Fer acudits

Fer acudits. Entretenir-se per no desesperar a causa de les calamitats pròpies o alienes.

Fer bons acudits. Difícil, alguna vegada potser en surt algun, per casualitat.

Fer mals acudits. Estadísticament, molt probable.

No fer acudits. Una opció. Els altres potser pensen que és la millor (que tu no en facis). Tu de vegades penses el mateix, però ets voluble, capriciós (o el que sigui), i no et fas cas.

Fer acudits anticlericals. En una societat amb un fort clericalisme, és imprescindible (en una societat laica de debò no caldria).

Fer acudits prohibits. Si estan prohibits, vol dir que algú els hauria de fer.

No fer acudits prohibits. Cadascú és responsable de la seva por (i de la seva família, la seva pressió arterial, etc.).

Fer acudits sobre la corrupció, el tràfic d'influències, etc. Algú creu que s'acabarà mai?

Fer acudits sobre els vells i la decrepitud. Si no aconseguim morir-nos abans, tots acabarem igual. Més val que anem aprenent a riure'ns del que ens espera.

Fer acudits escatològics. Quan no hi ha millors idees, és un últim recurs: caca, pipi, pet.

Fer acudits escatològics (2): L'escatologia és la "doctrina sobre la renovada existència del món i de l'home a la fi de la història i més enllà de la mort". Als teòlegs no els agraden els acudits escatològics, i encara menys si també barregen l'escatologia "escatofílica" (la complaença a parlar o escriure sobre els excrements). És a dir, el que no els agrada és això: "vida després de la mort" + "caca, pipi, pet."

Fer molts acudits. La quantitat no dissimula l'eventual mala qualitat, al contrari, la ressalta.

Fer molts acudits brillants. Posem-nos seriosos: és difícil, i que ho siguin tots, impossible (no ho aconsegueixen ni els millors).

Fer acudits per millorar el món. Amb un acudit no millores el món, però potser pots riure o somriure un moment, i això ajuda a sobreviure.

Fer acudits per fer riure. De vegades no cal ni que siguin bons, de vegades fan riure de tan dolents.

Fer un acudit que no s'acaba mai. El Congrés dels Diputats.

Fer un acudit temàtic. Per exemple, en el consell directiu d'una farmacèutica el director general diu que només el preocupa el benestar dels malalts.

Famosos fabricants d'acudits. Grouxo Marx, Gila, Summers, etc.

Més humoristes famosos. Rouco Varela (i els portaveus actuals de la Conferència Episcopal).

Explicar acudits dolents i ser un bon humorista. Eugenio.

Fer acudits de mal gust. De quin mal gust? A mi m'agraden els caquis, i en canvi hi ha gent a qui els fan fàstic.

Fer acudits per lligar. Està bé, oi?

Fer acudits blancs. En un paper blanc hi pots fer acudits molt negres (Chumi Chumez els feia negríssims).

Fer un acudit verd. A la meva mare no li agradaven. Els marrons tampoc.

Un acudit de colors. Millor explicat, perquè imprès en quatricromia és car.

Fer un acudit inapropiat. Un acudit gràfic per a un invident.

Fer acudits misògins, homòfobs, racistes, etc. Si me'n surt algun que algú l'interpreta així és que alguna cosa ha fallat (potser per part de qui l'interpreta). Si ho és de debò, és que ha fallat segur. Una equivocació lamentable. Ningú és perfecte.

Fer acudits per riure'ns de nosaltres mateixos. Normalment ens riem dels altres, encara hem d'aprendre tantes coses...

Fred Basset

Alex Graham (La Vanguardia, 16-2-2016)

Gora Alka-ETA - 2

Després de la detenció i empresonament dels dos titellaires acusats d'enaltiment del terrorisme, l'alcaldessa de Madrid, Manuela Carmena, es va disculpar pel contingut de l'obra, reconeixent que no era adequada per al públic infantil per al qual s'havia programat. Alhora, va dir que li semblaven desmesurades les actuacions de la fiscalia i el jutge, pel fet d'acusar els dos titellaires d'enaltiment del terrorisme.

No he seguit la trajectòria de Manuela Carmena des que és alcaldessa de Madrid (i abans tampoc), però aquesta intervenció seva va fer que em semblés una persona assenyada. Tanmateix, es veu que les seves disculpes i puntualitzacions no van agradar a tothom, i el que es pitjor (per a ella), no van agradar tampoc a un sector del seu equip de govern, per al qual no hi havia cap motiu per disculpar-se de res.

Aquestes persones del seu equip de govern i crítiques amb ella des del meu punt de vista no es van lluir. Amb la seva postura exempta d'autocrítica van perdre credibilitat, i perdent-la d'alguna manera es van equiparar (i que ningú s'escandalitzi) amb la "Associación Víctimas del Terrorismo" i la "Asociación Dignidad y Justicia" (les quals es van querellar contra Celia Mayer, responsable de cultura de l'Ajuntament i per tant cap de les persones que van contractar els titellaires). Sí, quan no ets equànim ni lúcid tant pots descarrilar per la dreta com per l'esquerra.

A mi em sembla que Manuela Carmena té al seu equip de govern mals companys de viatge, perquè la gent que només és capaç de pensar en blanc i negre i no és capaç de posar atenció en els matisos, en els grisos, en les contradiccions, etc., no és de fiar. Perquè és difícil que gent així pugui gestionar amb sensatesa els afers públics (i els privats, però això ja és cosa seva).

A veure, és tan evident que l'obra no era adequada per a infants com que va ser una imbecil.litat que per fer-la s'acusés els titellaire d'enaltiment del terrorisme. ¿Per què és impossible (per a algunes persones) assumir que es pugui fer un discurs en què es parli alhora d'una cosa i de l'altra, tant de l'error de la contractació com de l'abús de la detenció? A que ve tant d'orgull i tant "d'integrisme d'esquerres?" A què ve voler emular el grau d'estupidesa i radicalitat d'associacions com les esmentades abans, que pel motiu que sigui sovint se senten ofeses i consideren que ha d'intervenir d'ofici la policia i la justícia?

Bé, i ja que hi som, diguem també alguna cosa de Alfonso Lázaro y Raúl García, els dos engarjolats de la companyia "Títeres desde abajo".

És evident que va ser un despropòsit el seu empresonament, i ara ho és que segueixin acusats d'enaltiment del terrorisme pel fet de fer jocs de paraules durant una funció de putxinel.lis. Això queda clar, és tan vergonyós, ridícul i estúpid que no sembla que valgui la pena gastar-hi més saliva. Però alhora, a veure: si aquesta gent té un espectacle que segons sembla al seu mateix web ja diuen que no és per a infants, per què accepten un contracte per representar-lo davant d'un públic infantil? O és que "el fet de tenir un contracte" (i cobrar per l'actuació) ja justifica que puguin abdicar d'utilitzar el sentit comú, i d'aquesta manera no tenir cap mena d'escrúpol per representar davant d'un públic infantil una obra que no és per aquest tipus de públic? Per què no ha sortit algú de "Títeres desde abajo" per dir alguna cosa sobre aquest tema?

Doncs no, blanc o negre, bons o dolents (i per descomptat, el negre i els dolents sempre és cosa dels altres). Uf, quin cansament...

Resumint, que pel que fa a aquest tema, a aquest cas concret, jo em quedo amb la Manuela Carmena. I als talibans d'aquesta comèdia esperpèntica (siguin de dretes o d'esquerres) que els bombin.

Gora Alka-ETA

(1)

Un poETA que anava en biciclETA, a causa d'una xinxETA va caure a la cunETA. Allí, tocant la panderETA es va menjar una croquETA i va dibuixar una vinyETA.

"Los primeros que se personaron en el lugar [la funció de putxinel.lis en què un ensenyava una pancarta que deia 'Gora Alka-ETA'] fueron efectivos de la Policía Municipal, quienes arrestaron a los titiriteros y les trasladaron a la Brigada Provincial de Información, en Moratalaz, donde pasaron la noche y se les tomó declaración hasta esta mañana, cuando se les ha trasladó a la Audiencia Nacional." (2)

Després de l'admirable i arriscada intervenció de la Policia Municipal (armats amb la seva metrallETA?), van venir a continuació, tocant la cornETA, un fiscal i un jutge d'un altre planETA.

Apa, perquè tothom aprengui d'una vegada que no es pot dir raquETA, ni moquETA, ni aixETA, ni tETA. Sobretot, si al ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz, no li fa cap graciETA: "Estoy muy de acuerdo con la decisión judicial". (2)

Que jo sàpiga, quan escric això 24/2/2016, Alfonso Lázaro y Raúl García, els dos titellaires de la companyia "Títeres desde abajo", de moment segueixen acusats d'enaltiment del terrorisme.

I després els jutges es queixen que estan desbordats de feina... Si ho estan, per què admeten a tràmit casos (collonades, ximpleries, despropòsits) com aquest?

--
(1) www.salamanca24horas.com 10/02/2016
(2) ABC, 6/02/2016

Buscavolari

(dedicat al José Luis Coll)

Buscavolar. 1 Perdre el temps però passar-t'ho bé. 2 No perdre el temps perquè t'ho passes bé. 3 Buscar (un escapulari?) i potser trobar el que no busques.

Banc. 1 Lloc per seure. 2 Si hi tens tractes, cal vigilar les comissions.

Carallat. Carallot que es querella sense solta ni volta i al final ha de pagar fins i tot les costes.

Emporratxar-se. Perdre l'oremus a causa d'un elevat consum  d'herbes psicotròpiques.

Piolet. Cantarella d'excursionista.

Plantofada. Bufetada clavada amb una plantofa.

Urinari. Lloc pudent on els homes tenen el costum de fer el pipí a terra.

Patilinet. Patinet amb la síl.laba "li" intercalada.

Etc. Grafia abreujada de la locució llatina "et caetera", que significa "i la resta".

Propostes equívoques

Fa unes setmanes Charlie Hebdo va tornar a provocar una forta polémica, en relacionar la foto d'Aylan (el nen refugiat sirià de tres anys que va morir ofegat el 2-9-2015), amb els assetjaments de dones que es van produir a Colònia la passada nit de cap d'any, uns fets en què després es va saber que també hi havien intervingut alguns refugiats.

Les crítiques anaven des de l'acusació de frivolitat i de falta de respecte cap al nen mort (i per extensió cap al conjunt de refugiats que moren ofegats en voler fugir de Síria), fins a l'acusació de criminalitzar el col.lectiu dels refugiats, en fer aquest tipus d'associacions entre l'Aylan i i les agressions sexuals.

Sobre la primera crítica, la de la frivolitat o inoportunitat, fins i tot puc tenir algun punt en comú; ja he dit altres vegades que els acudits de Charlie Hebdo en algunes ocasions els trobo més avit grollers, o poc encertats. En algunes ocasions.

Sobre la segona crítica.... a mi em sembla que té més a veure amb la intenció de la mirada (la dels crítics) que amb el contingut d'allò mirat (aquell dibuix en concret) i el context en què estava ubicat (dins de la revista Charlie Hebdo).

Atribuir a Charlie Hebdo una intenció agressiva o criminalitzadora cap als refugiats em sembla que només es pot fer des d'una ignorància molt gran o des d'una clara mala fe. Charlie Hebdo pot tenir altres defectes, però té una trajectòria i una posició en relació als diferents temes que tracta que, si les tens presents, és impossible que li puguis atribuir segons què, per exemple aquesta intenció estigmatitzadora de les persones forçades a les migracions a causa de les guerres o altres calamitats.

Per tant, no cal gastar massa saliva en relació a aquest tipus de crítiques, no val la pena entretenir-se parlant de les crítiques fetes des de la mala fe (des de la tergiversació interessada). Si de cas, només dir que òbviament la intenció de Charlie Hebdo era la contrària, és a dir, denunciar la hipocresia amb què sovint es tracta el problema dels refugiats.

Anem ara al segon tipus de crítiques, les que suposem que no parteixen de la mala fe. En aquestes sí que val la pena aturar-s'hi amb deteniment, en les interpretacions que en aquest cas d'entrada s'han fet sense prejudicis. Les crítiques de persones que, sense un posicionament a priori, han arribat a la conclusió que la intenció dels autors era de tipus ofensiu o estigmatitzador cap els refugiats.

Una imatge sovint (potser sempre) pot permetre més d'una lectura. Les eventuals diferents lectures pot ser més fàcil que es produeixin segons el grau d'ambigüitat de la imatge. Poden ser més difícils (però no impossibles) en el cas d'una imatge en què tot estigui pensat i enfocat per "obligar" una determinada lectura. O pot ser que no sigui així, que hi hagi elements que permetin que se'n facin diferents lectures, fins i tot oposades les unes a les altres.

Quan algú fa un acudit, segons el seu grau d'ambigüitat (de l'acudit) serà més fàcil que s'entengui o no (aquest seria el primer pas, que s'entengui o no "alguna cosa"), i que a continuació allò que s'entengui sigui (o no sigui) el que l'autor volia que s'entengués.

En el cas aquest de Charlie Hebdo hi ha gent que, sense cap mala fe ni prejudici previ, n'ha fet una lectura que no era la que volien els autors. A partir d'aquí, de la constatació d'aquesta "mala interpretació", els autors se'n poden desentendre, poden dir que aquestes persones són unes ignorants... o també poden plantejar-se, pensar, que potser alguna cosa ha fallat, "en l'estratègia comunicativa".

Jo crec que sí, que va fallar. Crec que quan un acudit requereix, per part dels seus autors o defensors, moltes explicacions per tal d'aclarir quina era la seva intenció, és que no s'ha fet bé. Sobretot, quan la interpretació que se'n fa (que se'n pot fer) no és que sigui diferent de la buscada pels autors, sinó completament oposada.

Per descomptat, les interpretacions contràries a les intencions dels autors sempre són possibles, de fet, hi ha veritables especialistes en forçar les argumentacions per tal de poder interpretar qualsevol cosa segons els seus desitjos, manies o prejudicis. Això sempre serà així. Tanmateix, el que sí es pot fer és tenir en compte aquesta possibilitat. I sobretot quan l'ocasió s'ho val, intentar que la proposta humorística (o del tipus que sigui) que es faci no vagi acompanyada, si pot ser, d'elements que permetin lectures alternatives, d'elements que afavoreixin eventuals lectures oposades a l'objectiu de l'autor.

Si més no, si l'acudit (com en aquest cas dels refugiats) tenia un propòsit concret. Perquè al final, si el que acabes aconseguint és el contrari del que volies, potser més val que et quedis l'acudit a la butxaca. No por una qüestió de censures, sinó de sentit de la utilitat.

En resum: a mi aquest acudit sobre l'Aylan i els fets de Còlonia em va semblar "de lectura complicada", eventualment equívoca, i per aquest motiu no em va semblar encertat. Em va servir, això sí, per pensar (per repensar un cop més) sobre la importància d'aquest tema.

"Tots som Charlie Hebdo". Quan ens equivoquem, també.

Amén.

El context

De tant en tant arriben notícies de les persecucions de les diferents minories cristianes a molts països musulmans, persecucions de vegades encobertes i de relativa baixa intensitat, i d'altres vegades ostentoses, brutals i del tot criminals. Discriminacions i assetjaments de diferents tipus, expulsions, empresonaments, violacions, tortures, assassinats...

Tinc clar que alguns dels acudits de tema religiós que de vegades faig, en general basats en el meu context o entorn religiós (marcat pel protagonismes de l'Església en la nostra societat), no tindrien gaire sentit ni seria delicat que els fes si fos el cas que visqués en un d'aquests països en què els cristians són perseguits i la seva vida corre perill, a causa de l'integrisme religiós imperant (per cert, en aquests països jo també seria perseguit amb tant o més acarnissament, per ateu, blasfem, etc.).

És a dir, que em sembla legítim (i fins i tot necessari) si s'escau satiritzar, ficar el dit a l'ull (parlant metafòricament) posem per cas a la Conferència Episcopal Espanyola, en la mesura que per molt que de vegades els seus representants es presentin com a portaveus "d'una església perseguida" i es facin les víctimes, la realitat és que és una queixa sense solta ni volta, perquè l'Església espanyola, actualment, de perseguida no en té res (criticada sí, només faltaria!). El que passa és que estava mal acostumada, i ara s'estranya de no poder influir "tant com abans" en la societat: té nostàlgia dels seus anys feliços de domini absolut. Res a veure, per tant, amb la situació de les minories cristianes oprimides avui als països musulmans.

Per descomptat, les creences (o alguna de les creences) de les minories cristianes dels països musulmans a mi em poden semblar igual de "pintoresques" com les dels cristians d'aquí (de fet són les mateixes). Però la situació de persecució i assetjament d'aquests cristians ja és prou complicada com per a sobre atabalar-los amb comentaris irònics sobre les seves creences. Amb el seu calvari diari ja en tenen prou. Per exemple, estaria fora de lloc un comentari com aquest: "Tenint en compte que tant el vostre deu com el seu (el dels vostres botxins) són invencions, per què no canvieu d'invenció, i així us deixaran tranquils?" Doncs no, dir aquesta mena de coses en aquests casos no toca.

És obvi que en una societat musulmana integrista en què l'objectiu dels governants i de la majoria de la societat és perseguir, expulsar o exterminar les minories religioses (cristianes o del tipus que siguin), si tens dallonses a qui has de criticar és a la majoria opressora, no a la minoria oprimida. Si tens pebrots. Jo, si haig de ser sincer, si em trobés en una situació així dubto molt que els tingués (els dallonses): em sap greu haver-ho de reconèixer, però en una situació conflictiva de debò em veig més com un covard que com un heroi.

Mentrestant, tal com deia, segueixen arribant periòdicament notícies de persecucions i assassinats de cristians. I no sembla que sigui motiu de gran preocupació per a la comunitat internacional. És una situació estranya, i alhora molt greu. Atesa la gravetat, encara sobta més (per no dir que també empipa), que la nostra Conferència Episcopal, a banda de denunciar les persecucions de cristians als països musulmans (cosa que està molt bé que denunciï), també faci servir de vegades l'argument "d'Església perseguida" en el seu cas, aquí a Espanya (o a Europa en general). Amb aquesta mena d'estupideses (amb aquesta falta de sentit comú i de sentit de la proporció), desvirtuant barroerament el sentit de les paraules, contaminant-les, tergiversant la realitat, a més de fer el ridícul els portaveus de la Conferència Episcopal (o alguns altres bisbes amb vocació de demagogs) perden tota la credibilitat i no ajuden precisament als cristians que, avui, realment són perseguits.