Límits de l'humor i ONGs - 2

Ja en vaig parlar (20 de gener), de l'absència de les ONGs de la llista de temes criticats o satiritzats habitualment pels humoristes, i de l'estrany que es fa això tenint en compte el protagonisme social, en l'actualitat, de les ONGs.

De fet, si repasso la meva pròpia (esporàdica i intermitent) activitat com a ninotaire aficionat (i desconegut més enllà d'un grapat d'amistats), m'adono que he actuat igual, és a dir, que teoritzacions a banda, a la pràctica el focus d'atenció gairebé no l'he posat mai sobre les ONGs.

Per què? Puc buscar les excuses que vulgui, però el resultat és el que és, una desatenció general d'aquest tema per part meva. Crec, per tant, que si un dia torno a obrir aquest tinter (ara el tinc tapat perquè estic ocupat amb altres projectes que m'atrauen més), m'hauré d'obligar a posar la lupa sobre aquest tema. Encara que nomé sigui per compensar aquest oblit de fins ara. La lupa... i si convé, també l'escopeta. O el canó.

A més, de documentació no me'n falta, i de primera mà, perquè he col.laborat i segueixo col.laborant amb diferents entitats. I com que tinc ulls que hi veuen, orelles que escolten, cervell que barrina i una sensibilitat sensible, d'exemples no del tot bonics (no del tot edificants) en tinc presents més dels que voldria.

Tanmateix, tal com dic, malgrat alguns disgustos segueixo col.laborant amb entitats d'aquestes, perquè tinc assumit que en tots els col.lectius de persones que fan alguna cosa, precisament perquè estan formats per persones, hi pot haver coses que grinyolen. Si de cas, el que es tracta és que grinyolin el mínim (pensar en eradicar-les del tot seria una utopia).

Aquesta és la meva opció. Perquè crec que moltes d'aquestes ONGs (no dic totes perquè no es pot generalitzar, ho sento) fan una feina, des del meu punt de vista, molt important. Tenint en compte com està el pati, m'atreveixo a dir que imprescindible.

Escriure avui això, parlar d'aquests temes, reconèixer la seva existència, també és treballar (una mica, modestament) en aquesta direcció d'autocrítica, sanejament i transparència.

Ser anticlerical - 2

(L'Antonio Cañizares, Arquebiosbe de València, amb algunes de les seves diferents disfresses)

He vist el documental "Santuaris de l'antifranquisme" (Llúcia Oliva, 2016). M'ha agradat recordar aquells temps convulsos, en què al costat de l'Església oficial hi havia una altra Església compromesa amb aquells que reclamaven la fi de la dictadura, de la manca de llibertats, de les detencions arbitràries, de la brutalitat policial, de les tortures... Sempre hi ha hagut dues Esglésies (o més de dues). Llavors, mentre una legitimava la dictadura franquista, l'altra s'implicava en la militància antifranquista. Molts capellans i monges estaven compromesos amb aquelles iniciatives i episodis: donaven suport a les reivindicacions dels sindicats, oferien els seus locals als diferents moviments contraris a la dictadura, es manifestava públicament en contra dels abusos del franquisme... Les reivindicacions des de les parròquies dels barris obrers perifèrics, la Caputxinada, la manifestació de capellans a la Catedral, la tancada a Montserrat amb motiu del procés de Burgos, la reunió a l'Església de Sant Agustí...

Jo no feia res. Dic que m'agrada recordar aquells fets, però és més aviat "un recordar el que després vaig anar sabent". Quan passava, vivia en un núvol de desinformació i indiferència. Per exemple, tot i anar a la universitat durant els últims anys del franquisme, mai no em vaig implicar en res. I no perquè tingués idees contraries (a les dels que s'implicaven), sinó només "perquè ni tan sols tenia idees". (1)

Ja ho he explicat altres vegades, que ser un descregut (i de tant en tant també una mica anticlerical), no m'incapacita per reconèixer, d'una banda, la meva biografia poc exemplar (sobretot durant aquells anys difícils), i d'una altra, també reconèixer la feina admirable de tipus social que feien llavors, i ara fan, persones vinculades a l'Església, o a d'altres confessions religioses. Per exemple a través de Càritas, o a través d'altres iniciatives, de vegades tan discretes i anònimes que passen desapercebudes. Dins de l'Església no hi ha només casulles, pal.lis i copons d'or (durant el franquisme i ara igual), també hi ha gent a qui molesten bastant els daurats i les escenificacions que sovint envolten les jerarquies.

A aquestes persones creients, discretes, no dogmàtiques, compassives, càlides, compromeses en iniciatives socials, les admiro. I de tant en tant m'agrada dir-ho públicament (com ara, encara que això no ho llegeixi gairebé ningú). Alguna la conec personalment. Amb alguna tinc la sort d'haver-hi pogut establir una bona amistat. És un privilegi, com en el cas de l'Assumpta, de la qual ja n'he parlat algun altre cop.

L'Assumpta pertany a l'Institut Missioner Secular, és companya de dues de les dones del mateix institut que surten al documental de la Llúcia Oliva. Quan algun cop li dic a l'Assumpta que jo sóc més aviat anticlerical, ella em diu: "Jo també!". I és que quan algun bisbe diu algun despropòsit, o organitza alguna missa d'aquestes solemnes, barroques i ostentoses, ella sempre es posa feta una fúria.

I mentrestant, no para: "acull el necessita, dóna menjar a qui té gana, casa a qui no en té, alfabetitza a qui no ho està, etc." Literalment: als seus vuitanta-sis anys segueix vivint amb el mateix compromís, i gairebé la mateixa empenta, de quan en tenia vint. És una dona admirable. Tan de bo hi hagués més persones, cristianes o no, com l'Assumpta.

--
(1) Em puc excusar amb l'argument que el meu pare era un franquista convençut, que la meva mare llavors també ho era, que quan a casa es comentava alguna de les coses que passaven (els diaris que entraven a casa eren, segons les èpoques, l'ABC o l'Alcázar) sempre era per criticar "els comunistes", els agitadors, etc. Però seria només una excusa: amb els mateixos referents familiars, hi havia gent que tenia els ulls ben oberts, sabia què passava, i prenia una postura: es comprometia. A la universitat en vaig trobar, de persones així, però no m'hi vaig acostar.

Anticlericalitat i intermitències

Encara que sigui un descregut, encara que tingui el "carnet d'anticlerical" i que de tant en tant exerceixi com a tal, el cert és que només ho sóc "segons com, quan i en relació a qui".

De vegades, en lloc de rondinar, el que toca és reconèixer, agrair. Felicitar. Com en aquest cas, en què el rector de la parròquia de Santa Anna de Barcelona, amb l'ajuda de una monja teresiana i d'altres persones, aquests dies de tant fred han obert l'església de nit, hi han instal.lat llits i han fet possible que molts sense sostre puguin menjar alguna cosa calenta i passar la nit a cobert.

Jo no ho he fet. Ho han fet aquestes persones. Motivades per la seva vivència religiosa, en concret cristiana i catòlica. De tant en tant ho haig de recordar: hi ha persones catòliques que em mereixen un gran respecte, cap a les que sento una gran admiració. Pel que fan.

Avui toca donar les gràcies al Peio Sánchez, el rector de Santa Anna, a la monja teresiana Victòria Molins, a les persones que els ajuden. I a tots els catòlics i catòliques compromesos en iniciatives semblants, en general de manera anònima, discreta, constant, eficaç, càlida. I no només aquests dies que fa fred, sinó al llarg de tot l'any, a través de les diferents implicacions i compromisos socials que assumeixen.

Sense la implicació d'aquestes persones a favor dels més desvalguts, el món seria més lleig, més inhòspit.

I si de cas, en un altre moment ja tornaré a fer comentaris (irònics o satírics si cal) sobre la Conferència Episcopal, o sobre el bisbe de València Antonio Cañizares, o el de Còrdova, Demetrio Fernandez, per exemple quan tornin a dir algun dels seus despropòsits. No els costa gaire, tenen facilitat per fer-ho. O tornaré a ficar-me (ho sento per la gent que només li veuen les virtuts) amb el Papa Francesc quan li surti la vena més retrògrada de l'Església, com el fet que segueixi defensant la marginació de la dona de les estructures de poder de l'Església, és a dir, del sacerdoci i del papat.

--
(*) Foto: Ferran Nadeu. El Periódico, 20-1-2017

Límits de l'humor i ONGs

Quan es parla dels límits de l'humor, sobre si n'hi ha d'haver o no, en cas afirmatiu quins, etc., és habitual que en algun moment s'esmenti que hi ha temes tabú, sobre els que hi ha un consens bastant general que és arriscat tocar-los. Un d'aquests temes "sensibles" és la feina de les ONGs.

És a dir, avui es pot discutir, per exemple, si està bé fer humor sobre el Papa o Mahoma, i cadascú pot dir-hi la seva. D'una banda, hi ha els partidaris de poder-los convertir (a Mahoma o el Papa), si convé, en protagonistes d'acudits, ironitzant si s'escau sobre els seus dogmes, les seves contradiccions, les seves vestimentes, la seva concepció de les dones, etc. D'una altra banda hi ha aquells que opten per una postura més prudent o respectuosa. I d'altres, finalment, que defensen, fins i tot exigeixen, de vegades amb violència, que mai, en cap circumstància, es pot fer humor sobre determinades persones o personatges històrics. Zero, ni tan sols "humor blanc" (amable, bondadós, gens irònic o satíric).

És a dir, que hi ha un ventall d'opinions, de discrepàncies. Que va des del punt de vista d'aquells que defensen que tot ha d'estar permès, fins el punt de vista d'aquells que opinen que res no ha d'estar permès (pel que fa a l'exercici de l'humor). I entremig, tots els entremitjos.

En canvi, sobre les ONGs entre nosaltres (fins ara) sembla que hi ha una mena de consens implícit, bastant general, en relació a que "s'ha d'anar amb compte". És, com a mínim, una mica estrany. Perquè el món de les ONGs i les seves activitats avui no és un petit món, sinó una realitat omnipresent i que fins i tot s'ha convertit en una mena de religió, amb munts de seguidors i munts "d'esglésies", cadascuna amb les seves peculiaritats, tics, punts de vista, objectius, etc.

Dins d'aquest nou "fenomen religiós", dins d'aquests gran conglomerat d'associacions, opinions, sensibilitats i projectes, hi ha bastant de tot, bo i no tant bo. Cosa altrament normal i inevitable: al capdavall, tots els col.lectius de persones estan exposats als mateixos riscos associats a les febleses, tonteries i misèries humanes, i el món de les ONGs no és una excepció.

Per exemple, d'entrada en aquestes entitats acostumen a conviure-hi persones contractades i persones voluntàries, majoritàries les unes o les altres segons els casos. Entre el primer tipus de persones pot passar (i de vegades passa) que alguna d'aquestes persones de vegades sembli que estiguin més preocupades per la conservació del seu lloc de treball (o per la millora de les seves condicions de treball) que pels objectius de l'entitat per a la qual treballen. De vegades no és que ho sembli, "és així".

Pel que fa a la gent que hi col.labora de manera voluntària, sense retribució remunerada, pot passar, i de vegades passa, que algú potser estigui més capficat en conservar la seva eventual parcel.la de poder dins de l'entitat que en afavorir els objectius de l'entitat. I a més pot tenir aquesta actitud sense no ser gens conscient que la té: pot estar convençut que tot el que fa ho fa "abnegadament i amb un total esperit de servei".

Algun exemple més sobre el tema? Bé, podríem parlar de les despeses d'algunes ONGs en els seus locals, d'algunes pífies que fan en les seves actuacions, i llavors de les dificultats que tenen en reconèixer-les públicament, de les relacions mesquines, de vegades, entre diferents bàndols d'una mateixa entitat... Al capdavall, les ONGs són com famílies, i de famílies ja sabem que n'hi ha de tota mena.

Amb aquest petit discurs no estic fent, ni vull que algú pugui interpretar que faig, cap generalització en el sentit que insinuo, presumptament, que qualsevol persona que treballa de manera remunerada o desinteressada en una ONG hagi de ser sospitosa d'eventuals actituds o comportaments com els que he descrit. En absolut. Només dic que aquestes coses existeixen, i que està bé ser-ne conscients.

Com també existeixen, lamentablement, per sort en una proporció molt més petita, els casos de veritable corrupció, en què algunes persones (contractades o voluntàries) es beneficien o s'apropien de recursos destinats, en teoria, als objectius de l'entitat. Això també existeix, algun cas de veritable corrupció.

Després també existeix el tema de l'ego, que és una mica diferent. I ara faig una mena d'incís: el narcisisme, l'ego desmesurat, no em sembla necessàriament dolent, al contrari, moltes vegades és el motor (o la gasolina) que permet que algunes persones acabin fent veritables grans obres. És a dir, el protagonisme i l'activisme basats en l'ego serà positiu o negatiu en funció de com s'orienti, "de com s'inverteixi". Exemples? Prefereixo no posar-los, però tinc al cap diferents casos de grans persones que han fet (o estan fent) grans coses en gran mesura "alimentats pels seus egos": els han posat al servei de causes nobles (per dir-ne d'alguna manera), i aquestes causes nobles se n'han beneficiat. Però si de cas d'aquest tema ja en parlaré en una altra ocasió, perquè ara és una mica tangencial, alhora complicat, i per descomptat no exclusiu de les ONGs.

Torno a agafar el fil. Tenim una nova "religió", l'activisme assalariat o voluntari dins de les ONGs, és a dir, un conjunt de "seguidors o creients" més o menys compromesos amb els objectius d'aquestes entitats. I resulta que dins d'aquest món sovint hi passen coses semblants a les que passen "al gran món", coses que, ja que és el tema d'aquest escrit, des del punt de vista de l'humor són perfectament satiritzables, però que a causa d'un particular estat d'opinió queden al marge, o bastant al marge, de la lupa (o del bisturí, o de l'escopeta) dels humoristes.

Bé, aquesta és la sensació, i també un comentari recurrent, tal com he dit al principi, quan es parla dels límits de l'humor i de la seva galàxia de temes relacionats. Confesso, però, que visc bastant despenjat dels debats sobre aquest tema (o sobre qualsevol tema, és un problema de desinformació general), de manera que és molt possible que desconegui opinions i iniciatives sobre el mateix afer enfocades en la mateixa direcció per d'altres persones.

Però malgrat aquesta desconnexió meva, crec que segueix sent cert el que he dit, que a grans trets l'humor sobre les ONGs (sobretot l'humor satíric) no té el protagonisme que hauria de tenir atès el protagonisme que tenen les ONGs en el món en què vivim.

L'escalafó

• Els soldats són manats pels caporals, els caporals pels sergents i els sergents pels brigades.
• Els brigades són manats pels alferes, els alferes pels tinents i els tinents pels capitans.
• Els capitans són manats pels comandants, els comandants pels coronels i els coronels pels generals.
• Els generals, al seu torn, són manats pel Generalíssim de Tots els Exercits.
• En un gran gest progressista l'actual Generalíssim de Tots els Exercits ha dit:
• que les soldades, a més de poder ser caporales, potser també podran ser brigades.
• Alhora, ha recordat que per raons d'estricta teologia castrense les soldades mai no podran aspirar a llocs de comandament més elevats.
• Però ha aclarit que això no s'ha d'interpretar de cap manera com una discriminació de les soldades.
• Ha dit que s'ha de contextualitzar dins de la tradició de la teologia militar.
• Subordinada, naturalment, al magisteri explícit dels textos fundacionals de la milícia.
• Després de més de dos-mil anys d'existència, la Institució segueix gaudint d'una immillorable salut misògina.
• Amén.

--
(*) Durant el vol de tornada del seu viatge a Suècia (1-11-2016) el progressista Papa Francesc va dir als periodistes que l'acompanyaven que "sobre l'ordenació de dones en l'Església Católica, l'última paraula és clara i la va dir Sant Joan Pau II i això perdura". I el que va dir Joan Pau II en la seva carta apostòlica Ordenatio Sacerdotalis (22-5-1994) és que "L'ordenació sacerdotal, mitjançant la qual es tansmet la funció confiada per Crist als seus Apóstols d'ensenyar, santificar i regir els fidels, des del principi ha estat reservada sempre en l'Església Católica exclusivament als homes. (...) Per tant (...) declaro que l'Església no té de cap manera la facultat de conferir l'ordenació sacerdotal a les dones, i que aquest dictàmen ha de ser considerat com a definitiu per tots els fidels de l'Església." Amén un altre cop.
El document sencer de Joan Pau II:
https://w2.vatican.va/content/john-paul-ii/es/apost_letters/1994/documents/hf_jp-ii_apl_19940522_ordinatio-sacerdotalis.html (consultat, 20-12-2016)

Les fotos i les banderes es poden cremar

"Detencions per haver cremat fotos del Rei el passat 11 de septembre."

• Totes les fotos es poden cremar.
• Ja siguin del Rei, del President del Parlament o del Parlamento, del Director del FMI, de l'Arquebisbe de València, de l'Imam d'una Mesquita, de la peixatera de la cantonada, etc.
• El que no es pot cremar són les persones.
• Les fotos o reproduccions de persones mortes, de personatges històrics, mitològics o religiosos també es poden cremar.
• Ja siguin del Francisco Franco, de Guifré el Pilós, de la Moreneta, de la Virgen del Rocío, dels Descendents del Profeta...
• I els llibres també: tots els llibres es poden cremar.
• De religió, de comptabilitat, d'història, de termodinàmica, de poesia...
• La Bíblia i l'Alcorà també. I la Constitució.
• I les banderes també es poden cremar. Totes les banderes.
• Sobretot les banderes!
• No és que sigui obligatori cremar tot això, i de vegades ni tan sols és la millor idea, però es pot cremar.
• Caram, s'ha de poder cremar!
• L'únic que ha d'estar prohibit és fer-ho a segons quins llocs.
• Per exemple, està ben prohibit fer-ho al mig del bosc.
• Sobretot si fa mesos que no plou.

No sabia qui era Wonder Woman

Llegeixo que és el 75è aniversari del naixement de la la superheroïna del còmic Wonder Woman. Va néixer en plena Segona Guerra mundial, com una més de les iniciatives culturals i d'esbarjo destinades a donar suport "a l'esforç de guerra" dels Estats Units. Segons els seu creador, William Moulton, el propòsit era també trencar l'estereotip de les dones que fins llavors apareixien als còmics: Wonder Woman era una dona liberal, poc convencional, valenta, forta. Era també la primera superheroïna en un món, el dels còmics, fins aleshores essencialment masculí i sovint misogin.

Confesso que no sabia absolutament res d'aquesta heroïna dels còmics, la Wonder Woman. El que acabo d'escriure ho he llegit aquests dies en algun article que en parla. De fet, la meva incultura en relació al món del còmic és general, immensa i profunda. Absoluta.

No sóc lector de novel.la gràfica. El còmic és un format que no m'atrau: si una obra en concret (un còmic) tracta un tema que m'interessa, sempre penso que m'agradaria molt més poder llegir el relat "sense estampes", per tal de concentrar-me en la narració o les idees i no distreure'm amb les imatges. No és cap valoració sobre la qualitat o l'interès dels còmics com a gènere, és només una exposició dels meus gustos i preferències.

Els gustos són subjectius. A mi els acudits (una vinyeta) em fascinen, quan són reeixits, i les tires de tres o quatre vinyetes de segons quins autors també me les miro. Però les historietes més llargues, encara que només siguin d'una única pàgina, ja em costen, no és habitual que me les miri. I de novel.les gràfiques potser n'he llegit senceres un parell. De les novel.les gràfiques de vegades en puc mirar pel damunt els dibuixos, sense seguir el relat. Això sí que de vegades ho faig (i ho gaudeixo, perquè mirar dibuixos de diferents estils m'agrada). Però no passo d'aquí.

He dit que només he llegit senceres potser un parell de novel.les gràfiques. Però no és del tot cert. Perquè de petit i preadolescent me'n vaig empassar un munt, de còmics. Per exemple, recordo les "Hazañas bélicas", unes històries sobre la Segona Guerra Mundial. Als meus pares no els agradava que llegis les "Hazañas bélicas". Si me les pescaven, me les prenien. I llavors em posaven en un compromís, perquè no eren meves, me me les havia deixat i no les podia tornar.

Fins que un dia, potser als 13 o 14 anys, vaig començar a llegir Dickens, Txékhov, Tolstoi, Dostoievski, i em vaig oblidar dels còmics. I llavors no sé si els meus pares es van començar a preocupar per la meva afició a aquestes noves lectures...