Giambattista Tiepolo. L'expulsió dels mercaders del temple. C. 1750
Si no recordo malament el que em van ensenyar, Jesús només es va empipar una vegada. Es veu que era un bon home que normalment predicava pau i amor, però un dia es va empipar. Bastant. Li va sortir la fúria.
No va ser per una qüestió social (com per exemple l'existència de l'esclavitud, que no va qüestionar mai), sinó religiosa: l'anècdota aquella de l'expulsió dels mercaders del temple a cops de fuet.
Aquell dia, al temple, Jesús es va equivocar. I va donar molt mal exemple, perquè amb aquella acció, en lloc de convidar a la relaxació i al diàleg, va convidar a la irritació. Va convidar "a la Santa Indignació". Justificada per l'ús inadequat (segons ell) d'un espai que (ell) considerava sagrat.
Un es pot indignar per diferents coses, per l'ús d'un espai, o per unes paraules... I com que quan un s'indigna sent que la seva indignació és legítima, de vegades també s'acaba legitimant allò a què pot abocar aquesta indignació desfermada. De vegades actuacions violentes, terribles.
Sobretot, això pot passar quan la indignació i l'estupidesa a sobre s'alimenten amb la suficient "gasolina ideològica i sentimental" (intolerància, fonamentalisme, etc.).
Lamentablement, és el que passa de vegades, que les santes indignacions acostumen a anar acompanyades de les santes intoleràncies... i quan aquestes santes intoleràncies es desborden, acaben justificant també les santes matances.
A la història del cristianisme, del judaisme i de l'islam n'hi ha abundants exemples.
