Simplificacions i consignes

(avís previ: normalment aquests escrits estan dedicats a reflexions al voltant de l'humor, en aquest cas no és així)

S'ha mort el nen de la diftèria (1). Mitjans de comunicació, polítics, famosos, gairebé tothom s'ha apuntat a dir-hi la seva, tots a favor de la simplificació, de la generalització: "Vacunar és protegir!"

Vacunar de què? A qui? Com? Quan? Amb què? És igual: si els "experts oficials" consideren que una vacuna és adequada, doncs toca vacunar, quan i com ells dictaminin.

És sensat no discriminar entre les diferents vacunes? Per exemple: crec que sobre la diftèria el consens sobre la seva utilitat és molt ampli, cosa que no passa amb la vacuna del papil.loma. Però s'ha mort un nen i s'ha obert la veda: en lloc de reflexions, consignes. Matisos fora: "amb mi o contra mi".

És absurd equiparar totes les vacunes. Amb aquesta actitud absolutista l'únic que es fa és donar arguments als grups antivacunes (la denominació "d'antivacunes" em sembla inadequada, però la faré servir per simplificar). Si es vol convèncer els antivacunes que hi ha vacunes "realment necessàries", no es poden escampar aquests missatges simplistes, generalitzadors, intel.lectualment inconsistents. Perquè alguns (no tots) dels arguments dels grups antivacunes, sobretot els vinculats a algunes vacunes concretes (o a alguns aspectes d'aquestes vacunes), són coherents. I no són només els antivacunes: dins de la comunitat científica hi ha vacunes sobre les que no hi ha consensos, i parlo "de la comunitat científica seriosa", per exemple dels meta-anàlisi recollits a l'Organització Cochrane (www.cochrane.org).

El grau de manipulació de vegades és ofensivament groller. Per exemple, ¿com pot ser que per demostrar l'eficàcia d'una vacuna es comparin dades estadístiques de països amb condicions sanitàries i de nutrició absolutament diferents? (o d'un mateix país, però de períodes històrics i condicions de vida que no tenen res a veure).

El secretari de Salut Pública de la Generalitat, Antoni Mateu, ha arribat a dir que s'hauria de perseguir "de forma punible" les persones que posen objeccions a la política oficial de vacunacions, ja que difonen missatges basats en mentides. Al senyor Mateu ja només li falta reivindicar l'aplicació de la nova Llei Mordaça a la gent que discrepi dels criteris i calendaris oficials de vacunacions. Es veu que oblida que en els països democràtics les restriccions de la llibertat d'expressió són excepcionals (com ara en el cas dels anomenats "delictes d'odi"; l'exaltació de l'homofòbia, la xenofòbia, etc.). Potser seria més intel.ligent que el senyor Mateu intentés convèncer, en lloc d'amenaçar i voler emular el senyor Fernández Díaz, el Ministre de l'Interior que ara ens toca patir.

D'altres han arribat a parlar de la retirada de la tutela als pares que no vacunin, hi ha qui s'ha atrevit a relacionar els antivacunes amb els talibans que assassinen metges que participen en campanyes de vacunació... Vinga, embolica que fa fort, ja val tot!

A més, el senyor Mateu s'equivoca quan diu que els antivacunes menteixen. No és veritat: de vegades estan equivocats, però estar equivocat no és mentir (una mentida és una "afirmació conscient d'una cosa que no respon a la veritat"). En canvi, n'hi ha d'altres que sí que diuen mentides, per exemple de vegades les farmacèutiques. Al senyor Mateu aquestes mentides no li preocupen? Perquè les farmacèutiques, amb la complicitat de les agències dels medicaments (és a dir, dels polítics), de mentides de vegades en diuen "amb premeditació traïdoria". Això sí, amb un lloable objectiu: fer diners.

De vegades les farmacèutiques fan mal. De vegades els antivacunes també. Ara bé, com que les farmacèutiques tenen molt més poder, la seva capacitat de fer mal, quan actuen de manera mafiosa (perquè de vegades actuen així, és la paraula adequada) el mal que fan és molt més gran.

Les afirmacions (o desqualificacions) absolutes només es poden fer quan allò tractat està absolutament demostrat. Generalitzar sobre les bondats de les vacunes és estúpid, tant com negar frívolament la seva eficàcia en aquells casos que ha quedat suficientment demostrada. Aprofitar la desgràcia de la mort d'un nen per apuntar-se a "no-pensar" és trist. Quan aquest "no-pensar" es generalitza, encara més.

Aquesta "santa indignació" per la mort d'un nen (sens dubte lamentable, tan de bo s'hagués pogut evitar), a banda de la simplificació intel.lectual que implica, a mi em fa pudor de molta demagògia i molta hipocresia, però això seria encetar ara un altre tema, i avui ja no toca.

--
(1) "El niño de seis años de Olot con difteria ha muerto durante la madrugada de este sábado en la Unidad de Cuidados Intensivos del Hospital Vall d'Hebron de Barcelona, han informado a Europa Press fuentes del centro." Público, 27/06/2015

Contingut i context

"Com ficaries cinc milions de jueus en un 600? Al cendrer."

Guillermo Zapata, nou regidor d'Ahora Madrid renuncia a la Conselleria de cultura de l'Ajuntament (juny 2015) a causa d'haver reproduït al twitter, fa quatre anys, alguns acudits com aquest.

És evident que si el Guillermo Zapata anés a una sinagoga a explicar aquest acudit cometria una equivocació. També la cometria si l'expliqués durant un ple de l'ajuntament. No son els llocs més adequats per explicar aquest acudit d'humor negre.

Ara bé, aquest acudit no es pot explicar mai? En cap context i en cap circumstància? Perquè això és el que algunes persones han argumentat. I aquesta és una altra història. És evident que és un acudit d'humor molt negre, però no és un acudit que, per ell mateix, tingui cap contingut antisemita. Que sigui negre, de mal gust o poca-solta no vol dir que sigui antisemita. En absolut.

Una altra cosa és que aquest contingut antisemita se li pugui incorporar. No és difícil, sobretot en funció "del context" en què s'expliqui l'acudit: per exemple, si l'explica un antisemita durant una reunió d'un grup antisemita, llavors és obvi que adquireix un contingut antisemita.

Cada vegada hi ha una tendència més gran a fer superficials simplificacions de problemes complexos, una mena de mandra a pensar, una mena de necessitat de moure's per consignes, com més elementals millor. És una tendència que sovint va acompanyada de la por de quedar fora d'allò "políticament correcte", sense questionar-se si aquesta correcció és covardia, estultícia, sensatesa o què. I tot això no és bo. La simplificació sempre és desitjable quan elimina la palla, però quan retalla contingut essencial, llavors esdevé ignorància, i la ignorància és una porta oberta cap a les conductes estúpides, cap a la barbàrie.

Guillermo Zapata ha demanat disculpes, "per si algú s'havia sentit ofès". Calia que les demanés? Des d'un punt de vista polític, d'apagar focs, segur que les disculpes eren oportunes, ja que són el que s'espera "des de la correcció política". Però si no fos per això, calia? Calia que demanés disculpes per un acudit reproduït per ell fa quatre anys al twitter? Reproduït en un context que no tenia res d'antisemita. Una altra cosa és que, "sense caldre", les demani: això fins i tot pot ser del tot elogiable. Però són dos coses diferents.

Encara més: hem de fer-nos responsables de totes les tonteries que hem dit o fet al llarg de la nostra vida? No tenen data de caducitat, les nostres eventuals grolleries, frivolitats o desencerts? Què és més important, la collonada que vam dir fa quatre o vint anys ("qui estigui lliure de collonades que tiri la primera pedra"), o la persona que som ara i el que intentem fer ara? No conec el Guillermo Zapata, només sé el que he vist als diaris, però em sembla una vergonya que ara se li retregui la reproducció d'uns acudits al twitter fa quatre anys. Aquests dies, alguns articulistes s'han lluit, a l'hora de dir "indignades tonteries".

Què en fem, de la gent que s'ofèn? El presumpte responsable del fet que la persona ofesa se senti ofesa, sempre li ha de demanar disculpes? Per exemple, si jo dic que "Déu no existeix", ¿a continuació haig de demanar disculpes a totes les persones que es puguin sentir ofeses perquè he dit això, perquè he comés aquesta falta de respecte intolerable cap a les seves creences? Si no posem una mica d'ordre en aquest mon "dels sentiments d'ofensa" ens podem acabar fent un embolic tan gran que al final ens haurem de quedar tots muts. O matar-nos tots els uns als altres perquè tots ens sentim ofesos.

I és que, al capdavall, més que ofendre, el que passa és que "ens sentim ofesos", cadascú per les seves raons, algunes ben estranyes. I l'única manera de sortir d'aquest embolic no és fer callar de manera sistemàtica els altres (quan diuen coses que no ens agraden), sinó aprendre a no sentir-nos ofesos per les tonteries que diuen els altres. Els podem demanar que callin, i si ens fan cas i callen, doncs de primera. Però si no callen, "potser el millor és que no escoltem".

Perquè a veure, si torno a l'exemple dels creients als quals els pot ofendre, o molestar, que jo digui que Déu no existeix (a segons quins llocs per això et maten), a continuació puc afegir que jo també em sento ofès per les barbaritats, des del meu punt de vista més perilloses, que diu algun bisbe, sobretot quan intenta retallar les meves llibertats. De manera que el resultat és que anem fent una pilota cada vegada més gran amb els sentiments d'ofensa. Cada vegada més gran perquè tots estem convençuts "que són els altres", els culpables, els qui fan cada vegada més gran la pilota.

He parlat abans de la mandra de pensar i de la temptació de simplificar. Després d'haver dit tot el que he dit, haig d'afegir que aquí no s'acaba la història, perquè tot és més complicat. Per exemple, què en fem, amb el que s'anomena "delictes d'odi"? Perquè explicar l'acudit del 600 en privat i en un context "de a veure qui la diu més grossa" és una cosa, i una altra explicar-lo en un espai públic, virtual o físic, amb el propòsit explicit de fomentar l'antisemitisme. Això segon pot ser un delicte d'odi. I això és seriós. De manera que saber trobar en cada cas els límits és un desafiament que no podem eludir.

No he llegit enlloc que hi hagués cap indici (explícit o implícit) de connotació antisemita, fa quatre anys, quan Guillermo Zapata va reproduir aquest acudit d'humor negre del 600. Per tant, el rebombori que s'ha generat en aquest cas ni tan sols té a veure amb els eventuals límits de l'humor (negre o del color que sigui) sinó amb determinats interessos polítics. Confiem que el Guillermo Zapata, en la seva gestió política, tingui de debò sentit de l'humor i noblesa, i no contribueixi mai a maniobres sòrdides com aquesta que ara l'ha afectat a ell; potser serà la millor manera de demostrar la seva innocència d'això que ara se l'ha acusat.

Una altra cosa és si és de bon gust, o el més assenyat, explicar acudits com aquest, però aquesta és una altra història: una cosa són els límits socials que s'estableixin, legalment, per tal d'afavorir la convivència i garantir el respecte de la dignitat de les persones, i una altra el concepte de bon gust que cadascú tingui (i els límits personals afegits que, si és el cas, cadascú s'autoimposi).

Repeticions, plagis i autoplagis

Segur que moltes vegades em repeteixo. És inevitable, no tinc tantes coses diferents per explicar. D'altra banda, no sóc tampoc original quan, al mati, cada dia dic "bon dia". Cada dia igual. M'hauria d'inventar fórmules diferents de salutació? Seria molt cansat.

Això de voler ser original, aquesta obsessió malaltissa que sembla que se'ns ha encomanat a tots, o si més no a tots els que volem ser originals, no és cosa de sempre, sinó relativament nova. Abans no passava res, si no eres original. A ningú li importava gaire, això de "l'origen de l'origen". Tot venia de lluny i tot s'anava copiant sobre la marxa, amb la mateixa naturalitat que diem bon dia, sense fer-ne cap problema.

El tema d'aquestes pàgines en principi és l'humor, en general, i de manera una mica més especifica el gràfic. Recordo haver llegit l'opinió d'un expert que afirmava que hi havia només 40 models d'acudits, a partir del patró dels quals estan fets tots els acudits existents. En un altre estudi l'autor rebaixava els patrons crec que a una dotzena. Siguin més o no tants, 12, 40 o els que siguin, sí que sembla coherent aquesta idea dels patrons (val a dir que no recordo de quin tipus d'acudits parlaven aquests experts, possiblement no eren gràfics, sinó només verbals, però bé, deixem estar aquest petit detall).

Siguem generosos, ben generosos, i en contra de l'opinió dels experts agafem la xifra, per exemple, de 400. Hi ha humoristes que els fan en un sol any (400 o molts més; un dia el Forges parlava, en el seu cas, crec que de més de 1500 anuals). De manera que a un humorista mínimament prolífic aviat no li queda més remei que fer noves versions dels acudits anteriors.

I així tots els autors, de totes les èpoques, de tots els països, professionals o aficionats, més prolífics o menys, tota la vida: tots repetint unes mateixes idees, que ni tan sols són pròpies, sinó manllevades, repetint-les una vegada i una altra, amb més o menys encert, només amb petites variacions. De vegades amb molta gràcia, i de vegades sense ni una gota (de gràcia). O ves a saber, tornem-hi, perquè això de les gràcies també va per barris...

És per tot això que sóc tolerant amb mi mateix. Si sóc tolerant amb els altres, seria injust que em discriminés a mi. Doncs no. Sé que em repeteixo, com quan dic bon dia. Però m'agrada dir bon dia, i fer acudits també. Per tant, repetir-me és inevitable.

I ara ja plego. Si de cas, ja seguiré repetint-me, escrivint o fent vinyetes, alguna altra estona.

El gran dictador

El 15 d'octubre de1940 es va estrenar El gran dictador. La pel.lícula era, segueix sent, una brillant sàtira del nacionalsocialisme i l'antisemitisme de Hitler, i dels dictadors i els totalitarismes en general.

El rodatge havia començat un any abans, coincidint amb l'inici de la Segona Guerra Mundial, quan Hitler va invadir Polònia (1-9-1939). Al començar el rodatge, Chapplin va rebre pressions per no fer la pel.lícula: llavors als EUA els interessava tenir bones relacions amb Hitler. La intenció dels EUA era mantenir-se neutrals (no van entrar en guerra fins l'11 de desembre de 1941), de manera que la producció de pel.lícules americanes antihitlerianes no era estratègicament adequada. Per sort, Chaplin no es va plegar a les pressions que va rebre, i el resultat va ser aquesta gran pel.lícula.

Per descomptat, no va ser a causa de les reaccions que van provocar en Hitler la pel.lícula, que les relacions entre Alemanya i els EUA es van anar tibant, fins que els EUA van acabar declarant la guerra a Alemanya.

Què passa amb l'islamofeixisme actual? El problema per descomptat no és la publicació d'alguns acudits més o menys poca-soltes, sinó la confrontació de dos móns incompatibles. D'una banda l'islamofeixiste, amb franquícies com la de Boko Haram a Nigèria (els assassinats a París dels periodistes de Charli Hebdo són quantitativament insignificants, al costat dels més de 16.000 morts a càrrec de Boko Haram des de 2009). I d'una altra banda "nosaltres", en teoria amb un ideal d'organització social molt diferent del de l'islamofeixisme. Per exemple, mentre que el món democràtic, occidental, laic, etc. defensa una educació respectuosa amb els principis recollits en la Declaració Universal dels Drets Humans, la traducció de Boko Haram és "l'educació no-islàmica és un pecat". És obvi que dialogar des de posicions tan allunyades és complicat, per no dir que impossible.

He dit "en teoria amb un ideal", pel que fa a l'Occident democràtic. Perquè és obvi que aquest món democràtic, occidental, laic, etc., per molts ideals que tingui, de vegades té uns comportaments encara més mortífers que els de l'islamofeixisme (però això sí, no tan mediàtics). Per exemple, a causa del colonialisme energètic i alimentari i, en general, de bona part de les polítiques econòmiques internacionals. Però si de cas de tot això ja en parlarem una altra estona.

--
(1) A Espanya El gran dictador no es va poder estrenar fins el 1976, un bon indicador "de la salut democràtica" dels anys anteriors.

Medicaments que maten i crim organitzat

Acabo de llegir "Medicamentos que matan y crimen organizado" (1), un llibre contundent, seriós i documentat sobre els abusos de les farmacèutiques. Tal com explica amb tota mena de detalls l'autor, Peter Gotzsche (2), el títol no és cap exageració, sinó un fidel reflex de la realitat.

És tan escandalós el que diu, tant, que molts dels fragments, sense tocar-hi res, servirien com a text d'un acudit d'humor negre. Però molt i molt negre. D'un humor enverinat, satíric, extremadament satíric. Perquè el que explica és devastador. I és devastador i espantós perquè és veritat, no fa cap afirmació sense justificar-la.

Peter Gotzsche ja ho avisa: que ningú busqui en el llibre referències als bons medicaments i als professionals honestos. No qüestiona la seva existència, però ha escrit el llibre no per parlar d'ells, sinó per parlar "dels altres". L'autor, per descomptat, no és cap il.luminat esotèric contrari al mètode científic i als principis farmacològics d'eficàcia demostrada, al contrari. És precisament el seu compromís amb "la bona ciència" i amb els professionals honestos el que l'ha empés a escriure el llibre, per tal de denunciar els abusos que algunes persones i empreses cometen en nom de la ciència (presumpta ciència), del servei públic (presumpte servei públic), o de qualsevol altra martingala, mitjançant unes activitats mafioses o paramafioses que només tenen un objectiu: fer diners.

Ell no parla dels honestos, parla només "dels altres": dels mafiosos, dels corruptes, dels que manipulen els assajos i menteixen a les agències de medicaments, dels que sempre prioritzen els beneficis econòmics i no els sanitaris. En parla de manera contundent, que és el que s'escau. I el que tots necessitem que algú faci per nosaltres (excepte els directius de les farmacèutiques, és clar). I cal estar-li agraït. A ell i a tots els altres Peter Gotzsche que es dediquen a dir que un mafiós, per molt que tingui un doctorat en medicina i dugui una bata blanca, no deixa de ser un mafiós.

Ara bé, si tu fas un acudit d'humor negre i satíric sobre les activitats criminals de les farmacèutiques, sempre hi haurà algú que et dirà que t'has passat una mica de la ratlla, que no n'hi ha per tant. Perquè és clar, un acudit és com un telegrama, no és una tesi doctoral amb els corresponents peus de pàgina i tots els annexos necessaris per tal d'avalar el que dius o denuncies. Un acudit és només com un esquitx, amable o càustic, però només un esquitx. Sobre un tema concret.

Per sort hi ha gent com el Peter Gotzsche, que en lloc de fer acudits, fan la feina seriosa i implacable d'investigació i denuncia que fan. Gent lúcida i valenta decidida a dir que hi ha coses que fan pudor, decidida a ficar el dit a l'ull dels poderosos i a fer publicitat de les malvestats que cometen. Ja sigui el tema les farmacèutiques, la corrupció dels polítics, els abusos dels bancs, les mentides de la policia, el narcisisme i les bajanades dels famosos, l'especulació urbanística, la destrucció del medi ambient, les opinions de la Conferència Episcopal, els despropòsits criminals dels islamofeixistes i d'altres integrismes religiosos, etc.

Al costat de totes aquestes persones lúcides i valentes que denuncien aquests abusos jo sóc un pallús insignificant. De manera que de vegades, suposo que per treure'm la ràbia del damunt, faig algun acudit (sobre el tema de torn). Però sé molt bé que no serveix de res, perquè el que faig no té cap repercussió, sóc conscient que el meus entreteniments tenen una incidència nul.la (ni tan sols tinc el consol de poder-me autoenganyar en aquest sentit; per sort o per desgràcia, conservo el mínim de lucidesa per ser conscient de les limitacions de tot el que faig).

Ara bé, encara que aquests entreteniments meus no serveixin de res (a banda de fer-me passar a mi una estona entretinguda), o precisament perquè no tenen cap incidència, no accepto de cap manera les crítiques que de vegades rebo, en el sentit que alguna vegada em passo de la ratlla amb l'atac, la sàtira o la negror. Això sí que ho tinc clar: els que es passen de la ratlla són "els altres", en el cas d'avui les farmacèutiques, i en d'altres ocasions, qui sigui, la llista és molt llarga.

--
(1) Medicamentos que matan y crimen organizado" (1). Peter Gotzsche. Los Libros del Lince, 2014
(2) La "o" de Gotzsche, un cognom danés, porta una barra travessera, ho sento, no sé com es tecleja.

Sobre sàtires i ofenses - 2

També podria ser que tot això de l'islamofeixisme i els assassinats de dibuixants fos una maniobra de distracció promoguda pels econofeixistes. Promoguda per tots aquells nuclis de poder econòmic que no tenen cap mena d'escrúpol en seguir mantenint les relacions econòmiques internacionals actuals, les quals, com a "engranatges estructurals" o "danys col.laterals inevitables" tenen assimilat que milions de persones cada any morin de fam o malalties fàcilment tractables, o que milions de persones visquin en condicions d'esclavitud... mentre "ells", els econofeixistes, cada cop són més rics, fastigosament rics, indecentment rics.

El que passa és que la mortaldat que generen els econofeixistes no és tan mediàtica com la dels islamofeixistes. Sobretot per una senzilla raó: són ells mateixos, els econofeixistes, els qui controlen els mitjans de comunicació, i per tant els és fàcil la gestió favorable dels seus interessos mediàtics. Exalten les brutalitats de l'islamofeixisme per tal que quedin en segon terme les seves pròpies brutalitats econofeixistes. Magnificant les malvestats dels altres, omplint-ne les portades, les seves malvestats queden més ocultades.

Que els islamofeixistes són uns impresentables no ho discuteix ningú. Però encara són més perversos els econofeixistes, d'una banda per la magnitud dels seus crims (milions de persones), i d'una altra perquè, controlant els mitjans de comunicació, són capaços de invisibilitzar o relativitzar aquests crims seus, per tal que no se'ls acusi a ells d'assassins econofeixistes. Que és el que són.

Sobre sàtires i ofenses

Un futbolista es pot ofendre. Un entrenador també. I els socis, i l'àrbitre, i el massatgista, i els que recullen les pilotes, i el president del club. Però el club, o "el futbol", no es poden ofendre, perquè només es poden ofendre les persones.

Passa el mateix amb els profetes, els deus i les religions. Els creients, ells,  poden dir que els seus profetes o deus s'han ofès, els poden atribuir aquest sentiment d'ofensa. Però és això, una atribució basada només en la pròpia idea de la realitat, en aquest cas sobrenatural, habitada per deus i profetes. Dit de manera més expeditiva: cadascú es pot inventar el que vulgui (o sentir-se "il.luminat" pel que vulgui), de fet és el que fem tots. Per exemple, uns ens inventem deus, i els altres ens inventem que no existeixen. I si som dels primers, fins i tot ens podem inventar coses tan pintoresques com que els deus són tan humans i tan poc divins que s'ofenen com les persones.

No pot ser, que a partir de les creences o invencions particulars de cadascú es vulgui regular la convivència del conjunt de la societat. Per exemple, no és d'interès general, el debat teològic sobre si els deus s'ofenen. És un debat que no hauria de sortir de les mesquites, les esglésies o les facultats de teologia (per cert, com és que hi ha facultats de teologia?).

No pot ser que, per segons quines persones, dir que Déu no existeix sigui una blasfèmia que es pot castigar amb la pena de mort. No pot ser que també es pugui castigar amb la pena de mort apostatar d'una religió. I no pot ser que satiritzar aquests despropòsits amb un acudit també es pugui castigar amb la pena de mort del seu autor.

Perquè, a veure, els acudits sobre Mahoma s'originen a partir de l'islamofeixisme d'alguns seguidors de Mahoma i de l'Islam. Si no hi haguessin islamofeixistes, segurament els acudits sobre Mahoma i l'Islam deixarien d'existir, o gairebé. No tindrien interès, no hi hauria cap necessitat de fer-los. I si malgrat tot algú en fes, ningú en faria cap cas.

Que ningú es confongui, perquè la seqüència és aquesta: la intolerància religiosa és la que genera la sàtira contra la intolerància religiosa. En el món islàmic, i també en el catòlic: en la mesura que els papes, els bisbes o "l'Església" presumeixen de la seva superioritat moral, en la mesura que intenten imposar els seus preceptes, es converteixen en matèria satiritzable. És evident que si fossin més discrets també se'ls deixaria més tranquils. I si no, que facin la prova.

Torno als islamofeixistes: en lloc d'exclamar-se, si volen aturar les sàtires segons ells ofensives, el que haurien de fer és un curset accelerat de desintoxicació fonamentalista. Cosa que d'altra banda, precisament perquè són islamofeixistes, és obvi que no poden fer.