Correspondència rebuda

 

Correspondència rebuda

 

Nacho Simal i Roberto Rastapopoulos

 

"Roberto Rastapopoulos (...) es un personaje ficticio de las historietas de Tintín (...) un millonario mafioso (...). Desprovisto de escrúpulos, organiza los más enrevesados complots para conseguir sus fines. Suele rodearse de gente del mismo estilo, y varias veces está asociado en el crimen con Allan Thompson, otro personaje recurrente." (1)

Recordo aquest personatge quan llegeixo la notícia que la Fundació Moulinsart ha obligat a tancar una exposició de Nacho Simal (a la galeria Cromo), amb obres inspirades en el món de Tintín. Interpretacions i adaptacions (ara no ve al cas valorar-les, cadascú té els seus gustos), que no es poden entendre de cap manera com cap mena de plagi, sinó només com un exercici d'allò en què ha consistit la història de l'art des dels orígens de la humanitat. És a dir, adaptacions i reinterpretacions d'obres anteriors. (2)

Però la Fundació Moulinsart, "a través del seu agent Roberto Rastapopoulos", considera que és intolerable el que ha fet Nacho Simal. I com que, de manera inexplicable, segons sembla les lleis protegeixen les reivindicacions de Moulinsart/Rastapopoulos, els responsables de la galeria Cromo han hagut de tancar l'exposició.

És un exemple clar del mal ús d'una legislació en principi sensata, sobre la propietat intel.lectual (si les historietes de Tintín encara no estan en domini públic, és legítim controlar-ne les seves reedicions pirata). Una legislació que, tanmateix, sens dubte caldria revisar, per tal que, garantint el que calgui garantir, alhora no es permetin situacions estúpides i abusives com aquesta.

Una altra cosa és que es pugui discutir si la durada actual de la propietat intel.lectual és excessiva, o no. Però, cal reiterar-ho, en qualsevol cas, la prohibició de noves creacions a partir de creacions preexistents, a més d'estúpida, és del tot "anticultural". Es faci quan es faci, i diguin el que diguin les lleis.

Nacho Simal a la galeria Cromo, abans del tancament de l'exposició

--
(1) https://es.wikipedia.org/wiki/Rastapopoulos
(2) Los herederos de Hergé obligan a cerrar una exposición inspirada en Tintín en Barcelona. Anna Abella, El Periódico, 17/11/2021
https://www.elperiodico.com/es/ocio-y-cultura/20211116/veto-moulinsart-exposicion-tintin-nacho-simal-barcelona-12858435

Sant Sopar + Covid: recopilació de mems

De diferents autors/es, recollits de diferents pàgines durant la primavera de 2021 (i amb algun de collita pròpia pel mig...)

Autocensura

Fa uns anys vaig fer els esborranys d'una sèrie d'acudits al voltant del tema de la masturbació. En alguns dels acudits barrejava el tema de la masturbació amb el de la mortificació corporal amb cilicis, deixuplines i altres estris d'aquest tipus (aquesta pràctica autoagressiva que durant segles l'Església ha promocionat).

Després em va semblar que allò que estava fent era massa explosiu, i entre l'impuls del desafiament i la veu de la prudència, en aquell cas vaig optar per la prudència. I vaig guardar els esborranys en alguna carpeta, o potser els vaig llençar.

Recordo, quan era petit, alguna "història de sants" en què el protagonista, per no caure en la temptació de pecar contra el sisè manament (el de les activitats sexuals) es tallava una mà. Recordo que era un relat que m'impressionava molt, i que d'altra banda no contribuïa gens a la meva educació religiosa, perquè allò em semblava una barbaritat. No sentia cap admiració per aquella mena de sants tan extremistes, al contrari, si de cas una barreja de rebuig i llàstima.

Ja més gran vaig saber que una altra forma de mutilació que perseguia el mateix objectiu (evitar els pecats de tipus sexual) era l'autocastració, una mutilació que alguns sants o aspirants a sants en alguna ocasió havien dut a la pràctica. Vaja, una altra modalitat d'autoagressió per afegir al museu dels horrors relacionats amb les obsessions sexuals religioses. (1)

Fa uns dies vaig ampliar la documentació sobre aquest tema escabrós quan vaig llegir que per tal de combatre la temptació de la masturbació alguns frares, predicadors i teòlegs temps enrere havien suggerit l'ús d'una mena de cilicis especials pensats per posar-los al voltant de la titola. En aquest cas cal reconèixer que la proposta suposava un avanç, ja que com a mínim no es tallava res, i per tant la cosa era reversible.

I ara he tornat a pensar en aquells esborranys d'acudits meus provocatius de fa anys, i tot i no penedir-me de la meva actitud prudent d'aleshores, crec que no eren tan exagerats com llavors em van semblar, a la vista dels exemples que acabo de posar (uns exemples en absolut exhaustius, ja que la combinació de religió i obsessions sexuals al llarg de la història ha generat munts de disbarats, estupideses i crueltats).

Dic també que aquells acudits no eren tan exagerats perquè el cas és que aquesta mena d'idees segueixen vives dins d'alguns corrents de l'Església. Ara més civilitzades i no tan autoagressives i violentes, però en el fons les mateixes idees. És a dir, que el tema d'aquells acudits descartats llavors, ara encara és d'actualitat. Una actualitat, això sí (i per sort) minoritària, però real.

No és que ara em plantegi recuperar el projecte d'aquella sèrie d'acudits. Però em venia de gust explicar aquesta història. I ara ja ho he fet.

--
(1) Ara no recordo noms de sants relacionats amb les automutilacions, però crec que a la majoria de gent de la meva edat aquestes històries els sonaran. Pel que fa als cilicis aplicats a les parts sexuals per tal de combatre les temptacions d'aquest tipus, la informació l'he trobat al llibre ben documentat de Uta Ranke-Heinemann "Eunucos por el reino de los cielos. Mujeres, sexualidad e Iglesia católica" (Círculo de Lectores, 1994). En relació al llibre, cal remarcar que tots els comentaris de l'autora i totes le cites que incorpora al llarg dels diferents capítols dedicats a diferents temes, porten la referència exacta de les publicacions originals d'on estan tretes (llibres de sermons de predicadors, escrits de clergues, bisbes i teòlegs, encícliques, actes de concilis, etc.).

Epigrames - C.F. de Climent

Segons el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, un epigrama és una "breu composició poètica, especialment satírica i de contingut moral, social o polític". Segons la Real Academia Española és una "frase breve e ingeniosa, frecuentemente satírica". Segons Carles Fages de Climent:

"Un pagerol ho ha encertat:
l'epigrama ve a ser com
un vers que agrada a tothom
excepte a l'interessat."

Carles Fages de Climent (1902-1968) va ser un gran escriptor d'epigrames empordanès (a més de cultivar altres registres poètics i literaris). Molts dels seus epigrames estaven dedicats a algú, i això fa que avui potser no tinguin tota la gràcia que tenien en el seu moment. Tanmateix, malgrat el pas dels anys i la descontextualització, en general aquest epigrames "dedicats" segueixen sent interessants, tant a causa de la seva musicalitat com pel fet que el tema tractat de fet també té sentit sense conèixer el personatge o persona a qui feien referència.

Recullo a continuació alguns dels seus epigrames, seleccionats d'entre els relacionats amb el tema religiós, ja que en aquest cas no podia ser altrament, tenint en compte aquesta petita obsessió meva amb les històries de capellans, de catecismes, de les doctrines de l'Església, dels perills del sisè manament, etc.

"És un avís del poeta
que si el pare capellà
es vesteix de paisà
tingui cura de portar
ben cordada la bragueta."

"La Maria Clavellina
que ens ensenya la doctrina,
gira full molt aviat
quan és al sisè pecat."

"Sol sofrir més de la pròstata
el clergue cast que l'apòstata."

"La Fulana i la Mengana
comprometen la sotana."

"Més profit et farà el Kempis
el dia que ja no trempis."

"Des del temps de Jesucrist
el món semblava trist
fins que ha après a ballar el twist."

"I en temps de restriccions
i sufragis restringits,
ves-te'n aviat al llit
i remena't els collons."

El anteriors epigrames estan trets de les següents tres obres:
-"Carles Fages de Climent. Primera antologia". A cura de Joan Ferrerós i Jordi Pla, Brau Edicions, 2002
-"Epigrames. Carles Fages de Climent". A cura de Joan Ferrerós, Brau Edicions, 2002
-"Carles Fages de Climent. Segon recull d'epigrames". A cura de Joan Ferrerós, Brau Edicions, 2015

(vaig conèixer l'obra poètica de Fages de Climent fa més de quaranta anys, quan l'Anton, un amic d'aquells temps, me'n va parlar, en concret de la "Balada del sabater d'Ordis" i de "Les bruixes de Llers"; després de tant de temps, descobrir ara la feina recopilatòria de Joan Ferrerós, que jo desconeixia, ha estat una festa)

La visita del Papa - E. Jardiel Poncela

(En acte de desgreuge per l'escrit de fa uns dies sense la més mínima referència al món de l'humor)

Enrique Jardiel Poncela va publicar la primera edició de "La tournée de Dios" el 1945. La va publicar a l'Argentina, suposo que perquè a Espanya, a causa de les males puces de l'Església, els falangistes i els militars, llavors era impossible publicar un llibre com aquest. (1)

No m'he llegit tot el llibre, només l'he fullejat, perquè em costa llegir novel.les, encara que siguin humorístiques com aquesta. Però fullejar-la m'ha agradat.

El llibre l'encapçala aquesta dedicatòria: "A Dios, que me es muy simpático". I com a resum de l'argument pot servir aquesta "nota de premsa" de la pàgina 31:

"El corresponsal de la Agencia Reuter, en Roma, comunica que (...) la noche pasada ha ocurrido en la Ciudad del Vaticano un hecho verdaderamente increíble. Cuando Su Santidad el Papa atravesaba la galería que da al patio de San Dámaso para dirigirse a sus habitaciones, tuvo una aparición sobrenatural en la Persona del Supremo Hacedor. Según brevísima declaración del Sumo Pontífice, Dios ha tomado forma corpórea para anunciarle su visita a la Tierra en fecha muy próxima. El Papa, que durante el milagroso trance permaneció en éxtasis sufríó después un intenso ataque de nervios a consecuencia de fuerte impresión recibida."

Més endavant es succeeixen les descripcions dels diferents moments de la visita de Déu, com aquesta de la pàgina 231:

"Un gran silencio envuelve el gentío, y en medio de este silencio funeral las portezuelas se abren. Alguien se quita unas vestiduras blancas y las extiende en el suelo. Y Dios, tranquilamente, con la sencillez suprema que pone en todos sus actos, apoya un pie en el estribo, el otro en la vestidura blanca y desciende.

"Su gesto, exento de afectación, gana de nuevo todos los corazones y se repiten las aclamaciones y los vítores, contestados con brío a lo largo del andén.

"Esta vez no puede evitarse que Dios sea rodeado, tocado, abrazado, apretujado, acariciado. Desaparece en el tumulto para volver a aparecer más lejos y desaparecer de nuevo y surgir de nuevo más allá. Se le besan los pies y las manos, se le hacen súplicas y rogativas. Se le arrancan pedazos del traje para conservarlos como reliquias. El pueblo, con su instinto certero, le da el tratamiento que Él desea: "Señor y de tú", como en el Padrenuestro.

"-Señor, acuérdate de mis hijos...
-Señor, mi marido se muere...
-Señor, estoy en un apuro que...
-Señor...
-Señor, escucha...
-Óyeme a mí, Señor...
-¡A mi...!
-¡A mí!
-¡A mí!
-¡A mí!
-¡A mí! ¡A mí! ¡A mí! ¡A mí! ¡A mi! ¡A mí! ¡A mí!"
(...)
Nunca, Dios se ha sentido más ídolo."

Però les eufòries i les exaltacions de les masses sovint són efímetres, i el final de la visita de Déu a la Terra no és gens glamurós:

"Ya Dios está sólo.
Aún vaga por Madrid una horas.
Aún toma café, sentado a la puerta de algún bar.
Pero se aburre.
Y decide marcharse.
(...)
Y, en efecto, al día siguiente, a las 8,45, Dios subió al tren en la estación de Atocha.
Ocupó un vagón solitario.
(...)
El tren empezó a rodar.
La mañana era azul y alegre."

Segons els experts Enrique Jardiel Poncela va ser un bon autor teatral i un no tan bon novel.lista. Jo no puc opinar, perquè tal com he dit no sóc lector de novel.les, ni tampoc sóc espectador de teatre, les meves aficions són unes altres. Però de tota manera he passat una bona estona fullejant la novel.la (i escrivint això).

--
(1) La imatge del principi també és del llibre (p. 266); és un altre dels elements distintius de la novel.la, la incorporació d'alguns elements gràfics com aquest.