Epigrames - C.F. de Climent

Segons el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, un epigrama és una "breu composició poètica, especialment satírica i de contingut moral, social o polític". Segons la Real Academia Española és una "frase breve e ingeniosa, frecuentemente satírica". Segons Carles Fages de Climent:

"Un pagerol ho ha encertat:
l'epigrama ve a ser com
un vers que agrada a tothom
excepte a l'interessat."

Carles Fages de Climent (1902-1968) va ser un gran escriptor d'epigrames empordanès (a més de cultivar altres registres poètics i literaris). Molts dels seus epigrames estaven dedicats a algú, i això fa que avui potser no tinguin tota la gràcia que tenien en el seu moment. Tanmateix, malgrat el pas dels anys i la descontextualització, en general aquest epigrames "dedicats" segueixen sent interessants, tant a causa de la seva musicalitat com pel fet que el tema tractat de fet també té sentit sense conèixer el personatge o persona a qui feien referència.

Recullo a continuació alguns dels seus epigrames, seleccionats d'entre els relacionats amb el tema religiós, ja que en aquest cas no podia ser altrament, tenint en compte aquesta petita obsessió meva amb les històries de capellans, de catecismes, de les doctrines de l'Església, dels perills del sisè manament, etc.

"És un avís del poeta
que si el pare capellà
es vesteix de paisà
tingui cura de portar
ben cordada la bragueta."

"La Maria Clavellina
que ens ensenya la doctrina,
gira full molt aviat
quan és al sisè pecat."

"Sol sofrir més de la pròstata
el clergue cast que l'apòstata."

"La Fulana i la Mengana
comprometen la sotana."

"Més profit et farà el Kempis
el dia que ja no trempis."

"Des del temps de Jesucrist
el món semblava trist
fins que ha après a ballar el twist."

"I en temps de restriccions
i sufragis restringits,
ves-te'n aviat al llit
i remena't els collons."

El anteriors epigrames estan trets de les següents tres obres:
-"Carles Fages de Climent. Primera antologia". A cura de Joan Ferrerós i Jordi Pla, Brau Edicions, 2002
-"Epigrames. Carles Fages de Climent". A cura de Joan Ferrerós, Brau Edicions, 2002
-"Carles Fages de Climent. Segon recull d'epigrames". A cura de Joan Ferrerós, Brau Edicions, 2015

(vaig conèixer l'obra poètica de Fages de Climent fa més de quaranta anys, quan l'Anton, un amic d'aquells temps, me'n va parlar, en concret de la "Balada del sabater d'Ordis" i de "Les bruixes de Llers"; després de tant de temps, descobrir ara la feina recopilatòria de Joan Ferrerós, que jo desconeixia, ha estat una festa)

La visita del Papa - E. Jardiel Poncela

(En acte de desgreuge per l'escrit de fa uns dies sense la més mínima referència al món de l'humor)

Enrique Jardiel Poncela va publicar la primera edició de "La tournée de Dios" el 1945. La va publicar a l'Argentina, suposo que perquè a Espanya, a causa de les males puces de l'Església, els falangistes i els militars, llavors era impossible publicar un llibre com aquest. (1)

No m'he llegit tot el llibre, només l'he fullejat, perquè em costa llegir novel.les, encara que siguin humorístiques com aquesta. Però fullejar-la m'ha agradat.

El llibre l'encapçala aquesta dedicatòria: "A Dios, que me es muy simpático". I com a resum de l'argument pot servir aquesta "nota de premsa" de la pàgina 31:

"El corresponsal de la Agencia Reuter, en Roma, comunica que (...) la noche pasada ha ocurrido en la Ciudad del Vaticano un hecho verdaderamente increíble. Cuando Su Santidad el Papa atravesaba la galería que da al patio de San Dámaso para dirigirse a sus habitaciones, tuvo una aparición sobrenatural en la Persona del Supremo Hacedor. Según brevísima declaración del Sumo Pontífice, Dios ha tomado forma corpórea para anunciarle su visita a la Tierra en fecha muy próxima. El Papa, que durante el milagroso trance permaneció en éxtasis sufríó después un intenso ataque de nervios a consecuencia de fuerte impresión recibida."

Més endavant es succeeixen les descripcions dels diferents moments de la visita de Déu, com aquesta de la pàgina 231:

"Un gran silencio envuelve el gentío, y en medio de este silencio funeral las portezuelas se abren. Alguien se quita unas vestiduras blancas y las extiende en el suelo. Y Dios, tranquilamente, con la sencillez suprema que pone en todos sus actos, apoya un pie en el estribo, el otro en la vestidura blanca y desciende.

"Su gesto, exento de afectación, gana de nuevo todos los corazones y se repiten las aclamaciones y los vítores, contestados con brío a lo largo del andén.

"Esta vez no puede evitarse que Dios sea rodeado, tocado, abrazado, apretujado, acariciado. Desaparece en el tumulto para volver a aparecer más lejos y desaparecer de nuevo y surgir de nuevo más allá. Se le besan los pies y las manos, se le hacen súplicas y rogativas. Se le arrancan pedazos del traje para conservarlos como reliquias. El pueblo, con su instinto certero, le da el tratamiento que Él desea: "Señor y de tú", como en el Padrenuestro.

"-Señor, acuérdate de mis hijos...
-Señor, mi marido se muere...
-Señor, estoy en un apuro que...
-Señor...
-Señor, escucha...
-Óyeme a mí, Señor...
-¡A mi...!
-¡A mí!
-¡A mí!
-¡A mí!
-¡A mí! ¡A mí! ¡A mí! ¡A mí! ¡A mi! ¡A mí! ¡A mí!"
(...)
Nunca, Dios se ha sentido más ídolo."

Però les eufòries i les exaltacions de les masses sovint són efímetres, i el final de la visita de Déu a la Terra no és gens glamurós:

"Ya Dios está sólo.
Aún vaga por Madrid una horas.
Aún toma café, sentado a la puerta de algún bar.
Pero se aburre.
Y decide marcharse.
(...)
Y, en efecto, al día siguiente, a las 8,45, Dios subió al tren en la estación de Atocha.
Ocupó un vagón solitario.
(...)
El tren empezó a rodar.
La mañana era azul y alegre."

Segons els experts Enrique Jardiel Poncela va ser un bon autor teatral i un no tan bon novel.lista. Jo no puc opinar, perquè tal com he dit no sóc lector de novel.les, ni tampoc sóc espectador de teatre, les meves aficions són unes altres. Però de tota manera he passat una bona estona fullejant la novel.la (i escrivint això).

--
(1) La imatge del principi també és del llibre (p. 266); és un altre dels elements distintius de la novel.la, la incorporació d'alguns elements gràfics com aquest.

Opinions i revelacions

[publicat en aquest espai, aquest escrit hauria de tenir algun element humorístic, però resulta no és així, de manera que estàs avisat i si el que buscaves és el que no hi és, ja saps que és millor que te'n vagis cap a alguna altra banda]

De vegades em diuen que tinc una especial fixació amb l'Església i els seus portaveus, que sóc parcial en la mesura que sovint critico alguna de les seves iniciatives o declaracions, mentre que d'altres col.lectius o persones que potser (o sense el potser) diuen despropòsits de la mateixa o més gran envergadura no són objecte dels meus comentaris, o si més no amb la mateixa freqüència i intensitat.

És veritat. L'explicació és que des del meu punt de vista no és el mateix qüestionar les opinions dels altres quan només són opinions, "opinions humanament discutibles", que quan aquestes opinions es basen en (presumptes) revelacions divines, i per tant indiscutibles segons els seus defensors. Ja sigui que aquestes opinions hagin estat assimilades a través d'una educació religiosa o, en alguns casos, rebudes a través de la comunicació directa i personal amb el mateix Déu (segons afirmen de vegades alguns dels destinataris d'aquests missatges o inspiracions divines).

Cal ser molt més exigent en aquest casos, perquè òbviament no és el mateix parlar amb algú que parla en nom propi que amb algú que parla en nom d'un deu. Poca broma, parlar amb la gent que esgrimeix l'aval de la "veritat i infal.libilitat divines", per tal de reforçar les seves posicions: Deu ho ha fet així, Déu ho vol així, Déu cap aquí i Déu cap allà... I com que Déu ho vol, segons ells llavors tot ha de ser com Déu vol i no d'una altra manera. I per a tothom, creguis en Déu o no, ja que la voluntat de Déu (segons els creients) està per descomptat pel damunt de la voluntat de les persones.

Hi ha persones i institucions que es queixen quan et fiques amb les seves creences religioses, però resulta que tot el que fan està basat en les seves creences religioses. En nom del seu deu critiquen, denuncien, exigeixen. Són elles les que posen el seu deu en l'escena pública. I alhora, insisteixo, pretenen que tu no puguis dir res sobre les seves creences i les seves reivindicacions, unes creences i reivindicacions que ells apuntalen en la manera de ser del seu deu. És del tot absurda, la seva pretensió.

Després hi ha un altre aspecte, el del currículum. Perquè els currículums són importants, fins i tot els dels deus. Més ben dit, potser encara més en el seu cas. A veure, és normal tractar de manera diferent les opinions basades en argumentacions sobrenaturals, sobretot si resulta que aquesta presumpta superioritat moral ha justificat, al llarg de la història, gravíssims atemptats contra els drets i la dignitat de les persones. És a dir, si Déu és absolutament savi, omnipotent, infal.lible i per tant té una moral millor que qualsevol altre possible moral, aquesta superioritat moral s'hauria d'haver manifestat al llarg de tota la història d'aquest deu, i per tant ni en el passat ni mai no hauria d'haver perpetrat ni justificat conductes que el més mínim sentit de la decència ètica rebutja.

Els humans estem subjectes a l'evolució de la història, som fal.libles i perfectibles, però se suposa que els deus estan al marge de la història, i que per tant la seva moral no pot ser canviant. Però, per exemple, resulta que el Déu bíblic (el Déu "Pare" del cristianisme) cometia o avalava genocidis (Sodoma i Gomorra, el Diluvi, les plagues d'Egipte, Jericó...). I el seu fill, Jesús, tot i ser molt més civilitzat, es va oblidar de denunciar l'esclavitud (i l'Església Católica durant segles també se'n va oblidar).

Més exemples? Ves quina coincidència, resulta que les tres grans religions monoteistes són patriarcals i masclistes, amb diferents graus de misogínia personalitzada o disfressada de diferents justificacions i elucubracions teològiques. Una misogínia que, per exemple, feia que les lapidacions sobretot de dones (presumptament) adúlteres estiguessin del tot normalitzades. De manera que, en què quedem? Quina mena de deus són aquests que, "com nosaltres", també han comés moltes equivocacions, i que sembla que només es van civilitzant de mica en mica? I això no sempre (també com nosaltres).

Per tant, si els deus tenen passats amb aspectes objectivament tan poc edificants (insisteixo, ells que són -segons els seus creients- "anteriors a la història" i per tant no marcats per la contingència evolutiva), si resulta que en definitiva són "tan humans i perfectibles" com nosaltres, per quin motiu hem d'atorgar credibilitat als seus presumptes designis, quan avui són reivindicats (no de manera presumpta sinó insistent) pels seus creients i portaveus?

Una cosa és que els creients es regeixin per unes escales de valors en la seva vida privada, però quan les volen imposar en l'àmbit públic és una altra història. Però encara és més complicat, perquè l'àmbit privat dels altres tampoc el respecten, per exemple amb les seves obsessions sexuals i la seva mania de qualificar de pecat o malaltia els comportaments que no els agraden, com els de caràcter homosexual o les masturbacions.

Són uns pesats. Els deus no (no hi ha cap indici racional de la seva existència, més aviat al contrari), però moltes persones que hi creuen sí, que són una mica pesades.

Núria Pompeia

No vaig descobrir els dibuixos de la Núria Pompeia fins a mitjans dels anys noranta, quan em vaig començar a interessar per l'humor gràfic. Abans havia dedicat ben poca atenció a aquest món del dibuix humorístic i satíric, només de tant en tant, de forma ocasional i superficial.

Aquell interès inicial de mica en mica es va convertir en veritable passió. M'hi vaig abocar, sobretot, de manera preferent, als acudits publicats durant els anys setanta: aquell esclat de creativitat, protesta i desafiament produït durant aquella dècada tan intensa i difícil del final del franquisme i l'inici de la democràcia, quina meravella!

En mig d'aquell món efervescent de vinyetes monopolitzat pels humoristes gràfics homes vaig descobrir els dibuixos de la Núria Pompeia. Sobretot em van encuriosir, aquells dibuixos tan personals, tan diferents dels dels seus companys homes. Sí, en mig d'aquell escenari la Núria Pompeia era diferent.

Dic que era una curiositat, faig servir aquesta paraula, perquè era més això que una passió o fascinació, perquè aquests sentiments més viscerals el cert és que me'ls provocaven més els dibuixos més rotunds i contundents, per exemple, del Perich o el Chumi Chumez.

Faig un incís: del Chumi Chumez em sembla que algun dia n'hauré de parlar, perquè quan tractava la condició de la dona, de vegades de tan brutal fins i tot em semblava no denunciador de la condició de les dones, sinó trivialitzador. Amb les seves desmesures i els seus exabruptes gràfics em semblava l'antítesi de la veu (el to) i la perspectiva de la Núria Pompeia. Queda pendent, doncs, parlar d'aquesta faceta del Chumi Chumez. Algun dia.

En relació a aquells dibuixants homes, tal com he dit la Núria Pompeia era "una altra cosa", i aquesta diferència que m'encuriosia m'ha seguit encuriosint (aquest pot ser un altre tema pendent, l'escassa presència de les dones en el món de l'humor gràfic, tot i que d'això sí que hi ha gent que n'ha parlat bastant, de les causes d'aquest fet, l'evolució, l'actualitat, etc.).

Des de llavors, pel que fa a la Núria Pompeia, em va agradar anar seguint la pista dels seus dibuixos, un seguiment en general fet de forma intermitent i atzarosa, a través de diferents publicacions que casualment anaven arribant a les meves mans (la darrera, les il.lustracions incloses a "Cartas a una idiota española", de la Lídia Falcon, del 1974, que em vaig comprar a una botiga de segona mà fa poc per un euro). (1)

De mica en mica vaig anar agafant afecte a la Núria Pompeia, no només als seus dibuixos sinó també "a ella", i fa uns anys vaig trobar una altra via per anar-li seguint la pista. Això va ser a través dels dietaris del que havia sigut durant molts anys el seu marit, el Salvador Pániker. En l'últim dietari d'ell, "Adiós a casi todo", la Núria Pompeia hi apareix per un motiu ben trist, l'inici del seu alzheimer.

Trobo una mica pesat el Salvador Pániker quan en els seus dietaris parla "de les seves múltiples senyores", però en aquest cas m'agrada, molt, la presència de la Núria Pompeia, sobretot perquè ell en parla amb molt d'afecte. Amb molt d'afecte i amb molta ràbia o disconformitat, quan es refereix a l'alzheimer que de mica en mica l'anava anul.lant i despersonalitzant.

Jo, com el Salvador Pániker, penso que tant la degradació com el sofriment són una merda, i si "degradació i sofriment" són tal com alguns diuen resultat d'algun "disseny intel.ligent", doncs trobo que d'intel.ligent aquest disseny o dissenyador no en té res, sinó que és més aviat bastant estúpid i cruel. L'alzheimer, el de la Núria Pompeia i el de qui sigui, com el del meu pare i el de tantes altres persones que he conegut o que conec, és una prova definitiva d'aquesta falta de compassió i lucidesa del "dissenyador". Això, és clar, suposant que hi hagi algú "que dissenyi", una eventualitat en la qual jo no crec. És a dir, que les divagacions d'aquest últim fragment són només un entreteniment intranscendent.

A diferència del Salvador Pániker, que es defineix agnòstic, jo (si en lloc d'un dia mandrós el tinc reivindicatiu) em defineixo més aviat com a ateu. O no em defineixo de cap manera, passo de tot.

"Adios a casi todo", el dietari del Salvador Pániker, va de l'any 2005 al 2010. La Núria Pompeia va morir el desembre del 2016. No és agradable pensar en com devia passar ella aquests últims anys, amb l'alzheimer destruint-la progressivament. I com els devia passar també la gent que l'estimava. L'alzheimer és sempre un cataclisme familiar, no només individual. (2)

--
(1) Del dibuix de la Núria Pompeia que encapçala l'escrit no en sé l'època ni si formava part d'alguna publicació. L'he trobat a internet, i tot i que en tinc bastants d'arxivats, he triat aquest perquè m'ha semblat molt significatiu i alhora brillant.
(2) El Salvador Pániker va morir uns tres mesos després d'ella, mantenint, això sí, sempre el cap ben clar clar. Continuava escrivint el seu dietari, de manera que si un dia es publica el corresponent a aquests darrers anys (es veu que va dir al seu fill Agustín que quan ell morís fes amb els seus escrits el que li semblés més oportú) suposo que hi sortiran referències a l'evolució de l'estat de la Núria Pompeia durant els seus últims sis anys de vida.

El misteri Laplace

"Al paradís del dibuix

amb bon sedàs garbelles els errors.

Cada paratge ordena el seu ninot

i projecta l'engany sobre el paper.

El pensament, però, basteix l'engany

que només fa possible l'enginy."

És l'inici de la "Sextina a Laplace", de Joan Brossa, publicada a La Vanguardia el 4 de novembre del 1987.

El cas de Laplace és ben curiós. Autor dels dibuixos de "Els 8 errors" reproduïts en munts de mitjans de comunicació de molts països, d'ell gairebé no hi ha informació a internet. Ni a internet ni a cap banda. Segons com sembla que no hagi existit, que no tingui cap identitat, l'autor d'aquests conegudíssims, originals i enginyosos dibuixos.

La sextina de Joan Brossa és tota una excepció, un dels ben escassos reconeixements que ha rebut la seva obra (a banda del reconeixement obvi que suposa la reiterada i diària reproducció dels seus dibuixos en diferents mitjans).

Es veu que va néixer el 1934 a França, i que ja de ben jove va començar a publicar dibuixos. En concret, d'aquests dibuixos de "les vuit diferències" sembla que n'ha publicat milers. En els dibuixos no se n'indica les dates, s'identifiquen amb el número petit de quatre xifres que totes les vinyetes incorporen (es veu que va començar la numeració amb el número 5000, és a dir que, per exemple, el 6035 en realitat seria el 1035).

Sembla que el seu nom sencer és (o era?) Jean Laplace. Ni tan sols he aconseguit aclarir si encara viu.

L'humor blanc de les seves vinyetes sempre em fa somriure.

 

Hagiografies i humor - 2

Segueixo amb les divagacions al voltant de les hagiografies i l'humor, i les segueixo amb el fil de les hagiografies de mossèn Escrivà, en les quals, en totes (és a dir, en totes les biografies d'ell escrites per persones de l'Opus, laudatòries, esbiaixades, etc.) es recull la seva curació miraculosa, quan era petit i estava greument malalt, gràcies a la intercessió de la Mare de Déu de Torreciudad, a la qual la mare del futur fundador de l'Opus li havia demanat que li salvés la vida.

Aquest episodi apareix sempre a les hagiografies seves, tant per remarcar el fet sobrenatural com per explicar la devoció que tenia la mare de mossèn Escrivá a la Verge de Torreciudad, una devoció que va heretar el fill i que està en l'origen de la construcció de l'immens i ostentós Santuari de Torreciudad promogut per mossèn Escrivá.

En les hagiografies de mossèn Escrivá també es parla (més de passada, sobretot per posar de manifest la duresa de l'època) de la mort de les tres germanes petites de mossèn Escrivá. No se'ns explica, però se suposa que en el cas de les tres nenes que van morir la seva mare també devia demanar a la Verge de Torreciudad (sobretot amb el precedent exitós de la curació del seu germà) que intercedís per les vides de les seves filles. Segur que ho devia fer, com qualsevol mare angoixada i creient hauria fet. (1)

Però el cas és que les seves oracions potser van ser escoltades per la Verge de Torreciudad, però alguna cosa devia fallar, i les tres nenes es van morir. Déu omnipotent i misericordiós, que abans havia decidit salvar la vida del futur fundador de l'Opus, es veu que va decidir no salvar la vida de les seves germanes.

I per què insisteixo a parlar d'aquest tema en aquest espai en teoria dedicat a temes relacionats amb l'humor? Doncs suposo que perquè no tinc cap finestra dedicada a la teologia, on potser seria més adequat tractar aquestes curioses històries alhora celestials i terrenals. Ni tinc tampoc cap espai dedicat a les psicopatologies, en el qual també podria encaixar una reflexió "sobre la personalitat de Déu" (o més ben dit, "sobre la personalitat d'aquesta versió de Déu", perquè de versions de Déu n'hi ha moltes, no només entre els creients de diferents religions, sinó també entre els mateixos catòlics).

Però sobretot en parlo aquí i no en un altre lloc perquè em sembla que així, en aquest entorn humorístic, potser minimitzo el risc de ser eventualment tractat de manera molt més contundent que si ho fes en un escenari més seriós.

--
(1) El matrimoni Escrivá-Albás va tenir sis fills: Carmen, José María (San Josemaría), les tres nenes que van morir (Rosario, Lolita i Chon), i el petit, Santiago.

Hagiografies i humor

No recordo exactament qui era, sé que era algú important del món del cine, actor, director o guionista, algú que en una entrevista deia que si en alguna ocasió sentia que li trontollava la seva falta de fe, obria la Bíblia a l'atzar, per qualsevol pàgina, la llegia, i automàticament se li refermava el seu ateisme. (1)

Aquests dies he recordat aquesta anècdota, mentre alguna estona fullejava "El hombre de Villa Tevere" (2), de la Pilar Urbano, sobre la vida de San Josemaría Escrivá de Balaguer, fundador de l'Opus Dei (Plaza & Janés, 1995). Obro el llibre per qualsevol pàgina, la llegeixo, i es consolida la meva convicció que tots els llibres i articles sobre mossèn Escrivá escrits per persones de l'Opus són trivials, ensucrats, esbiaixats, acrítics i irrellevants. No diré que en el mateix grau, perquè per exemple aquest de la Pilar Urbano en aquest sentit és un dels "millors": el seu grau d'ensucrament, trivialitat i parcialitat és extrem. Tant, que suposo que fins i tot per a algunes persones de l'Opus deu ser un llibre una mica incòmode.

Dic que fullejo el llibre perquè sóc incapaç de llegir-lo sencer: més de cinc-centes pàgines, una rera l'altra, d'hagiografia confitada i plena de trivialitats, serien de molt mal pair. Sencer només m'he llegit el primer capítol, que comença així: "Cerca de Segovia, Molinoviejo. Mil novecientos sesenta y seis. Otoño y los chopos dorados. En la sala de estudios del pabellón, Luis Mosquera ha improvisado su taller de pintura." El capítol està tot dedicat a les sessions durant les quals el pintor Luis Mosquera fa un retrat de mossèn Escrivá. Un cop llegit aquest capítol, amb la seva barreja a altes dosis d'hagiografia i tonteria, ja estàs avisat: no res del que vingui a continuació t'ha de sorprendre. (3)

Però a veure, per què estic parlant de la Pilar Urbano i de mossèn Escrivá en aquestes pàgines presumptament dedicades a altres temes? Doncs suposo que d'una banda perquè volia parlar d'aquest tema i no se m'acudia un altre lloc més adequat. I també perquè quan hi ha persones com la Pilar Urbano que escriuen el que escriuen, sobre personatges com mossèn Escrivá que en vida van fer el que van fer, i els deixebles del qual un cop ell mort amb el seu record en fan el que en fan (ensucrant relats, retallant per aquí i amanint per allà, atribuint-li mèrits, repartint demèrits als detractors, etc.), és normal que a la vegada hi hagi qui faci servir tot aquest gran embolic com a tema humorístic.

Perquè buscar-li les pessigolles a la pobra gent pot ser desconsiderat i inoportú, però fer-ho a les grans patums està molt més justificat. En general s'ho guanyen a pols. Com en aquest cas: mossèn Escrivá i l'Opus s'han ben guanyat aquest tipus d'atenció.

El Perich va ser un dels que s'hi va dedicar. Segurament va ser l'humorista més brillant pel que fa a aquest tema. Fins el punt que es podria dir que s'hauria d'haver guanyat el dret a sortir a les biografies del fundador de l'Opus.

--
(1) Crec que ja havia explicat aquesta ocurrència alguna vegada, potser fins i tot més d'una vegada.
(2) Villa Tevere va ser la residència de mossèn Escrivá i alhora la seu central de l'Opus des del 1946, quan ell es va traslladar a Roma per tal d'estar al rovell de l'ou del govern de l'Església.
(3) També és significatiu que el futur San Josemaría es dediqués a coses tan sobrenaturals com fer-se retratar, al marge que a més triés (també és significatiu) un pintor artísticament tan irrellevant, de retrats convencionals i més aviat llepats. Aquests gustos artístics eren bastant els de la institució, i un repàs per exemple de les diferents obres que l'escultor Joan Mayné va fer per encàrrec de l'Opus ho demostra (la cirareta és el sumptuós i immens retaule d'alabastre policromat del Santuari de Torreciudad).