Núria Pompeia

No vaig descobrir els dibuixos de la Núria Pompeia fins a mitjans dels anys noranta, quan em vaig començar a interessar per l'humor gràfic. Abans havia dedicat ben poca atenció a aquest món del dibuix humorístic i satíric, només de tant en tant, de forma ocasional i superficial.

Aquell interès inicial de mica en mica es va convertir en veritable passió. M'hi vaig abocar, sobretot, de manera preferent, als acudits publicats durant els anys setanta: aquell esclat de creativitat, protesta i desafiament produït durant aquella dècada tan intensa i difícil del final del franquisme i l'inici de la democràcia, quina meravella!

En mig d'aquell món efervescent de vinyetes monopolitzat pels humoristes gràfics homes vaig descobrir els dibuixos de la Núria Pompeia. Sobretot em van encuriosir, aquells dibuixos tan personals, tan diferents dels dels seus companys homes. Sí, en mig d'aquell escenari la Núria Pompeia era diferent.

Dic que era una curiositat, faig servir aquesta paraula, perquè era més això que una passió o fascinació, perquè aquests sentiments més viscerals el cert és que me'ls provocaven més els dibuixos més rotunds i contundents, per exemple, del Perich o el Chumi Chumez.

Faig un incís: del Chumi Chumez em sembla que algun dia n'hauré de parlar, perquè quan tractava la condició de la dona, de vegades de tan brutal fins i tot em semblava no denunciador de la condició de les dones, sinó trivialitzador. Amb les seves desmesures i els seus exabruptes gràfics em semblava l'antítesi de la veu (el to) i la perspectiva de la Núria Pompeia. Queda pendent, doncs, parlar d'aquesta faceta del Chumi Chumez. Algun dia.

En relació a aquells dibuixants homes, tal com he dit la Núria Pompeia era "una altra cosa", i aquesta diferència que m'encuriosia m'ha seguit encuriosint (aquest pot ser un altre tema pendent, l'escassa presència de les dones en el món de l'humor gràfic, tot i que d'això sí que hi ha gent que n'ha parlat bastant, de les causes d'aquest fet, l'evolució, l'actualitat, etc.).

Des de llavors, pel que fa a la Núria Pompeia, em va agradar anar seguint la pista dels seus dibuixos, un seguiment en general fet de forma intermitent i atzarosa, a través de diferents publicacions que casualment anaven arribant a les meves mans (la darrera, les il.lustracions incloses a "Cartas a una idiota española", de la Lídia Falcon, del 1974, que em vaig comprar a una botiga de segona mà fa poc per un euro). (1)

De mica en mica vaig anar agafant afecte a la Núria Pompeia, no només als seus dibuixos sinó també "a ella", i fa uns anys vaig trobar una altra via per anar-li seguint la pista. Això va ser a través dels dietaris del que havia sigut durant molts anys el seu marit, el Salvador Pániker. En l'últim dietari d'ell, "Adiós a casi todo", la Núria Pompeia hi apareix per un motiu ben trist, l'inici del seu alzheimer.

Trobo una mica pesat el Salvador Pániker quan en els seus dietaris parla "de les seves múltiples senyores", però en aquest cas m'agrada, molt, la presència de la Núria Pompeia, sobretot perquè ell en parla amb molt d'afecte. Amb molt d'afecte i amb molta ràbia o disconformitat, quan es refereix a l'alzheimer que de mica en mica l'anava anul.lant i despersonalitzant.

Jo, com el Salvador Pániker, penso que tant la degradació com el sofriment són una merda, i si "degradació i sofriment" són tal com alguns diuen resultat d'algun "disseny intel.ligent", doncs trobo que d'intel.ligent aquest disseny o dissenyador no en té res, sinó que és més aviat bastant estúpid i cruel. L'alzheimer, el de la Núria Pompeia i el de qui sigui, com el del meu pare i el de tantes altres persones que he conegut o que conec, és una prova definitiva d'aquesta falta de compassió i lucidesa del "dissenyador". Això, és clar, suposant que hi hagi algú "que dissenyi", una eventualitat en la qual jo no crec. És a dir, que les divagacions d'aquest últim fragment són només un entreteniment intranscendent.

A diferència del Salvador Pániker, que es defineix agnòstic, jo (si en lloc d'un dia mandrós el tinc reivindicatiu) em defineixo més aviat com a ateu. O no em defineixo de cap manera, passo de tot.

"Adios a casi todo", el dietari del Salvador Pániker, va de l'any 2005 al 2010. La Núria Pompeia va morir el desembre del 2016. No és agradable pensar en com devia passar ella aquests últims anys, amb l'alzheimer destruint-la progressivament. I com els devia passar també la gent que l'estimava. L'alzheimer és sempre un cataclisme familiar, no només individual. (2)

--
(1) Del dibuix de la Núria Pompeia que encapçala l'escrit no en sé l'època ni si formava part d'alguna publicació. L'he trobat a internet, i tot i que en tinc bastants d'arxivats, he triat aquest perquè m'ha semblat molt significatiu i alhora brillant.
(2) El Salvador Pániker va morir uns tres mesos després d'ella, mantenint, això sí, sempre el cap ben clar clar. Continuava escrivint el seu dietari, de manera que si un dia es publica el corresponent a aquests darrers anys (es veu que va dir al seu fill Agustín que quan ell morís fes amb els seus escrits el que li semblés més oportú) suposo que hi sortiran referències a l'evolució de l'estat de la Núria Pompeia durant els seus últims sis anys de vida.

El misteri Laplace

"Al paradís del dibuix

amb bon sedàs garbelles els errors.

Cada paratge ordena el seu ninot

i projecta l'engany sobre el paper.

El pensament, però, basteix l'engany

que només fa possible l'enginy."

És l'inici de la "Sextina a Laplace", de Joan Brossa, publicada a La Vanguardia el 4 de novembre del 1987.

El cas de Laplace és ben curiós. Autor dels dibuixos de "Els 8 errors" reproduïts en munts de mitjans de comunicació de molts països, d'ell gairebé no hi ha informació a internet. Ni a internet ni a cap banda. Segons com sembla que no hagi existit, que no tingui cap identitat, l'autor d'aquests conegudíssims, originals i enginyosos dibuixos.

La sextina de Joan Brossa és tota una excepció, un dels ben escassos reconeixements que ha rebut la seva obra (a banda del reconeixement obvi que suposa la reiterada i diària reproducció dels seus dibuixos en diferents mitjans).

Es veu que va néixer el 1934 a França, i que ja de ben jove va començar a publicar dibuixos. En concret, d'aquests dibuixos de "les vuit diferències" sembla que n'ha publicat milers. En els dibuixos no se n'indica les dates, s'identifiquen amb el número petit de quatre xifres que totes les vinyetes incorporen (es veu que va començar la numeració amb el número 5000, és a dir que, per exemple, el 6035 en realitat seria el 1035).

Sembla que el seu nom sencer és (o era?) Jean Laplace. Ni tan sols he aconseguit aclarir si encara viu.

L'humor blanc de les seves vinyetes sempre em fa somriure.

 

Hagiografies i humor - 2

Segueixo amb les divagacions al voltant de les hagiografies i l'humor, i les segueixo amb el fil de les hagiografies de mossèn Escrivà, en les quals, en totes (és a dir, en totes les biografies d'ell escrites per persones de l'Opus, laudatòries, esbiaixades, etc.) es recull la seva curació miraculosa, quan era petit i estava greument malalt, gràcies a la intercessió de la Mare de Déu de Torreciudad, a la qual la mare del futur fundador de l'Opus li havia demanat que li salvés la vida.

Aquest episodi apareix sempre a les hagiografies seves, tant per remarcar el fet sobrenatural com per explicar la devoció que tenia la mare de mossèn Escrivá a la Verge de Torreciudad, una devoció que va heretar el fill i que està en l'origen de la construcció de l'immens i ostentós Santuari de Torreciudad promogut per mossèn Escrivá.

En les hagiografies de mossèn Escrivá també es parla (més de passada, sobretot per posar de manifest la duresa de l'època) de la mort de les tres germanes petites de mossèn Escrivá. No se'ns explica, però se suposa que en el cas de les tres nenes que van morir la seva mare també devia demanar a la Verge de Torreciudad (sobretot amb el precedent exitós de la curació del seu germà) que intercedís per les vides de les seves filles. Segur que ho devia fer, com qualsevol mare angoixada i creient hauria fet. (1)

Però el cas és que les seves oracions potser van ser escoltades per la Verge de Torreciudad, però alguna cosa devia fallar, i les tres nenes es van morir. Déu omnipotent i misericordiós, que abans havia decidit salvar la vida del futur fundador de l'Opus, es veu que va decidir no salvar la vida de les seves germanes.

I per què insisteixo a parlar d'aquest tema en aquest espai en teoria dedicat a temes relacionats amb l'humor? Doncs suposo que perquè no tinc cap finestra dedicada a la teologia, on potser seria més adequat tractar aquestes curioses històries alhora celestials i terrenals. Ni tinc tampoc cap espai dedicat a les psicopatologies, en el qual també podria encaixar una reflexió "sobre la personalitat de Déu" (o més ben dit, "sobre la personalitat d'aquesta versió de Déu", perquè de versions de Déu n'hi ha moltes, no només entre els creients de diferents religions, sinó també entre els mateixos catòlics).

Però sobretot en parlo aquí i no en un altre lloc perquè em sembla que així, en aquest entorn humorístic, potser minimitzo el risc de ser eventualment tractat de manera molt més contundent que si ho fes en un escenari més seriós.

--
(1) El matrimoni Escrivá-Albás va tenir sis fills: Carmen, José María (San Josemaría), les tres nenes que van morir (Rosario, Lolita i Chon), i el petit, Santiago.

Hagiografies i humor

No recordo exactament qui era, sé que era algú important del món del cine, actor, director o guionista, algú que en una entrevista deia que si en alguna ocasió sentia que li trontollava la seva falta de fe, obria la Bíblia a l'atzar, per qualsevol pàgina, la llegia, i automàticament se li refermava el seu ateisme. (1)

Aquests dies he recordat aquesta anècdota, mentre alguna estona fullejava "El hombre de Villa Tevere" (2), de la Pilar Urbano, sobre la vida de San Josemaría Escrivá de Balaguer, fundador de l'Opus Dei (Plaza & Janés, 1995). Obro el llibre per qualsevol pàgina, la llegeixo, i es consolida la meva convicció que tots els llibres i articles sobre mossèn Escrivá escrits per persones de l'Opus són trivials, ensucrats, esbiaixats, acrítics i irrellevants. No diré que en el mateix grau, perquè per exemple aquest de la Pilar Urbano en aquest sentit és un dels "millors": el seu grau d'ensucrament, trivialitat i parcialitat és extrem. Tant, que suposo que fins i tot per a algunes persones de l'Opus deu ser un llibre una mica incòmode.

Dic que fullejo el llibre perquè sóc incapaç de llegir-lo sencer: més de cinc-centes pàgines, una rera l'altra, d'hagiografia confitada i plena de trivialitats, serien de molt mal pair. Sencer només m'he llegit el primer capítol, que comença així: "Cerca de Segovia, Molinoviejo. Mil novecientos sesenta y seis. Otoño y los chopos dorados. En la sala de estudios del pabellón, Luis Mosquera ha improvisado su taller de pintura." El capítol està tot dedicat a les sessions durant les quals el pintor Luis Mosquera fa un retrat de mossèn Escrivá. Un cop llegit aquest capítol, amb la seva barreja a altes dosis d'hagiografia i tonteria, ja estàs avisat: no res del que vingui a continuació t'ha de sorprendre. (3)

Però a veure, per què estic parlant de la Pilar Urbano i de mossèn Escrivá en aquestes pàgines presumptament dedicades a altres temes? Doncs suposo que d'una banda perquè volia parlar d'aquest tema i no se m'acudia un altre lloc més adequat. I també perquè quan hi ha persones com la Pilar Urbano que escriuen el que escriuen, sobre personatges com mossèn Escrivá que en vida van fer el que van fer, i els deixebles del qual un cop ell mort amb el seu record en fan el que en fan (ensucrant relats, retallant per aquí i amanint per allà, atribuint-li mèrits, repartint demèrits als detractors, etc.), és normal que a la vegada hi hagi qui faci servir tot aquest gran embolic com a tema humorístic.

Perquè buscar-li les pessigolles a la pobra gent pot ser desconsiderat i inoportú, però fer-ho a les grans patums està molt més justificat. En general s'ho guanyen a pols. Com en aquest cas: mossèn Escrivá i l'Opus s'han ben guanyat aquest tipus d'atenció.

El Perich va ser un dels que s'hi va dedicar. Segurament va ser l'humorista més brillant pel que fa a aquest tema. Fins el punt que es podria dir que s'hauria d'haver guanyat el dret a sortir a les biografies del fundador de l'Opus.

--
(1) Crec que ja havia explicat aquesta ocurrència alguna vegada, potser fins i tot més d'una vegada.
(2) Villa Tevere va ser la residència de mossèn Escrivá i alhora la seu central de l'Opus des del 1946, quan ell es va traslladar a Roma per tal d'estar al rovell de l'ou del govern de l'Església.
(3) També és significatiu que el futur San Josemaría es dediqués a coses tan sobrenaturals com fer-se retratar, al marge que a més triés (també és significatiu) un pintor artísticament tan irrellevant, de retrats convencionals i més aviat llepats. Aquests gustos artístics eren bastant els de la institució, i un repàs per exemple de les diferents obres que l'escultor Joan Mayné va fer per encàrrec de l'Opus ho demostra (la cirareta és el sumptuós i immens retaule d'alabastre policromat del Santuari de Torreciudad).

Més ONGs

A "La pell del pacient" Salvador Esquena fa un repàs del difícil ofici de metge (1). Parla de les virtuts i dels defectes de les persones que exerceixen aquest ofici i de les característiques dels sistemes públics i privats on l'exerceixen, i de la manera com influeixen totes aquestes variables sobre l'atenció que reben els malalts.

Parla dels metges abnegats i admirables, competents, càlids, honestos, de tracte planer, i del difícil que de vegades els és exercir la seva feina, suportant el desgast, la manca de recursos, les saturacions... I alhora també parla dels metges grisos, els distants, els narcisistes, els deshonestos...

Dolgut, diu que en l'ofici de metge "els mals metges" són una calamitat, primer perquè els malalts en paguen les conseqüències, i en segon lloc perquè la imatge del sistema sanitari es deteriora. En diferents moments remarca que aquesta diversitat d'actituds i comportaments entre els metges, admirables uns i d'altres que no ho són gaire (o que fins i tot són denunciables), és només el reflex de la societat en què vivim.

Amb les reflexions del Salvador Esquena retorno al tema de fa uns dies de les ONGs, en relació a les quals, a grans trets, es poden aplicar molts dels comentaris del Salvador Esquena. De la mateixa manera que el món de la medicina, per anar bé, hauria d'estar absolutament subordinat a l'objectiu d'intentar oferir el millor servei mèdic a les persones malaltes, en el món de les ONGs, en relació als objectius de cada entitat, hauria de passar el mateix. I no és sempre així.

El Salvador Esquena ho diu del món mèdic i jo ho dic del món de les ONGs. Sap greu, però al cistell de vegades hi ha algunes pomes macades (i algun cop fins i tot podrides). Sap greu, però ni entre les persones assalariades que treballen a les ONGs ni entre les persones voluntàries que hi col.laboren desinteressadament les coses no són sempre del tot com haurien de ser. Passa tant en els càrrecs de responsabilitat com en feines més discretes. Sap greu, però el narcisisme, l'afany de protagonisme, les enveges, les intransigències, són tan comunes com en molts altres àmbits de les activitats humanes. Malauradament.

I com en qualsevol altre àmbit, sovint també existeix un corporativisme que moltes vegades es resisteix a fer les autocrítiques que caldria, o que es resisteix a fer-les amb la profunditat necessària. Igual que en el món de la medicina, en el món de les ONGs aquestes autocrítiques haurien de ser molt més rigoroses que en d'altres àmbits d'activitats humanes, ja que les altes mires que les inspiren ho exigeixen, o ho haurien d'exigir. I no és sempre així, de vegades no és així.

Preocupacions desmesurades pel propi lloc de treball entre les persones assalariades, estratègies grimpadores subtils o no tant subtils entre persones assalariades o voluntàries, alteracions d'informes de gestió, falta de transparència, motivacions narcisistes, reaccions mesquines, gent apalancada, falta de mires, burocràcies desmesurades i absurdes...

Però a veure, que no se'm malinterpreti. En el món de les ONGs hi ha gent absolutament admirable, tant per la seva eficiència i dedicació com per la seva qualitat humana, empatia i calidesa, i segur que són majoria. L'únic que dic és que també hi ha gent grisa, de gestió i resultats grisos i de maneres de ser personals grises, gent que aporta molt poc, o no res. Però de tota manera això no és el pitjor, encara hi ha una altra mena de gent, la que en lloc de sumar, resta directament. Que resta per la seva mala gestió, o que resta per la seva insuportable manera de relacionar-se, o per les dues coses alhora, tant pel resultat del seu treball com per l'ambient (el mal ambient) de treball que genera.

De vegades sobra corporativisme. De vegades falta autocrítica. De vegades, el primer que falta és lucidesa, la suficient lucidesa com per adonar-se que el petit món de les ONGs també està contaminat per les misèries humanes, "les històriques i consubstancials misèries humanes". Falta aquesta lucidesa per tal de, a continuació, poder-se adonar que falta autocrítica, i a continuació, estar disposat a fer-la, i a continuació, executar les correccions que siguin necessàries. (2)

Torno al primer escrit de fa uns dies sobre el tema (20-1-2017). Per tots els motius exposats llavors, més els afegits ara, crec que avui dia, tal com ja deia, és absolutament necessari incloure el món de les ONGs en l'agenda dels humoristes, també dels satírics. Crec, de fet, que el món de les ONGs ho necessita.

--
(1) Salvador Esquena, "En la pell del pacient". Ara Llibres, 2016
(2) Per això, tal com diu el Salvador Esquena de l'ofici de metge, la participació en una ONG té aspectes molt estimulants i gratificants... i de vegades uns altres molt frustrants, tant, que de vegades et venen ganes d'engegar-ho tot a passeig.

Límits de l'humor i ONGs - 2

Ja en vaig parlar (20 de gener), de l'absència de les ONGs de la llista de temes criticats o satiritzats habitualment pels humoristes, i de l'estrany que es fa això tenint en compte el protagonisme social, en l'actualitat, de les ONGs.

De fet, si repasso la meva pròpia (esporàdica i intermitent) activitat com a ninotaire aficionat (i desconegut més enllà d'un grapat d'amistats), m'adono que he actuat igual, és a dir, que teoritzacions a banda, a la pràctica el focus d'atenció gairebé no l'he posat mai sobre les ONGs.

Per què? Puc buscar les excuses que vulgui, però el resultat és el que és, una desatenció general d'aquest tema per part meva. Crec, per tant, que si un dia torno a obrir aquest tinter (ara el tinc tapat perquè estic ocupat amb altres projectes que m'atrauen més), m'hauré d'obligar a posar la lupa sobre aquest tema. Encara que nomé sigui per compensar aquest oblit de fins ara. La lupa... i si convé, també l'escopeta. O el canó.

A més, de documentació no me'n falta, i de primera mà, perquè he col.laborat i segueixo col.laborant amb diferents entitats. I com que tinc ulls que hi veuen, orelles que escolten, cervell que barrina i una sensibilitat sensible, d'exemples no del tot bonics (no del tot edificants) en tinc presents més dels que voldria.

Tanmateix, tal com dic, malgrat alguns disgustos segueixo col.laborant amb entitats d'aquestes, perquè tinc assumit que en tots els col.lectius de persones que fan alguna cosa, precisament perquè estan formats per persones, hi pot haver coses que grinyolen. Si de cas, el que es tracta és que grinyolin el mínim (pensar en eradicar-les del tot seria una utopia).

Aquesta és la meva opció. Perquè crec que moltes d'aquestes ONGs (no dic totes perquè no es pot generalitzar, ho sento) fan una feina, des del meu punt de vista, molt important. Tenint en compte com està el pati, m'atreveixo a dir que imprescindible.

Escriure avui això, parlar d'aquests temes, reconèixer la seva existència, també és treballar (una mica, modestament) en aquesta direcció d'autocrítica, sanejament i transparència.

Ser anticlerical - 2

(L'Antonio Cañizares, Arquebiosbe de València, amb algunes de les seves diferents disfresses)

He vist el documental "Santuaris de l'antifranquisme" (Llúcia Oliva, 2016). M'ha agradat recordar aquells temps convulsos, en què al costat de l'Església oficial hi havia una altra Església compromesa amb aquells que reclamaven la fi de la dictadura, de la manca de llibertats, de les detencions arbitràries, de la brutalitat policial, de les tortures... Sempre hi ha hagut dues Esglésies (o més de dues). Llavors, mentre una legitimava la dictadura franquista, l'altra s'implicava en la militància antifranquista. Molts capellans i monges estaven compromesos amb aquelles iniciatives i episodis: donaven suport a les reivindicacions dels sindicats, oferien els seus locals als diferents moviments contraris a la dictadura, es manifestava públicament en contra dels abusos del franquisme... Les reivindicacions des de les parròquies dels barris obrers perifèrics, la Caputxinada, la manifestació de capellans a la Catedral, la tancada a Montserrat amb motiu del procés de Burgos, la reunió a l'Església de Sant Agustí...

Jo no feia res. Dic que m'agrada recordar aquells fets, però és més aviat "un recordar el que després vaig anar sabent". Quan passava, vivia en un núvol de desinformació i indiferència. Per exemple, tot i anar a la universitat durant els últims anys del franquisme, mai no em vaig implicar en res. I no perquè tingués idees contraries (a les dels que s'implicaven), sinó només "perquè ni tan sols tenia idees". (1)

Ja ho he explicat altres vegades, que ser un descregut (i de tant en tant també una mica anticlerical), no m'incapacita per reconèixer, d'una banda, la meva biografia poc exemplar (sobretot durant aquells anys difícils), i d'una altra, també reconèixer la feina admirable de tipus social que feien llavors, i ara fan, persones vinculades a l'Església, o a d'altres confessions religioses. Per exemple a través de Càritas, o a través d'altres iniciatives, de vegades tan discretes i anònimes que passen desapercebudes. Dins de l'Església no hi ha només casulles, pal.lis i copons d'or (durant el franquisme i ara igual), també hi ha gent a qui molesten bastant els daurats i les escenificacions que sovint envolten les jerarquies.

A aquestes persones creients, discretes, no dogmàtiques, compassives, càlides, compromeses en iniciatives socials, les admiro. I de tant en tant m'agrada dir-ho públicament (com ara, encara que això no ho llegeixi gairebé ningú). Alguna la conec personalment. Amb alguna tinc la sort d'haver-hi pogut establir una bona amistat. És un privilegi, com en el cas de l'Assumpta, de la qual ja n'he parlat algun altre cop.

L'Assumpta pertany a l'Institut Missioner Secular, és companya de dues de les dones del mateix institut que surten al documental de la Llúcia Oliva. Quan algun cop li dic a l'Assumpta que jo sóc més aviat anticlerical, ella em diu: "Jo també!". I és que quan algun bisbe diu algun despropòsit, o organitza alguna missa d'aquestes solemnes, barroques i ostentoses, ella sempre es posa feta una fúria.

I mentrestant, no para: "acull el necessita, dóna menjar a qui té gana, casa a qui no en té, alfabetitza a qui no ho està, etc." Literalment: als seus vuitanta-sis anys segueix vivint amb el mateix compromís, i gairebé la mateixa empenta, de quan en tenia vint. És una dona admirable. Tan de bo hi hagués més persones, cristianes o no, com l'Assumpta.

--
(1) Em puc excusar amb l'argument que el meu pare era un franquista convençut, que la meva mare llavors també ho era, que quan a casa es comentava alguna de les coses que passaven (els diaris que entraven a casa eren, segons les èpoques, l'ABC o l'Alcázar) sempre era per criticar "els comunistes", els agitadors, etc. Però seria només una excusa: amb els mateixos referents familiars, hi havia gent que tenia els ulls ben oberts, sabia què passava, i prenia una postura: es comprometia. A la universitat en vaig trobar, de persones així, però no m'hi vaig acostar.