia dit en escrits anteriors: si cal triar entre un groller i un censor, em quedo amb el groller; si cal triar entre un poca-solta i un assassí, em quedo amb el poca-solta. Si cal triar no tinc cap mena de dubte (si no cal triar, potser no em quedo amb ningú, potser ni amb mi mateix quan exerceixo el paper de poca-solta).

Tot això, sense oblidar que una blasfèmia "pot ser" poca-solta o grollera (és només una possibilitat), però que sovint les blasfèmies o presumptes blasfèmies no són res més que una forma d'exercir la llibertat d'expressió. D'exercir aquesta llibertat, per exemple, dient una cosa tan poc grollera i gens poca-solta com que Déu no existeix (una afirmació que pot disgustar algú, però que no té res a veure amb la grolleria).

En vaig parlar fa uns dies, dels dos tipus de blasfèmies. Unes, les blasfèmies que ho són pel fet d'expressar públicament unes creences que en una societat determinada no són les dominants. Les altres, les sàtires de les creences o rituals religiosos, en general o d'algun col.lectiu concret.

Per coses com aquestes, blasfèmies d'un tipus o de l'altre (dubtar de l'existència de Déu o fer un acudit sobre Déu o algun profeta), hi ha gent que és empresonada o assassinada. Aquí, fa segles la gent era torturada i executada per dir que Déu no existia, i ara segueix passant a d'altres llocs. Per dir això mateix o per fer un acudit (poca-solta o no) sobre una religió o un profeta. La terrible i idiota justificació de la violència desencadenada és la mateixa en els dos casos: el fet d'haver blasfemat.

Per això és tan necessari reivindicar el dret a poder blasfemar (encara que després si ens sembla preferible no l'exercim), per tal que els assassins, aixoplugats pels intolerants, pels censors, pels integristes, no tinguin cap justificació "fora del seu univers sectari, violent i totalitarista".

D'assassins sempre n'hi haurà. El terrible seria que algun dia els arribéssim a reconèixer el seu dret a ser assassins. Que arribéssim a ser "comprensius" amb les "causes" que els han dut a convertir-se en assassins.  Això és el més terrible, a banda dels mateixos assassinats. I això tan terrible és el que aquests últims mesos han arribat a insinuar, o a dir obertament, uns quants personatges públics i articulistes "dels nostres". Al mateix temps que denunciaven els assassinats comesos a la redacció de Charlie Hebdo al gener, denunciaven també "la inoportunitat", la falta de respecte, etc. de les "provocacions perpetrades per la revista".

Aquesta gent civilitzada, demòcrata i pacífica que ha opinat així fa tant o més mal que els assassins. Perquè alhora que a nosaltres ens transmeten el discurs de la por i la culpa, a ells, als assassins, els donen arguments per seguir assassinant.

(no faig una llista d'aquests personatges públics i articulistes perquè seria molt incompleta i per tant arbitrària, ja que no he fet cap seguiment exhaustiu del tema; no sóc lector habitual de diaris i xarxes, només he llegit algun d'aquest articles, algunes notícies que recollien opinions d'aquestes persones... però tenint en compte el poc que llegeixo, m'ha semblant que eren "molts", massa articles, massa opinions en aquesta línia)

Blasfèmies i delictes d'odi

Hi ha qui equipara les blasfèmies als delictes d'odi religiós. Però què és exactament un delicte d'odi? Que jo sàpiga, no hi ha una definició consensuada, veig que sota aquesta etiqueta de vegades s'hi encabeixen algunes coses, i de vegades més. De manera que a falta de consens el que faré primer és exposar quin sentit dono jo a aquesta expressió quan la faig servir.

Entenc per delicte d'odi aquella actuació que propugna la violència cap a un col.lectiu determinat, per exemple les dones, els homosexuals, els immigrants, els ètnicament diferents, els creients d'altres religions, els no creients, etc. Com que poso com a condició l'apologia o exercici de la violència, no incloc en aquesta categoria dels delictes d'odi les conductes "només" irreverents o gamberres. Aquestes conductes les puc considerar (si és el cas) de mal gust, inapropiades, el que es vulgui, però no delictes d'odi, ja que em sembla una qualificació desmesurada (em sembla desmesurat barrejar la grolleria amb la criminalitat).

Val a dir que és un tema delicat, perquè d'altra banda no hi ha un consens absolut sobre la necessitat que els delictes d'odi estiguin tipificats legalment. Hi ha qui en nom de la llibertat d'expressió qüestiona que hagi d'existir cap limitació legal d'aquest tipus. Des del meu punt de vista són raonables els arguments de les dues parts... Ara bé, si em poso en la situació d'haver-me de pronunciar en un cas concret, en què algú promou directament i explícitament l'agressió envers determinats col.lectius, tinc clar que em decanto per les restriccions legals.

És a dir, que si en algun altre moment he defensat la llibertat d'expressió fins i tot quan es fa servir "per molestar" als altres, si he argumentat que les restriccions legals poden ser contraproduents perquè (a banda d'atemptar contra la llibertat d'expressió) poden generar més conflictes dels que pretenen resoldre, quan es traspassa la línia vermella de la violència canvio de bàndol. Quan el que es fa és fomentar la violència, el genocidi, la tortura, etc., em sembla assenyat legislar per tal de limitar aquesta activitat propagandística criminal.

Això sí, cal anar molt alerta, perquè "els prohibicionistes" vocacionals sovint són molt manipuladors, i utilitzen aquestes oportunitats per justificar llavors retallades abusives dels drets civils. Prohibeixen (o intentant prohibir) no només l'apologia de la violència, sinó la mera dissidència (o el divertiment inofensiu, la bretolada irrellevant, etc.). D'exemples d'aquest tipus al països democràtics en tenim de tant en tant (en els dictatorials és la norma).

Torno al principi. Fer un comentari satíric sobre una religió, un déu, un partit polític "o un equip de futbol" pot ser de mal gust (o no) però en cap cas hauria de ser sancionat. En canvi, instigar la mort d'un col.lectiu de creients, o dels ateus, o d'uns militant polítics (o dels homosexuals, les dones, els estrangers, etc.) no pot ser tolerat. 

Tres notícies

A una dona que fa una foto d'un cotxe de la policia mal aparcat li apliquen la nova Llei de Seguretat Ciutadana i li posen una multa de 800 euros (1); el Col.legi de metges de Barcelona proposa inhabilitar els metges que qüestionin els programes de vacunacions (2); el torero Antonio Lorca diu que es vulneren els seus drets humans si es prohibeixen els toros (3).

Ja he dit algun altre cop que per trobar ocurrències esperpèntiques o humorístiques no cal anar als apartats d'humor dels mitjans de comunicació, sinó que a qualsevol altre secció se'n poden trobar. A més, de vegades, quan llegeixes la notícia sencera encara és més divertida (o inquietant: l'humor satíric o negre sovint fa aquestes barreges de por i ridiculesa).

Per exemple, en el cas de la multa dels 800 euros per fer una foto d'un cotxe de policia aparcat a una plaça de minusvàlids, el regidor responsable de la Policia Municipal de Petrer (la localitat dels fets) després va fer unes declaracions dient que el consistori havia recomanat als dos policies del cotxe fotografiat (la denúncia i multa la van posar ells) "una altra solució", però que ells "estaven en el seu dret i habilitats per la llei" per fer el que van fer. Aquest regidor, Fernando Portillo, és el superior dels dos polis, però el que dóna a entendre és que els dos polis "són els seus superiors", ja que "presumptament" actuen en contra dels criteris del consistori. És clar, per embolicar la troca diu també que els polis feien un servei d'urgència a causa d'uns aldarulls al carrer... i resulta que a la foto motiu de la denúncia surt de fons un parc completament desert. Però és igual, si convé el regidor i els policies s'inventaran el que convingui, per tal de defensar la seva indefensable, prepotent i estúpida postura (perquè si la la nova Llei de Seguretat Ciutadana és un abús, la seva aplicació, sobretot en casos com aquest, és un insult i una agressió descarada en tota regla).

Sobre la proposta d'inhabilitar els metges contraris als plans de vacunació, doncs igual. Ja en vaig parlar fa uns dies, d'aquest despropòsit de generalitzar sobre el tema de les vacunes (com si totes les recomanades fossin iguals, amb la mateixa relació evidència-benefici-risc). De manera que només falta que ara surtin els Col.legis de Metges i emboliquin encara més la troca. Perquè si tantes ganes tenen d'inhabilitar, per què no comencen, per exemple, inhabilitant tots els metges que han intervingut en el disseny i aprovació de les polítiques de vacunació i que tenen conflictes d'interessos? O és que això no els sembla rellevant?

Per acabar, el cas del torero Antonio Lorca, que diu que es vulneren els seus drets humans si es prohibeixen els toros (dret a un treball digne, dret a la cultura, dret a la llibertat d'expressió, etc.). Segurament és el més "entendridor" dels tres (no és l'única tonteria que diu, aprofita les declaracions per afegir-ne algunes més, de tonteries...). De fet, el problema més gran si s'acaben eradicant els toros seria que ens perdríem, de tant en tant, les opinions de persones tan "sensibles i profundes" com ell.

Així que, si volem humor de qualitat, no cal que anem als apartats d'humor dels diaris, només cal que fullegem els titulars, i cada dia hi trobarem alguns acudits ben bons.

--
(1) http://www.lavanguardia.com/local/valencia/20150814/54434858655/multa-800-euros-fotografiar-coche-de-policia-mal-aparcado.html
(2) http://www.lavanguardia.com/salud/20150816/54435848973/medicos-inhabilitacion-antivacunas.html
(3) http://cultura.elpais.com/cultura/2015/08/15/actualidad/1439668700_418923.html

Blasfèmies i autocontenció

Fa uns dies parlava del perill de les legislacions antiblasfèmies. Entre d'altres consideracions, apuntava al final que, per part dels eventualment ofesos, la manera més sensata de resoldre el problema és adoptar una actitud deseixida que desactivi l'impuls d'ofendre's (en aquells casos que es consideri que algú ha dit alguna cosa que es considera blasfema).

Si s'està o estem a l'altra banda, la del presumpte blasfemador o ofensor, òbviament també ens podem plantejar què és el millor que podem fer, sobretot si el que volem és facilitar la convivència. Cosa que no vol dir (o no té per què voler dir forçosament) actuar com volen els altres, els eventuals ofesos, ja que el seu sentiment d'ofensa és, per definició, subjectiu (d'aquest component subjectiu ja en vaig parlar també l'altre dia).

Avui parlaré només de l'eventual abús (o presumpte abús) de la possibilitat de blasfemar en una societat que no penalitza la blasfèmia.

Comencem pels renecs: hi ha gent que té el costum de renegar, per diferents motius, ja sigui per manifestar una emoció, per expressar una sorpresa, per evidenciar una discrepància o una enrabiada. O per fer enfadar, per ferir. En aquest últim cas és un renec agressiu, intencionadament violent. De vegades, no sempre, aquests renecs són blasfèmies.

Dic que de vegades (no sempre) els renecs són blasfèmies perquè segons el diccionari també poden ser només grolleries. Segons el diccionari un renec és una "paraula o expressió injuriosa contra Déu o una cosa sagrada", però també és una "interjecció que hom considera grossera, inconvenient" (segona accepció del DIEC).

Els renecs són exabruptes, expressions més aviat grolleres, que no aporten res a una conversa. O només "mal gust". Si en lloc del renec eventualment blasfem en la mateixa situació es digués qualsevol altra paraula (o no es digués res), segurament tots hi sortiríem guanyant. Fins i tot els blasfems, perquè s'adonarien que es pot viure perfectament sense blasfemar i que abstenint-se'n la convivència és més fàcil.

Insisteixo, un renec no contribueix mai a facilitat la convivència entre persones de diferents sensibilitats. Potser en un moment de tensió, de crispació, qui blasfema s'alleuja gràcies a haver vomitat el seu exabrupte. Potser... o potser no, potser encara s'enerva més. Tot això, suposant que l'objectiu del renec no sigui molestar l'altre, perquè si el propòsit del renec és directament "ofendre l'altre" (és a dir, que la molèstia causada no és un "efecte col.lateral", sinó buscat), llavors la blasfèmia és molt més lamentable i rebutjable.

Però fins i tot en aquest cas cal evitar la temptació de legislar. El que cal és invertir en sensibilització, tolerància i paciència. I alhora acceptar que a la vida sempre hi ha incomoditats, que mai és tot del nostre gust. Sense prohibicions ni sancions, cal promoure l'autocontenció, el control d'aquestes expressions que no aporten res i sovint l'únic que fan és enterbolir o contaminar la convivència.

Ara bé, hi ha blasfèmies i blasfèmies... no totes són iguals. Per a segons quines persones dir que Déu no existeix, o que l'Alcorà i la Bíblia estan plenes de despropòsits, són blasfèmies. I això ja és un altre tema, això ja no són els exabruptes de què parlava fins ara. Perquè si a algú convençut de l'existència de Déu no li podem dir, si s'escau, que Déu no existeix, ja podem plegar (per dir això, al llarg de la història moltes persones han sigut assassinades, i a alguns llocs encara dura aquesta barbàrie).

És a dir, hi ha dos tipus de blasfèmies, unes són les que hem definit com a exabruptes, les altres són el resultat d'exercir la llibertat d'expressió i de discrepància, la llibertat de poder dir el que pensem. Entre unes i altres de vegades els límits no són clars. De vegades, el que per a un és un exabrupte, per a un altre és l'expressió del tot legítima d'una opinió. És complicat.

De tota manera, per entendre'ns, el resum és aquest: tenim la "blasfèmia-exabrupte" i la "blasfèmia-discrepància". Cap de les dues ha de ser penalitzada. En el cas de les primeres, qui les diu és qui més s'hauria d'implicar en un canvi d'actitud. En les segones, la feina l'ha de fer fonamentalment qui se sent ofès. Confondre les tipologies (de les blasfèmies) i els papers (dels implicats) és un embolic. I molt perillós.

Voler legislar sobre aquest embolic en lloc de voler educar i prendre paciència, no voler assumir que les coses no són mai del tot com ens agradaria que fossin (amb independència de quin sigui el nostre paper) és una falta de clarividència, un error estratègic i un fracàs del projecte de convivència que a tots ens implica. Però d'aquest perill ja en vaig parlar el primer cop, no cal que ara em repeteixi.