Biografies esbiaixades

"Olvidar es una forma (...) de disolver aquella parte de nosotros que, por diversas razones (algunas conocidas, otras ni siquiera cognoscibles), no toleramos."
Carlos Castilla del Pino

Fer una biografia d'algú consisteix en fer una selecció d'elements significatius relacionats amb aquesta persona (trets de la personalitat, fets ocorreguts, circumstàncies històriques, opinions alienes, etc.), amb la intenció de donar una visió global i no partidista d'aquesta persona (1). En general, el grau en què s'aconsegueix aquest objectiu d'imparcialitat, objectivitat i globalitat és limitat. De vegades a causa d'un biaix elogiós que amaga o relativitza aspectes poc edificants, o en sentit contrari, de vegades a causa d'un biaix rancuniós que burxa només en les facetes conflictives i n'ignora els mèrits. Entremig, segons els casos, totes les combinacions possibles de diferents tants per cents de desmesura elogiosa, d'antipaties, d'equanimitat...

D'exemples, tants com vulguem. Els podem trobar tant en els relats familiars, amb les visions de vegades ponderades, de vegades ensucrades i de vegades enverinades sobre algun membre de la família, com en l'àmbit públic, ja es tracti de polítics, religiosos, artistes, esportistes, etc. L'equanimitat no és fàcil, les nostres fílies, fòbies, misèries i limitacions personals ens condicionen bastant. L'objectivitat sovint no és el nostre punt fort.

He tornat a pensar en tot això després de llegir l'article de la viquipèdia sobre el Jordi Galí, director de l'Escola Sant Gregori fins el 1992 (2). He vist que a l'article es dóna una visió incompleta d'ell, esporgada d'aspectes conflictius. En concret, em refereixo a la violència contra els alumnes en determinades circumstàncies.

Jo vaig anar a l'Escola Sant Gregori fins els nou anys (1963). Els records que en tinc són bons: vaig anar a l'escola del carrer Arimon, i a mi ningú em va pegar mai, ni tan sols vaig ser testimoni de cap escena de violència. De cap. (3)

La seu de l'escola de Ganduixer funcionava diferent. La versió que jo tinc de com gestionava el Jordi Galí l'escola de Ganduixer és la del meu germà gran. Ell hi va anar fins que va acabar l'escolarització. Com que per alguna altra banda diferent m'ha arribat la mateixa versió d'aquests fets conflictius protagonitzats pel Jordi Galí, la dono per bona, no tinc motius per dubtar-ne (4). El meu germà ho explica així:

"Vaig anar al Sant Gregori del carrer Ganduixer els anys cinquanta/seixanta del segle passat, en l'època que el dirigia amb mà de ferro en Jordi Galí. L'expressió mà de ferro és força adequada quan es parla d'aquest personatge, perquè (...) incloïa molt sovint una violència física extrema cap als alumnes diguem-ne díscols. (...) Quan es produïa un episodi que ell considerava de greu indisciplina, al carrer Ganduixer sonaven tres timbres, normalment quan els alumnes eren a classe. Llavors s'aturaven totes les activitats i tothom sabia que la cosa era greu. Els tres timbres indicaven que tots els alumnes s’havien de reunir immediatament al vestíbul del primer pis. Com que no hi cabien tots, situaven els més petits a l'escala que anava de la planta baixa al primer pis, i els més grans a l'escala que anava del primer pis al segon. Llavors, un cop tothom format a l'estil militar, amb fileres d’alumnes per classes, en Jordi Galí començava un discurs creixentment abrandat però que ell devia considerar pedagògic, i que anava pujant de to fins que a crits exigia que es presentés davant seu l'alumne presumptament culpable de la malifeta, i començava a donar-li plantofades a la cara amb les dues mans fins que, a cops, el feia retrocedir fins a l'altre costat de la sala. La resta d'alumnes i professors romanien callats i amb cara de pànic, no fos cas que també els toqués el rebre. En aquelles sessions, mai vaig veure cap professor que s'hi posicionés en contra."

Cal tenir clar que una cosa és un acte de violència comés de manera impulsiva, incontrolada, i una altra el que es comet de manera premeditada, programada. No vull dir que el primer s'hagi de justificar, i menys en una escola, però és essencialment diferent del segon. El primer pot ser considerat un incident indesitjat, un accident, del qual el protagonista caldria que se n'avergonyís i en demanés disculpes ("dolor dels pecats i propòsit d'esmena"). Per descomptat, si es produeix en un centre d'ensenyament, en cas de reincidir (o ja d'entrada, sense esperar a la reincidència) hauria de comportar l'expulsió del docent que l'ha protagonitzat.

La violència programada, escenificada i amb intenció exemplaritzant tal com l'entenia el Jordi Galí implicava un greu maltractament dels alumnes directament afectats i un pèssim exemple (i també un maltractament emocional) per a tots els alumnes. Sobretot, perquè ell era el director de l'escola, l'autoritat suprema, la persona que havia de ser el referent dels alumnes i les famílies. I l'argument "que llavors tothom pegava, sobretot en les escoles de nois", no és admissible, perquè no és certa, i quan ho era, hi havia molts graus i escenificacions: el grau i l'escenificació del Jordi Galí era notable.

El que també sobta, tal com diu el meu germà, és que quan es produïen aquestes escenificacions de violència ningú s'hi oposés, ni el professorat que ho contemplava en el mateix moment, ni posteriorment les famílies. Aquest tema, si de cas, requeriria un altre escrit amb dedicació exclusiva.

He començat parlant de distorsions o biaixos biogràfics en general i he acabat parlant d'un cas concret. De fet, si al final no acabéssim parlant de casos concrets, les teories i les generalitzacions no ens servirien de res, ja que en definitiva el que es tracta (el que a mi em sembla que es tracta) és que aprenguem a gestionar cada vegada una mica millor els fets, les relacions i les circumstàncies que ens toquen viure. 

He parlat del Jordi Galí una mica per casualitat (per aquesta coincidència d'haver consultat la viquipèdia i alhora recordar els records del meu germà). Crec, honestament, que en una nota biogràfica mínimament extensa com és la de la viquipèdia s'hauria de recollir aquest aspecte conflictiu seu. Perquè si no, en lloc de ser una nota biogràfica és una nota hagiogràfica. L'objectiu de les hagiografies és provocar l'admiració i afavorir el proselitisme acrític. En canvi, una bona biografia pot ajudar a pensar.

Al capdavall, una bona educació fonamentalment ha de tenir aquest objectiu: aconseguir que la persona que s'educa (o que es vol afavorir que s'eduqui) aprengui a pensar, de manera crítica i independent. Des d'aquest punt de vista, el Jordi Galí, com a pedagog, crec que hauria d'estar content que també es parlés d'aquesta vessant seva conflictiva.

--
(1) Dic una selecció perquè "tot" és impossible recollir-ho (i si presumptament fos possible, no hi hauria ningú capaç de llegir-s'ho).
(2) Consulta feta el setembre de 2016
(3) De l'escola del carrer Arimon en tinc bons records i vaig tenir un disgust quan els meus pares (per d'altres motius dels que tracto en aquesta pàgina) em van enviar a una altra escola, ja que vaig perdre els amics. Però també em vaig sentir alleujat, perquè l'any següent havia de passar a l'escola de Ganduixer, i allí m'esperava el sr. Vela (el professor de l'ingrés de batxillerat), que tenia l'anomenada de pegar. Vaja, que a Ganduixer les bufetades no les administrava només el director...
(4) El meu germà no parla com a víctima directa dels excessos del Jordi Galí, sinó només com a espectador. D'altra banda, al marge d'aquest aspecte diu que guarda un bon record del seu pas pel col.legi.

Les línies vermelles

[tb. a PSV]

Cadascú té les seves pròpies línies vermelles, per exemple en relació a allò que es pot dir o no en segons en quins llocs o moments.

A casa dels meus pares es parlava amb molta naturalitat de tot el relacionat amb la mort. I no només es parlava; per exemple, una de les coses que feia la meva mare era endur-se els nets al cementiri, com aquell qui se'ls endú al parc, per tal que es divertissin jugant i corrent entre els passadissos de nínxols i els mausoleus. I els nets hi anaven encantats, esperaven amb candeletes aquella activitat lúdica dels dissabtes al matí.

La manera com a casa dels meus pares es podia parlar en algunes ocasions, per exemple durant els dinars, de la mort, els difunts i els cementiris era despreocupada i fins i tot bromista. Això provocava que, quan hi havia convidats, si sortia el tema, de vegades alguns dels convidats se sentien una mica incòmodes, perquè no hi estaven acostumats.

En canvi, a casa dels meus pares de sexe no se'n parlava, ni fent broma ni de manera seriosa. Tema tabú. Com si no existís. Mentre la línia vermella mortuòria o fúnebre era molt laxa o inexistent, la de continguts més o menys sexuals era molt estricta. Llavors ni me n'adonava, de l'absència la de temàtica  sexual de les converses; tenia tan interioritzada aquella exclusió que ni tan sols em feia preguntes al respecte.

Ambs els anys, vaig anar descobrint que de la mateixa manera que hi havia famílies a les quals els incomodava o fins i tot espantava sentir a parlar de la mort, també hi havia famílies que parlaven amb bastanta naturalitat de temes sexuals, ja fos de manera seriosa o fent-ne broma. És a dir, famílies que pel que fa a aquest tema tenien unes línies vermelles molt diferents de les de la meva família. Famílies que no eren ni millors ni pitjors que la meva, només diferents pel que fa a aquest tema.

Totes les línies vermelles són preferències, invencions. Algunes més justificables i consensuables (no  maltractar els infants, si pot ser no pixar al portal de les cases, etc.), i d'altres de més difícil consens (no fer rots a taula, però es veu que a algunes cultures és una mostra de bon gust). Parlar de sexe o fer bromes sobre temes sexuals no està bé ni malament. Si de cas es tracta de no equivocar-se amb els contextos, companyies, llocs i moments en què es fa.

Final de la primera part i inici de la segona.

Fa uns dies vaig fer una broma inoportuna. Dic inoportuna perquè em vaig equivocar de context i companyia, i la broma, en lloc de ser entesa com el que era (com el que era per a mi), va ser entesa com una poca-soltada, un comentari de mal gust, desagradable i fora de lloc.

En una conversa entre germans vaig fer una broma que incloïa una referència sexual... i que a sobre "afectava la nostra mare". Des del meu punt de vista era una broma innocent, tonteta, però aquella combinació de "mare més sexe" algú la va entomar malament. Em vaig equivocar al fer la broma? Doncs sí, em vaig equivocar perquè la vaig fer "en una conversa entre germans". I tenint en compte "la nostra tradició familiar de no parlar de sexe" (i menys encara ficant-hi pel mig la nostra mare!), no era una bona idea. Sobretot, em vaig equivocar perquè si el meu propòsit és tenir una bona relació amb els meus germans (ho és), de bromes d'aquestes més val que no en faci.

És a dir, que si pel motiu que sigui en un moment donat se m'activa (de vegades em passa) la vena  desvergonyida, més val que estigui atent i tingui en compte el lloc on estic. I si el lloc és una reunió de germans i la tonteria té alguna mena de connotació sexual, més val que em reprimeixi (i que si de cas m'esbravi després en una altra banda). I així no provocaré innecessaris embolics familiars... que després em sap greu haver provocat.

Tot plegat, tal com ja he dit, no perquè pensi que no es poden fer aquesta mena de bromes, sinó només perquè, en el cas concret de la nostra família (tenint en compte les línies vermelles històriques de, com a mínim, una part dels seus integrants), no és una bona idea de cara a mantenir l'harmonia familiar.

Llocs i moments oportuns

L'altra dia (1 de febrer) parlava de la Dolors Miquel, l'Ada Colau i la Polonia Castellanos (la presidenta de la  Associació Espanyola d'Advocats Cristians), amb motiu de la polseguera ocasionada pel poema que va recitar la primera durant els Premis Ciutat de Barcelona. Ara lligaré aquells comentaris amb les tonteries del Poloni.

Sóc conscient que molts dels acudits del Poloni poden ser considerats irreverents, blasfems, poca-soltades, etc. Però el que el Poloni no faria (és el que penso, i crec que el conec bastant bé), seria, per exemple, intentar publicar acudits blasfems a un full parroquial, perquè té clar que no és el lloc més adequat per publicar acudits d'aquesta mena (a banda que cap rector no ho toleraria, i que a ell mateix ja no li interessen els fulls parroquials). En canvi, en una revista com El Jueves els seus acudits poca-soltes no desentonarien. (1)

Cada revista té diferents propietaris, diferents sensibilitats, diferents equips de redacció i també diferents lectors. A cada una ja saps el que t'hi pots trobar i el que no t'hi pots trobar. Per exemple, no et trobaràs acudits blasfems al full parroquial, ni sermons moralitzants d'un representant de la Conferència Episcopal a El Jueves.

L'acte de lliurament dels Premis Ciutat de Barcelona es va fer el 15 d'abril al Saló de Cent de l’Ajuntament. Era un acte institucional, i hi va assistir gent de sensibilitats diferents, també creients (estadísticament tocava). És a dir, no era un acte organitzat per un col.lectiu feminista en un local seu i amb el propòsit de fer campanya de les seves reivindicacions feministes. No. De manera que s'ha de ser molt poc espavilat per no adonar-se que al Saló de Cent la lectura de la Dolors Miquel podia molestar a les persones per a les quals el parenostre és un text important.

Està prohibit molestar a la gent? No. Hi ha un "Manual d'ús dels llocs i moments oportuns per dir inconveniències"? No. Com que no hi ha manual (i és un disbarat voler substituir aquesta mancança amb el codi penal, tal com pretenia la Polonia Castellanos), el que cal és estar una mica atent. De manera que si blasfemes, com a mínim siguis conscient que ho fas, i que també siguis conscient que el moment i el lloc són mínimament adequats (el problema de la Miquel i de la Colau és que ni van arribar a aquest nivell de reflexió; ni tan sols posteriorment, el que encara és pitjor).

Per descomptat que el parenostre no és "sagrat", se'n pot fer el que se'n vulgui. Per tant, també se'n pot fer el que en va fer la Dolors Miquel. Però insisteixo, crec que no era de bon gust, ni intel.ligent, recitar la seva versió en aquella ocasió.

Està bé que hi hagi gent irreverent, és necessari que hi hagi gent així, ja que sinó tot seria molt gris, rígid, seriós, caspós. Però els llocs i els moments també són importants. Per exemple, no pots anar a l'enterro d'una beata d'una família beata d'un poble beat i durant el funeral pujar a la trona i posar-te a explicar acudits de beates libidinoses. I tampoc pots anar a un acte institucional en el qual s'apleguen persones creients i no creients i començar a trepitjar els textos sagrats dels creients. Sobretot, quan a més no ve a tomb de res ni n'hi ha cap necessitat.

Hi ha llocs i moments més adequats per explicar acudits de beates libidinoses, i també per trepitjar, si s'escau, els textos sagrats dels creients. Perquè, ho repeteixo, tothom es mereix un respecte, però les creences, i per tant també els "textos sagrats", no són sagrats: el seu respecte només és opcional.

I en segons quins moments i contextos algun acudit blasfem, irreverent o religiosament poca-solta pot ser fins i tot del tot oportú, ja que si no al final "les forces vives de l'Església" agafarien encara més embranzida de la que ja tenen, que ja és molta. de manera que sobretot quan diuen segons quines barbaritats està bé que algú, si s'escau, els toqui una mica les crestes.

Les crestes, les mitres, les casulles, els bàculs, els confessionaris, els dogmes, el magisteri, els concordats...

(o el que sigui segons els casos: les barbes, les gel.labes, les plantofes, els minarets, les sures...)

--
(1) El que passa és que al Poloni gairebé no el coneix "ni Déu" (viu a la seva Polònia solitària, en un racó de la blogosfera que no visita gairebé ningú), de manera que no hi ha cap possibilitat que acabi publicant mai res a El Jueves, cosa que d'altra banda li és ben indiferent.

Dolors Miquel

Com que fa poc ja vaig parlar del culebrot dels titellaires de Madrid no volia tocar també el tema de la Dolors Miquel, ja que des del meu punt de vista són el mateix tema. Però mira, ja n'estic parlant...

A mi el que aquesta senyora va recitar em sembla de bastant mal gust. Evidentment cadascú té les seves sensibilitats, i a ella i a la gent que la va convidar als Premis Ciutat de Barcelona es veu que els sembla molt enginyosa aquesta tonteria del parenostre-punk  o com se n'hagi de dir: "Mare nostre que esteu en el zel, sigui santificat el vostre cony…"

Que després vingui la Asociación Española de Abogados Cristianos i li posin una denúncia (per un delicte "contra els sentiments religiosos") encara fa més esperpèntica la situació. Vinga, embolica que fa fort. Per cert, la presidenta d'aquesta associació és una tal Polonia Castellanos (ho diu El Periódico del 30-3-2016), així que potser tot plegat només és un acudit, un gag...

Llavors surt l'Ada Colau, i primer molt bé, diu que no té sentit obrir diligències contra la Dolors Miquel per haver recitat la seva gracieta, i fa una defensa de la llibertat d'expressió. Però ho vol arrodonir, i afegeix que el poema no contenia paraules ofensives contra cap creença religiosa i que era un text feminista, a favor de les dones. D'això ja se'n diu incontinència verbal. No calia, senyora Colau, s'havia d'haver limitat a la primera part: defensar que dir tonteries (siguin blasfemes o del tipus que siguin) no és cap delicte.

I si volia dir alguna cosa mes, podria haver dit que sí, que era possible que alguna persona creient s'hagués molestat, i que si era així ho lamentava, que potser no havia estat un encert la tria de la poetessa en un acte d'aquest tipus, etc. Disculpar-se "no és tampoc cap delicte" (com a mínim de moment).

Ho va fer molt millor la Manuela Carmena en el cas dels titellaires, quan es va disculpar pel desencert de la programació de les titelles, ja que eren inapropiades per als infants. La Colau podia haver fet igual, disculpar-se, i en comptes de fer reivindicacions feministes fora de lloc (no era el moment més adequat), podia haver reblat l'argument important de debó: dir amb tota claredat i contundència que blasfemar pot ser una poca-soltada, "però no un delicte!"

Al meu poble tenim una "poetessa oficial". Com que es de missa, no fa poemes blasfems, però els poemes que fa són bastant dolents, rodolins d'aquests jocsfloralescos: "prats i turons, rius i coloms, canelons i bombons". Però a mi, encara que no m'agradin gens, no se m'acudiria posar-li una denuncia i demanar que l'engarjolin (per tal que així no pugui seguir publicant poemes).

Encara que no m'agradi, sé que he de conviure amb l'obra poètica de la poetessa del meu poble. Igual que sé que d'alguna manera també he de conviure amb les obres poètiques de les diferents Dolors Miquel que de vegades ens flagel.len amb els seus poemes presumptament valents i progressistes. No passa res.

Però de la mateixa manera que sobren les iniciatives reaccionàries com la de la Polonia Castellanos i la seva Asociación Española de Abogados Cristianos, també sobren els comentaris desafortunats com els de l'Ada Colau en aquest cas.

Fer acudits

Fer acudits. Entretenir-se per no desesperar a causa de les calamitats pròpies o alienes.

Fer bons acudits. Difícil, alguna vegada potser en surt algun, per casualitat.

Fer mals acudits. Estadísticament, molt probable.

No fer acudits. Una opció. Els altres potser pensen que és la millor (que tu no en facis). Tu de vegades penses el mateix, però ets voluble, capriciós (o el que sigui), i no et fas cas.

Fer acudits anticlericals. En una societat amb un fort clericalisme, és imprescindible (en una societat laica de debò no caldria).

Fer acudits prohibits. Si estan prohibits, vol dir que algú els hauria de fer.

No fer acudits prohibits. Cadascú és responsable de la seva por (i de la seva família, la seva pressió arterial, etc.).

Fer acudits sobre la corrupció, el tràfic d'influències, etc. Algú creu que s'acabarà mai?

Fer acudits sobre els vells i la decrepitud. Si no aconseguim morir-nos abans, tots acabarem igual. Més val que anem aprenent a riure'ns del que ens espera.

Fer acudits escatològics. Quan no hi ha millors idees, és un últim recurs: caca, pipi, pet.

Fer acudits escatològics (2): L'escatologia és la "doctrina sobre la renovada existència del món i de l'home a la fi de la història i més enllà de la mort". Als teòlegs no els agraden els acudits escatològics, i encara menys si també barregen l'escatologia "escatofílica" (la complaença a parlar o escriure sobre els excrements). És a dir, el que no els agrada és això: "vida després de la mort" + "caca, pipi, pet."

Fer molts acudits. La quantitat no dissimula l'eventual mala qualitat, al contrari, la ressalta.

Fer molts acudits brillants. Posem-nos seriosos: és difícil, i que ho siguin tots, impossible (no ho aconsegueixen ni els millors).

Fer acudits per millorar el món. Amb un acudit no millores el món, però potser pots riure o somriure un moment, i això ajuda a sobreviure.

Fer acudits per fer riure. De vegades no cal ni que siguin bons, de vegades fan riure de tan dolents.

Fer un acudit que no s'acaba mai. El Congrés dels Diputats.

Fer un acudit temàtic. Per exemple, en el consell directiu d'una farmacèutica el director general diu que només el preocupa el benestar dels malalts.

Famosos fabricants d'acudits. Grouxo Marx, Gila, Summers, etc.

Més humoristes famosos. Rouco Varela (i els portaveus actuals de la Conferència Episcopal).

Explicar acudits dolents i ser un bon humorista. Eugenio.

Fer acudits de mal gust. De quin mal gust? A mi m'agraden els caquis, i en canvi hi ha gent a qui els fan fàstic.

Fer acudits per lligar. Està bé, oi?

Fer acudits blancs. En un paper blanc hi pots fer acudits molt negres (Chumi Chumez els feia negríssims).

Fer un acudit verd. A la meva mare no li agradaven. Els marrons tampoc.

Un acudit de colors. Millor explicat, perquè imprès en quatricromia és car.

Fer un acudit inapropiat. Un acudit gràfic per a un invident.

Fer acudits misògins, homòfobs, racistes, etc. Si me'n surt algun que algú l'interpreta així és que alguna cosa ha fallat (potser per part de qui l'interpreta). Si ho és de debò, és que ha fallat segur. Una equivocació lamentable. Ningú és perfecte.

Fer acudits per riure'ns de nosaltres mateixos. Normalment ens riem dels altres, encara hem d'aprendre tantes coses...

Fred Basset

Alex Graham (La Vanguardia, 16-2-2016)

Gora Alka-ETA - 2

Després de la detenció i empresonament dels dos titellaires acusats d'enaltiment del terrorisme, l'alcaldessa de Madrid, Manuela Carmena, es va disculpar pel contingut de l'obra, reconeixent que no era adequada per al públic infantil per al qual s'havia programat. Alhora, va dir que li semblaven desmesurades les actuacions de la fiscalia i el jutge, pel fet d'acusar els dos titellaires d'enaltiment del terrorisme.

No he seguit la trajectòria de Manuela Carmena des que és alcaldessa de Madrid (i abans tampoc), però aquesta intervenció seva va fer que em semblés una persona assenyada. Tanmateix, es veu que les seves disculpes i puntualitzacions no van agradar a tothom, i el que es pitjor (per a ella), no van agradar tampoc a un sector del seu equip de govern, per al qual no hi havia cap motiu per disculpar-se de res.

Aquestes persones del seu equip de govern i crítiques amb ella des del meu punt de vista no es van lluir. Amb la seva postura exempta d'autocrítica van perdre credibilitat, i perdent-la d'alguna manera es van equiparar (i que ningú s'escandalitzi) amb la "Associación Víctimas del Terrorismo" i la "Asociación Dignidad y Justicia" (les quals es van querellar contra Celia Mayer, responsable de cultura de l'Ajuntament i per tant cap de les persones que van contractar els titellaires). Sí, quan no ets equànim ni lúcid tant pots descarrilar per la dreta com per l'esquerra.

A mi em sembla que Manuela Carmena té al seu equip de govern mals companys de viatge, perquè la gent que només és capaç de pensar en blanc i negre i no és capaç de posar atenció en els matisos, en els grisos, en les contradiccions, etc., no és de fiar. Perquè és difícil que gent així pugui gestionar amb sensatesa els afers públics (i els privats, però això ja és cosa seva).

A veure, és tan evident que l'obra no era adequada per a infants com que va ser una imbecil.litat que per fer-la s'acusés els titellaire d'enaltiment del terrorisme. ¿Per què és impossible (per a algunes persones) assumir que es pugui fer un discurs en què es parli alhora d'una cosa i de l'altra, tant de l'error de la contractació com de l'abús de la detenció? A que ve tant d'orgull i tant "d'integrisme d'esquerres?" A què ve voler emular el grau d'estupidesa i radicalitat d'associacions com les esmentades abans, que pel motiu que sigui sovint se senten ofeses i consideren que ha d'intervenir d'ofici la policia i la justícia?

Bé, i ja que hi som, diguem també alguna cosa de Alfonso Lázaro y Raúl García, els dos engarjolats de la companyia "Títeres desde abajo".

És evident que va ser un despropòsit el seu empresonament, i ara ho és que segueixin acusats d'enaltiment del terrorisme pel fet de fer jocs de paraules durant una funció de putxinel.lis. Això queda clar, és tan vergonyós, ridícul i estúpid que no sembla que valgui la pena gastar-hi més saliva. Però alhora, a veure: si aquesta gent té un espectacle que segons sembla al seu mateix web ja diuen que no és per a infants, per què accepten un contracte per representar-lo davant d'un públic infantil? O és que "el fet de tenir un contracte" (i cobrar per l'actuació) ja justifica que puguin abdicar d'utilitzar el sentit comú, i d'aquesta manera no tenir cap mena d'escrúpol per representar davant d'un públic infantil una obra que no és per aquest tipus de públic? Per què no ha sortit algú de "Títeres desde abajo" per dir alguna cosa sobre aquest tema?

Doncs no, blanc o negre, bons o dolents (i per descomptat, el negre i els dolents sempre és cosa dels altres). Uf, quin cansament...

Resumint, que pel que fa a aquest tema, a aquest cas concret, jo em quedo amb la Manuela Carmena. I als talibans d'aquesta comèdia esperpèntica (siguin de dretes o d'esquerres) que els bombin.